avui un amic m'ha dit que allò que acabàvem de viure era una experiència nova. cert. jo he putualitzat: "una nova experiència, però una experiència dolenta"

no és aquest el moment en què intentaré descriure què és el bé i què el mal. això pertoca a una conversa que mantindré amb n'àlvarez

tot i això, sí que tractaré sobre el que considerem bo o dolent

jo li he dit que dolenta perquè pensava que en aquell moment ens ha causat malestar, tensió, por... perquè no fumaríem més aquella nit. i perquè sabia que hi hauria conseqüències negatives

ell m'ha respòs que no era pas una experiència dolenta. ha alegat motius basats en idees que considero absurdes, com la legitimitat de les lleis humanes o el destí

però l'escència no anava mal encaminada. m'ha fet reflexionar que, ben mirat, per al curs de la nostra vida, aquella experiència podria ser útil per millorar les nostres accions futures. i he pensat que si era una experiència útil, era una experiència bona

quan jutgem quelcom hem de mirar més enllà de les reaccions que ens provoquen en un primer moment. hem de mirar més enllà i considerar com afecta a la nostra vida. així trobarem la vertadera transcendència de les coses

què som? com som? qui sóc?

el codi genètic determina certs aspectes del caràcter, de la personalitat. per tant, ja estem determinats des del moment de la fecundació. no ho triem això, ni de conya

més endavant, un cop hem fet unes quantes mitosis, ens influeix l'entorn. això vol dir que de rebem estímuls que ens porten a unes reaccions o a unes altres. aquestes influències marquen una direcció i un sentit. la reacció pot ser seguir la direcció i el sentit (acceptar la influència), fer cas només a la direcció i seguir el sentit contrari (oposar-se a la influència), o procurar ignorar-ho tot. poso un exemple: els teus pares escolten flamenc. seguint l'ordre anterior, la primera possiblitat és que t'agradi el flamenc (més endevant et podràs dirigir cap a las ketchup, o cap a estopa, o bé cap a extremoduro, o cap a los manolos...). la segona és que odïis el flamenc. la tercera és que el valoris per la seva qualitat musical sense tenir cap prejudici subjectiu

les primeres influències que rebem són d'un entorn imposat per la voluntat dels pares, tutors o alguna putejada. ells decideixen escola, religió, llengua materna, televisió, música... fins a certa edat hi ha algú que, més o menys conscient del que fa, va modelant la nostra manera de ser. el cas és que nosaltres no participem en la decisió de quines influències rebem. ara bé, la reacció que portem a terme és cosa nostra. és dins nostre la tria d'acceptar, oposar-nos o ignorar

a mida que passen els anys anem prenent cada cop més decisions. comencem a decidir quines influències rebem: els amics, els estudis, activitats... però aquestes decisions estan motivades per una personalitat modelada per influències anteriors no triades. potser sí que he triat un gelat lliurement, però els meus gustos no els he triat jo



arribats en aquest punt ja és hora de respondre: què som? se m'acuden tres possibles respostes, les quals sotmeto a votació:

a) sóm el que sóm. hem nascut d'una manera i això ens fa tenir un tipus de reaccions davant dels estímuls. no canviem, sinó que canvien les jerarquies de poder establertes entre les diferents facetes de la nostra personalitat

b) sóm el que tenim. hem rebut un camí ple d'unes influències adequades per fer-nos com som. per tant, ara som un cúmul d'experiències

c) sóm el que fem per canviar el que som. és la que més m'agrada (perquè és la més rebuscada). vol dir que cadascú parteix d'una base que no s'ha de tenir en compte. la gent que resta immòbil no és res. la personalitat de la resta es valora en funció de l'esforç que fa per millorar-se. som una actitud davant el que som. som el que volem ser

quina creieu més encertada? també en podeu proposar més

que tingueu sort

després de cinc dies d'intriga i missatges misteriosos, ahir va arribar el gran dia. amb dos bols d'amanida de pasta i disfressat de turista em vaig presentar a l'esplai. tard, com sempre, ja ho sé. i plovia. perdó. però no ho van tenir en compte gràcies a la meva indumentària. banyador de floretes, samarreta souvenir de tenerife, gorro de pescador, càmara de fer fotos, xancles de riu i mitjons (un de cada). com reia la josefina! vam sortir amb dos cotxes cap a... ningú ho sabia. el cas és que teniem unes indicacions que ens van portar a donar voltes per corbera sense parar de riure. i una d'aquestes voltes era al voltant de la rotonda de la pl dels països catalans, bo i contemplant l'"hermosura" de la palmera... 'és per fer-li una foto', se'm va escapar. al cap d'un moment estava al mig de la plaça morint-me de vergonya mentre la berta m'immortalitzava amb la palmera de fons... i a seguir rient!

