eis!

sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles

jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís

per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar

per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi

sort!

it truly makes the most beautiful music

everything it has to give

it's everywhere hiding the listener

without it i could not live

...silence

poso un post nou, que l'últim em fa por

metallica - sad but true (the black album)

hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true

you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true

hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair

hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you

sad but true

aneu amb compte: s'acosta una turbulenta anada d'olla, una d'aquestes meves teories sense cap mena de fonament que jo em crec com a pilars de la meva visió de la vida i que defenso amb ungles i fetge

ai que ve!

jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant

hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig

potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació

desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir

"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge

és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben

sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen


crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid


amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir

(glop)

com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia

(glops)

ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!

(glops)

en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao

todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

sonotones - sólo sabemos mirar


(glops)


sort!


(glops)

¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?

fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor

celtas cortos - monólogo con ron

sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:

¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés

no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir

si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar

cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana

como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional

esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó

un ve d'on tan sols el ténen a ell. un altre acompanya la llum. l'altre és eixut. l'últim trastoca

quatre vents. varen anar junts, però ara cada un bufa cap a una banda (qui sap si es retrobaran?). ben diferents, tots quatre. però tots vents

la màgia no es pot explicar, ni descriure, ni recordar. la màgia ha de ser viscuda. com tot. gorgias ho deia així: si res existís i fos cognoscible, no podria ser comunicat

jo podria dir: 9 dies convivint amb 100 persones amb un projecte de canvi social comú

jo diria: 9 dies amb un equip de persones magnífiques treballant les 24 hores per nosaltres

podria afegir: 9 dies sabent que tot allò beneficiarà a un munt d'infants

descriuria: uns prats molt verds envoltats de frondosos boscos, curulls de tot tipus de plantes i animals. rierols saltironejant arreu fins a jeure a la riera: per jaç unes roques antiquíssimes, i per capçal una paret que delata una falla i ens narra la història d'un mar i un delta que moriren fa temps

podria anomenar la diversió, l'aprenentatge, la tranquilitat, la reflexió, l'alegria, el treball, la convivència, la utopia, la comoditat, la confiança, la conversa, l'humor...

gravaria una rialla, fotografiaria un somriure, dibuixaria una mirada sincera

fins i tot, conclouria amb un: 9 dies envoltat de 100 persones obertes, alegres, motivades, sinceres, respectuoses, compromeses, amables, divertides, virtuoses, diverses, crítiques, profundes, coherents, independents, afables, entranyables, somrients, sanes, sacrificades, conscienciades, equilibrades, deshinibides, generoses, dialogants, creatives, imaginatives...

i podria seguir. podria explicar i explicar. però mai arribaria a descriure-la

eis!

com ja sabeu, del 28 d'agost al 5 de septembre he estat a la ruca fent el curs de monitors. tinc moltíssimes coses per explicar, i si ens anem veient us ho aniré explicant (volgueu o no). ara bé, hi ha moltes coses que no sé si sabré explicar-les

de moment, us poso una cançó que em va agradar molt. està al cançoner de la ruca'04 i pot servir per expressar coses molt difícils de dir en paraules

fito páez - yo vengo a ofrecer mi corazón

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón
tanta sangre que se llevó el río
yo vengo a ofrecer mi corazón

no será tan fácil, ya sé qué pasa
no será tan simple cómo pensaba
como abrir el pecho y sacar el alma
una cuchillada de amor

luna de los pobres siempre abierta
yo vengo a ofrecer mi corazón
como un documento inalterable
yo vengo a ofrecer mi corazón

y uniré las puntas de un mismo
y me iré tranquilo, me iré despacio
y te daré todo y me darás algo
algo que me alivie un poco más

cuando no haya nadie cerca o lejos
yo vengo a ofrecer mi corazón
cuando los satélites no alcancen
yo vengo a ofrecer mi corazón

y hablo de países y de esperenza
hablo por la vida, hablo por la nada
hablo de cambiar esta, nuestra casa
de cambiarla por cambiarla, no més

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón

sort!

com a sostre: el cel
com a jaç: la terra
com a somnis: el vent
com a coixí: la roca

l'esperança: el fred
l'alegria: el cansament
la companyia: el dolor
la tranquilitat: el pas

la meva llum: els corbs
els meus confidents: els estels fugissers
la meva amant nocturna: la mar
el meu enemic (el millor amic): el cim

el noi i la noia eren en uns seients laterals del metro. ell mirava a la família que tenien davant. eren una dona amb la cara xuclada, un nen petit amb un ull mig tancat, un home mal afeitat i un altre nen més gran, però que estava en un cotxet massa petit. semblaven cansats i anaven vestits amb roba modesta. no deien res

però el més inquietant de tot eren els ulls del nen gran. la mirada torta del petit entristia, però la del gran era una altra cosa. els seus ulls enormes com llacs semblaven perduts i alhora fixos en els del noi, que s'hi va quedar atrapat. la mirada li transmetia curiositat, pena, desig, bellesa... i molt misteri. el noi es va alliberar mirant cap al que ell portava a les mans: una capsa plena de gominoles. n'agafà una i mentre se la posava a la boca i aixecava la vista, la mirada immòvil del nen del cotxet el va tornar a atrapar

- l'hi en dono un? - va consultar a la noia, en veu baixa

- fes-ho

mirant el suposat pare i amb una gominola a la mà, movent-la alternativament assenyalant al nen petit i al del cotxet, el noi intentà balbucejar una mena de "li puc donar?". no podia evitar mirar de reüll aquells dos enormes pèlags. el pare va fer un gest de "m'és igual" i digué:

- si ella l'agafa...

així que era una nena! el noi li va acostar una gominola i després d'un moment d'incertesa, ella l'agafà. la seva mirada no va canviar gaire. el noi n'agafà un altre i li donà al nen més petit, que l'agafà somrient

- què es diu? - deia la mare

- gràcies - murmurà el nen

- gràcies - musità la nena

durant uns segons, les dues criatures seguien mastegant els dolços. el noi seguia enganxat als ulls de la nena, tot i que ara amb un somriurea la boca. llavors el pare diguè alguna cosa a la nena. la veu de l'home sonà agradable, càlida, carinyosa. ella s'estirà dins del cotxet on ja gairebé no cabia i féu el somriure mes gran de la història dels somriures. el somriure més esperat, el més maco, el més natural. el somriure més somrient de tots

- que estàs content? - preguntà la noia al noi

- sí

criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
sempre
a preus ajustats.

són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i a les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral

saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

tria bé la samarreta
que t'has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

els pets - soroll

n'hi ha que es miren els blocs esperant llegir-hi sobre ells mateixos

no faig posts per encàrrec

com jesucrist, que devallà als inferns, ressucito el tercer dia del meu periple hayekià i torno al pamflet per excel·lència. he retrobat el meu lletrista preferit, en francesc ribera


tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món

tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny

i energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent

tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar

no tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
notenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans

energia per posar-ho en moviment...

brams - energia


des de les muntanyes del litoral septentrional català

bert


ps: titot president, europa independent! :o

pps: què trista la poca participació a les europees! poca (i pudent) democràcia que ens ofereixen, i la rebutgem amb cara de fàstic

post scriptum feliç: estic d'exàmens i no poso cap post sobre ells... sí, això vol dir que m'estan anant de puta mare :D

post scriptum antisistema: quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar

post scriptum confessor: sí, també he recuperat al sub :P ¡viva chiapas insurgente!

vaig construir la meva ideologia política sobre els fonaments de l'educació que em va subministrar el meu entorn. des de petit vaig rebre una educació catòlica basada en l'amor als altres, la humilitat, l'esforç, el seny, el respecte als altres, la igualtat, la fraternitat, el treball... a l'escola em van explicar quina era la meva nació i quin el meu planeta, per una banda, i per altra van intentar fer-me estimar l'individualisme i convertir-me en un animal competitiu, objectius tots dos que espero que no hagin aconseguit. a l'esplai em van ensenyar a compartir i col·laborar, a respectar els altres i a sentir-me respectat, a estimar i defensar la natura, a viure en la catalanitat i a ser crític i autònom. i, sobretot, van aconseguir que m'estimés a mi mateix. els meus pares van proporcinar-me gran part de tot això, a més de decidir de quines fonts havia de beure. ells, sense voler-ho, van vessant aquests valors. també m'ha influenciat l'entorn en què m'he mogut: una família amb una part "d'aquí de tota la vida", catalanista i amant de les tradicions de corbera, i una altra de vinguda de fora, amant de les tradicions de corbera i més o menys integrada al país. aquesta diversitat dins la meva pròpia família m'ha ajudat moltíssim a entendre què és la identitat nacional. del meu entorn també he de destacar que sóc fill de família humil, de pares treballadors i que visc en un poble que conserva certa identitat rural i ha patit tres tipus d'onades migratòries importants: des d'espanya, des de barcelona i des de països pobres extracomunitaris. en els últims anys, ja amb l'edifici aixecat, la música i els amics m'han ajudat a decorar-lo

