diumenge passat anava carregat de llenya per un dels camins del pessebre, el que va per abaix. més enllà de la casa del caga tió, vaig veure una de les alzines de les que creixen a la paret. allà fa molt pendent i el terreny és molt rocós, de manera que hi ha diversos arbres que neixen en un terreny pràcticament vertical. aquella alzina, en concret, es força espectacular, perquè sobresurt força en horitzonal, i et fas creus de com s'ha d'aguantar d'aquela manera. bé, en realitat, diumenge vaig pensar: "està a punt de caure"

em vaig sorpendre a mi mateix, amb aquella conclusió. veia claríssim que en qualsevol moment podia caure. de fet, tard o d'hora caurà, no s'hi quedarà pas tota l'eternitat

ara bé, fa uns anys no ho veia així. abans veia aquell arbre com una proesa. era una alzina que li havia tocat nèixer en una paret i havia decidit crèixer ben amunt i aguantar-se fort a la paret, sense cap mena de posibilitat de caure. m'hi havia enfilat algun cop i tot. estava segur que era inamobible. l'arbre feia temps que era allà, no? doncs llavors duraria per sempre. què podia canviar perquè caigués? les lleis de la física seran les mateixes, l'arbre seguirà igual

no era conscient de l'escala temporal. una acceleració petita no provoca canvis perceptibles a temps petits, però a llarg plaç produeix un desplaçament important. no veia que les coses -potser no totes les coses, però sí la majoria- cauen de mica en mica. el que avui et sembla etern, demà pot caure. el final que no et planteges ni que existeixi es pot presentar davant teu en qualsevol moment

camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix

aquest cap de setmana he fet un monogràfic d'orientació i cartografia. ara mateix estic del tot desorientat, i sé menys que mai quin és el meu lloc. almenys sé amb qui vull ser-hi

davant, un bosc infranquejable i tenebrós. intento entrar-hi, m'hi perdo. hi busco un tresor, un misteri. quan sembla tot perdut, una llum apareix d'entre les fulles

uns matolls que fa un moment semblaven un mur s'aparten per deixar-la passar. corre saltironejant, cobrint-se tan sols amb la seva llarga cabellera daurada. és la transformada de fourier! de manera natural, ella se m'apareix i duu dins seu la solució al meu problema

seguir caminant, creant nous camins

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig fluir un paisatge decadent. terres desplaçades, ciment imposat, records d'arbres, aigua (segur) pestilent. penso que és un paisatge suburbial. però, de fet, el que acostumem a entendre com a paisatge suburbial conté edificis bruts, murs plensd e grafits, una antiga estació de tren ara abandonada... la decadència d'una mediocritat. però penso que jo podria descriure aquest paisatge perquè semblés suburbial"

- joven! joven!

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig cotxes nous darrere un aparador. últiam parada. no puc anar més enllà"

- mierda!

avui és el dia de la verge del pilar, patrona dels exèrcits d'espanya. des dels sectors de la societat que es fan dir progressistes i/o catalanistes es critica i menysprea aquesta institució. però val a dir que l'exèrcit també ha aportat coses bones

a inicis dels gloriosos anys 80 jaume cañellas feia la puta mili a madrid. li va tocar la feina d'encarregat d'un magatzem. ell, tot i les seves dificultats per parlar castellà, va fer-hi alguns bons amics. es reunien al magatzem, d'amagat dels oficials, i hi cataven els productes que hi havia. va ser en una d'aquestes reunions (que avui dia definiriem com a "botellons") que es va produir el fet al qual ens dirigim

el nostre pare va barrejar vi i cocacola. va inventar el calimotxo!!!! hem d'agrair-li de tot cor aquell invent. a més, ni tan sols ens cobra drets d'autor!

per cert, el vi que utilitzaven no era don simón precisament, sinó "faustino iv" (o sexto, el nostre pare no ho recorda del tot bé). tot un luxe

laura i bert

no tothom té la mateixa fusta de líder que en lenin

[pels que no sàpiguen rus: treballeu per l'esplai, camarades!]

eis!

aquets dies m'he passat força hores a casa, en teoria per fer comptes de l'esplai, estudiar pel carnet, termo, ordenar-me l'habitació... total, que he acabat fent molts volts per internet. us recomano algunes de les webs que he visitat

una és postsecret, una pàgina on gent anònima envia postals descobrint els més íntims secrets. ja us la recomenava en l'últim post, però és que és molt bona... potser la posaré com a enllaç permanent

l'enllaç que ja és pemanent és el d'un bloc que es diu corbera informació. els de corbera hi veureu el que tots més o menys sabem, que corbera se'n va a la merda, però amb detalls, dades concretes i fotos. i als de fora, els servirà per veure que, realment, "corbera se quema!". des d'allà hi ha enllaços a d'altres pàgines de l'estil. no us perdeu el nou despatx de l'alcaldessa! XD

l'últim enllaç que us recomano, no per últim menys important, és el de l'esplai. és un enllaç ja vell a la meva llista, però "últimament" ha millorat molt. feia temps que no la visitatva, i m'ha sorprès. el fede i el santi s'ho han currat moltíssim, ara toca que entre tots li donem la funcionalitat que ha pot arribar a tenir (ben aviat hi haurà crònica dels campaments matagalls'05). i amb un flagrant fòrum!

sort!

voleu saber un secret?

després del primer quart del partit l'equip de vermell ha acabat amb un avantatge claríssim, ja que l'equip blanc ni s'havia adonat que havia començat el partit. però en el segon quart els blancs han reaccionat i han marcat molts gols. ara bé, també han deixat els pals de la porteria vermella ben abonyagada dels cops que han fallat. fins i tot s'han fet algun gol en pròpia porta. mentrestant, els rojos han tingut una discreta presència a la pista, amb pocs bàsquet i algun tir de lluny. cal destacar-ne un triple a l'últim segon. aquesta trista actuació es podria explicar pel fet que els de vermell s'han disputat la pilota entre ells durant tot el quart, i que fins i tot hi ha hagut un tap entre membres del mateix equip

així estan les coses, amb un marcador impossible d'avaluar i sense cap norma clara. seguirem informant de l'evolució del partit després de la mitja part

sort!

ps: no sé perquè, ara els posts se'm posen més avall dels enllaços i els arxius... casum el blogger, que cada dos per tres el canvien i ens carden als que resistim amb plantilles velles!

oh xibeca, de color morè, pell dura de vidre. no pas de plàstic, perquè llavors no serveix de res llençar-te un cop buida contra els municipals que ens intenten fer acabar la festa

oh xibeca, plena de perles de rosada, tu ets per compartir, si és que et vull compartir. perquè també puc ser egoista i tenir-te només per mi, tota l'estona que faci falta fins arribar al final, quan només et queda per oferirme una amalgama tèbia i insípida d'espuma i babes

oh xibeca, bon acompanyament del menjar, bon inici de festa, gran punt final de la nit

eis! notícia fresca!

