bé, després de començar molts projectes de crònica d'arbúcies, desisteixo definitivament. en vaig escriure alguna i cap m'acabava d'agradar. i quan en vaig començar una que semblava la definitiva... la vaig deixar a mitges i ara no sóc capaç d'acabar-la (han passat moltes setmanes)


tan sols recupero alguns fragments dels conjurs màgics que alguns dels xamans més presents en els meus rituals varen fer en les seves aparicions durant la gran festa pagana de l'acampada jove darbúcies d'enguany: *

sutrak: "que vingui ja la puta gent, cony!"

la carrau: "vull que em llencin pilotes de goma que és el que m'excita i més em fa trempar!"

mesclat: "si muntes la canadenca tot fumant costo afganès, ja em diràs com goses dir estranger al teu ve?"

companyia elèctrica dharma: "la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana! s?n: uns fills de puta acabats!"

gerard quintana: "fins que l'infame i cruel règim d'angola, i de sudàfrica, de l'afganistan, i de l'iraq, de libèria, de txetxènia, dels països catalans, i d'euskadi sigui totalment destruïts, finalment aniquilats, arreu hi haurà guerra"

celtas cortos: "haz turismo invadiendo un pa?s: panam?, nicaragua, arb?cies!"

reicidentes: "sin vizio no quiero n?, vizio! vizio!, sin vizio no quiero estar, en tu casa!"

dr calypso: "aquest, mat?, aquest, mat?, aquest mat? ue ooooooo. aquest, mat?, aquest mat?, qualsevol mat?"

els pets: "a fora les samarretes!"

sepultura: "choice control, behind propaganda, poor information, to manage your anger. war for territory! catalunya: war for territory!"

skalariak: "cuando yo salude, saluda saluda, saluda saluda, cuando yo salude"

obrint pas. "obrint pas! continuant avançant! recuperant el somni! ahir, avui i demà! més lluny!"

*cal tenir en compte que han passat pels filtres de la meva memòria... i de la meva imaginació.


hi ha grups que no tenen frase. em vaig passsar la meitat dels concerts darrere la barra, i la meitat de l'estona que hi vaig ser servia aigües, refrescs, birres, clares, cubates, pomades, burrets, mentidetes i gots amb glaçons (em vaig aposentar bastant a la zona amb poca feina). total, que en alguns concerts no estava atent

sort

avui al berenar del soci hi havia molts viejos. i amb viejos no em refereixo a que hagi passat molt de temps des del seu naixement biol?gic. vull dir que l'ambient em semblava passat, antiquat. em donava la sensaci? que en aquella sala no havia passat el temps, i que m'havia traslladat a una altra època. i no era, en absolut, una sensaci? agradable. jo sempre he defensat i defensaré la personalitat "de poble", i vull que corbera la mantingui. per? també sé que hi ha coses dins d'aquesta personalitat que val més, diguem-ne, reformar...

per? aix? no és el que venia a escriure aqu?. "quan t'aborreixes, penses", diu el meu pare. dons durant el putu berenar he tingut temps d'aborrirme bastant. "i quan més t'aborreixes, més penses", segueix dient mon pare. jo estava a la sala de la societat st telm menjant-me un gelat i el coco. rallar-se, en diem ara, a donar tantes voltes a les coses que acabes decidint que tot és una merda. i dubtes de tot. de tot. he clavat la cullereta al gelat, el qual ha anat a parar d'un cop a la taula. he recolzat l'esquena a la cadira tot deixant anar un sospir, sense pensar en qui em pogués sentir. li he comentat a mon pare: "m'aborreixo i penso massa". i ell m'ha respost: "dons imagina ta mare, que s'ha passat tot el mat? sola aborrint-se". ja n'haviem parlat amb mon pare de les depres de ma mare, que s?n conseqüència (en part) de que té massa temps per pensar. passa moltes hores a casa amb l'?nica distracci? del pesat de mon germà i ara, a sobre, la iaia de reus. per cert, que estic a la meva habitaci? i ella intenta dormir, me n'hauria d'anar. a més, carda una pudor tant forta i insuportable que em començo a marejar. me'n vaig a la cuina a llegir

sort

aquesta remor que se sent

aquesta remor que se sent no és de pluja
ja fa molt temps que no plou.
s'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
aquesta remor que se sent no és de vent.
han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot i l'aire esdevingui,
diuen, irrrespirable.