amb totes aquestes influències he construït l'edifici d'un pensament que és sobretot crític, insurgent, i que pretèn trobar l'altra cara de tot. també té les portes i les finestres ben obertes a tota posibilitat de remodelació. és un edifici d'extrema esquerra, independentista, internacionalista, ecologista, que considera a totes les persones iguals en drets i deures i ricament diverses, i que estima alhora la vida i la llibertat

doncs amb aquest edifici dempeus, ha arribat un terratrèmol. he llegit camí de servitud, de friedrich a. hayek, el gran ideòleg del liberalisme del segle xx, premi nobel d'economia el 1974. aquest llibre va dedicat "als socialistes de tots els partits", definició amb la qual no em sento aludit, ja que no em considero de cap partit. en tot cas, és un llibre dirigit clarament a gent com jo: amants alhora de la llibertat i de la igualtat. ell defensa que és impossible la convivència de la llibertat individual amb una distribució justa de la riquesa, cosa que comparteixo. assegura que el socialisme, per molt que agafi la més democràtica de les seves formes, porta irremeiablement al feixisme totalitari. ha sigut realment dur llegir com amb arguments realment sòlids i punyents ataca els meus més estimats ideals. sobretot m'ha fet veure que tinc idees contradictòries i incompatibles. durant la tempesta, a voltes he pensat que potser el liberalisme no sigui tan terrible; a voltes que la llibertat potser no valgui la pena

he acabat el llibre, ha acabat el terratrèmol. mentre el núvol de pols es desfà, vaig observant, sorprès, que l'edifici encara està dret. escapçat, brut, ple d'esquerdes i amb tot pel terra; però els fonaments han aguantat bé la sacsejada. ara caldrà acabar de llençar tot allò que ja no em serveix i aconseguir mobiliari nou

veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.
aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur.

amiga nostàlgia, no puc oblidar-te,
cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.

aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur

sau - envia'm un àngel




és curiós com les persones ens aferrem a les coses materials. avui hem fet neteja -espoli, buidada- general de l'esplai. ens traslladem i no ens ho podem endur tot. i tampoc ho podem deixar a lesplai perquè es podreixi

no me l'imagino, l'esplai, podrint-se. sempre l'he vist ple de vida, canviant i avançant. vivint. però ara marxem

la setmana que ve fem una exposició. hi ha un munt de records, emocions i sentiments relacionats amb l'esplai, de moltíssimes persones diferents

meus també. aquesta tarda, mirant la columna de la guarderia, buscant on ja sabia que havia de buscar, n'he trobat un. encara hi havia una guixada que vaig fer amb un retolador taronja el meu primer dia d'esplai. ja en fa dotze anys i uns mesos. volia deixar la meva marca allà, i sentir que l'edifici era en part meu. tenia pressa en fer-me'l meu, amb només cinc anys. hi he viscut tantes coses que ara relament me'l sento molt meu

em dona la sensació que ens estem carregant una part de tot això. a vegades penso que hem llençat (no pas "tirat" ;)) la tovallola i hem fallat a molta gent

davant del portal del casal hi havia una muntanya de caixes, trastets, cadires i sofàs voladors, andròmines diverses... al capdamunt d'una de les piles hi havia una caixa de sabates forrada, amb cada paret d'un color diferent, tots molt vius. a la part de dalt hi havia una ranura i hi deia "voluntat per a les obres del c.e.c.". el pas dels anys se n'havia menjat les cantonades

recollir diners per les -mitològiques, espectrals, diabòliques, salvadores, màgiques, totpoderoses, omnipresents- obres havia desgastat l'esplai. no l'edifici (que ja ho està, de gastat), sinó a l'esplai. perquè l'esplai no són els maons, sinó les persones, la tradició, el voluntariat, el lleure, la convivència, el respecte, la coneixença... i, per sobre de tot, els nens

deixem enrere el casal, però espero que el tomàs vingui amb nosaltres. si no és així, serà per obrir una etapa nova, que també estaria bé. en aquest cas, és a dir, si el tomàs ens abandona, tan de bo parli amb un company seu i li proposi que vingui amb nosaltres. que ens enviï un àngel

i en aquell precís instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar: res no m'espanta

molt bon dia! tots els follets i les fades del bosc us donem les gràcies pel magnífic recital d’ahir a la nit. va ser realment bonic i divertit, tot i que en va haver més d’un que desafinava, i algun que s’inventava les lletres...
bé, en tot cas, ara em toca a mi acomplir la promesa. us explicaré quin va ser el destí de la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia.
davant la crida de la gent del poble, les fades i els follets van decidir posar-hi solució. de nit, el follet genendel va ficar-se dins de l’habitació d’en miquel bou i, mentre somiava, va posar-se sobre el coixí i va xiuxiuejar-li ben fluixet a cau d’orella.
el matí següent, en miquel bou estava ben satisfet. mentre dormia, havia pensat la solució ideal al dilema que feia tants dies que rumiava: la carpa havia de ser ofegada.
fisn aquell dia, en miquel bou havia pronunciat moltes sentències assenyades, però mai cap de tant brillant. l’ofegament era la mena de mort lenta i desagradable que es mereixia una carpa amb una cua llarga i un cervell petit.
aquell dia tot vil·lasàvia es va reunir al llac per veure l’execució de la sentència. la carpa, que estava gairebé el doble de grassa que quan havia arribat, va ser transportada fins al llac en un carro que era el que s’usava per portar els pitjors criminals fins a la mort. els timbaler van timbelejar. les trompetes van sonar. el botxí de vil·lasàvia va alçar la pesada carpa i la va llençar al llac amb força.
els savis del consell van fer crits d’alegria:
-mort a la carpa traïdora! llarga vida a en miquel bou! visca!

vet aquí que tots van quedar ben contents. els savis, perquè s’havia fet justícia. els vil·lasaviencs i les vil·lasavienques, satisfets perquè els savis deixarien de preocupar-se de donar de menjar a la carpa i pensarien més en els problemes reals del poble. i les fades i els follets estavem feliços perquè finalment la carpa nedava amb llibertat pel llac de vil·lasàvia.

fi

moltes felicitats! heu aconseguit superar les proves prou bé. ara us confessaré una cosa. resulta que els habitants de vil·lasàvia no hi confiaven gaire, en els seus savis. de fet, sempre que els savis els posaven en algun embolic demanaven ajuda als follets i les fades del bosc, perquè els treiessin les castanyes del fosc.
aquells dies, la gent estava preocupada. anava passant el temps i els savis no arribaven a cap conclusió. la carpa, en canvi, no semblava impacient. menjava, nedava per la peixera gegant i es va engreixar sense saber que una severa sentència l’amenaçava.
finalment, farts de la cituació, els vil·lasavianencs i les vil·lasavianenques van decidir cridar a les fades i els follets perquè els ajudessin a trobar una solució. per convoncar-los, els ciutadans es van posar a cantar les cançons més maques que se sabien i a inventar-se de noves. van sonar guitarres per tot el poble, doncs la música i el cant és el que més ens agrada als follets i fades.
voleu saber com va acabar la història? doncs haureu de fer el mateix que les vil·lasavienques i els vi·lasaviencs. si ens agraden les cançons d’aquesta nit, demà al matí es explicaré el final

sigueu benvinguts a vil·lasàvia! o al que en queda. fa molts i molts anys, aquí on sou hi havia un poble del qual ara tan sols queda aquest edifici. en aquest poble, vil·lasàvia, hi governava un consell de savis. i, per sobre de tots, manava el savi més savi de vil·lasàvia: en miquel bou. un bon matí...
bé, abans de començar m’hauria de presentar. jo sóc la fada tzipah, i un bon matí em trobava al palau d’en miquel, jugant pels passadissos sense que ningú em veiés. llavors va entrar la marta enze, una sàvia del consell, carregada amb una galleda d’aigua. dins, hi havia una enorme carpa viva.
-què és això? –va preguntar en miquel.
-un regal per a tu de part dels savis de vil·lasàvia –va dir la marta-. És la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia i hem decidit donar-te-la com a prova de la nostra admiració per la teva saviesa.
per veure’l millor, en miquel acostà la cara ben aprop del peix, garebé dins de la galleda. i de cop, la carpa va alçar la cua i va claver una bufetada a en miquel. en miquel bou es va quedar parat.
-mai no m’havia passat una cosa així –va exclamar-. no puc creure que algú hagi pescat aquesta carpa al llac de vil·lasàvia. les carpes de vil·lasàvia són més assenyades.
de seguida, en miquel i la marta van decidir que aquella gosadia de la carpa no podia quedar impune. van convocar tot el consell de savis per decidir quin càstig es mereixia per haver atacat al savi més savi de vil·lasàvia.
-com el castigarem? –va preguntar en roger ceballot-. de tota manera matem tots els peixos, i ningú no pot matar un peix dues vegades.
-a vil·lasàvia no hi ha cap presó per a peixos –va dir en josep babau-. i construir-ne una costaria massa temps.
-potser l’hauríem de penjar –va suggerir la maria beneita.
-com podem penjar una carpa? –va voler saber en guillem ruc-. a les persones, se les penja pel coll, però una carpa no té coll. com voleu que la pengem?
així, pensa que pensaràs, van anar passant les hores. quan van veure que la cosa anava per llarg van posar la carpa en una peixera ben grossa perquè no es morís abans que se li impartís un càstig més adient.
-essent com sóc l’home més savi de vil·lasàvia, no em puc permetre de pronunciar una sentència que no provoqui l’admiració de tots els habitants de vil·lasàvia –pensava en miquel bou.
malgrat la seva enorme intel·ligència, no se n’ensortien pas, els savis. potser necessitaven una ajuda. però els savis només escolten el consell d’un altre savi, i per ser considerant savi falta tenir un carnet que ho acrediti. i aquest carnet tan sols s’aconsegueix passant unes proves molt estrictes d’intel·ligència, habilitat, equilibri, astúcia i rapidesa. què us sembla si ho proveu vosaltres? si ho aconseguiu us explicaré com segueix el conte...