la bonjú no ha sigut trobada. per mi, vull dir, perquè suposo que algú altre l'haurà trobat. de fet, crec que ara mateix tapa la closca d'una persona intrèpida, lluitadora i viatgera. la resguarda del gèlid vent que llisca sobre el mar caspi. la persona a qui protegeix podria guarir-se a l'interior del vaixell (un atrotinat enginy de fabricació soviètica), però prefereix gaudir de la primera nit estrellada que veu en molts dies. al cap, almenys, no hi passa fred

però no és aquesta la notícia. el que us volia anunciar és l'aparició d'una nova boina, a qui podriém anomenar "caisso". avui arribava de la màgica sortida de l'esplai a sant marçal del penedès, quan la laura me l'ha presentat "de part de la rach". "collons com s'ho ha currat", he respost jo, sempre amb el lirisme als llavis. la raquel, principal sospitosa del cas de la desaparició de la bonjú, em va prometre que me'n compraria una altra. jo li vaig dir que no feia falta, que no era pel que m'havia costa (5€), sinó pel valor sentimental. aquella bonia me l'havia comprat a montmartre, en un viatge molt important per a mi. però ara ella m'ha regalat una altra boina amb un fort valor sentimental. moltes mercès!

us desitjo que tingueu tanta sort com jo

foto recent de la boina desapareguda, a sobre del cap d'un servidor 

s'ha perdut una boina negra rodona, amb un piu al mig (vaja, rollo txapela). respon al nom de "bonjú" i no és gens tímida. no mossega. va ser vista per últim cop al xapulina roc, crec que al final del concert de skalariak. si algú la troba serà recompensat generosament, ja que té un fort valor sentimental

fa estona que tinc enganxada aquesta cançó i que la vaig xiulant pel carrer. el motiu no té gaire a veure amb lletra, sinó més aviat amb el títol de la cançó. de totes maneres, us en poso la lletra, que és molt maca


betagarri - verde

oye niña escucha lo que digo,
oye niña mira estoy perdido.
desde que te has ido no me hallo,
desde que te has ido y me has dejado.

y cuando canto al amor
y dejo a un lado el dolor
vuelvo a ver otra vez tu color.

cuantos colores hemos vivido,
cuantos dibujos hemos creado,
y con los pinceles de mis labios
todo tu cuerpo entero he pintado.

sé que nadie entiende lo que digo,
sé que nadie es verde ni amarillo,
sé que lo difícil es sencillo,
dime tú qué puedo hacer contigo.

y el tiempo al pasar
no me deja olvidar
que eres tú la que me hace llorar.

sé que media vuelta no es un giro,
sé que no se pierden los perdidos,
sé que no hay viaje sin recorrido,
dime niña qué hago yo contigo.

aunque lo intento no consigo
imaginarte en amarillo
tu eres verde.
eres mi verde preferido
ver desde fuera lo ocurrido
que fácil es morir dormido


us desitjo que tingueu tanta sort com jo ;)

saps què? crec que seria capaç de predir-te l'avenir a partir dels dibuixos que ha deixat el fum en el paper que està a punt d'encendre's. dic que te'l podria predir, no que te'l digui, eh. de fet, estic convençut que puc veure el teu futur en les formes que deixa la condensació del vapor d'aigua que puja del jacuzzi, en les parets d'aquest pot taurus per mesurar líquids ple de còctel tropical. ei, que tel puc dir, no que te'l digui

dismal euphony - an autumn leave in the circles of time


with neither speech nor portrayal

she gazed up towards infinity's face

and as aloft the circles he rose, a sudden

breath of dark forgotten dreams came true


for never had he entered the fiery gates,

the mirror passage entry

to another existance

to another plane


above the circles emerged another dream

for no man of mortal shell could know

where or when this planet existed


he drifted and saw stars

sweep across the sky

he saw suns perish

he saw visions rise from

emarald darkness

and lunar moonlit seas

a thousand years and then

a thousand moons...

els descobriments científics repercuteixen en avençons tecnològics que milloren la qualitat de vida de la humanitat i n'augmenten la llibertat. tenir cotxe, per exemple, t'otorga més possibilitats d'anar al concert que tu vols. però els que vols tu, no els que vol l'albert... jo ahir hauria anat a berga, però el cotxe era del rai

i vam anar a cerdanyola al concert d'skarface, un grup que mai m'havia acabat de convèncer... fins ahir. quin concert, senyores i senyors, bestial. es van treballar un espectacle amb molt d'estil i ple de complicitats. la sala és molt acollidora, i els teníem a tocar, literalment. serà inoblidable el moment en què els dos saxos van baixar amb el públic. en aquell local vaig respirar màgia, la comunió amb l'ska era absoluta i harmoniosa, i una estrella em va tocar. bé, no en va ser una, en va ser tot un firmament... una rera l'altra

i un cop a barcelona: la decadència. decadència física i moral d'un servidor, dels seus companys, i decadència en l'entorn. a vegades aquesta ciutat que ens ha tocat tenir com a capital em fa fàstic. sort de la companyia, sort dels croissants, sort de la boina, sort de les constel·lacions. i allà a la urb, en un dels llocs més indesitjables un dissabte a la nit, la plaça reial, els de barcelona eta! ens esquitxaven i els paquis ens assetjaven amb galàxies de pagament. ens vam encreuar amb cubà de naixement, gallec esportivament, basc de pas i català de residència. em va semblar interessant i entretingut parlarhi, tot i que en algun moment es feia pesat. en vull destacar una frase. un dels nombrosos cops que un paqui ens va oferir un reactor nuclear de fusió natural, el borja va fer un comentari de l'estil "macho, pero si es la tercera vez que has pasado!", i el gorka (així ens digué que l'anomenessim, el del depor) va deixar anar: "me dijeron que los catalanes eran amargados, ¡pero estos...!"

i avui, ressaca del mil. com feia temps que no patia. i a sobre, mal de queixal, caminada infructuosa fins a sant ponç, dinar familiar a can deu... tinc moltes ganes que arribi la segona quinzena d'agost, i de poder gaudir de la ressaca al sofà de casa els tiets, amb la clara fent-me carícies i el bartolo ronronejant als meus peus... i arribarà el vespre, quan la ressaca comença a minvar, la posta del dol treurà la laura del solàrium, agafarem la garrafa, que serà festa major

sort!

eis!

s'acosta el bon temps, i amb ell els festivals i concerts a l'aire lliure. i el millor de l'any: xapulina roc! informació i comentaris, a la pàgina que s'està currant el roc: http://www.xapulinaroc.blogspot.com

aprofito per recomenar-vos els acudits del "camarero" de la pàgina del santi. són genials! el link està aquí al costat, a mà dreta

sort!

no hi ha res de nou sota el sol... vols dir?

la terra és bellíssima. la veig envoltada d'una aurèola blavosa, i deixant vagar la mirada pel cel veig passar del blau al turquesa, d'aquest al violeta i a l'obscuritat de la nit

yuri alexeievich gagarin

estàs tan tranquil, relaxant, mantenint una conversa banal. la situació flueix amablement i et sents recolzat. el teu inconscient decideix augmentar aquesta sensació de seguretat sentint la força de reacció del respatller de la cadira al presionar-lo amb les espatlles. fas el gest, però la cadira no et retorna res, simplement es desplaça. es desmonta. tota ella es fa pedaços. ella i tu baixeu junts en caiguda lliure fins al terra. llavors te n'adones que la duresa del terra és semblant a la de la realitat

jazz davant de notre-dame

en blanc passejava pels jardins de darrera notre-dame. en blanc era un gat blanc. passejava per un terra blanc. la pedra de la catedral era blanca. va anar fins al blanc pont des arts, el va travessar, i va arribar a un transitat i blanc carrer. un cotxe blanc l'atropellà. ell ho veia tot blanc, mentre tot ell es tornava de color vermell

de sobte, blanc es despertà. des d'una acollidora teulada a montmartre, veia la tour eiffel. l'acabaven d'encendre i semblava un horrorós arbre de nadal. blanc va decidir que estaria molt millor al sofà de le village

parís, 15/3/5

ballant ska amb un home blanc, amb patins, prop de les halles, parís

txiguirop, txiguirop, txiguirop! 

