la màgia no es pot explicar, ni descriure, ni recordar. la màgia ha de ser viscuda. com tot. gorgias ho deia així: si res existís i fos cognoscible, no podria ser comunicat

jo podria dir: 9 dies convivint amb 100 persones amb un projecte de canvi social comú

jo diria: 9 dies amb un equip de persones magnífiques treballant les 24 hores per nosaltres

podria afegir: 9 dies sabent que tot allò beneficiarà a un munt d'infants

descriuria: uns prats molt verds envoltats de frondosos boscos, curulls de tot tipus de plantes i animals. rierols saltironejant arreu fins a jeure a la riera: per jaç unes roques antiquíssimes, i per capçal una paret que delata una falla i ens narra la història d'un mar i un delta que moriren fa temps

podria anomenar la diversió, l'aprenentatge, la tranquilitat, la reflexió, l'alegria, el treball, la convivència, la utopia, la comoditat, la confiança, la conversa, l'humor...

gravaria una rialla, fotografiaria un somriure, dibuixaria una mirada sincera

fins i tot, conclouria amb un: 9 dies envoltat de 100 persones obertes, alegres, motivades, sinceres, respectuoses, compromeses, amables, divertides, virtuoses, diverses, crítiques, profundes, coherents, independents, afables, entranyables, somrients, sanes, sacrificades, conscienciades, equilibrades, deshinibides, generoses, dialogants, creatives, imaginatives...

i podria seguir. podria explicar i explicar. però mai arribaria a descriure-la

eis!

com ja sabeu, del 28 d'agost al 5 de septembre he estat a la ruca fent el curs de monitors. tinc moltíssimes coses per explicar, i si ens anem veient us ho aniré explicant (volgueu o no). ara bé, hi ha moltes coses que no sé si sabré explicar-les

de moment, us poso una cançó que em va agradar molt. està al cançoner de la ruca'04 i pot servir per expressar coses molt difícils de dir en paraules

fito páez - yo vengo a ofrecer mi corazón

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón
tanta sangre que se llevó el río
yo vengo a ofrecer mi corazón

no será tan fácil, ya sé qué pasa
no será tan simple cómo pensaba
como abrir el pecho y sacar el alma
una cuchillada de amor

luna de los pobres siempre abierta
yo vengo a ofrecer mi corazón
como un documento inalterable
yo vengo a ofrecer mi corazón

y uniré las puntas de un mismo
y me iré tranquilo, me iré despacio
y te daré todo y me darás algo
algo que me alivie un poco más

cuando no haya nadie cerca o lejos
yo vengo a ofrecer mi corazón
cuando los satélites no alcancen
yo vengo a ofrecer mi corazón

y hablo de países y de esperenza
hablo por la vida, hablo por la nada
hablo de cambiar esta, nuestra casa
de cambiarla por cambiarla, no més

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón

sort!

com a sostre: el cel
com a jaç: la terra
com a somnis: el vent
com a coixí: la roca

l'esperança: el fred
l'alegria: el cansament
la companyia: el dolor
la tranquilitat: el pas

la meva llum: els corbs
els meus confidents: els estels fugissers
la meva amant nocturna: la mar
el meu enemic (el millor amic): el cim

el noi i la noia eren en uns seients laterals del metro. ell mirava a la família que tenien davant. eren una dona amb la cara xuclada, un nen petit amb un ull mig tancat, un home mal afeitat i un altre nen més gran, però que estava en un cotxet massa petit. semblaven cansats i anaven vestits amb roba modesta. no deien res

però el més inquietant de tot eren els ulls del nen gran. la mirada torta del petit entristia, però la del gran era una altra cosa. els seus ulls enormes com llacs semblaven perduts i alhora fixos en els del noi, que s'hi va quedar atrapat. la mirada li transmetia curiositat, pena, desig, bellesa... i molt misteri. el noi es va alliberar mirant cap al que ell portava a les mans: una capsa plena de gominoles. n'agafà una i mentre se la posava a la boca i aixecava la vista, la mirada immòvil del nen del cotxet el va tornar a atrapar

- l'hi en dono un? - va consultar a la noia, en veu baixa

- fes-ho

mirant el suposat pare i amb una gominola a la mà, movent-la alternativament assenyalant al nen petit i al del cotxet, el noi intentà balbucejar una mena de "li puc donar?". no podia evitar mirar de reüll aquells dos enormes pèlags. el pare va fer un gest de "m'és igual" i digué:

