no sento cap amor especial per l'"obrer" idealitzat, tal com apareix en la
mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en
conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m'haig de preguntar mai a
favor de qui vaig

fragment de homenatge a catalunya, de george orwell

últimament s'està vivint un augment de la reinvindicació de la segona repúbilca espanyola. cada cop es veuen més banderes tricolors, avui fins i tot onejant en alguns dels nostres ajuntaments. hi ha cites de l'azaña als nicks del messenger

i jo no puc fer més que sentir fàstic davant d'aquestes mostres d'espanyolisme fervent. perquè la bandera republicana espanyola és això: espanyola. per sobre de les ideologies, de les esquerres o les dretes, del progressisme o el conservadurisme, de l'estatistme o el liberalisme... per sobre de tot, el que singifica la bandera republicana és una (gran i lliure) sola cosa: espanya

que no ens enganyin: als països catalans no els convé cap república espanyola, de la mateixa manera que no li convé la república francesa, que tan desastrosa està sent per la cultura catalana a la catalunya nord. l'únic comunicat que volem que ens arribi des de la moncloa és la definiva dissolució de l'estat espanyol i la deposició de les armes per part de les seves forces d'ocupació

ni regne, ni república: espanya dissolució!

divendres vaig sortir de classe a les 12, la mateixa hora a la que havia quedat amb l'anna gallet. haviem de refer la feina sobre la sortida de monitors que jo havia desfet al perdre la llibreta. després, cap a molins a treure diners de caixa terrassa, i cap a casa, a dinar. poc després de les 5 va arribar el rai a casa: aquella nit hi havia un gran concert a la kgb i ens ho volíem pendre amb temps de sobres. al cap d'un parell d'hores el rai duia al cotxe un eric, un gerard, un albert i 96 birres (a 24 birres per cap!). llavors vam trobar el quim de vent del pal, les seves amigues ens van dir on era la sala, vam fer concursos per regalar birres a qui guanyava i a qui perdia... i va arribar l'andrea. tocaven the cabrians i mr review. the cabrians va demostrar que són molt i molt bons, que mereixen estar molt més amunt del que estan. i els mr review van demostrar que es mereixen arribar on havien arribat, i van acabar de convènce'm que són el meu grup de ska preferit. tot això, amb amics de l'andrea i meus (fins i tot el borja!) a la sala, però nosaltres vam passar bastant d'ells... els meus per una banda, els seus per una altra, i ella i jo en un altre lloc: mira que som antisocials!

dissabte, molt d'esplai. al matí, comprar per la sortida de monitors, a la tarda, preparar l'activitat d'aquell dia i fer-la. va estar molt divertit: vam ajuntar tres twisters, i quan algú queia havia de superar una prova (tot idea de l'elena). sense tenir-ho gens planejat, després vam anar al cinema. vam veure crash (proposta també de l'elena), una peli molt bona. parla del racisme, amb una visió molt ampla i molt humana. molt dura a estones, i amb trossos molt molt macos. va ser el dia de les tres grans propostes de l'elena (la tercera va ser posar nocilla als tacos que m'havien sobrat del dinar). després, cap a cal didac, a jugar al worms fent uns mojitos
diumenge, poca cosa: reunió de campaments tota la tarda, només interrompuda pel meu bateig en una piscina aquest any

dilluns i dimarts: última sortida de monitors! última? al menys, és la última sortida de monitors del curs. vam anar a la casa dels maristes de llinars del vallès. molta reunió, molta feina feta, i moltes estones kumbes. també vam tenir temps per conèixe'ns millor jugant a un joc amb el que vam descobrir coses molt interessants. no m'ho esperava, arlet!