si maco és somiar, preciós és acomplir un somni


parís, 15/3/5

i ara és tard. el terra s'enfonsa i la sorra s'aixeca. ells ens criden a agafar les armes, i l'únc que agafen tots plegats és un morat de l'òstia. bé, també n'hi ha que pillen catxo. mentrestant, jo em barallo amb un terreny irregular i traïdor, perquè he fet tard. les excavadores amenacen, i ells, enlloc d'usar la negra pólvora, n'usen una de blanca. no sé què és pitjor. insisteixen amb què cal armar-se per ser respectat. conclusió: els està bé no ser respectats. els ho dic, els dic que són uns hipòcrites i que, a més, "nunca tendrán las armas la razón" (quanta raó!), i ells em responen que "tu, fantasma, de què et queixes? si en ta vida no has fet res! no parlis malament dels altres, mira tu de fer-ho bé". i jo ho faig fatal (faig tard), m'equivoco de dia i d'idea. veig blanc el que hauria de ser roig. omplo els pulmons de pols, i el pols em va a cent pensant en el que hauria pogut ser. i em comporto com un imbècil, fent el possible per poder-me'n penedir després. "units a goku no hi ha cap perill". els vodria dir que "i avui, que he fet tard; sé que no m'ho treuré del cap; però als que criden que corbera es crema, els vull demanar si han vist el meu tap; aberotim, aberrotam, a la vera, vera, vera de sant joan!". i marxo amb la cua entre les cames a estudiar per treure'm el carnet de conduir. tot i que quan tingui carnet i cotxe, seguiré fent tard


els pets - tard

la primera vegada et va xocar
no sabies si anava disfressat
botes camperes, arrecada al nas
i els cabells, més llargs que ta germana

tot i que el bar no era pas petit
i estava ple, de fet com cada nit,
travessant els gots i els teus amics
aquells ulls et feien mal de panxa

però era tard,
tenies una cita l'endemà,
te'l vas creuar a la porta i us vau mirar
poc a poc,
sense dir ni un sol mot
i finalment et va donar un somrís de comiat

de res no va servir ficar-te al llit
tancant els ulls el tenies allí.
a l'endemà t'havies adormit,
vas fer tard a la cita acordada

divendres a les onze puntual
ja eres a la porta d'aquell bar
ni tan sols queda un nom per recordar,
però al cap sempre tindràs
aquell estrany
i tot el que hagués pogut ser i mai no serà

mentre els teus amics tan ben vestis fan bromes,
aquell bon partit
que tu tan llesta vas triar
et diu "t'estimo" i tu no el pots mirar

- se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada, per experimentar la sensació anomenada "diversió" lluny dels espais dissenyats amb aquesta finalitat;

- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!

- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;

- a la foguera! mort a l'heretge!

- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;

- que el matin! que el pengin! a la foguera!

- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;

- a la foguera! a la foguera!

- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;

- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!

- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;

- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!

- per revolcar-se en la pròpia merda;

- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!

- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;

- time to die! ride the lightning!

- per ser oblidat, insignificant, invisible;

- cremeu-lo! cremeu-lo!

- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;

- a la guillotina! mateu-lo!

- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;

- a la foguera! a la foguera! que es cremi!

- i per ser lent.

- a la foguera!

- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?

- a la foguera

ell: hola, viejo amigo, cuánto tiempo sin vernos las caras, cuánto tiempo sin cruzarnos en esta calle tan cambiada en la que, en cambio, parece que no ha cambiado nada. ¿qué es de tu vida? ¿todo bien?

ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,

dos: buáh, chaval!

ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada

ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte

dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano

ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje

dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas

ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;

ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad

ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más

ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?

ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?

ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve

ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos

el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos

eis!

ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:

són els estrets, un riuet típic dels ports, amb molts llocs on s'hi pot banyar i amb roques impresionants al costat. la foto l'he tret del google, però quan el santi em passi les fotos que ha fet ja en penjaré alguna, que segur que són millors que aquesta. bé, i quan no estigui tan fet pols com ara també escriure quelcom d'interessant

sort!

"els vídeojocs no tenen cap influència sobre els infants. vull dir que si el pac-man hagués influenciat a la nostra generació, estariem tots corrent per sales fosques, mastegant píldores màgiques i escoltant músiques electròniques repetitives"

kristian wilson, nintendo inc., 1989

sccpp: sabotaje contra el capitalismo pasándoselo pipa

qualsevol dia...

... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí

per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps

...qualsevol dia tu pots morir

sr albert canellas pages, srta gemma gabaron vicente, sr santiago garcia navarro vuelan en:

sábado 12 marzo
la facturación abre a las 10:50; cierra a las 12:20
barcelona a paris orly (terminal sud)
vuelo 4782; sal. 12:50; lleg. 14:35

tenia molta febre, acompanyada els primers dies de suors, i després, com si els porus de la pell fossin obstruïts, aparegueren innombrables pústules. tot el cos de grenouille es va cobrir de butllofes vermelles. moltes es reventaven, vessaven llur contingut aquós i tornaven a omplir-se. d'altres creixien fins a convertir-se en veritables furúncols, gruixuts i vermells, que s'embotien, esclataven com cràters i escopien un pus viscós i sang barrejada amb filasses grogues. passat un temps grenouille semblava un màrtir que, lapidat des de dins, supurés per cent ferides


patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf

aquest negre me'l passaré estudiant, perquè veig que ho tinc molt divendres

que no tenen arrels, les persones? jo en tinc. cada dia les clavo més avall i les vaig expandint mica en mica. això m'ajuda a estendre les branques i fer créixer amunt el tronc. perquè és amunt cap on vull anar

a la web de l'ester he escrit que la soledat també potser quelcom positiu. ho és quan aquesta et serveix per adonar-te de la teva (relativa) autosuficiència. estar sol i saber gaudir de la vida crec que és positiu. posaré algun exemple triat totalment a l'atzar:

-per aprofitar realment una sortida a la natura, de manera íntegra, cal estar al 100% pendent d'ella. per això crec que és necessari anar sol o ben acompanyat, és a dir, amb algú amb qui coincideixis que no has anat a xerrar, sinó a gaudir de l'entorn. això és aplicable a tantes i tantes coses...