aquesta remor que se sent no és de paraules.
han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
aquesta remor que se sent no és de pensaments.
han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

i tanmateix, la remor persisteix


de miquel martí i pol, musicat per jordi castilla (de brams) i enregistrat en l'àlbum "tot és possible"

when the night has come
and the land is dark
and the moon is the only light we'll see
well, i won't be afraid
no, i won't be afraid
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me

when the sky that we look upon
should tumble and fall
or the mountains should crumble to the sea
i won't cry, i won't cry,
no, i won't shed a tear
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me


torna aviat

divendres a la nit a free style em va fer venir moltes ganes d'escoltar punkete yanki. després no ho he fet, pero la intencio hi era :P. m'ho vaig passar molt bé ballant i fumant allà dins. em vaig emocionar molt en les cançons "ska" i en les que em sabia: the offspring, goldfinger, blink 182, greenday, millencolin... em va arribar una versio de nofx d'una famosa canço que diu "...i want you stand by me..."

llàstima que et timin 7 eypos (amb consumicio) a l'entrar. el cas és que va estar molt bé, i gràcies a tu dani ;)

*no em surten els accents a les os

la frase de "ha sigut el millor sant joan" em torna a portar records d'ara fa un any. trobo lleig fer comparacions, per això insisteixo que han sigut dos st joans molt diferents

fa un any vaig sopar a casa amb tota la família rallat perquè no em deixaven sortir. a les 2 ja estàvem el llit, pro jo no podia dormir. vaig estar una hora donant voltes per la casa, i a les 3 em va trucar el victor des del grano reclamant la meva presència. casualment es va despertar la meva mare, li vaig demanar si podia sortir i va ser clement. després de la festa a cal borja, aviem parlat am la sílvia i aquella nit de st joan va ser la primera vegada que ens vèiem des de la xerrada. vaig arribar a casa a les 6

ahir vaig sopar a casa amb tota la família nerviós i amb ganes que s'acabés el sopar per poder marxar a casa l'anna. per fi va arribar el moment, i amb banyador i tovallola a la motxilla hi vam anar la laura i jo. el dia abans m'havia sincerat a l'Elena, i era el primer cop que la veia des del nostre primer petó. (curioses converses al petit "vestidor". sergi ets un putu mestre!). vam acabar als bancs de davant el grano, com no?, em començo a estimar de debò aquell pub de mala mort. no vaig tenir consciècia de clan: ni vaig anar a cal dani ni vaig pensar en cap moment en els que m'envoltaven. en el cel de nit de st joan, per mi tan sols brillava Lumbar. el roc i jo vam arribar a casa a les 6

per fi no m'amago i ho proclamo als quatre vents: m'he fet pres de la llum de Lumbar, i que el seu nom és Elena

em deixaré portar pel que sento i no pel que penso, ni pel que em fa por sentir algun cop. seré jo mateix i no em deixaré portar per cap vent antigament idolatrat

com canvien les coses en un any...!
fa un any, la festa a cal borja; aquest, el dr music day. han sigut dos vint-i-uns genials i molt diferents. el del 2002 va ser un dels dies més importants a la meva vida: vaig conèixer la sílvia i això me la va canviar. en cap moment renego d'aquell dia: m'ho vaig passar molt bé i el recordo amb simpatia. però l'experiència espiritual de veure en directe els déus absoluts de la música precedits d'uns "teloners" tan brutals al llarg de dotze hores no es pot comparar amb res. a més, en el cap i en el cor hi tenia molt més que música genial. per tot això no vull valorar quin ha sigut millor 21, ni tampoc puc

els pets - en tinc disset

sols en tinc disset, no tinc edat pel carnet,
però en tinc disset,
i cada dia em faig un xic més vell.

i haig d'arribar a casa abans de les deu.
si invento una excusa, ningú se la creu,
i a casa no puc alçar la veu.

sols en tinc disset, sembla que n'hauria
d'estar content, perquè als disset
diuen que és quan t'ho passes més bé.

