men vaig a paris

em fumaré un mai al portal de casa. em faré lleuger i el terra se suavitzarà. la pressio del terra serà record i m'elevaré; o serà el terra qui s'enfonsarà, tan se val. llavors bufarà una brisa lleu des del sud, des del jardi dels veïns. vindrà carregada de la fragància dels cannabinoides. en aquell moment brisa, plantes, bert i la melodia enganxosa d'una canço serem un mateix fum que es mourà harmonicament. ballarem pel cel de la nit i, ni tard ni d'hora, arribarem... arribarem a paris

konstantinos p. kavafis - en tant que puguis
(versio catalana de carles riba)

i si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
aixo almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del mon,
amb molts moviments i converses

no, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa


(he optat per treure els accents de les os perquè no surtin ?)

us he parlat mai del meu germà? es diu jaume, té tres anys i és molt viu

avui sopàvem amb la tele encesa. al telenotícies sortien imatges de l'iraq. el jaume m'ha dit, amb ulls espantats: "a vegades en els meus somnis tinc soldats". no he volgut preocupar-lo dient-li que jo l'última nit en els meus somnis havia tingut candidats

avui he reflexionat una estona sobre la condici? de ser universitari. m'he adonat que, malgrat jo mateix, em sento orgull?s de ser-ne. l'altre dia treient 43 de la carpeta (aquella blava tan original) vaig preguntar-me "per què coi vaig deixar la carpeta aqu?, a la vista?". la resposta és fàcil: per fardar. el meu subconscient volia una festa universitària, com a american pie. fins i tot vaig estar a punt de posar blink 41 i proposar-li al rai de fer-li un francés. però en aquella festa hi havia no universitaris que valen molt més que algun dels universitaris que hi eren

els universitaris som gent normal. mengem, respirem, bebem, molts fumem, ens fa mal les cervicals si dormim al bus, riem si el miquel ens explica un acudit dolent, tenim laganyes pel mat?... no som res de l'altre m?n (bé, els de mates potser s?...)

deixeu-me ser cursi. per mi ser universitari és com tenir una flor. per molt que t'hagi costat collir-la o que te la regalin, en cap cas és teu el mèrit de la seva bellesa :')

sort

ps: us he posat un parell de links divertits per fer passar millor la campanya, i per fer reflexionar els que s? poden votar (pobres de vosaltres que no ho feu)

pps: és conya all? de blink 41, en realitat volia posar nowise, o simple found glory

eis

aquest matí m'he despertat amb un mal de cap terrible. estava en el meu llit, i sol (després de fer-ne fora amablement a la sara). tenia fred. portava sobre la samarreta el jersei del pijama, un altre de ma germana i un palestí, crec que de l'elena. la sara, el roc i la laura feien soroll pel menjador i jo intentava dormir, però finalment m'he llevat perquè no ho netegés tot ma germana sola. massa tard :P. i un cop despert, donant voltes per la casa, he anat trobant "proves", que diria el detectiu tito ;)

com es pot trencar un pany en tants trossos? no pregunto qui, pregunto com s'ha trencat el pany de la porta de la cuina. el gerro i la làmpara els hem enganxat amb superglue, i de moment els nostres pares no ens han dit res dels gots que falten, ni del vi que no ens haviem de beure. i els veïns encara no han xerrat res, però ho faran (marujus...)

recordo que l'eric volia podar el jardí dels veïns (jo no en sé res XD). vam privar molt, i ja m'agrada a mi això de privar molt i fumar poc. recordo que una taula m'ha caigut al damunt, amb tot el que tenia sobre darrere (carpeta, làmpara, llibres...). per caminar (els que encara podíem) haviem de nedar entre paper de diari. anàvem tots molt morats... sangria, limotxo, còctel de cava, ponche, 43, doble v... dos ambients musicals pel mateix preu. també vam fer pràctiques de llengües estrangeres. va ser divertit. llàstima que els meus pares no marxin més sovint!

per cert, els números, finalment, m'han quadrat del tot. m'ha fet il·lusió. sento haver insistit tant amb allò de: "tu ja m'has pagat?", però tampoc he obligat a ningú. així he pogut tornar un bitllet de 50 on era el dels meus pares, i en tinc un de 5 pel borja

sort

escoltant shakira - grandes éxitos, alguna objecció?

eis!