-si vols estudiar i creus que la millor manera de fer-ho és passant tot el dia a la facultat, quedant-t'hi a menjar, no pots pretrendre arrossegar amb tu a algú altre. tu has pres aquesta desició, i si et trobes a algú que et cau bé i que també l'ha pres, doncs molt millor, perquè us podreu acompanyar. però això és difícil en una facultat petita (d'altra banda, en una facultat petita coneixes a gairebé tothom). per tant, és molt probable que passis moltes hores sol

-ara diré una cosa que a més d'un li semblarà surrealista. resulta que a mi m'agrada gaudir plenament dels concerts, i crec que per fer-ho sovint passo olímpicament de la gent que m'acompanya. no sempre és així, i en concerts molt moguts m'agrada "ballar" amb els amics, a més que ballar sol fa veronya (difícilment aniria a un concert d'obrint pas sol). també hi ha grups o cançons que signifiquen molt en la relació amb algú en concret, o cançons que d'alguna manera "comparteixes" amb algú (el concert de nightwish no hauria estat el mateix si no hi hagués anat amb l'elena). de totes maneres, en molts concerts em concentro tan sols en la música, i m'oblido de la resta. per això sóc capaç d'anar a un concert de discípulos de otília tot sol. perquè discípulos em porta molts records i necessitava anar-hi, tot i que m'haguessin deixat tirat




(aquest post el vaig escriure fa dies, i avui, 24 de desembre, he vist que no l'havia publicat. doncs el publico)

hi ha moments en què estàs en un estat especial. et ve de gust canviar i necessites llegir-te tal llibre, planejar passar tres dies sol a la muntanya, comprar-te tal cd, pensar en canviar radicalment l'estil de vestir o llegir pregàries d'un llibre de l'esplai

o escoltar el magnífic cd d'opeth damnation

aquesta és una de les moltes maravelles del cd, que és bo pel conjunt

i can't see the meaning of this life i'm leading. i try to forget you as you forgot me. this time there is nothing left for you to take, this is goodbye

summer is miles and miles away
and no one would ask me to stay

and i should contemplate this change
to ease the pain
and i should step out of the rain
turn away

close to ending it all, i am drifting through the stages of the rapture born within this loss. thoughts of death inside, tear me apart from the core of my soul

at times the dark's fading slowly
but it never sustains
would someone watch over me
in my time of need?

opeth - in my time of need


sé que hi ha gent que ha llegit això i no ha entès gaire, o que ni tan sols ho ha llegit. tot i que no m'agrada traduir les cançons, perquè perden molts matisos (i en guanyen d'altres) aquí va una traducció bastant literal:

sóc incapaç de trobar-li sentit a la vida que porto. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. no hi ha res per endur-te, això és un adéu

l'estiu és a moltes milles d'aquí
i ningú em demanaria que em quedés

i jo hauria de meditar sobre aquest canvi
per alleugerir el dolor
i jo hauria de fer un pas enfora de la pluja
girar cua

a punt d'acabar amb tot, estic deambulant per les sales de l'èxtasi nascut dins aquesta pèrdua. pensaments de mort dins meu, arrenca'm del centre de la meva ànima

a vegades la foscor es va desfent lentament
però això mai es manté
¿es cuidaria algú de mi
en el meu moment de necessitat?

i aquí, per a tots, una versió subjectiva:

no entenc el rumb que va prenent la meva vida. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. tu no t'endus res, no ens retrobarem

l'estiu realment ha acabat
i ningú em necessita al seu costat

i jo hauria d'acceptar que s'ha acabat
per tirar endavant
i jo hauria de fugir de la pluja
girar cua

estic a punt de posa fi a tot plegat, navego a la deriva per la sensació que m'envaeix. dins meu hi tinc pensaments molt obscurs, arrenca'm del pou de la meva pròpia ànima

hi ha moments que la foscor sembla que es desfà
però aquests moments no duren gaire
¿hi haurà algú que es cuidi de mi
en el meu moment de necessitat?


potser va sent hora d'oblidar l'estiu, si oblidar vol dir recordar, és a dir, convertir en record quelcom que estàs vivint. passar pàgina

sort

eis!

sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles

jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís

per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar

per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi

sort!

it truly makes the most beautiful music

everything it has to give

it's everywhere hiding the listener

without it i could not live

...silence

poso un post nou, que l'últim em fa por

metallica - sad but true (the black album)

hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true

you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true

hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair

hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you

sad but true

aneu amb compte: s'acosta una turbulenta anada d'olla, una d'aquestes meves teories sense cap mena de fonament que jo em crec com a pilars de la meva visió de la vida i que defenso amb ungles i fetge

ai que ve!

jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant

hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig

potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació

desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir

"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge

és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben

sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen


crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid


amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir

(glop)

com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia

(glops)

ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!

(glops)

en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao

todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

sonotones - sólo sabemos mirar


(glops)


sort!


(glops)

¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?

fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor

celtas cortos - monólogo con ron

sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:

¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés

no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir

si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar

cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana

como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional

esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó

un ve d'on tan sols el ténen a ell. un altre acompanya la llum. l'altre és eixut. l'últim trastoca

quatre vents. varen anar junts, però ara cada un bufa cap a una banda (qui sap si es retrobaran?). ben diferents, tots quatre. però tots vents

la màgia no es pot explicar, ni descriure, ni recordar. la màgia ha de ser viscuda. com tot. gorgias ho deia així: si res existís i fos cognoscible, no podria ser comunicat

jo podria dir: 9 dies convivint amb 100 persones amb un projecte de canvi social comú

jo diria: 9 dies amb un equip de persones magnífiques treballant les 24 hores per nosaltres

podria afegir: 9 dies sabent que tot allò beneficiarà a un munt d'infants

descriuria: uns prats molt verds envoltats de frondosos boscos, curulls de tot tipus de plantes i animals. rierols saltironejant arreu fins a jeure a la riera: per jaç unes roques antiquíssimes, i per capçal una paret que delata una falla i ens narra la història d'un mar i un delta que moriren fa temps

podria anomenar la diversió, l'aprenentatge, la tranquilitat, la reflexió, l'alegria, el treball, la convivència, la utopia, la comoditat, la confiança, la conversa, l'humor...

gravaria una rialla, fotografiaria un somriure, dibuixaria una mirada sincera

fins i tot, conclouria amb un: 9 dies envoltat de 100 persones obertes, alegres, motivades, sinceres, respectuoses, compromeses, amables, divertides, virtuoses, diverses, crítiques, profundes, coherents, independents, afables, entranyables, somrients, sanes, sacrificades, conscienciades, equilibrades, deshinibides, generoses, dialogants, creatives, imaginatives...

i podria seguir. podria explicar i explicar. però mai arribaria a descriure-la

eis!

com ja sabeu, del 28 d'agost al 5 de septembre he estat a la ruca fent el curs de monitors. tinc moltíssimes coses per explicar, i si ens anem veient us ho aniré explicant (volgueu o no). ara bé, hi ha moltes coses que no sé si sabré explicar-les

de moment, us poso una cançó que em va agradar molt. està al cançoner de la ruca'04 i pot servir per expressar coses molt difícils de dir en paraules

fito páez - yo vengo a ofrecer mi corazón

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón
tanta sangre que se llevó el río
yo vengo a ofrecer mi corazón

no será tan fácil, ya sé qué pasa
no será tan simple cómo pensaba
como abrir el pecho y sacar el alma
una cuchillada de amor

luna de los pobres siempre abierta
yo vengo a ofrecer mi corazón
como un documento inalterable
yo vengo a ofrecer mi corazón

y uniré las puntas de un mismo
y me iré tranquilo, me iré despacio
y te daré todo y me darás algo
algo que me alivie un poco más

cuando no haya nadie cerca o lejos
yo vengo a ofrecer mi corazón
cuando los satélites no alcancen
yo vengo a ofrecer mi corazón

y hablo de países y de esperenza
hablo por la vida, hablo por la nada
hablo de cambiar esta, nuestra casa
de cambiarla por cambiarla, no més