però jo no ho acabo de veure molt clar
amb tota la merda que haig d'estudiar
sense saber si servirà.

en tinc disset, tinc cara de préssec.
en tinc disset, i tinc molta pressa.
en tinc disset, i tinc molta fressa
per veure cada dia més, cada dia més.

res, que em feia il·lusió posar-la, ja que en tinc disset i estic fart de tota la merda que haig d'estudiar. la veritat és que jo no he de tornar a les deu, i les excuses se les creuen totes, o se les volen creure ;)
el que sí que em fa ràbia és la gent que em diu: "aprofita, que la teva és la millor edat" o "quina sort! jo quan tenia la teva edat és quan millor m'ho vaig passar". no ho vull! vull que en el futur m'ho pugui passar tant o més bé que ara. si ells diuen això és perquè són uns amargats, o perquè no van saber aprofitar quan ells eren joves.
a mi, sincerament, aquests anys m'estan agradant molt. i que duri!

la llum de la lluna és dolça i l'escalfor del sol alegre quan tens un motiu per estar despert. els colors són vius si els ilumina Lumbar... deixaré d'enorgullir-me de la meva humilitat. canvio caramels per paraules; motiu: al meu cor, no al meu estómac. m'allibero de les cançons per ser jo mateix. lliure per ballar entre els vents que bufen i em renten el front; vents que no necessito ni seguir ni idolatrar. lliure per empresonar-me. lliure?

...donant voltes al xapulina roc, intento escriure'n alguna cosa amb ordre i sentit i no me'n surto. potser perquè ja en fa dos dies, potser perquè van passar moltes coses. hi ha molts moments per recordar, moltes persones a qui agrair. marc i jo sols caminant per la carretera, amb una cervesa a la mà, see..., quin moment! roc, anna, elena. ball, ball, ball. germanetes, germanetes. avanti popolo...! sergi, borja, mariona, rai, tito (només faltava una foguera estil explosion ska de tàrrega XD), miquel, eric, didac, berta... una hora amb l'aleix, l'eric i el roger esperant (per anar a dormir) al borja i el seu mai de maria (no necessàriament per aquest ordre =P), mentre el sergi estava en una tenda a soles amb dues noies i el marc havia desaparegut...

com roda el món
com ara volten les hores
com gira un disc
quan s'alliberen les notes

giren les emocions
sacsegen el meu cos
giren planetes
en galàxies que volten

eres i modes
homes i dones
tot puja i baixa
mai s'atura la nòria

corren les broques
les revolucions tornen
cicles de crisi
cargols de la història

giràvem
depressa
giràvem
fins que quèiem per terra
creus que s'acaba
creus que comença
la volta a cada pas s'accelera

giròvahs
circulant per la història
girant amb la nòria
alliberant les notes
les revolucions tornen

gerard quintana - giròvags

arribaria força tard a casa i l'endemà havia de llevar-se d'hora per anar a classe. però no estava en absolut preocupat pels estudis, pensava en una altra cosa. estava pensant en la seva vida, en quin sentit tenia tot allò. donava voltes al fet que no tenia cap objectiu clar, cap il·lusió concreta. va voler deixar de rumiar-hi i va pensar que, fet i fet, com a mínim tenia força amics, un grup molt divers de persones que valien molt. amb ells podia anar de festa. sense anar més lluny, el següent dissabte s'ho passaria de conya amb ells en un concert que tenia molt bona pinta. però realment algun dels seus amics el necessitava? va començar a reflexionar-hi, i es va adonar que ningú el tenia dalt de cap pedestal, que tots podien passar tranquil·lament sense la seva presència

el bus es va aturar. es va formar una petita cua de gent que baixava en aquella parada. llavors la va veure dreta davant seu. se l'havia trobat altres cops, sempre en algun bus de tornada de barcelona, cap a la tarda-vespre. i sempre que la veia alguna cosa es trasvalsava dins d'ell. era una noia maca. de sobte la seva sel·lectiva memòria li va fer venir a la ment un record. era a classe, anys enrera. s'havia assegut amb dos amics posant tres taules de costat, i la professora l'havia fet separar la taula. així, es va acabar seient amb ella
- mira, li fa vergonya seure al teu costat! - va exclamar l'amic que estava més aprop
«no m'ha de fer vergonya» es va dir a ell mateix
com cada cop que es repetia allò, es va posar vermell
ella se'n va adonar. va somriure i li va deixara anar:
- avui no t'has planxat la samarreta, eh
- en realitat sí, però després l'he portat per dins dels pantalons... - se l'havia planxat la seva mare, la samarreta
se sentia com el passarell més gran del món