dimecres, cap a la cerdanya! vam anar amb l'anna membrive i la sara a la molina. la sara i jo vam esquiar, l'anna va pendre el sol. així ens vam treure l'espina de quan hi vam anar amb l'esplai (que fèiem de monitors i, per tant, no vam poder esquiar massa), i vam baixar algunes de les poques pistes que hi havia obertes. fins i tot alguna de vermella! després, al refugi: kiriki, cartes i la xerrera del guarda. a la nit vam anar ni més ni menys que al bowling de l'estació d'esquí, on vam quedar amb la gemma (!). llavors vam descobrir l'ambient nocturn de puigcerdà: tot un descobriment antropològic

dijous vam anar a veure el terreny d'acampada on anirem els matagalls de campaments a l'estiu. és guapíssim, un lloc molt preciós, un gran paisatge, amb el riu al costat, prats on jugar... ens en vam enamorar, i vam sortir d'allà amb una ganes impresionants que fos 1 d'agost. també vam anar a veure els llacs de malniu, tot i que només en vam veure un, tot glaçat; vam dinar a meranges i vam fer la migdiada, rollo dominguero, al costat de la carretera. total, que vaig arribar a casa que acabava el partit del barça, però el vaig poder veure amb la família (faltava la laura, que era a planoles). un final molt emocionant, el madrid eliminat, el barça camí de praga i la família feliç. com diria el francisco: "tu bien, tu hermana bien, nosotros bien: ¡qué bien!". després, conversa amb la mariona i cap a cal rai. allà, jacuzzi amb escuma i tot... escuma de sabó i escuma de birra vessada! vam descobrir que la cervesa pica als ulls més que el sabó

fins aquí la crònica del que he anat fent aquests dies. ara queda el millor: de demà a dilluns estarem l'andrea i jo a besalú, fent el turista. el lloc és magnífic, i fer el turista m'encanta, però això no és el importa. aquests dies m'he envoltat de gairebé tot els amics, de la gent amb qui m'agrada estar, amb els que m'ho passo bé, amb els qui confio. però amb qui tinc realment ganes d'estar d'una vegada és amb l'andrea. ja ens toca uns dies sols. el pitjor és que només seran tres dies, i després en voldrem més

en resum: cada dia, un dia diferent de la meva vida. tot el contrari del que diu la següent cançó:

mr review - everyday another day

he comes home each day at a quarter to six when his lovely wife got his dinner fixed
then he reads the paper, drinks a bottle of beer, when his kids tell stories, he doesn't seem to hear
the TV 'swiched on for the nine 0'clock news
the rooms gets smelly 'he heas put out his shoes
eleven o'clock when he brushes his teeth, a five minutes romance before he falls asleep

is this what he wants?
everyday another day of his life

she gets up at seven, then wakes up the kids
she goes to the kitchen to make breakfast and tea
she's got his lunchbox ready
darling have a nice day
she stands behind the window whan he drives away
the kids to scool
the washing machine
the supermarket
the house is vacuum cleaned
the kids come home at a quarter past for when sha has just returned from her parttime job at a store

is this what she wants? everyday, another day of her life

it's a labour life, you've got to work everyday
you 'got the right to die whan you're old and grey
you realize your life 'past away
but this is not what i want
the labour life, the work everyday
when i'll die i'll simply be replaced, without a choice, without a face!

sometimes she gets suspicious, 'cause he's so often away
a oneday bussiness trip, at least that's what he says
when he comes home she takes his suitcase upstairs
his suit back in the wardrobe
no strange perfumes in the air
the he asks politely
darling how have you been?
she says she stayed at home, the kitchen had to be cleaned
he thinks that is strange 'cause when he felt so alone he tried to call her the whole day
she didn't pick the phone

is this what we want? everyday another day in our lives

sort!

m'ho ha passat el rai, no em pregunteu d'on ha sortit perquè no en tinc ni idea. el cas és que és molt bo!

ni rossell, ni cuevas: ceoe ilegalització per apologia del terrorisme (laboral)

soziedad alkohólika - terrorismo patronal

trabajo precario, poca experiencia,
ninguna medida de seguridad.
trabajo basura, contrato basura,
y a ti te tratan como tal.

todo es tan oscuro, todo camuflado,
en el mercado laboral.
sindicatos comprados, compañeros vendidos,
todos jugando con nuestro pan.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

son muertos baratos, gajes del oficio,
son cosas que pueden pasar.
son solo currelas que no tienen vida,
tu vida en sus manos está.