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón

sort!

com a sostre: el cel
com a jaç: la terra
com a somnis: el vent
com a coixí: la roca

l'esperança: el fred
l'alegria: el cansament
la companyia: el dolor
la tranquilitat: el pas

la meva llum: els corbs
els meus confidents: els estels fugissers
la meva amant nocturna: la mar
el meu enemic (el millor amic): el cim

el noi i la noia eren en uns seients laterals del metro. ell mirava a la família que tenien davant. eren una dona amb la cara xuclada, un nen petit amb un ull mig tancat, un home mal afeitat i un altre nen més gran, però que estava en un cotxet massa petit. semblaven cansats i anaven vestits amb roba modesta. no deien res

però el més inquietant de tot eren els ulls del nen gran. la mirada torta del petit entristia, però la del gran era una altra cosa. els seus ulls enormes com llacs semblaven perduts i alhora fixos en els del noi, que s'hi va quedar atrapat. la mirada li transmetia curiositat, pena, desig, bellesa... i molt misteri. el noi es va alliberar mirant cap al que ell portava a les mans: una capsa plena de gominoles. n'agafà una i mentre se la posava a la boca i aixecava la vista, la mirada immòvil del nen del cotxet el va tornar a atrapar

- l'hi en dono un? - va consultar a la noia, en veu baixa

- fes-ho

mirant el suposat pare i amb una gominola a la mà, movent-la alternativament assenyalant al nen petit i al del cotxet, el noi intentà balbucejar una mena de "li puc donar?". no podia evitar mirar de reüll aquells dos enormes pèlags. el pare va fer un gest de "m'és igual" i digué:

- si ella l'agafa...

així que era una nena! el noi li va acostar una gominola i després d'un moment d'incertesa, ella l'agafà. la seva mirada no va canviar gaire. el noi n'agafà un altre i li donà al nen més petit, que l'agafà somrient

- què es diu? - deia la mare

- gràcies - murmurà el nen

- gràcies - musità la nena

durant uns segons, les dues criatures seguien mastegant els dolços. el noi seguia enganxat als ulls de la nena, tot i que ara amb un somriurea la boca. llavors el pare diguè alguna cosa a la nena. la veu de l'home sonà agradable, càlida, carinyosa. ella s'estirà dins del cotxet on ja gairebé no cabia i féu el somriure mes gran de la història dels somriures. el somriure més esperat, el més maco, el més natural. el somriure més somrient de tots

- que estàs content? - preguntà la noia al noi

- sí

criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
sempre
a preus ajustats.

són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i a les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral

saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

tria bé la samarreta
que t'has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

els pets - soroll

n'hi ha que es miren els blocs esperant llegir-hi sobre ells mateixos

no faig posts per encàrrec

com jesucrist, que devallà als inferns, ressucito el tercer dia del meu periple hayekià i torno al pamflet per excel·lència. he retrobat el meu lletrista preferit, en francesc ribera


tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món

tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny

i energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent

tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar

no tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
notenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans

energia per posar-ho en moviment...

brams - energia


des de les muntanyes del litoral septentrional català

bert


ps: titot president, europa independent! :o

pps: què trista la poca participació a les europees! poca (i pudent) democràcia que ens ofereixen, i la rebutgem amb cara de fàstic

post scriptum feliç: estic d'exàmens i no poso cap post sobre ells... sí, això vol dir que m'estan anant de puta mare :D

post scriptum antisistema: quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar

post scriptum confessor: sí, també he recuperat al sub :P ¡viva chiapas insurgente!

vaig construir la meva ideologia política sobre els fonaments de l'educació que em va subministrar el meu entorn. des de petit vaig rebre una educació catòlica basada en l'amor als altres, la humilitat, l'esforç, el seny, el respecte als altres, la igualtat, la fraternitat, el treball... a l'escola em van explicar quina era la meva nació i quin el meu planeta, per una banda, i per altra van intentar fer-me estimar l'individualisme i convertir-me en un animal competitiu, objectius tots dos que espero que no hagin aconseguit. a l'esplai em van ensenyar a compartir i col·laborar, a respectar els altres i a sentir-me respectat, a estimar i defensar la natura, a viure en la catalanitat i a ser crític i autònom. i, sobretot, van aconseguir que m'estimés a mi mateix. els meus pares van proporcinar-me gran part de tot això, a més de decidir de quines fonts havia de beure. ells, sense voler-ho, van vessant aquests valors. també m'ha influenciat l'entorn en què m'he mogut: una família amb una part "d'aquí de tota la vida", catalanista i amant de les tradicions de corbera, i una altra de vinguda de fora, amant de les tradicions de corbera i més o menys integrada al país. aquesta diversitat dins la meva pròpia família m'ha ajudat moltíssim a entendre què és la identitat nacional. del meu entorn també he de destacar que sóc fill de família humil, de pares treballadors i que visc en un poble que conserva certa identitat rural i ha patit tres tipus d'onades migratòries importants: des d'espanya, des de barcelona i des de països pobres extracomunitaris. en els últims anys, ja amb l'edifici aixecat, la música i els amics m'han ajudat a decorar-lo

amb totes aquestes influències he construït l'edifici d'un pensament que és sobretot crític, insurgent, i que pretèn trobar l'altra cara de tot. també té les portes i les finestres ben obertes a tota posibilitat de remodelació. és un edifici d'extrema esquerra, independentista, internacionalista, ecologista, que considera a totes les persones iguals en drets i deures i ricament diverses, i que estima alhora la vida i la llibertat

doncs amb aquest edifici dempeus, ha arribat un terratrèmol. he llegit camí de servitud, de friedrich a. hayek, el gran ideòleg del liberalisme del segle xx, premi nobel d'economia el 1974. aquest llibre va dedicat "als socialistes de tots els partits", definició amb la qual no em sento aludit, ja que no em considero de cap partit. en tot cas, és un llibre dirigit clarament a gent com jo: amants alhora de la llibertat i de la igualtat. ell defensa que és impossible la convivència de la llibertat individual amb una distribució justa de la riquesa, cosa que comparteixo. assegura que el socialisme, per molt que agafi la més democràtica de les seves formes, porta irremeiablement al feixisme totalitari. ha sigut realment dur llegir com amb arguments realment sòlids i punyents ataca els meus més estimats ideals. sobretot m'ha fet veure que tinc idees contradictòries i incompatibles. durant la tempesta, a voltes he pensat que potser el liberalisme no sigui tan terrible; a voltes que la llibertat potser no valgui la pena

he acabat el llibre, ha acabat el terratrèmol. mentre el núvol de pols es desfà, vaig observant, sorprès, que l'edifici encara està dret. escapçat, brut, ple d'esquerdes i amb tot pel terra; però els fonaments han aguantat bé la sacsejada. ara caldrà acabar de llençar tot allò que ja no em serveix i aconseguir mobiliari nou

veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.
aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur.

amiga nostàlgia, no puc oblidar-te,
cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.

aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur

sau - envia'm un àngel




és curiós com les persones ens aferrem a les coses materials. avui hem fet neteja -espoli, buidada- general de l'esplai. ens traslladem i no ens ho podem endur tot. i tampoc ho podem deixar a lesplai perquè es podreixi

no me l'imagino, l'esplai, podrint-se. sempre l'he vist ple de vida, canviant i avançant. vivint. però ara marxem

la setmana que ve fem una exposició. hi ha un munt de records, emocions i sentiments relacionats amb l'esplai, de moltíssimes persones diferents

meus també. aquesta tarda, mirant la columna de la guarderia, buscant on ja sabia que havia de buscar, n'he trobat un. encara hi havia una guixada que vaig fer amb un retolador taronja el meu primer dia d'esplai. ja en fa dotze anys i uns mesos. volia deixar la meva marca allà, i sentir que l'edifici era en part meu. tenia pressa en fer-me'l meu, amb només cinc anys. hi he viscut tantes coses que ara relament me'l sento molt meu

em dona la sensació que ens estem carregant una part de tot això. a vegades penso que hem llençat (no pas "tirat" ;)) la tovallola i hem fallat a molta gent

davant del portal del casal hi havia una muntanya de caixes, trastets, cadires i sofàs voladors, andròmines diverses... al capdamunt d'una de les piles hi havia una caixa de sabates forrada, amb cada paret d'un color diferent, tots molt vius. a la part de dalt hi havia una ranura i hi deia "voluntat per a les obres del c.e.c.". el pas dels anys se n'havia menjat les cantonades

recollir diners per les -mitològiques, espectrals, diabòliques, salvadores, màgiques, totpoderoses, omnipresents- obres havia desgastat l'esplai. no l'edifici (que ja ho està, de gastat), sinó a l'esplai. perquè l'esplai no són els maons, sinó les persones, la tradició, el voluntariat, el lleure, la convivència, el respecte, la coneixença... i, per sobre de tot, els nens

deixem enrere el casal, però espero que el tomàs vingui amb nosaltres. si no és així, serà per obrir una etapa nova, que també estaria bé. en aquest cas, és a dir, si el tomàs ens abandona, tan de bo parli amb un company seu i li proposi que vingui amb nosaltres. que ens enviï un àngel

i en aquell precís instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar: res no m'espanta

molt bon dia! tots els follets i les fades del bosc us donem les gràcies pel magnífic recital d’ahir a la nit. va ser realment bonic i divertit, tot i que en va haver més d’un que desafinava, i algun que s’inventava les lletres...
bé, en tot cas, ara em toca a mi acomplir la promesa. us explicaré quin va ser el destí de la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia.
davant la crida de la gent del poble, les fades i els follets van decidir posar-hi solució. de nit, el follet genendel va ficar-se dins de l’habitació d’en miquel bou i, mentre somiava, va posar-se sobre el coixí i va xiuxiuejar-li ben fluixet a cau d’orella.
el matí següent, en miquel bou estava ben satisfet. mentre dormia, havia pensat la solució ideal al dilema que feia tants dies que rumiava: la carpa havia de ser ofegada.
fisn aquell dia, en miquel bou havia pronunciat moltes sentències assenyades, però mai cap de tant brillant. l’ofegament era la mena de mort lenta i desagradable que es mereixia una carpa amb una cua llarga i un cervell petit.
aquell dia tot vil·lasàvia es va reunir al llac per veure l’execució de la sentència. la carpa, que estava gairebé el doble de grassa que quan havia arribat, va ser transportada fins al llac en un carro que era el que s’usava per portar els pitjors criminals fins a la mort. els timbaler van timbelejar. les trompetes van sonar. el botxí de vil·lasàvia va alçar la pesada carpa i la va llençar al llac amb força.
els savis del consell van fer crits d’alegria:
-mort a la carpa traïdora! llarga vida a en miquel bou! visca!

vet aquí que tots van quedar ben contents. els savis, perquè s’havia fet justícia. els vil·lasaviencs i les vil·lasavienques, satisfets perquè els savis deixarien de preocupar-se de donar de menjar a la carpa i pensarien més en els problemes reals del poble. i les fades i els follets estavem feliços perquè finalment la carpa nedava amb llibertat pel llac de vil·lasàvia.

fi

moltes felicitats! heu aconseguit superar les proves prou bé. ara us confessaré una cosa. resulta que els habitants de vil·lasàvia no hi confiaven gaire, en els seus savis. de fet, sempre que els savis els posaven en algun embolic demanaven ajuda als follets i les fades del bosc, perquè els treiessin les castanyes del fosc.
aquells dies, la gent estava preocupada. anava passant el temps i els savis no arribaven a cap conclusió. la carpa, en canvi, no semblava impacient. menjava, nedava per la peixera gegant i es va engreixar sense saber que una severa sentència l’amenaçava.
finalment, farts de la cituació, els vil·lasavianencs i les vil·lasavianenques van decidir cridar a les fades i els follets perquè els ajudessin a trobar una solució. per convoncar-los, els ciutadans es van posar a cantar les cançons més maques que se sabien i a inventar-se de noves. van sonar guitarres per tot el poble, doncs la música i el cant és el que més ens agrada als follets i fades.
voleu saber com va acabar la història? doncs haureu de fer el mateix que les vil·lasavienques i els vi·lasaviencs. si ens agraden les cançons d’aquesta nit, demà al matí es explicaré el final

sigueu benvinguts a vil·lasàvia! o al que en queda. fa molts i molts anys, aquí on sou hi havia un poble del qual ara tan sols queda aquest edifici. en aquest poble, vil·lasàvia, hi governava un consell de savis. i, per sobre de tots, manava el savi més savi de vil·lasàvia: en miquel bou. un bon matí...
bé, abans de començar m’hauria de presentar. jo sóc la fada tzipah, i un bon matí em trobava al palau d’en miquel, jugant pels passadissos sense que ningú em veiés. llavors va entrar la marta enze, una sàvia del consell, carregada amb una galleda d’aigua. dins, hi havia una enorme carpa viva.
-què és això? –va preguntar en miquel.
-un regal per a tu de part dels savis de vil·lasàvia –va dir la marta-. És la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia i hem decidit donar-te-la com a prova de la nostra admiració per la teva saviesa.
per veure’l millor, en miquel acostà la cara ben aprop del peix, garebé dins de la galleda. i de cop, la carpa va alçar la cua i va claver una bufetada a en miquel. en miquel bou es va quedar parat.
-mai no m’havia passat una cosa així –va exclamar-. no puc creure que algú hagi pescat aquesta carpa al llac de vil·lasàvia. les carpes de vil·lasàvia són més assenyades.
de seguida, en miquel i la marta van decidir que aquella gosadia de la carpa no podia quedar impune. van convocar tot el consell de savis per decidir quin càstig es mereixia per haver atacat al savi més savi de vil·lasàvia.
-com el castigarem? –va preguntar en roger ceballot-. de tota manera matem tots els peixos, i ningú no pot matar un peix dues vegades.
-a vil·lasàvia no hi ha cap presó per a peixos –va dir en josep babau-. i construir-ne una costaria massa temps.
-potser l’hauríem de penjar –va suggerir la maria beneita.
-com podem penjar una carpa? –va voler saber en guillem ruc-. a les persones, se les penja pel coll, però una carpa no té coll. com voleu que la pengem?
així, pensa que pensaràs, van anar passant les hores. quan van veure que la cosa anava per llarg van posar la carpa en una peixera ben grossa perquè no es morís abans que se li impartís un càstig més adient.
-essent com sóc l’home més savi de vil·lasàvia, no em puc permetre de pronunciar una sentència que no provoqui l’admiració de tots els habitants de vil·lasàvia –pensava en miquel bou.
malgrat la seva enorme intel·ligència, no se n’ensortien pas, els savis. potser necessitaven una ajuda. però els savis només escolten el consell d’un altre savi, i per ser considerant savi falta tenir un carnet que ho acrediti. i aquest carnet tan sols s’aconsegueix passant unes proves molt estrictes d’intel·ligència, habilitat, equilibri, astúcia i rapidesa. què us sembla si ho proveu vosaltres? si ho aconseguiu us explicaré com segueix el conte...