no m'agrada la celebració dels aniversaris i sants. sobretot em molesten els regals obligats, les depressions per falta de missatges al mòbil i amistats entrades en crisi per amnèsies fingides. quina importància que s'arriba a donar a que et felicitin més o menys! com si això signifiqués que et desitgin més o menys felicitat

a les festes d'aniversari m'hi trobo fora de lloc i tinc ganes que s'acabin. es centralitza la festa en una persona i es creu que aquell dia es més important que el dia abans o que el dia després. (això no vol dir que no em convideu d'ara en endavant, eh :P)

a més, hi ha el tema dels regals col·lectius. en principi, la idea és fer un regal millor posant cadascú menys diners. no és avarícia, és pragmatisme i sentit comú. però aquesta idea es perverteix quan cadascú ha de pagar més diners del que està disposat, s'hi sent obligat i a més ni tan sols sap com és el regal fins que surt del tradicional (contaminant, molest, inútil, generalment lleig, ocasionalment nadalenc) paper que l'embolica

en especial considero absurd perocupar-se per fer un nombre concret d'anys, com ara 40 o 20. que utilitzem un sistema de numeració de base 10 no significa que envelleixis més dels 29 als 30 que dels 28 als 29. de fet, també es podira discutir l'arbitarietrat de mesurar l'edat en anys

no malgastaré gaires esforços a criticar la creença de que el dia del naixement i la posició dels astres en aquell moment determinen el destí de les persones. crec en l'atzar, tot i que sé que és possible que en realitat hi hagi un destí escrit i plasmat en els astres (però és una tonteria!)

fins fa poc he volgut seguir el corrent d'aquesta pràctica (tota la parafernàlia al voltant dels aniversaris) per consideració a la persona que fa anys. si a ella li fa il·lusió, pensava, no importa que jo ho consideri absurd

però a partir d'ara no penso fer cap més regal d'aniversari o de sant (o per sant valentí ;)). en faré, però quan em vingui de gust i a qui em vingui de gust. per ser coherent, tampoc acceptaré cap regal que em faci un/a amic/amiga pel sant o aniversari aquest any, per evitar que ningú s'hi senti obligat. a partir de llavors, acceptaré qualsevol regal, entenent que es fa per iniciativa pròpia

sort!

ps: he escrit amic/amiga... si us accepto un regal pel meu sant o aniversari, podreu deduir què crec de la nostra relació

pps: laura, comptes com a amiga. així que ragala'm ja una arrecada i no esperis al sant

CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N --------

buscant en un calaix una llibreta bancària he trobat un tresor:

veus ideals, veus estimades dels qui moriren - o dels que ja són perduts per a nosaltres com a morts. de vegades ens parlen entres els somnis, de vegades enmig d'un pensament les sent el cervell. amb els so que elles fan, per un instant es tornen ressons de la primera poesia de la nostra vida - com de nit una música llunyana que s'apaga

veus. poema de k. kavafis

una nit de reis de fa molts anys, un albert petitó i ja musclo es va trobar el que per ell es va convertir en un tresor. va llegir una poesia emmarcada i penjada a la paret de les escales del restaurant can fisa. d'alguna manera, la seva primera poesia. es va dir: "me l'apuntaré en un paper i me l'enduré a casa". però no tenia ni paper ni bolígraf i li feia vergonya demanar-ne. però va pensar: "sempre faig el mateix: vull una cosa i ni intento aconseguir-la per por. aquest cop me'n sortiré amb la meva". va aconseguir paper i un boli blau. va recollir aquelles joies en un paper massa petit i unes lletres massa grans i poc inteligibles


capritxosa memòria

ahir, 9 d'octubre, era la diada del país valèncià. es recorda la caiguda de valència en mans de les tropes de Jaume I el conqueridor. es podria descutir la conveniència de celebrar aquest fet històric que va suposar un fre en l'avançada cultura musulmana

però el que més em va fer reflexionar de la diada d'ahir és que entre les activitats programades pel govern de la generalitat valenciana (en mans del pp) hi hagués un homenatge a les victímes valencianes d'eta. carles franzino remarcava en el tn que una d'elles era un membre de gal

jo m'oposo totalment a retre homenatge als etarres caiguts en lluita per la llibertat del seu poble. crec que no són pas herois, ni màrtirs, sinó uns assassins i una mica gilipolles. ells ja sabien que hi havia la possibilitat de morir. fins i tot de morir després de dures tortures. no em sembla oportú santificar als morts, sinó denunciar als assassins. jo crec que el més adequat seria un funeral normal, amb la família i amics

per raons semblants no crec que s'hagi de retre homenatge a les víctimes d'eta. ells no tenen el mèrit d'haver mort. s'hauria de castigar als assasins, no beneïr als morts. quan es fa homenatge a les víctimes d'eta, es fa homenatge a carrero blanco, a militars, a membres del gal...