la porta era oberta i la gent anava baixant
- hola - li va haver de dir. ell se l'havia quedat mirant i ella l'havia vist; ja no podia desviar la mirada. era baixeta. el seu cabell, castany, li queia llis i natural fins a les espatlles. la seva cara era molt expressiva i transmetia molta tendresa. recordava el seu somriure... i els seus ulls, dos pous enormes i foscos, li brillaven
- hola - li va contestar ella. hauria pogut acabar la conversa aquí
ella va abaixar la mirada. «un altre que no entén què posa a la meva samarreta!» va pensar ell, egocèntric. també va pensar que ella consideraria ridícul que ell portés una samarreta comunista. ella sabia què era la lluita obrera, perquè ella treballava. ell no era més que un empollón amb sort i mimat pels pares
va tornar a aixecar la mirada
- he vingut sobant - va dir ella mentre es fregava l'ull dret amb un dit. es va aixugar la llàgrima del dit amb els texans. - ens veiem dissabte?
«et passa alguna cosa?» va passar pel seu cap, direcció als llavis. incapaç d'intentar donar consol, aclaparat per una situació massa complicada per ell, simplement va dir:
- sí, i tant!

ella va baixar del bus i es va dirigir cap a un carrer que feia baixada. ell no parava de mirar-la per la finestra, sense cap expressió a la cara, sense saber què sentir. la mirava mentre ella s'enfonsava pel seu camí. abans de desaparèixer, es va girar i les seves mirades es van tornar a trobar. ella el va saludar amb el braç, i ell li va contestar amb la mà

«què estúpid! li hauria pogut preguntar alguna cosa. tan preocupat per les meves tonteries... però si no em puc queixar de res!»

va deixar de donar cops de ràbia al capçal del seient del davant quan es va adonar que tot l'autobús el mirava

... i seguim fent, com si tot no fos un desastre. no volem acceptar que no serveix de res, que molts abans ja han volgut canviar el món. camina l'esperança, però camina sola. tot té el mateix color, sento que em manca quelcom, no se si serà l'amor. alguna notícia? és com si ja ho hagués viscut molta gent abans, no sóc original en absolut. no sóc diferent, només un instant del temps, un immigrant a cada moment. sóc lluire? si ni tan sols vaig triar ser com sóc, ni ser humà. i si pogués canviar canviaria, deixaria enrera el dolor, desfaria cada moviment erroni que he fet, si pogués, m'aixecaria i me'n faria responsable, si pogués enviaria tota la vergonya a la tomba. però he de ser conscient que l'autoodi no neix del bosc o raja de les fonts. hi ha algú que en treu un benefici de tot això, algú que amb això em ven iogurts desnatats (o caramels). però si ara m'ho miro des de fora és que en algun moment n'he sortit, no? en tot cas, la finestra en caure el vespre s'ha converit en un mirall, i el que hi veig és tan lleig que m'espanta. mai he aconseguit estimar, doncs no m'estimo ni a mi: m'agrado quan callo, perquè estic com ausent. tan sols una embòlia podrà separar-nos. el destí, segons sembla, no fretura certa ironia
això és ara i aquí, o sempre és igual? perquè jo ja he estat cinc o sis, i sóc el que ara tinc, i no sé fins a quin punt canviaré...