the clash - spanish bombs


spanish songs in andalucia
the shooting sites in the days of '39
oh, please, leave the vendanna open
fredrico lorca is dead and gone
bullet holes in the cemetery walls
the black cars of the guardia civil
spanish bombs on the costa rica
i'm flying in a dc 10 tonight


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


spanish weeks in my disco casino
the freedom fighters died upon the hill
they sang the red flag
they wore the black one
but after they died it was mockingbird hill
back home the buses went up in flashes
the irish tomb was drenched in blood
spanish bombs shatter the hotels
my señorita's rose was nipped in the bud


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


the hillsides ring with "free the people"
or can i hear the echo from the days of '39?
with trenches full of poets
the ragged army, fixin' bayonets to fight the other line
spanish bombs rock the province
i'm hearing music from another time

spanish bombs on the costa brava
i'm flying in on a dc 10 tonight
spanish songs in andalucia, mandolina, oh mi corazón
spanish songs in granada, oh mi corazón

eis!

aquesta cap de setmana, a la joresco, hi havia molta gent que feia malabarismes varis: cadenes, masses, barra de foc, carioques, boles de malabars, diàvolos... en alguns moments em vaig trobar dret, palplantat, mirant com d'altres feien virgueries. em vaig posar a pensar la resposta a la pregunta: "perquè tu no ho proves?". no me la va fer ningú, però jo me la temia, i vaig començar a rumiar

la resposta va resultar com una ceba, feta de diferents capes

primer vaig pensar: i perquè sí?

després vaig dir-me a mi mateix que a mi allò no m'agradava, que no era res que em motivés. no val la pena fer una cosa que no t'agrada

també vaig pensar que tot allò té un component d'exhibicionisme molt lluny de la meva personalitat. no vull ser el centre d'atenció, i molt menys intentar ser-ho

llavors vaig haver de sincerar-me amb mi mateix. jo, per intentar anar d'alternatiu, desprecio tota cosa que es posa de moda. a més, em fa ràbia la gent que vol anar d'alternatiu/va, i una manera d'aconseguir-ho és fer alguna d'aquestes pallassades de circ. aquests són sentiments molt baixos i incoherents que no m'agrada reconèixer. però els sento: potser en realitat no faig cap cosa d'aquestes per intentar no anar a la moda. aquesta és una altra manera d'esclavitzar-se a les modes

però la cosa anava per llarg. tothom feia girar una o altra cosa i jo donava voltes al meu cap. finalment em vaig adonar que no havia provat mai cap d'aquests arts per por que no em surti. perquè sé que ho faré malament: no val la pena ni que ho provi. com tocar algun instrument, jugar a algun joc, fer algun esport... i tantes altres coses

bé, una ceba està formada per moltes capes. si les treus totes i trobes el cor has trobat això, el cor, no pas la ceba. intento dir que la raó més profunda no és la única ni la més important. vaja, que no em vingueu intentant convence'm que ho provi

sort!


ps: el missatge d'aquest post no té res a veure amb els malabarismes

carta de j. vaderribas publicada a el mundo:

"vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. y voy a tratar de explicar el por qué.

mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, arabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. a un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. de hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos

por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a carod. mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. era de esperar, no tienen sangre. ellos mismos destruyen a sus líderes

no tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar ciu y el pp. todo debe estar bajo control. dicen mis contactos en cataluña que erc, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-m, mientras que los siempre dóciles chicos de pujol van a salir ganando de este embrollo. y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. de hecho, encarnan al auténtico fenicio

en definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte. los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas"


visca el barça! (el de bàsquet, eh)

ps: com a excepció, pels comentaris a aquest post no diré res si utilitzeu el barbarisme "gilipollas"

eis

ahir vaig tenir una experiència curiosa amb la beguda. jo anava relativament serè. "relativament" és un adverbi que indica que l'adjectiu que el segueix no és un calificatiu objectiu o absolut, sinó comparat amb algun referent. i ahir a la nit vaig tenir tres referents d'excepció. impresionants. extraordinaris. diversos, cada un amb les seves pecularitats. patètics

em van fer certa pena, i molta gràcia. gràcia absoluta, perquè vist des d'un punt de vista relatiu hauria de tenir en compte que aquella nit tot em feia gràcia. però també em rosegava un dubte

jo sóc així de patètic quan bec?


no és cap pregunta retòrica llençada a l'aire. la llenço a vosaltres, i m'agradaria rebre respostes sinceres. absolutament sinceres


sort

i've got the worst hangover ever
i'm crawling to the bathroom again
it hurts so bad that i'm never gonna drink again
i'll probably never drink again
i may not ever drink again
at least not 'til next weekend
i'm never gonna drink again

bocí de the offspring - the worst hangover ever


cago'n la sangria del bb+, cago'n la bateria de mon germà

el meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
va néixer a prop de ronda,
un petit poble que no ha oblidat

vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant

malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs

el meu veí de sota era del psuc,
va lluitar per el nostre país vençut.
en va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català

el meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial

el noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
disfruta fotent canya
als pobres immigrants

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"després de tanta feina
no és just que em senti tan derrotat"

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"de què ha servit tanta feina?
si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys"

el meu veí de sota és una cançó de l'últim disc dels pets, agost


crec que aquesta cançó reflecteix el sentiment de molta gent que com jo està cansada de la impunitat amb què molta gent esgrimeix un ultrnacionalisme català excloent, racista i xenòfog. aquesta ideologia s'acosta ingènuament al nazisme, i ho fa sense complexes. hi ha gent que veuen un fatxa que parla andalús i la seva conclusió és que "els andalusos són tontos". pretesos científics relacionen el fet diferencial català amb el suposadament millor i més civilitzat genoma dels prehistòrics íbers en front dels celtes (tribus bàrbares i precursores dels actuals espanyols, que ens voldrien matar a tots) i apel·len a la puresa de sang. suposats historiadors confonen no avergonyir-se de la pròpia història i interessar-se en ella, amb exaltar un passat mític per arribar a la conclusió que els heroics almogàvers i els poderosos reis catalans fan que ens haguem de considerar millors que la resta de nacions. jo, personalment, no estic orgullós d'uns assassins a sou ni d'uns monarques imperialistes i esclavitzadors del poble

aquests que proposen la independència de catalunya "i després ja en parlarem, dels assumptes socials" el que aconsegueixen és desvirtuar l'independentisme. la culpa de la mala imatge del nacionalisme és dels de dretes, que l'utilitzen per desviar atencions i prioritats

ja està, tan sols volia treure-li el suc a la cançó. els pets en tenen moltes, de cançons reinvindicatives, tot i que la majoria són subtils. no van al gra, cridant "construirem un present socialista independent pels països catalans" (pilseners), sinó que tracten petits temes des del seu punt de vista. són diferents maneres de lluitar, i totes tenen el seu nínxol, el seu front de batalla

sort

"un día... que ya está en el tiempo del Señor... este planeta que pisamos dejará de llamarse Tierra... para ser llamado Anarquía...

(...)

ese día, los explotadores del pueblo serán arrojados a las tinieblas exteriores, donde habrá llanto y crujir de dientes... y los ángeles de Dios, en lo más alto, descolgarán sus cítaras y entonarán cantos de júbilo... al contemplar la estrella Anarquía, más azul y brillante que nunca en el cielo...

(...)

porque lo de antes habrá pasado y será un mundo nuevo, la nueva Arca de la Alianza, donde todos los pueblos y naciones se sentarán juntos a la mesa, a disfrutar de su herencia, la Tierra... donde los hambrientos serán saciados, y los oprimidos liberados... donde reinarán para siempre la paz y la justicia... y la muerte ya no existirá"

fragment del llibre libertarias, d'antonio rabinad, en el qual es basà la pel·lícula homòloga


què més utòpic que els deliris d'una monja anarquista?

eis, faré una projecció del clàssic del setè art "finding nemo", en la versió doblada a l'argentí

quan us va bé?

ras: ei, tiu, aquella noia està com per dir-li: com es diu el gos? pregunta-li, epic

epic: pregunta-li tu, que ets tu qui es vol follar el gos!