the clash - spanish bombs


spanish songs in andalucia
the shooting sites in the days of '39
oh, please, leave the vendanna open
fredrico lorca is dead and gone
bullet holes in the cemetery walls
the black cars of the guardia civil
spanish bombs on the costa rica
i'm flying in a dc 10 tonight


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


spanish weeks in my disco casino
the freedom fighters died upon the hill
they sang the red flag
they wore the black one
but after they died it was mockingbird hill
back home the buses went up in flashes
the irish tomb was drenched in blood
spanish bombs shatter the hotels
my señorita's rose was nipped in the bud


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


the hillsides ring with "free the people"
or can i hear the echo from the days of '39?
with trenches full of poets
the ragged army, fixin' bayonets to fight the other line
spanish bombs rock the province
i'm hearing music from another time

spanish bombs on the costa brava
i'm flying in on a dc 10 tonight
spanish songs in andalucia, mandolina, oh mi corazón
spanish songs in granada, oh mi corazón

eis!

aquesta cap de setmana, a la joresco, hi havia molta gent que feia malabarismes varis: cadenes, masses, barra de foc, carioques, boles de malabars, diàvolos... en alguns moments em vaig trobar dret, palplantat, mirant com d'altres feien virgueries. em vaig posar a pensar la resposta a la pregunta: "perquè tu no ho proves?". no me la va fer ningú, però jo me la temia, i vaig començar a rumiar

la resposta va resultar com una ceba, feta de diferents capes

primer vaig pensar: i perquè sí?

després vaig dir-me a mi mateix que a mi allò no m'agradava, que no era res que em motivés. no val la pena fer una cosa que no t'agrada

també vaig pensar que tot allò té un component d'exhibicionisme molt lluny de la meva personalitat. no vull ser el centre d'atenció, i molt menys intentar ser-ho

llavors vaig haver de sincerar-me amb mi mateix. jo, per intentar anar d'alternatiu, desprecio tota cosa que es posa de moda. a més, em fa ràbia la gent que vol anar d'alternatiu/va, i una manera d'aconseguir-ho és fer alguna d'aquestes pallassades de circ. aquests són sentiments molt baixos i incoherents que no m'agrada reconèixer. però els sento: potser en realitat no faig cap cosa d'aquestes per intentar no anar a la moda. aquesta és una altra manera d'esclavitzar-se a les modes

però la cosa anava per llarg. tothom feia girar una o altra cosa i jo donava voltes al meu cap. finalment em vaig adonar que no havia provat mai cap d'aquests arts per por que no em surti. perquè sé que ho faré malament: no val la pena ni que ho provi. com tocar algun instrument, jugar a algun joc, fer algun esport... i tantes altres coses

bé, una ceba està formada per moltes capes. si les treus totes i trobes el cor has trobat això, el cor, no pas la ceba. intento dir que la raó més profunda no és la única ni la més important. vaja, que no em vingueu intentant convence'm que ho provi

sort!


ps: el missatge d'aquest post no té res a veure amb els malabarismes

carta de j. vaderribas publicada a el mundo:

"vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. y voy a tratar de explicar el por qué.

mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, arabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. a un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. de hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos

por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a carod. mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. era de esperar, no tienen sangre. ellos mismos destruyen a sus líderes

no tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar ciu y el pp. todo debe estar bajo control. dicen mis contactos en cataluña que erc, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-m, mientras que los siempre dóciles chicos de pujol van a salir ganando de este embrollo. y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. de hecho, encarnan al auténtico fenicio

en definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte. los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas"


visca el barça! (el de bàsquet, eh)

ps: com a excepció, pels comentaris a aquest post no diré res si utilitzeu el barbarisme "gilipollas"

eis

ahir vaig tenir una experiència curiosa amb la beguda. jo anava relativament serè. "relativament" és un adverbi que indica que l'adjectiu que el segueix no és un calificatiu objectiu o absolut, sinó comparat amb algun referent. i ahir a la nit vaig tenir tres referents d'excepció. impresionants. extraordinaris. diversos, cada un amb les seves pecularitats. patètics

em van fer certa pena, i molta gràcia. gràcia absoluta, perquè vist des d'un punt de vista relatiu hauria de tenir en compte que aquella nit tot em feia gràcia. però també em rosegava un dubte

jo sóc així de patètic quan bec?


no és cap pregunta retòrica llençada a l'aire. la llenço a vosaltres, i m'agradaria rebre respostes sinceres. absolutament sinceres


sort

i've got the worst hangover ever
i'm crawling to the bathroom again
it hurts so bad that i'm never gonna drink again
i'll probably never drink again
i may not ever drink again
at least not 'til next weekend
i'm never gonna drink again

bocí de the offspring - the worst hangover ever


cago'n la sangria del bb+, cago'n la bateria de mon germà

el meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
va néixer a prop de ronda,
un petit poble que no ha oblidat

vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant

malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs

el meu veí de sota era del psuc,
va lluitar per el nostre país vençut.
en va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català

el meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial

el noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
disfruta fotent canya
als pobres immigrants

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"després de tanta feina
no és just que em senti tan derrotat"

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"de què ha servit tanta feina?
si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys"

el meu veí de sota és una cançó de l'últim disc dels pets, agost


crec que aquesta cançó reflecteix el sentiment de molta gent que com jo està cansada de la impunitat amb què molta gent esgrimeix un ultrnacionalisme català excloent, racista i xenòfog. aquesta ideologia s'acosta ingènuament al nazisme, i ho fa sense complexes. hi ha gent que veuen un fatxa que parla andalús i la seva conclusió és que "els andalusos són tontos". pretesos científics relacionen el fet diferencial català amb el suposadament millor i més civilitzat genoma dels prehistòrics íbers en front dels celtes (tribus bàrbares i precursores dels actuals espanyols, que ens voldrien matar a tots) i apel·len a la puresa de sang. suposats historiadors confonen no avergonyir-se de la pròpia història i interessar-se en ella, amb exaltar un passat mític per arribar a la conclusió que els heroics almogàvers i els poderosos reis catalans fan que ens haguem de considerar millors que la resta de nacions. jo, personalment, no estic orgullós d'uns assassins a sou ni d'uns monarques imperialistes i esclavitzadors del poble

aquests que proposen la independència de catalunya "i després ja en parlarem, dels assumptes socials" el que aconsegueixen és desvirtuar l'independentisme. la culpa de la mala imatge del nacionalisme és dels de dretes, que l'utilitzen per desviar atencions i prioritats

ja està, tan sols volia treure-li el suc a la cançó. els pets en tenen moltes, de cançons reinvindicatives, tot i que la majoria són subtils. no van al gra, cridant "construirem un present socialista independent pels països catalans" (pilseners), sinó que tracten petits temes des del seu punt de vista. són diferents maneres de lluitar, i totes tenen el seu nínxol, el seu front de batalla

sort

"un día... que ya está en el tiempo del Señor... este planeta que pisamos dejará de llamarse Tierra... para ser llamado Anarquía...