el meu destí està escrit, ja que visc una cançó. vull imitar allò que sento cantat, i gaudeixo sentint cantar coses que he viscut. si escolto una cançó que m'agrada però que no la sento, que no l'he viscut, m'intranqulitza. m'obsessiono per viure aquella cançó, per després poder-la sentir de debò. llavors, les cançons es tornen trosos de mi

no sé si m'enfonso o és que tot se'n va volant al meu pas. potser ara ploro però demà junts podrem riure més alt

gula. necessito caramels. menjar, llegir, beure, internet, música...: caramels. no estic bé, no estic còmode. no faig res, em proposo molts projectes (futures decepcions), dono voltes, sé que haig de fer coses. tinc poca feina i ho deixo per després; demà no ho hauré fet. després ho faré... qualsevol escusa es bona per fer una altra cosa: una altra cosa que no serveix per res, que no em satisfarà i que em produirà més angoixa. una altra cosa que em servirà de caramel. em corquen les dents, em fa mal l'estómac, em surten llagues... el gust pot ser bo, però efímer. després del primer (l'acabo aviat) en necessito un altre, i un altre... en realitat no sé si mai ha existit el primer caramel. els vull per desfogar-me i em deprimeixen. la depressió em fa fer malament les coses. o em fa veure que les faig malament. o, simplement, la premonició que les faré malament m'inhibeix de començar. això em deceb i la decepció em crea ràbia, ràbia Linkin Park. llavors necessito a little room to breath i penso en run away and never say goodbye. però em limito a buscar un caramel. sembla que mai arribarà el moment en què m'adoni que it's easier to go than face all this pain here all alone. perquè sol? perquè no necessito nigú, mai ho he necessitat. perquè tampoc em serveixen de res ni els vull, sé que faci el que faci estaré així... és qüestió d'hormones. a més quan parlo amb algú canvio, no estic com estic ara. em poso de mala òstia i sóc borde. molesto a la gent i és normal que així no em puguin ajudar
el meu germà? una pel·lícula? una conversa amb algú que no s'adona què fa? els meus nens de l'esplai? no sé què, però sempre hi ha alguna cosa que em treu d'aquí. ja triga. les notes? no, les notes no, al menys aquest cop. no. simplement és cosa d'hormones. hauria de prendre vitamines o alguna cosa per l'estil. un cop la meva mare em va fer prendre jalea real; se n'adonava que em passava alguna cosa. edat del pavo? adolescència? espero que sigui això, així no durarà per sempre
Sólo Los Solo demà a la sala el Sielu a Manresa! jo vull tenir cotxe, diners o gent que li agradi Sólo Los Solo
perquè sóc tan egoïsta? jo vaig fent, tan panxo, passota, fred, que em passi el que déu vulgui. tot m'és igual. estic preparat per totes les possibilitats, res em fa canviar la cara. em diuen que un company de classe ha mort i no m'afecta en absolut. en canvi, una variació en les segregacions endocrines, i pum! tristesa
mentre he escrit això he menjat formatge, pa i un iogurt i he escoltat vicios y virtudes de doble v . quan acabi aniré a veure si queden chiquilín ositos. si no aniré a mirar al moble-bar. per això no vull aprendre a liar: llavors els mais es convertirien en caramels

no es escusa, pero está escrito sin musa

no puedes competir con los que inventaron tu estilo

per fi tinc una estona lliure, i ja puc pensar en el q he fet aqest cap de setmana

un cap de setmana mogudet... va començar el divendres: sopar de segon de batxillerat a can ramon GRATIS cortesia de l'ampa. sobretot, q crak q es el sevillano! no estic d'acord amb moltes de les coses q deia, sobretot sobre el nacionalisme... però vam poder parlar tranquilament, i és una persona molt oberta i progressista. em va fer veure, més q res (pq no em va convèncer) q a l'institut hi ha gent q no conec i q em cauria prou bé. tb vaig veure q d'altra millor no conèixer-la (calia tirar ampolles, copes i tovallons per la finestra?). tb vaig beure molt. després vam acabar cinc homes (david, sergi, borja, miquel i jo) tenint una senyora conversa d'homes. no crec q si un de nosaltres hagués sigut tia la conversa hauria sigut molt diferent (sobretot si s'hagués tractat de miquel; ell dormia envoltat per una senyera). però es va donar la conjuntura, i va ser curiós (per fi parlava amb el david fora de l'institut, el refugi o el mirador!). i el raimon a tàrrega, concert GRATIS d'skalariak (enveja, enveja...)
skalari rude club
mira como baila el skin
skalari rude klub
así lo baila el punk