(extret de la secció "epic i ras" del programa infantil "barri cànem")

un poso un fragment del tretz? conte del recull el millor dels m?ns de quim monz? com a excusa per comentar que com mola escriure posts sabent que no seran comentats amb shot outs

m'arrosseguen fins a la vorada i em col?loquen l'avantbra? esquerre -entre la vorada i la cal?ada- de tal manera que, saltant-hi al damunt, me'l peten a la primera. criden: "bien!" tot seguit fan el mateix amb l'avantbra? dret

sort

bert va decidir dedicar-se en cor i ànima a l'estudi (amb quina intenció? potser aconseguir el premi nobel. llavors hi dedicarà la vida, fins que podrà fer un discurs davant el reu suec explicant-li que l'han escurçat). s'aixecava d'hora (a l'hora exacta que calculava que ja hauria dormit prou) cada matí amb el cd del directe de mr revlew, o review, o com cony s'escrigui, que li ajudava a llevar-se d'hora. trigava una hora entre que es llevaba, es dutxava, esmorzava i agafava l'autobús. viatjava sol, estudiava sol, dinava sol, estudiava sol, feia un cafè sol (sol, ell; el cafè, amb llet), estudiava sol i tornava a casa sol

bert s'estava alienant del món

l'estudiant llegia per aquells dies un llibre de quim monzó titulat el millor dels móns. bert no sabia si quim monzó escrivia com pensava ell (com en bert) o si escrivia de la manera normal (de tots) de pensar. no em refereixo a pensar les mateixes coses (tenir les mateixes conviccions), sinó en ordenar els pensaments de manera semblant. el lector s'adonava que ell, mentalment, feia unes construccions molt semblants a les de monzó (potser no tant detallistes com les de l'escriptor). de totes maneres, pensava, potser era al revés, ja que ell acostumava a pensar i parlar com el que llegia, com el que sentia, com les persones amb qui freqüentava. i com que últimament no freqüentava amb ningú, pensava com escrivia en monzó

una nit va ficar-se al llit abans de les onze amb la intenció de dormir força per rendir al màxim l'endemà, dia d'estudi. però no podia. l'estudiant donava voltes a com l'horroritzaven aquells dies que vivia, i sobretot la manera com podrien ser els que vindrien. a bert el terroritzava pensar que acabaria com un dels personatges del llibre. seria el protagonista del catorzè conte, escrit per ell mateix i en tercera persona. escriuria que al batxillerat la seva tutora (filòloga catalana) li explicava amb ulls brillants que la universitària havia sigut la millor època de la seva vida, en la qual havia descobert moltes coses (bert no podia evitar pensar en sexe quan sentia aquestes paraules. però ell no podira descobrir-lo ara, perquè ja ho havia fet. ell l'havia practicat el suficient com per no estar acomplexat per ser verge. llavors es podria concentrar totalment en els estudis, sense necessitar intentar lligar per treure's els complexes de sobre. aquest esforç li hauria donat vida social i l'hauria apartat del camí cap al nobel). bert escriuria que ell havia descobert a estar sol i sentir-s'hi còmode. i a fer desaparèixer quatre mesos. és un tipus de suicidi mediocre: enlloc de tallar la vida per sempre, t'en treus un trosset. saps que moriràs quatre mesos abans del que marcaran els rellotges. el temps és relatiu, va dir einstein, un gran físic que potser també va perdre quatre mesos per culpa d'això. mentre els familiars diran: "el tiet albert (no l'einstein, sinó el cañellas) va morir la nit de nadal amb setanta-tres anys", ell sabria (si visqués), que havia mort amb setanta-dos anys i vuit mesos

l'abús de detalls i de frases llargues i aborrides i l'harmònica oscil·lació al voltant de l'absurd ja són motiu suficient perquè monzó pugui acusar a l'estudiant de plagi. així que el plagiador se'n torna al llit, que demà s'ha de rendir

per cert, el que se'n va el llit escolta driftwood, un projecte de música basada en la tradició aborígen australiana, basat en els didjeridus. no sap si ho fa perquè li agrada o per semblar diferent. l'hipòcrita escriu això perquè aquells que ho llegeixin se n'adonin de com de diferent és

demà tinc un altre examen, el segon, i torno a tenir ganes d'escriure alguna cosa

voldria posar una cançó, però avui no ho tinc tant clar com l'altre dia. aquell dia m'havia dutxat pel matí posant-me els pets per animar-me, i havia aconseguit omplir-me de nostàlgia amb la lletra de "si no fos pecat". avui podria posar "what happened to me?", dels offspring, o potser "res a perdre", de sau

enlloc d'això us comentaré el que em va dir mon pare dissabte passat. parlàvem sols, jo li explicava com de preocupat estava pels estudis, la mala (mala?) experiència que havia passat el dijous. ell em comprenia i em va dir: "no pateixis, mentre no et casis..." XDD

em vaig posar a riure. crec que té molta raó. si el que vull és tirar endevant la carrera, no m'he de preocupar per si he perdut un semestre passant les tardes escoltant música i les classes pensant en concerts. més fomut ho tindria si, com ell, em casés i la dona se'm quedés embarassada la nit de noces. jo me l'estimaria molt, el nen, com mon pare a mi, però m'hauria de posar a treballar i em fotria la vida. com jo li he fet a ell

llavors em vaig proposar que aquest dimecres (de fet, avui) sabria integrar. i en sé. fita acomplerta. la propera és aprovar l'examen del dia 26

demà no aprovaré, així que no fa falta que em desitgeu sort per l'examen. demà no tindré res a perdre, ni res a guanyar

...no creuava cap paraula, tothom deia: "ha perdut la raó", per company la seva estampa i per equipatge una cançó. no tinc res a perdre, no tinc res a guanyar, no tinc cap problema. qui menys necessita és qui té menys a envejar...

sort


ps: avui m'ha arribat una carta del ministerio dient que m'han concedit una beca gràcies a la qual em podré treure el carnet. al final això d'estudiar m'està sortint a compte :p

sec sota el porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau
i a la terra el tempir fa bona olor

veig que un tros més enllà
un veí treu el cap,
s'ho mira, somriu i em veu i ens saludem

plou per tot arreu
sens distingir quin camp és de qui

sembla que està a punt d'afluixar
i la natura la feina atura
i l'ocellam desvetlla el camp
i certifica que el cel s'estripa

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis,
així de natural és
la societat que pretenem

nits a la llar de foc
explicant contes als menuts
que havíem sentit a l'avi allà mateix

ve el veí a fer el cafè
i diu que hi ha nous veïns
d'una terra llunyana que ara és un erm

el vent de mitgjorn
que va fer ahir els ha dut fins aquí

a l'endemà els anirem a donar
la benvinguda, i si cal ajuda,
per fer a poc a poc una llar de foc
on contar rondalles a la canalla

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis, així de natural és la societat que pretenem

sec sota porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau.
aquesta terra és nostra
però el món és de tots


brams - quan surt el sol



cada cop que sento aquesta cançó se'm posa la pell de gallina

quan te la van presentar en aquella festa
estaves a punt de vomitar aborriment
tu acabaves de tallar per les raons de sempre
ella sortia amb el millor amic que tens

si hi ha raons de sempre, potser hi ha un problema de fons. un error comú a les diverses situacions que viu una persona ha d'estar per força relacionat amb la pròpia persona

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què fàcil que és imaginar-se com serà una cosa i convence's a un mateix que serà la hòstia. és realment bonic, el mar, però no t'has d'oblidar de moure els braços. si te n'oblides, t'ofegues

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

mentre esperes a l'andana un tren, veus com marxen els altres. però un cop ets sobre el tren, ja ni tan sols els veus

ereu els de sempre, en el cau bebent

he buscat durant molt de temps algun grup d'amics amb qui emborratxar-me. bé, crec que l'he trobat, però últimament no ho puc aprofitar. aps, i no tenim cau!

farts de jugar a cartes o a mirar qui allarga més
als disset tot el que és nou s'ha de provar sempre

fins els disset he volgut provar moltes coses. però, i un cop has provat tot el que estàs disposat a provar?

ni tan sols sabíeu que feia falta paper

jo no sabia que fessin falta tants euros...