- si ella l'agafa...

així que era una nena! el noi li va acostar una gominola i després d'un moment d'incertesa, ella l'agafà. la seva mirada no va canviar gaire. el noi n'agafà un altre i li donà al nen més petit, que l'agafà somrient

- què es diu? - deia la mare

- gràcies - murmurà el nen

- gràcies - musità la nena

durant uns segons, les dues criatures seguien mastegant els dolços. el noi seguia enganxat als ulls de la nena, tot i que ara amb un somriurea la boca. llavors el pare diguè alguna cosa a la nena. la veu de l'home sonà agradable, càlida, carinyosa. ella s'estirà dins del cotxet on ja gairebé no cabia i féu el somriure mes gran de la història dels somriures. el somriure més esperat, el més maco, el més natural. el somriure més somrient de tots

- que estàs content? - preguntà la noia al noi

- sí

criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
sempre
a preus ajustats.

són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i a les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral

saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

tria bé la samarreta
que t'has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

els pets - soroll

n'hi ha que es miren els blocs esperant llegir-hi sobre ells mateixos

no faig posts per encàrrec

com jesucrist, que devallà als inferns, ressucito el tercer dia del meu periple hayekià i torno al pamflet per excel·lència. he retrobat el meu lletrista preferit, en francesc ribera


tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món

tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny

i energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent

tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar

no tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
notenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans

energia per posar-ho en moviment...

brams - energia


des de les muntanyes del litoral septentrional català

bert


ps: titot president, europa independent! :o

pps: què trista la poca participació a les europees! poca (i pudent) democràcia que ens ofereixen, i la rebutgem amb cara de fàstic

post scriptum feliç: estic d'exàmens i no poso cap post sobre ells... sí, això vol dir que m'estan anant de puta mare :D

post scriptum antisistema: quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar

post scriptum confessor: sí, també he recuperat al sub :P ¡viva chiapas insurgente!

vaig construir la meva ideologia política sobre els fonaments de l'educació que em va subministrar el meu entorn. des de petit vaig rebre una educació catòlica basada en l'amor als altres, la humilitat, l'esforç, el seny, el respecte als altres, la igualtat, la fraternitat, el treball... a l'escola em van explicar quina era la meva nació i quin el meu planeta, per una banda, i per altra van intentar fer-me estimar l'individualisme i convertir-me en un animal competitiu, objectius tots dos que espero que no hagin aconseguit. a l'esplai em van ensenyar a compartir i col·laborar, a respectar els altres i a sentir-me respectat, a estimar i defensar la natura, a viure en la catalanitat i a ser crític i autònom. i, sobretot, van aconseguir que m'estimés a mi mateix. els meus pares van proporcinar-me gran part de tot això, a més de decidir de quines fonts havia de beure. ells, sense voler-ho, van vessant aquests valors. també m'ha influenciat l'entorn en què m'he mogut: una família amb una part "d'aquí de tota la vida", catalanista i amant de les tradicions de corbera, i una altra de vinguda de fora, amant de les tradicions de corbera i més o menys integrada al país. aquesta diversitat dins la meva pròpia família m'ha ajudat moltíssim a entendre què és la identitat nacional. del meu entorn també he de destacar que sóc fill de família humil, de pares treballadors i que visc en un poble que conserva certa identitat rural i ha patit tres tipus d'onades migratòries importants: des d'espanya, des de barcelona i des de països pobres extracomunitaris. en els últims anys, ja amb l'edifici aixecat, la música i els amics m'han ajudat a decorar-lo

amb totes aquestes influències he construït l'edifici d'un pensament que és sobretot crític, insurgent, i que pretèn trobar l'altra cara de tot. també té les portes i les finestres ben obertes a tota posibilitat de remodelació. és un edifici d'extrema esquerra, independentista, internacionalista, ecologista, que considera a totes les persones iguals en drets i deures i ricament diverses, i que estima alhora la vida i la llibertat