al país basc el pp condemna que els abertzales converteixin en màrtirs a terroristes assassins. a valència el pp converteix en màrtirs a terroristes assassins. a iraq el pp crea terror, assassina i converteix en sants a genocides colpistes. i a més en demana la reelecció

metallica - dirty window

i see my reflection in the window
it looks different, so different than what you see
projecting judgement on the world
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

i'm judge and i'm jury and i'm executioner too

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector

i see my reflection in the window
this window clean inside, dirty on the out
i'm looking different than me
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector
defector

i drink from the cup of denial
i'm jufging the world from my throne
i drink from the cup of denial
i'm judging the world from my throne

el 3 de septiembre de 1973 a las 22 horas 20 minutos y 32 segundos un moscón de la familia de las calliphora, capaz de batir las alas 14.000 veces por minuto se posaba en la calle st. vicent, de montmartre. chof

en el mismo instante, en un restaurante el viento se colaba como por arte de magia haciendo bailar unas copas sin que nadie lo viera

al mismo tiempo, en la avenida trudaine, 28, 5º piso del distrito número 9 de parís, eugène colère, al regreso del entierro de su mejor amigo emile maginot, borraba su nombre de la agenda

siempre en el mismo instante un espermatozoide provisto de un cromosoma x perteneciente a raphaël poulain se separaba del pelotón para alcanzar a un óvulo perteneciente a la señora poulain, de soltera amandine fouet

9 meses más tarde nacía amelie poulain


fragment del guió d'"amelie" ("le fabuleux destin d'amelie poulain"), escrit per guillaume laurant i jean-pierre jeunet

bang!!!

collons, això era un tret! algú ha disparat! m'ajupo confós i espantat. sento soroll de corredisses al meu voltant. m'encongeixo tant que el cap casi em toca al terra, i veig que tinc una ratlla blanca sota el nas. què deu ser?

aixeco una mica el cap. hi ha tot de gent corrent junts cap al mateix sentit. n'hi ha que es queden endarrerits i algun està aprop meu. per? no els veig bé, m'he deixat les ulleres a casa

miro al meu voltant i no reconec on sóc. se senten cops de metall contra metall. hi ha parets sense pintar que no arriben al sostre, trossos de ciment trencat, pols, ferralla... passa una ambulància aprop

encara no en sóc del tot conscient, però crec que la carrera ja ha començat

avui un amic m'ha dit que allò que acabàvem de viure era una experiència nova. cert. jo he putualitzat: "una nova experiència, però una experiència dolenta"

no és aquest el moment en què intentaré descriure què és el bé i què el mal. això pertoca a una conversa que mantindré amb n'àlvarez

tot i això, sí que tractaré sobre el que considerem bo o dolent

jo li he dit que dolenta perquè pensava que en aquell moment ens ha causat malestar, tensió, por... perquè no fumaríem més aquella nit. i perquè sabia que hi hauria conseqüències negatives

ell m'ha respòs que no era pas una experiència dolenta. ha alegat motius basats en idees que considero absurdes, com la legitimitat de les lleis humanes o el destí

però l'escència no anava mal encaminada. m'ha fet reflexionar que, ben mirat, per al curs de la nostra vida, aquella experiència podria ser útil per millorar les nostres accions futures. i he pensat que si era una experiència útil, era una experiència bona

quan jutgem quelcom hem de mirar més enllà de les reaccions que ens provoquen en un primer moment. hem de mirar més enllà i considerar com afecta a la nostra vida. així trobarem la vertadera transcendència de les coses

què som? com som? qui sóc?