dormir dues hores, i cap a esparraguera... empanadíssim. va estar força bé la trobada de zona. em vaig divertir amb les nens. però ho vaig passar fatal quan a missa em va agafar el riure tontu amb la cristina davant dels meus nens! qina vergonya!
per la nit vam anar a cal sergi. érem una bona colla i la festa estava molt animada (potser massa, q va venir un veí a queixar-se). visca metallica, up the irons i aúpa pozo imitant-los. però vaig desaparèixer de la festa molt d'hora. i quan dic desaparèixer vull dir potar, potar tota l'ànima. qina potada/putada! mai fiqueu en un got blue tropic, cocacola, rom i vodka (i alguns trossets de patata, va puntulitzar el miquel) després d'haver fet un sombmarí en un labavo minúscul. no ho dic per vosaltres, ho dic pel qui li toqui passar la fregona (ho sento sergi)... per cert, en aqestes situacions va molt bé algú que t'aguanti el front, et porti un klinex o t'ajudi a sortir a fora a prendre la fresca. però segons com el millor és no moure's, i no hi ha res que toqui més els ous que algú sacsejant-te i dient-te coses. siusplau, si dic "deixeu-me", deixeu-me! no vull semblar exigent, de manera que dono les gràcies a qui m'ajudés ahir (no ho recordo). no sé com, vaig passar pel jardí (una estona de gespa fresca va anar bé) i vaig acabar al llit del sergi. una estona de sobada llarga més tard, ve el sergi a dir-me nosequé d'una pizza que s'havien menjat. reflexiono sobre baixar amb ells, ja estava prou "depejat". valoro la situació i decideixo que tira més un llit que una cuina sense pizza i li demano al sergi q em posi el despertador a les 9... encara anava demanant que em fessin coses, quin morro.
i a les 9:20 em recollien a la pl/11 de setembre per anar a la pobla de lillet. hem anat a veure la casa de colònies on anirem aquest estiu amb els de vallirana, que es diu la sala. no tant empanat com dissabte, sense ressaca i havent dormit prou hores he pogut enterar-me de tot prou bé
a les 3 arribo a casa (per fi!). hi havia la festa d'aniversari de la meva germana alba que li havia preparat la meva germana laura. curradíssima. dino i em quedo amb elles. hi havia lalba, la laura, el marc, la mercè, l'anna, la susana, el roc, l'auria, la laia, l'ester, la pili, l'alba playà, l'alia, la caneló, la baques, l'arlet... m'he divertit molt. hem acabat a casa els canals a fer un banyet a la piscina (el primer de l'any!) i unes partides al futbolín. la majoria no tenia banyador i portava alguna xapussa estranya... i el roc i el marc amb els meus banyadors vells que ho transparenten tot! XDDD

algú sap si demà tinc classe?

i per cert: visca el mallorca fins a sa mort!

«Hola
Sóc un estudiant de segon de batxillerat, en aquests moments de vacances. Avui 14 de maig al matí, cap a les 11, he engegat el televisor i he posat el K3. Hi feien un documental molt interessant, que tractava l’agricultura. M’ha agradat força mentre parlava de la seva aparició i evolució històrica. Però m’he anat horroritzant mica a mica a mida que l’explicació avançava fins als nostres dies.

Aquest documental que el K3 ha emès, tinc entès que destinat al públic infantil, descrivia el progrés de l’agricultura com quelcom objectivament, absolutament i universalment positiu. Segons ells els sistemes de regadiu han sigut un gran avanç per la humanitat, i el sistema d’aspersió és el millor i més modern. Perdonin vostès, però el regadiu en grans quantitats, a més d’augmentar moltíssim la producció i permetre l’aparició de les grans civilitzacions (inclosa la nostra), també provoca la salinització i empobriment de la terra i és un malbaratament excessiu d’aigua dolça, un bé molt escàs. I el sistema d’aspersió és dels pitjors ja que malgasta moltíssima aigua que és arrossegada pel vent; aporta més aigua de la necessària per les plantes (d’aquesta manera l’aigua que sobra se’n va, arrossega nutrients i augmenta la necessitat d’utilitzar adobs); i per últim, si es rega en un moment d’insolació, l’evaporació de l’aigua salinitza el sòl. Amb sistemes com aquest la falta d’aigua s’agreuja i es fan necessàries "solucions" dramàtiques i exagerades com ara els transvasaments. El millor i més modern sistema de reg actualment és el gota a gota, i això els nens de Barcelona que miren documentals del K3 no ho saben.