doncs amb aquest edifici dempeus, ha arribat un terratrèmol. he llegit camí de servitud, de friedrich a. hayek, el gran ideòleg del liberalisme del segle xx, premi nobel d'economia el 1974. aquest llibre va dedicat "als socialistes de tots els partits", definició amb la qual no em sento aludit, ja que no em considero de cap partit. en tot cas, és un llibre dirigit clarament a gent com jo: amants alhora de la llibertat i de la igualtat. ell defensa que és impossible la convivència de la llibertat individual amb una distribució justa de la riquesa, cosa que comparteixo. assegura que el socialisme, per molt que agafi la més democràtica de les seves formes, porta irremeiablement al feixisme totalitari. ha sigut realment dur llegir com amb arguments realment sòlids i punyents ataca els meus més estimats ideals. sobretot m'ha fet veure que tinc idees contradictòries i incompatibles. durant la tempesta, a voltes he pensat que potser el liberalisme no sigui tan terrible; a voltes que la llibertat potser no valgui la pena

he acabat el llibre, ha acabat el terratrèmol. mentre el núvol de pols es desfà, vaig observant, sorprès, que l'edifici encara està dret. escapçat, brut, ple d'esquerdes i amb tot pel terra; però els fonaments han aguantat bé la sacsejada. ara caldrà acabar de llençar tot allò que ja no em serveix i aconseguir mobiliari nou

veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.
aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur.

amiga nostàlgia, no puc oblidar-te,
cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.

aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur

sau - envia'm un àngel




és curiós com les persones ens aferrem a les coses materials. avui hem fet neteja -espoli, buidada- general de l'esplai. ens traslladem i no ens ho podem endur tot. i tampoc ho podem deixar a lesplai perquè es podreixi

no me l'imagino, l'esplai, podrint-se. sempre l'he vist ple de vida, canviant i avançant. vivint. però ara marxem

la setmana que ve fem una exposició. hi ha un munt de records, emocions i sentiments relacionats amb l'esplai, de moltíssimes persones diferents

meus també. aquesta tarda, mirant la columna de la guarderia, buscant on ja sabia que havia de buscar, n'he trobat un. encara hi havia una guixada que vaig fer amb un retolador taronja el meu primer dia d'esplai. ja en fa dotze anys i uns mesos. volia deixar la meva marca allà, i sentir que l'edifici era en part meu. tenia pressa en fer-me'l meu, amb només cinc anys. hi he viscut tantes coses que ara relament me'l sento molt meu

em dona la sensació que ens estem carregant una part de tot això. a vegades penso que hem llençat (no pas "tirat" ;)) la tovallola i hem fallat a molta gent

davant del portal del casal hi havia una muntanya de caixes, trastets, cadires i sofàs voladors, andròmines diverses... al capdamunt d'una de les piles hi havia una caixa de sabates forrada, amb cada paret d'un color diferent, tots molt vius. a la part de dalt hi havia una ranura i hi deia "voluntat per a les obres del c.e.c.". el pas dels anys se n'havia menjat les cantonades

recollir diners per les -mitològiques, espectrals, diabòliques, salvadores, màgiques, totpoderoses, omnipresents- obres havia desgastat l'esplai. no l'edifici (que ja ho està, de gastat), sinó a l'esplai. perquè l'esplai no són els maons, sinó les persones, la tradició, el voluntariat, el lleure, la convivència, el respecte, la coneixença... i, per sobre de tot, els nens

deixem enrere el casal, però espero que el tomàs vingui amb nosaltres. si no és així, serà per obrir una etapa nova, que també estaria bé. en aquest cas, és a dir, si el tomàs ens abandona, tan de bo parli amb un company seu i li proposi que vingui amb nosaltres. que ens enviï un àngel

i en aquell precís instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar: res no m'espanta

molt bon dia! tots els follets i les fades del bosc us donem les gràcies pel magnífic recital d’ahir a la nit. va ser realment bonic i divertit, tot i que en va haver més d’un que desafinava, i algun que s’inventava les lletres...
bé, en tot cas, ara em toca a mi acomplir la promesa. us explicaré quin va ser el destí de la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia.
davant la crida de la gent del poble, les fades i els follets van decidir posar-hi solució. de nit, el follet genendel va ficar-se dins de l’habitació d’en miquel bou i, mentre somiava, va posar-se sobre el coixí i va xiuxiuejar-li ben fluixet a cau d’orella.
el matí següent, en miquel bou estava ben satisfet. mentre dormia, havia pensat la solució ideal al dilema que feia tants dies que rumiava: la carpa havia de ser ofegada.
fisn aquell dia, en miquel bou havia pronunciat moltes sentències assenyades, però mai cap de tant brillant. l’ofegament era la mena de mort lenta i desagradable que es mereixia una carpa amb una cua llarga i un cervell petit.
aquell dia tot vil·lasàvia es va reunir al llac per veure l’execució de la sentència. la carpa, que estava gairebé el doble de grassa que quan havia arribat, va ser transportada fins al llac en un carro que era el que s’usava per portar els pitjors criminals fins a la mort. els timbaler van timbelejar. les trompetes van sonar. el botxí de vil·lasàvia va alçar la pesada carpa i la va llençar al llac amb força.
els savis del consell van fer crits d’alegria:
-mort a la carpa traïdora! llarga vida a en miquel bou! visca!