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què interessant que sembla física vista des del batxillerat

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

no puc dir que mai, però sí que difícilment faré la carrera de filosofia

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

ens agrada revelar-nos, fer allò que és mal vist o fins i tot ilegal, portar la roba que no agrada als pares. anar a contracorrent. però ho fem per dur la contràrio o això és només un alicient afegit?

tancat a l'habitació amb la cara calenta
maleïda porta, sempre fent massa soroll
total, tot per un concert que va ser una merda

a mi això no m'acostuma a passar: els concerts mai són una merda. si la música és dolenta, sempre queden les drogues

però a veure qui explica als pares que no els fan a les nou

no importa la seva opinió. m'han de deixar fe el que a mi em ve de gust, amb independèndia de si a ells els faria mandra o si els agrada el que faré. que ho faré, jo, no ells. doncs importen els meus gustos i preferències, no els seus. que em deixin triar a mi. si l'encerto, ho gaudiré, i si m'equivoco, n'apendré

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra
què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

els pets - si no fos pecat


són molts anys de desitjar viure les cançons que escolto. però ara començo a sentir lletres que em recorden coses del passat. ara quan escolto "en tinc disset" ni desitjo tenir-ne disset ni em fa gràcia que una cançó parli de mi. ara sento nostàlgia. ja he deixat de mirar el mar i he començat a remar. l'horitzó és molt lluny i em sembla que estic sol. bé, hi ha vaixells allà davant. els podria demanar ajuda, però em fa vergonya i, de fet, no sóc del tot conscient de que en necessito

demà tinc exàmen de fonaments de física. exàmen universitari, experiència nova. també serà nova perquè estic acostumat a treure la nota que vull. espero que no sigui massa nova

desitgeu-me sort

últimament no estic gaire creatiu, però hi ha moltes coses que llegeixo i vull publicar. l'últim post és fet de paraules d'un geni. el que escric ara és fet de paraules d'un déu

"encara no entenc les crítiques que hem rebut pel nostre últim treball st. anger, quan està clar que ha sigut el millor disc de l'any, potser la gent no s'ha mentalitzat que el que hem fet ha sigut avançar-nos al futur, cercant una evolució que sembla que no han entès. un cop vam definir un nou gènere dins del metal, ara ho hem tornat a fer. la gent es mor d'enveja, molts volen tenir la nostra inspiració i professionalitat, doncs està clar que som i serem la banda més gran de la història del rock

he sentit moltes tonteries sobre la producció del disc, quan s'ha gravat amb les més altes prestacions tecnològiques i hem redefinit una nova forma de producció basant-nos en les noves tendències digitals, respecte al so de la meva bateria, tan sols els diré als gilipolles que es queixen, que quan a ells els dissenyin una bateria a mida, i tinguin la meva trajectòria podrem parlar cara a cara, mentres tant em limito a passar de les seves fal·làcies"

lars ulrich

el dissabte passat el meu amic "invisible" (l'anna) em va fer un regal que em fa fer molta il·lusió. en comparteixo amb vosaltres una part. són cites de l'albert einstein, excepte l'última


hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat

en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement

és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici

si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

quan em van preguntar per alguna arma capaç de contrarrestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: la pau

en moltes ocasions s'ha optat per militaritzar als civils però, per què mai s'ha intentat ivilitzar als militars?

l'home raonable s'adapta constantment al món. l'home no raonablec insisteix en adaptar el món a ell mateix. per tant, tot progrés depèn de l'home no raonable

m'agraden els meus errors: no vull renunciar a la llibertat deliciosa d'equivocar-me

què sap un peix de l'aigua en la qual neda tota la seva vida?

mai penso en el futur, arriba de seguida

si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. però si no, els francesos diran que sóc alemany i els alemanys que sóc jueu

totes les religions, arts i ciències són ramificacions del mateix arbre. totes aquestes aspiracions es dirigeixen cap a la vida de l'home ennoblint-lo, aixecant-lo de l'esfera de l'existència física vulgar i conduint-lo cap a la llibertat

els problemes no es poden solucionar amb el mateix nivell de coneixement amb què van ser creats

el més incomprensible de l'univers és que sigui comprensible

la majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i per regla general poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots

la formulació d'un problema és més important que la seva solució

la bellesa no mira, només és mirada

hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana

tots som molt ignorants. el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses

potser és la pròpia simplicitat de l'assumpte el que ens porta a l'error

la imaginació no es res més que el que s'aprofita de la memòria

la vida és molt perillosa. no per les persones que fan el mal sinó per les que s'asseuen a veure què passa

l'important és no deixar de fer-se preguntes

el meu ideal polític és el democràtic. tot el món ha de ser respectat com a persona i ningú ha de ser divinitzat

la ciència no és més que un refinament del pensament quotidià

posa la teva mà en un forn calent durant un minut i creuràs que ha estat una hora. seu al costat d'una noia preciosa durant una hora i creuràs que ha estat un minut. això és la relativitat

veiem la llum de la posta de sol ataronjada i violeta perquè arriba massa cansada lluitar contra l'espai i el temps

el veritable problema és en el cor i en la ment de l'home. és més fàcil fer mutar el plutoni que l'esperit pervers de l'home

no tot el que compta pot ser comptat, i no tot el que pot ser comptat compta

la ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment recional una serva fidel. hem creat una societat que honra als serfs i que ha oblidat els regals

les lleis de la física moderna són com les salsitxes: millor no veure com van ser fetes XD

aquests dies he estat molt ocupat. m'he enamorat bojament, de dones i homes; tambe he tingut molts desenganys i desamors dolorosos; he conegut molta gent mediocre i extravagant; he cardat com un desesperat; he viatjat per mil llocs i m'he tancat a casa; he vessat innumerables litres de sang en el fang i milers de llagrimes noldo per recuperar els silmarils de la ma  de morgoth; m'he barallat amb un amic; he sentit l'orgull obrer com mai tallant colls burgesos i he fet del pacifisme una manera de viure; he defensat la meva terra i la mar ha sigut la meva unica patria; mala gent s'ha aprofitat de mi i del meu grup de rock; he sigut llop d'una caputxeta verda a qui li agrada devorar (quin vici!); he volat, si­, he levitat, he flotat per l'aire a voluntat; abori­gens australians m'han acompanyat a l'era dels somnis; m'han violat i m'han volgut convencer sobre si he d'abortar o no; he estat en una cadira electrica; m'he agenollat i he reverenciat el senyor fantasma; he volgut ser rei; he escrit una carta plena de melancolia; he lluitat amb passio contra l'opressor; m'he drogat; he sigut lliure, com un ocell; he begut, he dancat, he somiat, he sentit que el vent ha sigut fet per mi...

aquests dies potser he dormit moltes hores, potser els somnis que he tingut han sigut molt reals. potser he estat molt absent mentre no dormia

aquests dies potser he escoltat musica molt interessant. potser la meva vida es aborrida

potser la meva memoria es molt capritxosa

el cas es que nomes recordo allo que he viscut en somnis i cancons

20 de abril

20 de abril de 2010
hola chat@, como estas?
te sorprende que te escriba?
tanto tiempo, es normal

pues es que estaba aqui solo
me habia puesto a recordar
me entro la melancolia
y te tenia que hablar

recuerdas aquellas noches, en la casa del rai?
las risas que nos haciamos, antes, todos juntos
hoy no queda casi nadie de los de antes
y los que hay, unos yupis, unos yupis! si!

pero, bueno, tu que tal?, di
lo mismo hasta tienes crios
qué tal te va con el/la ti@ esa/e?
espero sea divertid@

yo, la verdad, como siempre
sigo estudiando lo mismo
la fisica no me cansa
pero llevo ya siete anos*

recuerdas aquellas noches, en "el carrer dels torrats"?
los porros que nos haciamos, antes, en las escaleras
hoy no fumo lo mismo que lo de antes
me meto paquetes, de pitillos, de pitillos! huu!

bueno pues ya me despido
si te mola me contestas
espero que mis palabras
desordenen tu conciencia

pues nada, chic@, lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis integrales
y tu sigue con tus suenos

recuerdas aquellos conciertos, sobretodo los gratis?
los cd's que nos comiamos, antes, todos juntos
hoy no escucho casi nada de lo de antes
y lo que oigo, es pop-rock, es pop-rock! argh!


* no seran set anus els que duré, sino anys. he canviat les enyes per enes, he tret els accents que no li agraden al blog i he tret els interrogants al revés

a mi me la va explicar l'anabel franco el diumenge 29 de novembre, mentre dinavem a la casa de colonies artur martorell. li responia a algu que deia que quelcom es feia d'una manera en concret "perque sempre s'havia fet aixi". jo la reprodueixo aqui, pero sense accents (i el que no recordo m'ho invento, eh)

aixo es una persona que dina a casa d'una noia. hi ha pollastre farcit. esta bonissim, pero li sembla curios que el pollastre tingui el cul tallat

- com es que li has tallat el cul, si el cul es tan bo com la resta del cos del pollastre?- li pregunta

- doncs perquè el cul no es menja! mira, es fa aix?: li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes. aixi es com el fa ma mare i s'ha fet sempre!

aquesta persona, curiosa, va anar a veure un dia a la mare de la noia. i li pregunta:

- tu com fas el pollastre farcit?

- li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ves, perque aixo sempre s'ha fet aixi! aixi es com la meva mare m'ho va explicar

un altre dia, aquesta persona curiosa va anar a casa de l'àvia de la primera noia i li pregunta:

- escolta, tu com cuines el pollastre farcit?