el codi genètic determina certs aspectes del caràcter, de la personalitat. per tant, ja estem determinats des del moment de la fecundació. no ho triem això, ni de conya

més endavant, un cop hem fet unes quantes mitosis, ens influeix l'entorn. això vol dir que de rebem estímuls que ens porten a unes reaccions o a unes altres. aquestes influències marquen una direcció i un sentit. la reacció pot ser seguir la direcció i el sentit (acceptar la influència), fer cas només a la direcció i seguir el sentit contrari (oposar-se a la influència), o procurar ignorar-ho tot. poso un exemple: els teus pares escolten flamenc. seguint l'ordre anterior, la primera possiblitat és que t'agradi el flamenc (més endevant et podràs dirigir cap a las ketchup, o cap a estopa, o bé cap a extremoduro, o cap a los manolos...). la segona és que odïis el flamenc. la tercera és que el valoris per la seva qualitat musical sense tenir cap prejudici subjectiu

les primeres influències que rebem són d'un entorn imposat per la voluntat dels pares, tutors o alguna putejada. ells decideixen escola, religió, llengua materna, televisió, música... fins a certa edat hi ha algú que, més o menys conscient del que fa, va modelant la nostra manera de ser. el cas és que nosaltres no participem en la decisió de quines influències rebem. ara bé, la reacció que portem a terme és cosa nostra. és dins nostre la tria d'acceptar, oposar-nos o ignorar

a mida que passen els anys anem prenent cada cop més decisions. comencem a decidir quines influències rebem: els amics, els estudis, activitats... però aquestes decisions estan motivades per una personalitat modelada per influències anteriors no triades. potser sí que he triat un gelat lliurement, però els meus gustos no els he triat jo



arribats en aquest punt ja és hora de respondre: què som? se m'acuden tres possibles respostes, les quals sotmeto a votació:

a) sóm el que sóm. hem nascut d'una manera i això ens fa tenir un tipus de reaccions davant dels estímuls. no canviem, sinó que canvien les jerarquies de poder establertes entre les diferents facetes de la nostra personalitat

b) sóm el que tenim. hem rebut un camí ple d'unes influències adequades per fer-nos com som. per tant, ara som un cúmul d'experiències

c) sóm el que fem per canviar el que som. és la que més m'agrada (perquè és la més rebuscada). vol dir que cadascú parteix d'una base que no s'ha de tenir en compte. la gent que resta immòbil no és res. la personalitat de la resta es valora en funció de l'esforç que fa per millorar-se. som una actitud davant el que som. som el que volem ser

quina creieu més encertada? també en podeu proposar més

que tingueu sort

després de cinc dies d'intriga i missatges misteriosos, ahir va arribar el gran dia. amb dos bols d'amanida de pasta i disfressat de turista em vaig presentar a l'esplai. tard, com sempre, ja ho sé. i plovia. perdó. però no ho van tenir en compte gràcies a la meva indumentària. banyador de floretes, samarreta souvenir de tenerife, gorro de pescador, càmara de fer fotos, xancles de riu i mitjons (un de cada). com reia la josefina! vam sortir amb dos cotxes cap a... ningú ho sabia. el cas és que teniem unes indicacions que ens van portar a donar voltes per corbera sense parar de riure. i una d'aquestes voltes era al voltant de la rotonda de la pl dels països catalans, bo i contemplant l'"hermosura" de la palmera... 'és per fer-li una foto', se'm va escapar. al cap d'un moment estava al mig de la plaça morint-me de vergonya mentre la berta m'immortalitzava amb la palmera de fons... i a seguir rient!

i a aquestes altures encara no havíem sortit de corbera! si expliqués tot el sopar no acabaria mai. a més, hi ha certes coses que val més que no es publiquin. m'ho vaig passar de conya i vam riure molt. estava molt currat: anna i sara, felicitats!

ps: algú té una foto del pepo agafant-me com un sac de patates?

si la closca del món no es trenca, el pollet morirà sense haver nascut

la cambra de la llibertat... i la gàbia de la llibertat...

sense mostrar-li la immensitat del firmament,... tractaran amb tendresa el pollet

destruïm la gàbia del món per revolucionar el món!

sound is ripping through your ears
the deafening sound of metal nears
your bodies waiting for his whips
the taste of leather on your lips

hear the cry of war
louder than before
with his sword in hand
to control the land
crushing metal strikes
on this frightening night
fall onto your knees
for the phantom lord

victims falling under chains
you hear them crying death pains
the fists of terrors breaking through
now there's nothing you can do

hear the cry of war...

the leather armies have prevailed
the phantom lord has never failed
smoke is lifting from the ground
the rising volume metal sound

hear the cry of war...