vet aquí que tots van quedar ben contents. els savis, perquè s’havia fet justícia. els vil·lasaviencs i les vil·lasavienques, satisfets perquè els savis deixarien de preocupar-se de donar de menjar a la carpa i pensarien més en els problemes reals del poble. i les fades i els follets estavem feliços perquè finalment la carpa nedava amb llibertat pel llac de vil·lasàvia.

fi

moltes felicitats! heu aconseguit superar les proves prou bé. ara us confessaré una cosa. resulta que els habitants de vil·lasàvia no hi confiaven gaire, en els seus savis. de fet, sempre que els savis els posaven en algun embolic demanaven ajuda als follets i les fades del bosc, perquè els treiessin les castanyes del fosc.
aquells dies, la gent estava preocupada. anava passant el temps i els savis no arribaven a cap conclusió. la carpa, en canvi, no semblava impacient. menjava, nedava per la peixera gegant i es va engreixar sense saber que una severa sentència l’amenaçava.
finalment, farts de la cituació, els vil·lasavianencs i les vil·lasavianenques van decidir cridar a les fades i els follets perquè els ajudessin a trobar una solució. per convoncar-los, els ciutadans es van posar a cantar les cançons més maques que se sabien i a inventar-se de noves. van sonar guitarres per tot el poble, doncs la música i el cant és el que més ens agrada als follets i fades.
voleu saber com va acabar la història? doncs haureu de fer el mateix que les vil·lasavienques i els vi·lasaviencs. si ens agraden les cançons d’aquesta nit, demà al matí es explicaré el final

sigueu benvinguts a vil·lasàvia! o al que en queda. fa molts i molts anys, aquí on sou hi havia un poble del qual ara tan sols queda aquest edifici. en aquest poble, vil·lasàvia, hi governava un consell de savis. i, per sobre de tots, manava el savi més savi de vil·lasàvia: en miquel bou. un bon matí...
bé, abans de començar m’hauria de presentar. jo sóc la fada tzipah, i un bon matí em trobava al palau d’en miquel, jugant pels passadissos sense que ningú em veiés. llavors va entrar la marta enze, una sàvia del consell, carregada amb una galleda d’aigua. dins, hi havia una enorme carpa viva.
-què és això? –va preguntar en miquel.
-un regal per a tu de part dels savis de vil·lasàvia –va dir la marta-. És la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia i hem decidit donar-te-la com a prova de la nostra admiració per la teva saviesa.
per veure’l millor, en miquel acostà la cara ben aprop del peix, garebé dins de la galleda. i de cop, la carpa va alçar la cua i va claver una bufetada a en miquel. en miquel bou es va quedar parat.
-mai no m’havia passat una cosa així –va exclamar-. no puc creure que algú hagi pescat aquesta carpa al llac de vil·lasàvia. les carpes de vil·lasàvia són més assenyades.
de seguida, en miquel i la marta van decidir que aquella gosadia de la carpa no podia quedar impune. van convocar tot el consell de savis per decidir quin càstig es mereixia per haver atacat al savi més savi de vil·lasàvia.
-com el castigarem? –va preguntar en roger ceballot-. de tota manera matem tots els peixos, i ningú no pot matar un peix dues vegades.
-a vil·lasàvia no hi ha cap presó per a peixos –va dir en josep babau-. i construir-ne una costaria massa temps.
-potser l’hauríem de penjar –va suggerir la maria beneita.
-com podem penjar una carpa? –va voler saber en guillem ruc-. a les persones, se les penja pel coll, però una carpa no té coll. com voleu que la pengem?
així, pensa que pensaràs, van anar passant les hores. quan van veure que la cosa anava per llarg van posar la carpa en una peixera ben grossa perquè no es morís abans que se li impartís un càstig més adient.
-essent com sóc l’home més savi de vil·lasàvia, no em puc permetre de pronunciar una sentència que no provoqui l’admiració de tots els habitants de vil·lasàvia –pensava en miquel bou.
malgrat la seva enorme intel·ligència, no se n’ensortien pas, els savis. potser necessitaven una ajuda. però els savis només escolten el consell d’un altre savi, i per ser considerant savi falta tenir un carnet que ho acrediti. i aquest carnet tan sols s’aconsegueix passant unes proves molt estrictes d’intel·ligència, habilitat, equilibri, astúcia i rapidesa. què us sembla si ho proveu vosaltres? si ho aconseguiu us explicaré com segueix el conte...