A més del tema del reg també és escandalós que es presentin els productes químics (anomenats agroquímics: fertilitzants, plaguicides, additius…) com a grans salvadors de l’agricultura. També és veritat que han ajudat a augmentar-ne la productivitat, però a canvi d’un preu massa alt. Aquest preu és, per una banda, un seguit d’impactes mediambientals gravíssims (com l’eutrofització) i, per altra banda, la destrucció del sòl de la zona de conreu. En cap moment el documental esmenta que els terrenys on s’utilitzen productes químics s’han d’acabar abandonant perquè de manera natural ja no hi creixen plantes, i que això fa accelerar l’avanç de la desertització en indrets secs com ara Catalunya. Tampoc diu que utilitzar productes químics s’acaba convertint en una necessitat per l’agricultor, que n’acaba depenent per poder competir en preus amb els altres productors. Així fins i tot l’alimentària es converteix en una indústria basada en el petroli, producte indispensable per sintetitzar aquests agroquímics. Tampoc la manipulació genètica és una gran esperança com diu el reportatge, ja que aquesta pot dur a la pèrdua de la riquesa i la varietat d’espècies actual. A més, no es tenen garanties que el consum de trangènics no sigui nociu per l’home.

Finalment, és tristíssim que es digui en una televisió pública que tot i l’augment de la producció agrícola, l’aliment no arriba a tota la població humana per culpa de la superpoblació. Res més lluny de la realitat! L’agricultura, en aquests moments, produeix suficient per alimentar tota la població mundial. Però no alimentar la gula, com estem acostumats als països rics, sinó alimentar el necessari. Mentre alguns països passen gana nosaltres ens mal alimentem. Mengem més del que necessitem, i produïm més del que mengem. La resta, cremat, a les escombraries o clavegueres avall. I l’obesitat es va estenent com una plaga. I la fam al tercer món, sobretot a l’Àfrica, no es deu tan sols a la falta de producció de l’agricultura sinó a anys i anys de guerres causades per una colonització europea nefasta i una pitjor descolonització.

Per to això demanaria als qui decideixen la programació del K3 que abans d’emetre un programa de tipus divulgatiu s’assessorin sobre la seva rigorositat, i encara més si el programa està destinat al públic infantil.»

aquest any sí!

mai he sigut un gran aficionat als esports, però amb el bàsquet (i potser el tennis) és diferent. m'agrada veure'l i jugar-lo...una mica (és l'únic esport d'equip que he practicat). m'encanta perquè és ràpid, espectacular, d'equip...i perquè la gent és molt maca. els futboleros són molt més violents, antiesportius i irracionals. al club de bàsquet corbera s'hi pot trobr del millor de tot el poble (malgrat recents "accidents" que espero siguin excepcionals)
el bàsquet català està en molt bon moment. tenen un gran nivell el barça, el girona, el lleida, el manresa, el pamesa, la penya... també m'en recordo de les meves arrels malaguenyes: visca el "boquerón" rodríguez i visca l'unicaja!

però el millor de tot ha sigut l'esperadíssima copa d'europa, per fi! després de tantes final four, aquest any pesic, bodiroga, varejao (bàsquet-samba =) ) i companyia ho han aconseguit. ens ho mereixíem, perquè no és el primer cop que tenim el millor equip d'europa... per cert, quina por que em feia jugar contra la benetton, quin equipàs que tenen el cabrons!
i els futboleros parlant d'eleccions, els espanyols parlant de futbol... a madrid no es parla de bàsquet (no m'extranya), i no s'ha fet ressò de la final four de barcelona fins que l'ha guanyat el barça: segons la razón "el barça gana la copa d'europa para españa"

en definitiva, visca el bàsquet i visca catalunya!

a vegades les mentides fan més mal que les veritats