- mira, li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ah, perque el meu forn es molt petit i no m'hi cap sencer

l'elena proposa una interpretació freudiana que sembla encertada. vaig tenir un trauma (que en greg significa "ferida") que no volia acceptar. el meu super-jo el va enviar cap al meu subconscient. però tot el que és enviat al subconscient lluita per tornar. aquesta dura pressió i l'energia invertida en mantenir-lo a l'altra banda feia que no pogués pensar en relació a aquest tema amb normalitat i mantenia una actitud irracional, per exemple, envers súnion. però després d'uns anys ha quedat entreoberta la porta entre la meva consciència i el meu subconscient. per l'escletxa van tornar els records i amb ells el coneixement, la serenitat i un dia de bon humor. fins ara criticava súnion sense saber perquè, ja que m'esforçava massa intentant reprimir els records... ara criticaré súnion sabent perquè ho faig. perquè és exclusiva, només per a una part de la població. perquè absorveix part de la despesa pública que hauria de ser per a l'escola pública (valgui la redundància més que mai), un dels sectors de l'estat del benestar més precaris i necessitats. i perquè no té cap vocació de servei social sinó d'eina per crear prestigi al voltant del seu director, la seva titular i la família costa-pau. ah, i de pas, enriquir-los

ara l'allò em diu: ves a fumar-te uns petes, albert... ves a fumar!

sort!

CaCaCañellasPagès

ps: ningú s'ha fixat en que no hi ha opció 3?

avui estic eufòric, feliç. el dia em sembla esplèndit, el menjar està molt bo i fins i tot em veig més alt. la naturalesa de l'home és buscar la causa de les coses, diu kant. doncs bé, això em disposo a fer. crec que he trobat tres opcions:

opció 1: visc en un anunci de compreses. descartat, ja no estan de moda (els anuncis de compreses, vull dir)

opció 2: he començat bé el dia. què he fet aquest matí? normalment no me'n recordo molt bé dels primers minuts de vida de cada dia. però avui sí. no em sorprèn gaire perquè de fet he començat a escriure aquest post com a causa del que he fet aquest matí

no sé a què ha vingut, però mentre era a la dutxa m'he posat a reflexionar. tot ha començat amb el coneixement que li tinc mania a súnion. no sé perquè ho pensava justament llavors. el cas és que és cert, li tinc mania. critico sistemàticament tot el que hi té relació. potser ho faig amb arguments aparentment sòlids i en aparença me'ls crec, ja que concorden amb la meva ideologia, mes tinc clar que ho faig irracionalment. en realitat li tinc mania. i perquè la naturalesa humana és buscar les causes de les coses, m'ho he preguntat. potser per l'estrany estat de trànsit entre dos móns que visc entre les sis i les nou, la resposta ha arribat; i ha arribat ràpidament i contundent. m'he recordat que quan tenia uns onze anys tenia un gran amic. era el meu millor amic i jo el necessitava moltíssim. era com era per ell. però últimament ell anava més amb un altre amic que amb mi. aquest altre anava amb ell a bàsquet (llavors vaig començar a plantejar-me apuntar-m'hi). i l'any següent ells dos anirien a la mateixa escola per començar la eso. anirien a súnion. a mi el meu tutor em va recomanar que hi anés; jo volia anar-hi. era molt important per a mi, en depenia que la meva vida seguís com fins llavors. però els meus pares no podien pagar-ho. vaig anar a l'ies públic i gairebé no ens vam tornar a veure. mai hem tornat a tenir aquella confiança. és molt trist, però tots dos érem fets d'una manera especial, i no ens mouriem per poder veure l'altre. durant un temps (llargs mesos) jo estava estressat pensant en que potser l'havia de trucar, en què li diria si me'l trobava... em vaig obsessionar, fins i tot hi somiava i em feia por anar pel carrer prop de casa seva. em feia pànic afrontar la situació, el fet que jo sabia que desitjava fer una cosa però no m'hi atrevia. vaig arribar a odiar súnion

aquella pèrdua em va afectar molt. aquell cop no vaig apendre, encara no, una cosa importantíssima: les relacions entre les persones canvien. pensar en tot això m'ha aclarit moltes coses que m'han passat més tard. moltíssimes. crec que totes les relacions que he tingut des de llavors han estat marcades per aquell fet. i aquest descobriment m'ha deixat molt tranquil. però de la mà de cada resposta arriben més preguntes. no m'agrada súnion perquè sóc comunista o sóc comunista perquè no m'agrada súnion? :S

mitja hora a la dutxa. tinc comprovat que quant més temps tinc per dutxar-me, més en necessito

sort!

hi havia una vegada una dona que vivia en una caseta. un dia anava a sortir de casa. però es va adonar que no sabia cap a on anar: si cap el camí que pujava al turó, per les escales que baixaven a la platja o per la carretera que anava a ciutat. es va quedar parada a la porta de casa, reflexionant-hi. pensa que pensaràs, li va venir set. va anar a la cuina i va veure que hi havia aigua, suc de piña hacendado i llet de soja. no sabia què li venia més de gust. mentre s'ho rumiava la panxa li va començar a fer rau-rau: quina fam! ja era ven bé l'hora de sopar. hi havia macarrons (les sobres del dinar), verdures al congelador i embotit a la nevera. ves quin dilema, què es podria fer per menjar? no s'acabava de decidir. i mentre es decidia es va adonar que feia fresca. va acostar-se al termòstat i anava a pujar-lo, però, fins a 18 graus celcius o fins a 20?

la policia, alertada pels veïns, va trobar el cadàver. el forense va destacar signes clars d'hipotèrmia, desnutrició i deshidratació. diagnosi: desconeixement del propi desig

men vaig a paris

em fumaré un mai al portal de casa. em faré lleuger i el terra se suavitzarà. la pressio del terra serà record i m'elevaré; o serà el terra qui s'enfonsarà, tan se val. llavors bufarà una brisa lleu des del sud, des del jardi dels veïns. vindrà carregada de la fragància dels cannabinoides. en aquell moment brisa, plantes, bert i la melodia enganxosa d'una canço serem un mateix fum que es mourà harmonicament. ballarem pel cel de la nit i, ni tard ni d'hora, arribarem... arribarem a paris

konstantinos p. kavafis - en tant que puguis
(versio catalana de carles riba)

i si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
aixo almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del mon,
amb molts moviments i converses

no, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa


(he optat per treure els accents de les os perquè no surtin ?)

us he parlat mai del meu germà? es diu jaume, té tres anys i és molt viu

avui sopàvem amb la tele encesa. al telenotícies sortien imatges de l'iraq. el jaume m'ha dit, amb ulls espantats: "a vegades en els meus somnis tinc soldats". no he volgut preocupar-lo dient-li que jo l'última nit en els meus somnis havia tingut candidats

avui he reflexionat una estona sobre la condici? de ser universitari. m'he adonat que, malgrat jo mateix, em sento orgull?s de ser-ne. l'altre dia treient 43 de la carpeta (aquella blava tan original) vaig preguntar-me "per què coi vaig deixar la carpeta aqu?, a la vista?". la resposta és fàcil: per fardar. el meu subconscient volia una festa universitària, com a american pie. fins i tot vaig estar a punt de posar blink 41 i proposar-li al rai de fer-li un francés. però en aquella festa hi havia no universitaris que valen molt més que algun dels universitaris que hi eren

els universitaris som gent normal. mengem, respirem, bebem, molts fumem, ens fa mal les cervicals si dormim al bus, riem si el miquel ens explica un acudit dolent, tenim laganyes pel mat?... no som res de l'altre m?n (bé, els de mates potser s?...)

deixeu-me ser cursi. per mi ser universitari és com tenir una flor. per molt que t'hagi costat collir-la o que te la regalin, en cap cas és teu el mèrit de la seva bellesa :')

sort

ps: us he posat un parell de links divertits per fer passar millor la campanya, i per fer reflexionar els que s? poden votar (pobres de vosaltres que no ho feu)

pps: és conya all? de blink 41, en realitat volia posar nowise, o simple found glory

eis

aquest matí m'he despertat amb un mal de cap terrible. estava en el meu llit, i sol (després de fer-ne fora amablement a la sara). tenia fred. portava sobre la samarreta el jersei del pijama, un altre de ma germana i un palestí, crec que de l'elena. la sara, el roc i la laura feien soroll pel menjador i jo intentava dormir, però finalment m'he llevat perquè no ho netegés tot ma germana sola. massa tard :P. i un cop despert, donant voltes per la casa, he anat trobant "proves", que diria el detectiu tito ;)

com es pot trencar un pany en tants trossos? no pregunto qui, pregunto com s'ha trencat el pany de la porta de la cuina. el gerro i la làmpara els hem enganxat amb superglue, i de moment els nostres pares no ens han dit res dels gots que falten, ni del vi que no ens haviem de beure. i els veïns encara no han xerrat res, però ho faran (marujus...)