the clash - spanish bombs


spanish songs in andalucia
the shooting sites in the days of '39
oh, please, leave the vendanna open
fredrico lorca is dead and gone
bullet holes in the cemetery walls
the black cars of the guardia civil
spanish bombs on the costa rica
i'm flying in a dc 10 tonight


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


spanish weeks in my disco casino
the freedom fighters died upon the hill
they sang the red flag
they wore the black one
but after they died it was mockingbird hill
back home the buses went up in flashes
the irish tomb was drenched in blood
spanish bombs shatter the hotels
my señorita's rose was nipped in the bud


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


the hillsides ring with "free the people"
or can i hear the echo from the days of '39?
with trenches full of poets
the ragged army, fixin' bayonets to fight the other line
spanish bombs rock the province
i'm hearing music from another time

spanish bombs on the costa brava
i'm flying in on a dc 10 tonight
spanish songs in andalucia, mandolina, oh mi corazón
spanish songs in granada, oh mi corazón

eis!

aquesta cap de setmana, a la joresco, hi havia molta gent que feia malabarismes varis: cadenes, masses, barra de foc, carioques, boles de malabars, diàvolos... en alguns moments em vaig trobar dret, palplantat, mirant com d'altres feien virgueries. em vaig posar a pensar la resposta a la pregunta: "perquè tu no ho proves?". no me la va fer ningú, però jo me la temia, i vaig començar a rumiar

la resposta va resultar com una ceba, feta de diferents capes

primer vaig pensar: i perquè sí?

després vaig dir-me a mi mateix que a mi allò no m'agradava, que no era res que em motivés. no val la pena fer una cosa que no t'agrada

també vaig pensar que tot allò té un component d'exhibicionisme molt lluny de la meva personalitat. no vull ser el centre d'atenció, i molt menys intentar ser-ho

llavors vaig haver de sincerar-me amb mi mateix. jo, per intentar anar d'alternatiu, desprecio tota cosa que es posa de moda. a més, em fa ràbia la gent que vol anar d'alternatiu/va, i una manera d'aconseguir-ho és fer alguna d'aquestes pallassades de circ. aquests són sentiments molt baixos i incoherents que no m'agrada reconèixer. però els sento: potser en realitat no faig cap cosa d'aquestes per intentar no anar a la moda. aquesta és una altra manera d'esclavitzar-se a les modes

però la cosa anava per llarg. tothom feia girar una o altra cosa i jo donava voltes al meu cap. finalment em vaig adonar que no havia provat mai cap d'aquests arts per por que no em surti. perquè sé que ho faré malament: no val la pena ni que ho provi. com tocar algun instrument, jugar a algun joc, fer algun esport... i tantes altres coses

bé, una ceba està formada per moltes capes. si les treus totes i trobes el cor has trobat això, el cor, no pas la ceba. intento dir que la raó més profunda no és la única ni la més important. vaja, que no em vingueu intentant convence'm que ho provi

sort!


ps: el missatge d'aquest post no té res a veure amb els malabarismes

carta de j. vaderribas publicada a el mundo:

"vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. y voy a tratar de explicar el por qué.

mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, arabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. a un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. de hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos

por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a carod. mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. era de esperar, no tienen sangre. ellos mismos destruyen a sus líderes

no tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar ciu y el pp. todo debe estar bajo control. dicen mis contactos en cataluña que erc, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-m, mientras que los siempre dóciles chicos de pujol van a salir ganando de este embrollo. y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. de hecho, encarnan al auténtico fenicio

en definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte. los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas"


visca el barça! (el de bàsquet, eh)

ps: com a excepció, pels comentaris a aquest post no diré res si utilitzeu el barbarisme "gilipollas"

eis

ahir vaig tenir una experiència curiosa amb la beguda. jo anava relativament serè. "relativament" és un adverbi que indica que l'adjectiu que el segueix no és un calificatiu objectiu o absolut, sinó comparat amb algun referent. i ahir a la nit vaig tenir tres referents d'excepció. impresionants. extraordinaris. diversos, cada un amb les seves pecularitats. patètics

em van fer certa pena, i molta gràcia. gràcia absoluta, perquè vist des d'un punt de vista relatiu hauria de tenir en compte que aquella nit tot em feia gràcia. però també em rosegava un dubte

jo sóc així de patètic quan bec?


no és cap pregunta retòrica llençada a l'aire. la llenço a vosaltres, i m'agradaria rebre respostes sinceres. absolutament sinceres


sort

i've got the worst hangover ever
i'm crawling to the bathroom again
it hurts so bad that i'm never gonna drink again
i'll probably never drink again
i may not ever drink again
at least not 'til next weekend
i'm never gonna drink again

bocí de the offspring - the worst hangover ever


cago'n la sangria del bb+, cago'n la bateria de mon germà

el meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
va néixer a prop de ronda,
un petit poble que no ha oblidat

vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant

malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs

el meu veí de sota era del psuc,
va lluitar per el nostre país vençut.
en va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català

el meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial

el noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
disfruta fotent canya
als pobres immigrants

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"després de tanta feina
no és just que em senti tan derrotat"

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"de què ha servit tanta feina?
si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys"

el meu veí de sota és una cançó de l'últim disc dels pets, agost


crec que aquesta cançó reflecteix el sentiment de molta gent que com jo està cansada de la impunitat amb què molta gent esgrimeix un ultrnacionalisme català excloent, racista i xenòfog. aquesta ideologia s'acosta ingènuament al nazisme, i ho fa sense complexes. hi ha gent que veuen un fatxa que parla andalús i la seva conclusió és que "els andalusos són tontos". pretesos científics relacionen el fet diferencial català amb el suposadament millor i més civilitzat genoma dels prehistòrics íbers en front dels celtes (tribus bàrbares i precursores dels actuals espanyols, que ens voldrien matar a tots) i apel·len a la puresa de sang. suposats historiadors confonen no avergonyir-se de la pròpia història i interessar-se en ella, amb exaltar un passat mític per arribar a la conclusió que els heroics almogàvers i els poderosos reis catalans fan que ens haguem de considerar millors que la resta de nacions. jo, personalment, no estic orgullós d'uns assassins a sou ni d'uns monarques imperialistes i esclavitzadors del poble

aquests que proposen la independència de catalunya "i després ja en parlarem, dels assumptes socials" el que aconsegueixen és desvirtuar l'independentisme. la culpa de la mala imatge del nacionalisme és dels de dretes, que l'utilitzen per desviar atencions i prioritats

ja està, tan sols volia treure-li el suc a la cançó. els pets en tenen moltes, de cançons reinvindicatives, tot i que la majoria són subtils. no van al gra, cridant "construirem un present socialista independent pels països catalans" (pilseners), sinó que tracten petits temes des del seu punt de vista. són diferents maneres de lluitar, i totes tenen el seu nínxol, el seu front de batalla

sort

"un día... que ya está en el tiempo del Señor... este planeta que pisamos dejará de llamarse Tierra... para ser llamado Anarquía...

(...)

ese día, los explotadores del pueblo serán arrojados a las tinieblas exteriores, donde habrá llanto y crujir de dientes... y los ángeles de Dios, en lo más alto, descolgarán sus cítaras y entonarán cantos de júbilo... al contemplar la estrella Anarquía, más azul y brillante que nunca en el cielo...

(...)

porque lo de antes habrá pasado y será un mundo nuevo, la nueva Arca de la Alianza, donde todos los pueblos y naciones se sentarán juntos a la mesa, a disfrutar de su herencia, la Tierra... donde los hambrientos serán saciados, y los oprimidos liberados... donde reinarán para siempre la paz y la justicia... y la muerte ya no existirá"

fragment del llibre libertarias, d'antonio rabinad, en el qual es basà la pel·lícula homòloga


què més utòpic que els deliris d'una monja anarquista?