no tienen lugar en los telediarios,
no nos cuentan lo buenos que eran.
no nos conmueven con su vida privada,
su muerte no da votos, para qué hablar.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

ellos te matan con premeditación
con alevosía, sin compasión,
sin arrepentimiento ni remordimiento,
te ponen en el paredón.

terrorismo patronal!
terrorismo laboral!

son daños colaterales de su bienestar,
daños colaterales de la economía liberal.

posant-la en bitllets l'únic que hem aconseguit és omplir-la de merda

eis!


l'altre dia estava ordenant i netejant l'habitació, i em vaig trobar amb una senyora relíquia del passat: tabac del sa! i encara hi queden dos cigarretes. us recordeu, de quan el tabac no matava, ni deixava estèril, ni feia emmalaltir la gent del teu entorn...? bé, perjudicava seriosament la salut, però això també ho fa el fum dels cotxes o els productes químics de neteja. realment, abans les fumadores vivien més tranquil·les que ara. de fet, es consideraven persones, com si fossin no fumadores. vivien més tranquil·les que ara, sí. menys anys que les no fumadores (això segueix igual), però més tranquil·les


salut!

diumenge passat anava carregat de llenya per un dels camins del pessebre, el que va per abaix. més enllà de la casa del caga tió, vaig veure una de les alzines de les que creixen a la paret. allà fa molt pendent i el terreny és molt rocós, de manera que hi ha diversos arbres que neixen en un terreny pràcticament vertical. aquella alzina, en concret, es força espectacular, perquè sobresurt força en horitzonal, i et fas creus de com s'ha d'aguantar d'aquela manera. bé, en realitat, diumenge vaig pensar: "està a punt de caure"

em vaig sorpendre a mi mateix, amb aquella conclusió. veia claríssim que en qualsevol moment podia caure. de fet, tard o d'hora caurà, no s'hi quedarà pas tota l'eternitat

ara bé, fa uns anys no ho veia així. abans veia aquell arbre com una proesa. era una alzina que li havia tocat nèixer en una paret i havia decidit crèixer ben amunt i aguantar-se fort a la paret, sense cap mena de posibilitat de caure. m'hi havia enfilat algun cop i tot. estava segur que era inamobible. l'arbre feia temps que era allà, no? doncs llavors duraria per sempre. què podia canviar perquè caigués? les lleis de la física seran les mateixes, l'arbre seguirà igual

no era conscient de l'escala temporal. una acceleració petita no provoca canvis perceptibles a temps petits, però a llarg plaç produeix un desplaçament important. no veia que les coses -potser no totes les coses, però sí la majoria- cauen de mica en mica. el que avui et sembla etern, demà pot caure. el final que no et planteges ni que existeixi es pot presentar davant teu en qualsevol moment

camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix

aquest cap de setmana he fet un monogràfic d'orientació i cartografia. ara mateix estic del tot desorientat, i sé menys que mai quin és el meu lloc. almenys sé amb qui vull ser-hi

davant, un bosc infranquejable i tenebrós. intento entrar-hi, m'hi perdo. hi busco un tresor, un misteri. quan sembla tot perdut, una llum apareix d'entre les fulles

uns matolls que fa un moment semblaven un mur s'aparten per deixar-la passar. corre saltironejant, cobrint-se tan sols amb la seva llarga cabellera daurada. és la transformada de fourier! de manera natural, ella se m'apareix i duu dins seu la solució al meu problema

seguir caminant, creant nous camins

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig fluir un paisatge decadent. terres desplaçades, ciment imposat, records d'arbres, aigua (segur) pestilent. penso que és un paisatge suburbial. però, de fet, el que acostumem a entendre com a paisatge suburbial conté edificis bruts, murs plensd e grafits, una antiga estació de tren ara abandonada... la decadència d'una mediocritat. però penso que jo podria descriure aquest paisatge perquè semblés suburbial"

- joven! joven!