recordo que l'eric volia podar el jardí dels veïns (jo no en sé res XD). vam privar molt, i ja m'agrada a mi això de privar molt i fumar poc. recordo que una taula m'ha caigut al damunt, amb tot el que tenia sobre darrere (carpeta, làmpara, llibres...). per caminar (els que encara podíem) haviem de nedar entre paper de diari. anàvem tots molt morats... sangria, limotxo, còctel de cava, ponche, 43, doble v... dos ambients musicals pel mateix preu. també vam fer pràctiques de llengües estrangeres. va ser divertit. llàstima que els meus pares no marxin més sovint!

per cert, els números, finalment, m'han quadrat del tot. m'ha fet il·lusió. sento haver insistit tant amb allò de: "tu ja m'has pagat?", però tampoc he obligat a ningú. així he pogut tornar un bitllet de 50 on era el dels meus pares, i en tinc un de 5 pel borja

sort

escoltant shakira - grandes éxitos, alguna objecció?

eis!

no m'agrada la celebració dels aniversaris i sants. sobretot em molesten els regals obligats, les depressions per falta de missatges al mòbil i amistats entrades en crisi per amnèsies fingides. quina importància que s'arriba a donar a que et felicitin més o menys! com si això signifiqués que et desitgin més o menys felicitat

a les festes d'aniversari m'hi trobo fora de lloc i tinc ganes que s'acabin. es centralitza la festa en una persona i es creu que aquell dia es més important que el dia abans o que el dia després. (això no vol dir que no em convideu d'ara en endavant, eh :P)

a més, hi ha el tema dels regals col·lectius. en principi, la idea és fer un regal millor posant cadascú menys diners. no és avarícia, és pragmatisme i sentit comú. però aquesta idea es perverteix quan cadascú ha de pagar més diners del que està disposat, s'hi sent obligat i a més ni tan sols sap com és el regal fins que surt del tradicional (contaminant, molest, inútil, generalment lleig, ocasionalment nadalenc) paper que l'embolica

en especial considero absurd perocupar-se per fer un nombre concret d'anys, com ara 40 o 20. que utilitzem un sistema de numeració de base 10 no significa que envelleixis més dels 29 als 30 que dels 28 als 29. de fet, també es podira discutir l'arbitarietrat de mesurar l'edat en anys

no malgastaré gaires esforços a criticar la creença de que el dia del naixement i la posició dels astres en aquell moment determinen el destí de les persones. crec en l'atzar, tot i que sé que és possible que en realitat hi hagi un destí escrit i plasmat en els astres (però és una tonteria!)

fins fa poc he volgut seguir el corrent d'aquesta pràctica (tota la parafernàlia al voltant dels aniversaris) per consideració a la persona que fa anys. si a ella li fa il·lusió, pensava, no importa que jo ho consideri absurd

però a partir d'ara no penso fer cap més regal d'aniversari o de sant (o per sant valentí ;)). en faré, però quan em vingui de gust i a qui em vingui de gust. per ser coherent, tampoc acceptaré cap regal que em faci un/a amic/amiga pel sant o aniversari aquest any, per evitar que ningú s'hi senti obligat. a partir de llavors, acceptaré qualsevol regal, entenent que es fa per iniciativa pròpia

sort!

ps: he escrit amic/amiga... si us accepto un regal pel meu sant o aniversari, podreu deduir què crec de la nostra relació

pps: laura, comptes com a amiga. així que ragala'm ja una arrecada i no esperis al sant

CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N --------

buscant en un calaix una llibreta bancària he trobat un tresor:

veus ideals, veus estimades dels qui moriren - o dels que ja són perduts per a nosaltres com a morts. de vegades ens parlen entres els somnis, de vegades enmig d'un pensament les sent el cervell. amb els so que elles fan, per un instant es tornen ressons de la primera poesia de la nostra vida - com de nit una música llunyana que s'apaga

veus. poema de k. kavafis

una nit de reis de fa molts anys, un albert petitó i ja musclo es va trobar el que per ell es va convertir en un tresor. va llegir una poesia emmarcada i penjada a la paret de les escales del restaurant can fisa. d'alguna manera, la seva primera poesia. es va dir: "me l'apuntaré en un paper i me l'enduré a casa". però no tenia ni paper ni bolígraf i li feia vergonya demanar-ne. però va pensar: "sempre faig el mateix: vull una cosa i ni intento aconseguir-la per por. aquest cop me'n sortiré amb la meva". va aconseguir paper i un boli blau. va recollir aquelles joies en un paper massa petit i unes lletres massa grans i poc inteligibles


capritxosa memòria

ahir, 9 d'octubre, era la diada del país valèncià. es recorda la caiguda de valència en mans de les tropes de Jaume I el conqueridor. es podria descutir la conveniència de celebrar aquest fet històric que va suposar un fre en l'avançada cultura musulmana

però el que més em va fer reflexionar de la diada d'ahir és que entre les activitats programades pel govern de la generalitat valenciana (en mans del pp) hi hagués un homenatge a les victímes valencianes d'eta. carles franzino remarcava en el tn que una d'elles era un membre de gal

jo m'oposo totalment a retre homenatge als etarres caiguts en lluita per la llibertat del seu poble. crec que no són pas herois, ni màrtirs, sinó uns assassins i una mica gilipolles. ells ja sabien que hi havia la possibilitat de morir. fins i tot de morir després de dures tortures. no em sembla oportú santificar als morts, sinó denunciar als assassins. jo crec que el més adequat seria un funeral normal, amb la família i amics

per raons semblants no crec que s'hagi de retre homenatge a les víctimes d'eta. ells no tenen el mèrit d'haver mort. s'hauria de castigar als assasins, no beneïr als morts. quan es fa homenatge a les víctimes d'eta, es fa homenatge a carrero blanco, a militars, a membres del gal...

al país basc el pp condemna que els abertzales converteixin en màrtirs a terroristes assassins. a valència el pp converteix en màrtirs a terroristes assassins. a iraq el pp crea terror, assassina i converteix en sants a genocides colpistes. i a més en demana la reelecció

metallica - dirty window

i see my reflection in the window
it looks different, so different than what you see
projecting judgement on the world
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

i'm judge and i'm jury and i'm executioner too

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector

i see my reflection in the window
this window clean inside, dirty on the out
i'm looking different than me
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector
defector

i drink from the cup of denial
i'm jufging the world from my throne
i drink from the cup of denial
i'm judging the world from my throne

el 3 de septiembre de 1973 a las 22 horas 20 minutos y 32 segundos un moscón de la familia de las calliphora, capaz de batir las alas 14.000 veces por minuto se posaba en la calle st. vicent, de montmartre. chof

en el mismo instante, en un restaurante el viento se colaba como por arte de magia haciendo bailar unas copas sin que nadie lo viera

al mismo tiempo, en la avenida trudaine, 28, 5º piso del distrito número 9 de parís, eugène colère, al regreso del entierro de su mejor amigo emile maginot, borraba su nombre de la agenda

siempre en el mismo instante un espermatozoide provisto de un cromosoma x perteneciente a raphaël poulain se separaba del pelotón para alcanzar a un óvulo perteneciente a la señora poulain, de soltera amandine fouet

9 meses más tarde nacía amelie poulain


fragment del guió d'"amelie" ("le fabuleux destin d'amelie poulain"), escrit per guillaume laurant i jean-pierre jeunet

bang!!!

collons, això era un tret! algú ha disparat! m'ajupo confós i espantat. sento soroll de corredisses al meu voltant. m'encongeixo tant que el cap casi em toca al terra, i veig que tinc una ratlla blanca sota el nas. què deu ser?

aixeco una mica el cap. hi ha tot de gent corrent junts cap al mateix sentit. n'hi ha que es queden endarrerits i algun està aprop meu. per? no els veig bé, m'he deixat les ulleres a casa

miro al meu voltant i no reconec on sóc. se senten cops de metall contra metall. hi ha parets sense pintar que no arriben al sostre, trossos de ciment trencat, pols, ferralla... passa una ambulància aprop

encara no en sóc del tot conscient, però crec que la carrera ja ha començat

avui un amic m'ha dit que allò que acabàvem de viure era una experiència nova. cert. jo he putualitzat: "una nova experiència, però una experiència dolenta"

no és aquest el moment en què intentaré descriure què és el bé i què el mal. això pertoca a una conversa que mantindré amb n'àlvarez

tot i això, sí que tractaré sobre el que considerem bo o dolent

jo li he dit que dolenta perquè pensava que en aquell moment ens ha causat malestar, tensió, por... perquè no fumaríem més aquella nit. i perquè sabia que hi hauria conseqüències negatives

ell m'ha respòs que no era pas una experiència dolenta. ha alegat motius basats en idees que considero absurdes, com la legitimitat de les lleis humanes o el destí

però l'escència no anava mal encaminada. m'ha fet reflexionar que, ben mirat, per al curs de la nostra vida, aquella experiència podria ser útil per millorar les nostres accions futures. i he pensat que si era una experiència útil, era una experiència bona

quan jutgem quelcom hem de mirar més enllà de les reaccions que ens provoquen en un primer moment. hem de mirar més enllà i considerar com afecta a la nostra vida. així trobarem la vertadera transcendència de les coses

què som? com som? qui sóc?