(...)

ese día, los explotadores del pueblo serán arrojados a las tinieblas exteriores, donde habrá llanto y crujir de dientes... y los ángeles de Dios, en lo más alto, descolgarán sus cítaras y entonarán cantos de júbilo... al contemplar la estrella Anarquía, más azul y brillante que nunca en el cielo...

(...)

porque lo de antes habrá pasado y será un mundo nuevo, la nueva Arca de la Alianza, donde todos los pueblos y naciones se sentarán juntos a la mesa, a disfrutar de su herencia, la Tierra... donde los hambrientos serán saciados, y los oprimidos liberados... donde reinarán para siempre la paz y la justicia... y la muerte ya no existirá"

fragment del llibre libertarias, d'antonio rabinad, en el qual es basà la pel·lícula homòloga


què més utòpic que els deliris d'una monja anarquista?

eis, faré una projecció del clàssic del setè art "finding nemo", en la versió doblada a l'argentí

quan us va bé?

ras: ei, tiu, aquella noia està com per dir-li: com es diu el gos? pregunta-li, epic

epic: pregunta-li tu, que ets tu qui es vol follar el gos!


(extret de la secció "epic i ras" del programa infantil "barri cànem")

un poso un fragment del tretz? conte del recull el millor dels m?ns de quim monz? com a excusa per comentar que com mola escriure posts sabent que no seran comentats amb shot outs

m'arrosseguen fins a la vorada i em col?loquen l'avantbra? esquerre -entre la vorada i la cal?ada- de tal manera que, saltant-hi al damunt, me'l peten a la primera. criden: "bien!" tot seguit fan el mateix amb l'avantbra? dret

sort

bert va decidir dedicar-se en cor i ànima a l'estudi (amb quina intenció? potser aconseguir el premi nobel. llavors hi dedicarà la vida, fins que podrà fer un discurs davant el reu suec explicant-li que l'han escurçat). s'aixecava d'hora (a l'hora exacta que calculava que ja hauria dormit prou) cada matí amb el cd del directe de mr revlew, o review, o com cony s'escrigui, que li ajudava a llevar-se d'hora. trigava una hora entre que es llevaba, es dutxava, esmorzava i agafava l'autobús. viatjava sol, estudiava sol, dinava sol, estudiava sol, feia un cafè sol (sol, ell; el cafè, amb llet), estudiava sol i tornava a casa sol

bert s'estava alienant del món

l'estudiant llegia per aquells dies un llibre de quim monzó titulat el millor dels móns. bert no sabia si quim monzó escrivia com pensava ell (com en bert) o si escrivia de la manera normal (de tots) de pensar. no em refereixo a pensar les mateixes coses (tenir les mateixes conviccions), sinó en ordenar els pensaments de manera semblant. el lector s'adonava que ell, mentalment, feia unes construccions molt semblants a les de monzó (potser no tant detallistes com les de l'escriptor). de totes maneres, pensava, potser era al revés, ja que ell acostumava a pensar i parlar com el que llegia, com el que sentia, com les persones amb qui freqüentava. i com que últimament no freqüentava amb ningú, pensava com escrivia en monzó

una nit va ficar-se al llit abans de les onze amb la intenció de dormir força per rendir al màxim l'endemà, dia d'estudi. però no podia. l'estudiant donava voltes a com l'horroritzaven aquells dies que vivia, i sobretot la manera com podrien ser els que vindrien. a bert el terroritzava pensar que acabaria com un dels personatges del llibre. seria el protagonista del catorzè conte, escrit per ell mateix i en tercera persona. escriuria que al batxillerat la seva tutora (filòloga catalana) li explicava amb ulls brillants que la universitària havia sigut la millor època de la seva vida, en la qual havia descobert moltes coses (bert no podia evitar pensar en sexe quan sentia aquestes paraules. però ell no podira descobrir-lo ara, perquè ja ho havia fet. ell l'havia practicat el suficient com per no estar acomplexat per ser verge. llavors es podria concentrar totalment en els estudis, sense necessitar intentar lligar per treure's els complexes de sobre. aquest esforç li hauria donat vida social i l'hauria apartat del camí cap al nobel). bert escriuria que ell havia descobert a estar sol i sentir-s'hi còmode. i a fer desaparèixer quatre mesos. és un tipus de suicidi mediocre: enlloc de tallar la vida per sempre, t'en treus un trosset. saps que moriràs quatre mesos abans del que marcaran els rellotges. el temps és relatiu, va dir einstein, un gran físic que potser també va perdre quatre mesos per culpa d'això. mentre els familiars diran: "el tiet albert (no l'einstein, sinó el cañellas) va morir la nit de nadal amb setanta-tres anys", ell sabria (si visqués), que havia mort amb setanta-dos anys i vuit mesos

l'abús de detalls i de frases llargues i aborrides i l'harmònica oscil·lació al voltant de l'absurd ja són motiu suficient perquè monzó pugui acusar a l'estudiant de plagi. així que el plagiador se'n torna al llit, que demà s'ha de rendir

per cert, el que se'n va el llit escolta driftwood, un projecte de música basada en la tradició aborígen australiana, basat en els didjeridus. no sap si ho fa perquè li agrada o per semblar diferent. l'hipòcrita escriu això perquè aquells que ho llegeixin se n'adonin de com de diferent és

demà tinc un altre examen, el segon, i torno a tenir ganes d'escriure alguna cosa

voldria posar una cançó, però avui no ho tinc tant clar com l'altre dia. aquell dia m'havia dutxat pel matí posant-me els pets per animar-me, i havia aconseguit omplir-me de nostàlgia amb la lletra de "si no fos pecat". avui podria posar "what happened to me?", dels offspring, o potser "res a perdre", de sau

enlloc d'això us comentaré el que em va dir mon pare dissabte passat. parlàvem sols, jo li explicava com de preocupat estava pels estudis, la mala (mala?) experiència que havia passat el dijous. ell em comprenia i em va dir: "no pateixis, mentre no et casis..." XDD

em vaig posar a riure. crec que té molta raó. si el que vull és tirar endevant la carrera, no m'he de preocupar per si he perdut un semestre passant les tardes escoltant música i les classes pensant en concerts. més fomut ho tindria si, com ell, em casés i la dona se'm quedés embarassada la nit de noces. jo me l'estimaria molt, el nen, com mon pare a mi, però m'hauria de posar a treballar i em fotria la vida. com jo li he fet a ell

llavors em vaig proposar que aquest dimecres (de fet, avui) sabria integrar. i en sé. fita acomplerta. la propera és aprovar l'examen del dia 26

demà no aprovaré, així que no fa falta que em desitgeu sort per l'examen. demà no tindré res a perdre, ni res a guanyar

...no creuava cap paraula, tothom deia: "ha perdut la raó", per company la seva estampa i per equipatge una cançó. no tinc res a perdre, no tinc res a guanyar, no tinc cap problema. qui menys necessita és qui té menys a envejar...

sort


ps: avui m'ha arribat una carta del ministerio dient que m'han concedit una beca gràcies a la qual em podré treure el carnet. al final això d'estudiar m'està sortint a compte :p