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig cotxes nous darrere un aparador. últiam parada. no puc anar més enllà"

- mierda!

avui és el dia de la verge del pilar, patrona dels exèrcits d'espanya. des dels sectors de la societat que es fan dir progressistes i/o catalanistes es critica i menysprea aquesta institució. però val a dir que l'exèrcit també ha aportat coses bones

a inicis dels gloriosos anys 80 jaume cañellas feia la puta mili a madrid. li va tocar la feina d'encarregat d'un magatzem. ell, tot i les seves dificultats per parlar castellà, va fer-hi alguns bons amics. es reunien al magatzem, d'amagat dels oficials, i hi cataven els productes que hi havia. va ser en una d'aquestes reunions (que avui dia definiriem com a "botellons") que es va produir el fet al qual ens dirigim

el nostre pare va barrejar vi i cocacola. va inventar el calimotxo!!!! hem d'agrair-li de tot cor aquell invent. a més, ni tan sols ens cobra drets d'autor!

per cert, el vi que utilitzaven no era don simón precisament, sinó "faustino iv" (o sexto, el nostre pare no ho recorda del tot bé). tot un luxe

laura i bert

no tothom té la mateixa fusta de líder que en lenin

[pels que no sàpiguen rus: treballeu per l'esplai, camarades!]

eis!

aquets dies m'he passat força hores a casa, en teoria per fer comptes de l'esplai, estudiar pel carnet, termo, ordenar-me l'habitació... total, que he acabat fent molts volts per internet. us recomano algunes de les webs que he visitat

una és postsecret, una pàgina on gent anònima envia postals descobrint els més íntims secrets. ja us la recomenava en l'últim post, però és que és molt bona... potser la posaré com a enllaç permanent

l'enllaç que ja és pemanent és el d'un bloc que es diu corbera informació. els de corbera hi veureu el que tots més o menys sabem, que corbera se'n va a la merda, però amb detalls, dades concretes i fotos. i als de fora, els servirà per veure que, realment, "corbera se quema!". des d'allà hi ha enllaços a d'altres pàgines de l'estil. no us perdeu el nou despatx de l'alcaldessa! XD

l'últim enllaç que us recomano, no per últim menys important, és el de l'esplai. és un enllaç ja vell a la meva llista, però "últimament" ha millorat molt. feia temps que no la visitatva, i m'ha sorprès. el fede i el santi s'ho han currat moltíssim, ara toca que entre tots li donem la funcionalitat que ha pot arribar a tenir (ben aviat hi haurà crònica dels campaments matagalls'05). i amb un flagrant fòrum!

sort!

voleu saber un secret?

després del primer quart del partit l'equip de vermell ha acabat amb un avantatge claríssim, ja que l'equip blanc ni s'havia adonat que havia començat el partit. però en el segon quart els blancs han reaccionat i han marcat molts gols. ara bé, també han deixat els pals de la porteria vermella ben abonyagada dels cops que han fallat. fins i tot s'han fet algun gol en pròpia porta. mentrestant, els rojos han tingut una discreta presència a la pista, amb pocs bàsquet i algun tir de lluny. cal destacar-ne un triple a l'últim segon. aquesta trista actuació es podria explicar pel fet que els de vermell s'han disputat la pilota entre ells durant tot el quart, i que fins i tot hi ha hagut un tap entre membres del mateix equip

així estan les coses, amb un marcador impossible d'avaluar i sense cap norma clara. seguirem informant de l'evolució del partit després de la mitja part

sort!

ps: no sé perquè, ara els posts se'm posen més avall dels enllaços i els arxius... casum el blogger, que cada dos per tres el canvien i ens carden als que resistim amb plantilles velles!

oh xibeca, de color morè, pell dura de vidre. no pas de plàstic, perquè llavors no serveix de res llençar-te un cop buida contra els municipals que ens intenten fer acabar la festa

oh xibeca, plena de perles de rosada, tu ets per compartir, si és que et vull compartir. perquè també puc ser egoista i tenir-te només per mi, tota l'estona que faci falta fins arribar al final, quan només et queda per oferirme una amalgama tèbia i insípida d'espuma i babes

oh xibeca, bon acompanyament del menjar, bon inici de festa, gran punt final de la nit