el codi genètic determina certs aspectes del caràcter, de la personalitat. per tant, ja estem determinats des del moment de la fecundació. no ho triem això, ni de conya

més endavant, un cop hem fet unes quantes mitosis, ens influeix l'entorn. això vol dir que de rebem estímuls que ens porten a unes reaccions o a unes altres. aquestes influències marquen una direcció i un sentit. la reacció pot ser seguir la direcció i el sentit (acceptar la influència), fer cas només a la direcció i seguir el sentit contrari (oposar-se a la influència), o procurar ignorar-ho tot. poso un exemple: els teus pares escolten flamenc. seguint l'ordre anterior, la primera possiblitat és que t'agradi el flamenc (més endevant et podràs dirigir cap a las ketchup, o cap a estopa, o bé cap a extremoduro, o cap a los manolos...). la segona és que odïis el flamenc. la tercera és que el valoris per la seva qualitat musical sense tenir cap prejudici subjectiu

les primeres influències que rebem són d'un entorn imposat per la voluntat dels pares, tutors o alguna putejada. ells decideixen escola, religió, llengua materna, televisió, música... fins a certa edat hi ha algú que, més o menys conscient del que fa, va modelant la nostra manera de ser. el cas és que nosaltres no participem en la decisió de quines influències rebem. ara bé, la reacció que portem a terme és cosa nostra. és dins nostre la tria d'acceptar, oposar-nos o ignorar

a mida que passen els anys anem prenent cada cop més decisions. comencem a decidir quines influències rebem: els amics, els estudis, activitats... però aquestes decisions estan motivades per una personalitat modelada per influències anteriors no triades. potser sí que he triat un gelat lliurement, però els meus gustos no els he triat jo



arribats en aquest punt ja és hora de respondre: què som? se m'acuden tres possibles respostes, les quals sotmeto a votació:

a) sóm el que sóm. hem nascut d'una manera i això ens fa tenir un tipus de reaccions davant dels estímuls. no canviem, sinó que canvien les jerarquies de poder establertes entre les diferents facetes de la nostra personalitat

b) sóm el que tenim. hem rebut un camí ple d'unes influències adequades per fer-nos com som. per tant, ara som un cúmul d'experiències

c) sóm el que fem per canviar el que som. és la que més m'agrada (perquè és la més rebuscada). vol dir que cadascú parteix d'una base que no s'ha de tenir en compte. la gent que resta immòbil no és res. la personalitat de la resta es valora en funció de l'esforç que fa per millorar-se. som una actitud davant el que som. som el que volem ser

quina creieu més encertada? també en podeu proposar més

que tingueu sort

després de cinc dies d'intriga i missatges misteriosos, ahir va arribar el gran dia. amb dos bols d'amanida de pasta i disfressat de turista em vaig presentar a l'esplai. tard, com sempre, ja ho sé. i plovia. perdó. però no ho van tenir en compte gràcies a la meva indumentària. banyador de floretes, samarreta souvenir de tenerife, gorro de pescador, càmara de fer fotos, xancles de riu i mitjons (un de cada). com reia la josefina! vam sortir amb dos cotxes cap a... ningú ho sabia. el cas és que teniem unes indicacions que ens van portar a donar voltes per corbera sense parar de riure. i una d'aquestes voltes era al voltant de la rotonda de la pl dels països catalans, bo i contemplant l'"hermosura" de la palmera... 'és per fer-li una foto', se'm va escapar. al cap d'un moment estava al mig de la plaça morint-me de vergonya mentre la berta m'immortalitzava amb la palmera de fons... i a seguir rient!

i a aquestes altures encara no havíem sortit de corbera! si expliqués tot el sopar no acabaria mai. a més, hi ha certes coses que val més que no es publiquin. m'ho vaig passar de conya i vam riure molt. estava molt currat: anna i sara, felicitats!

ps: algú té una foto del pepo agafant-me com un sac de patates?

si la closca del món no es trenca, el pollet morirà sense haver nascut

la cambra de la llibertat... i la gàbia de la llibertat...

sense mostrar-li la immensitat del firmament,... tractaran amb tendresa el pollet

destruïm la gàbia del món per revolucionar el món!

sound is ripping through your ears
the deafening sound of metal nears
your bodies waiting for his whips
the taste of leather on your lips

hear the cry of war
louder than before
with his sword in hand
to control the land
crushing metal strikes
on this frightening night
fall onto your knees
for the phantom lord

victims falling under chains
you hear them crying death pains
the fists of terrors breaking through
now there's nothing you can do

hear the cry of war...

the leather armies have prevailed
the phantom lord has never failed
smoke is lifting from the ground
the rising volume metal sound

hear the cry of war...

fall to your knees and bow to the pantom lord!


metallica - phantom lord
(àlbum: kill'em all)



per fi m'adono que davant del poder colossal del metal no hi ha cap més sortida que acceptar el seu domini, agenollar-se i doblegar-se davant d'ell

tras arrancar de ella los broches de oro del manto, con los que se adornaba, levantándolos en alto se golpeó les cuencas de sus ojos, al tiempo que profería cosas tales como que no volvería a ver en lo tocante a él ni qué clase de desgracias había sufrido ni cuáles había él hecho, sino que en la oscuridad en el futuro, a los que no hubiera sido necesario, verían, y a los que hubiera querido, no conocerían. cosas tales deplorando muchas veces y no una sola se golpeaba los ojos levantando en alto los broches, y a un tiempo sus pupilas ensangrentadas bañaban su barba, y no fluían vertiendo gotas de sangre, sino que a un tiempo una negra lluvia de granizo y de sangre se derramaba

sófocles - edipo rey

hi havia una vegada un pirata pèl-roig anomenat morthgneis. per suposat, era borni: diua l'ull dret tapat amb un drap negre. solia fumar en pipa, ja que no sabia liar

aquest pirata era el capità d'un bastiment no molt veloç, però ferm. durant molts anys va solcar el mar atacant embarcacions soles i mal defensades, procurant sempre evitar grans conflictes. potser per això mai va aconseguir cap fortuna

quan veia una costa, passava de llarg. no considerava la seva tripulació capaç d'atacar i saquejar ni el port més petit ni de conquerir l'illa més minúscula. tot i això, amb el temps va començar a desitjar la terra ferma. pensava que podria descansar-hi al menys una nit i fer algunes reparacions al vaixell. o potser buscar un illot desert on construïr-hi una cabanya i passar-hi de tant en tant. i, qui sap?, si li agrada prou el lloc podria quedar-s'hi a viure

mica en mica es va anar convencent a ell mateix que havia d'intentar-ho. va ser un temps de petites temptatives, incursions patètiques i fracassos sonats

una nit el vaixell va ser atrapat per una terrible tempesta. ja n'havia passat moltes de pitjors, però aquell cop va ser diferent. el capità no ho sabia, però es trobava prop d'una illa envoltada d'esculls. el navili hi embarrancà i morthgneis va caure a l'aigua. quan es va despertar estava moll i cansat, estirat en una platja davant una exuberant vegetació. no va trigar gaire en saber que estava deserta. li agradava molt aquella illa i hi va viure un temps molt feliç. s'hi va endinsar i va anar descobrint coses maravelloses. però un dia va arribar al cim d'un pujol, i des d'allà va veure el mar. en aquell moment sentí una profunda nostàlgia de navegar i somià en terres llunyanes i desconegudes. s'adonà que en cap moment havia pensat en viure la resta de la vida en aquella terra. sempre va ser conscient que algun dia en marxaria. el compte enrera es va iniciar el dia en què va començar a construir un nou vaixell

navegà alegre i lluire un altre cop, però amb un esperit diferent. aquella estada en l'illa havia sigut el canvi més gran sofert de la seva vida. ara tenia ganes de buscar noves illes i atacar-les

finalment en morthgneis va descobrir una illa molt interessant. va decidir que li agradava des del mateix moment en que la va veure. però li feia molta por provar la incursió, i va passar moltes nits sense son planejant-ne l'atac. li va costar molt decidir-se, però quan ho va fer es va sorprendre: pràcticament no hi va haver oposició. no obstant, era el primer cop que havia atacat i vençut

un cop va trepitjar la suau sorra de la platja es va sentir l'home més feliç del món. l'aigua era clara i el sol lluïa amb força. sentia que allà potser sí que s'hi quedaria per sempre. tot i les ventades de dubtes que sovint el sacsejaven en aquell indret, estava decidit a explorar l'interior de l'illa. però a pocs metres de l'aigua s'alçava una paret de pedra massa alta i llisa per escalar-la. va recórrer la línia de la costa i finalment va arribar a un lloc on el penya-segat era tan sols un petit esglaó. allà va començar a entrar en la selva de l'interior de l'illa. la flora era molt espessa i produïa unes flors precioses. però de tant espessa que era la vegetació, costava moltíssim endinsar-s'hi. en morthgneis es veia incapaç d'anar més endins...