fall to your knees and bow to the pantom lord!


metallica - phantom lord
(àlbum: kill'em all)



per fi m'adono que davant del poder colossal del metal no hi ha cap més sortida que acceptar el seu domini, agenollar-se i doblegar-se davant d'ell

tras arrancar de ella los broches de oro del manto, con los que se adornaba, levantándolos en alto se golpeó les cuencas de sus ojos, al tiempo que profería cosas tales como que no volvería a ver en lo tocante a él ni qué clase de desgracias había sufrido ni cuáles había él hecho, sino que en la oscuridad en el futuro, a los que no hubiera sido necesario, verían, y a los que hubiera querido, no conocerían. cosas tales deplorando muchas veces y no una sola se golpeaba los ojos levantando en alto los broches, y a un tiempo sus pupilas ensangrentadas bañaban su barba, y no fluían vertiendo gotas de sangre, sino que a un tiempo una negra lluvia de granizo y de sangre se derramaba

sófocles - edipo rey

hi havia una vegada un pirata pèl-roig anomenat morthgneis. per suposat, era borni: diua l'ull dret tapat amb un drap negre. solia fumar en pipa, ja que no sabia liar

aquest pirata era el capità d'un bastiment no molt veloç, però ferm. durant molts anys va solcar el mar atacant embarcacions soles i mal defensades, procurant sempre evitar grans conflictes. potser per això mai va aconseguir cap fortuna

quan veia una costa, passava de llarg. no considerava la seva tripulació capaç d'atacar i saquejar ni el port més petit ni de conquerir l'illa més minúscula. tot i això, amb el temps va començar a desitjar la terra ferma. pensava que podria descansar-hi al menys una nit i fer algunes reparacions al vaixell. o potser buscar un illot desert on construïr-hi una cabanya i passar-hi de tant en tant. i, qui sap?, si li agrada prou el lloc podria quedar-s'hi a viure

mica en mica es va anar convencent a ell mateix que havia d'intentar-ho. va ser un temps de petites temptatives, incursions patètiques i fracassos sonats

una nit el vaixell va ser atrapat per una terrible tempesta. ja n'havia passat moltes de pitjors, però aquell cop va ser diferent. el capità no ho sabia, però es trobava prop d'una illa envoltada d'esculls. el navili hi embarrancà i morthgneis va caure a l'aigua. quan es va despertar estava moll i cansat, estirat en una platja davant una exuberant vegetació. no va trigar gaire en saber que estava deserta. li agradava molt aquella illa i hi va viure un temps molt feliç. s'hi va endinsar i va anar descobrint coses maravelloses. però un dia va arribar al cim d'un pujol, i des d'allà va veure el mar. en aquell moment sentí una profunda nostàlgia de navegar i somià en terres llunyanes i desconegudes. s'adonà que en cap moment havia pensat en viure la resta de la vida en aquella terra. sempre va ser conscient que algun dia en marxaria. el compte enrera es va iniciar el dia en què va començar a construir un nou vaixell

navegà alegre i lluire un altre cop, però amb un esperit diferent. aquella estada en l'illa havia sigut el canvi més gran sofert de la seva vida. ara tenia ganes de buscar noves illes i atacar-les

finalment en morthgneis va descobrir una illa molt interessant. va decidir que li agradava des del mateix moment en que la va veure. però li feia molta por provar la incursió, i va passar moltes nits sense son planejant-ne l'atac. li va costar molt decidir-se, però quan ho va fer es va sorprendre: pràcticament no hi va haver oposició. no obstant, era el primer cop que havia atacat i vençut

un cop va trepitjar la suau sorra de la platja es va sentir l'home més feliç del món. l'aigua era clara i el sol lluïa amb força. sentia que allà potser sí que s'hi quedaria per sempre. tot i les ventades de dubtes que sovint el sacsejaven en aquell indret, estava decidit a explorar l'interior de l'illa. però a pocs metres de l'aigua s'alçava una paret de pedra massa alta i llisa per escalar-la. va recórrer la línia de la costa i finalment va arribar a un lloc on el penya-segat era tan sols un petit esglaó. allà va començar a entrar en la selva de l'interior de l'illa. la flora era molt espessa i produïa unes flors precioses. però de tant espessa que era la vegetació, costava moltíssim endinsar-s'hi. en morthgneis es veia incapaç d'anar més endins...