i a aquestes altures encara no havíem sortit de corbera! si expliqués tot el sopar no acabaria mai. a més, hi ha certes coses que val més que no es publiquin. m'ho vaig passar de conya i vam riure molt. estava molt currat: anna i sara, felicitats!

ps: algú té una foto del pepo agafant-me com un sac de patates?

si la closca del món no es trenca, el pollet morirà sense haver nascut

la cambra de la llibertat... i la gàbia de la llibertat...

sense mostrar-li la immensitat del firmament,... tractaran amb tendresa el pollet

destruïm la gàbia del món per revolucionar el món!

sound is ripping through your ears
the deafening sound of metal nears
your bodies waiting for his whips
the taste of leather on your lips

hear the cry of war
louder than before
with his sword in hand
to control the land
crushing metal strikes
on this frightening night
fall onto your knees
for the phantom lord

victims falling under chains
you hear them crying death pains
the fists of terrors breaking through
now there's nothing you can do

hear the cry of war...

the leather armies have prevailed
the phantom lord has never failed
smoke is lifting from the ground
the rising volume metal sound

hear the cry of war...

fall to your knees and bow to the pantom lord!


metallica - phantom lord
(àlbum: kill'em all)



per fi m'adono que davant del poder colossal del metal no hi ha cap més sortida que acceptar el seu domini, agenollar-se i doblegar-se davant d'ell

tras arrancar de ella los broches de oro del manto, con los que se adornaba, levantándolos en alto se golpeó les cuencas de sus ojos, al tiempo que profería cosas tales como que no volvería a ver en lo tocante a él ni qué clase de desgracias había sufrido ni cuáles había él hecho, sino que en la oscuridad en el futuro, a los que no hubiera sido necesario, verían, y a los que hubiera querido, no conocerían. cosas tales deplorando muchas veces y no una sola se golpeaba los ojos levantando en alto los broches, y a un tiempo sus pupilas ensangrentadas bañaban su barba, y no fluían vertiendo gotas de sangre, sino que a un tiempo una negra lluvia de granizo y de sangre se derramaba

sófocles - edipo rey

hi havia una vegada un pirata pèl-roig anomenat morthgneis. per suposat, era borni: diua l'ull dret tapat amb un drap negre. solia fumar en pipa, ja que no sabia liar

aquest pirata era el capità d'un bastiment no molt veloç, però ferm. durant molts anys va solcar el mar atacant embarcacions soles i mal defensades, procurant sempre evitar grans conflictes. potser per això mai va aconseguir cap fortuna

quan veia una costa, passava de llarg. no considerava la seva tripulació capaç d'atacar i saquejar ni el port més petit ni de conquerir l'illa més minúscula. tot i això, amb el temps va començar a desitjar la terra ferma. pensava que podria descansar-hi al menys una nit i fer algunes reparacions al vaixell. o potser buscar un illot desert on construïr-hi una cabanya i passar-hi de tant en tant. i, qui sap?, si li agrada prou el lloc podria quedar-s'hi a viure

mica en mica es va anar convencent a ell mateix que havia d'intentar-ho. va ser un temps de petites temptatives, incursions patètiques i fracassos sonats

una nit el vaixell va ser atrapat per una terrible tempesta. ja n'havia passat moltes de pitjors, però aquell cop va ser diferent. el capità no ho sabia, però es trobava prop d'una illa envoltada d'esculls. el navili hi embarrancà i morthgneis va caure a l'aigua. quan es va despertar estava moll i cansat, estirat en una platja davant una exuberant vegetació. no va trigar gaire en saber que estava deserta. li agradava molt aquella illa i hi va viure un temps molt feliç. s'hi va endinsar i va anar descobrint coses maravelloses. però un dia va arribar al cim d'un pujol, i des d'allà va veure el mar. en aquell moment sentí una profunda nostàlgia de navegar i somià en terres llunyanes i desconegudes. s'adonà que en cap moment havia pensat en viure la resta de la vida en aquella terra. sempre va ser conscient que algun dia en marxaria. el compte enrera es va iniciar el dia en què va començar a construir un nou vaixell

navegà alegre i lluire un altre cop, però amb un esperit diferent. aquella estada en l'illa havia sigut el canvi més gran sofert de la seva vida. ara tenia ganes de buscar noves illes i atacar-les

finalment en morthgneis va descobrir una illa molt interessant. va decidir que li agradava des del mateix moment en que la va veure. però li feia molta por provar la incursió, i va passar moltes nits sense son planejant-ne l'atac. li va costar molt decidir-se, però quan ho va fer es va sorprendre: pràcticament no hi va haver oposició. no obstant, era el primer cop que havia atacat i vençut

un cop va trepitjar la suau sorra de la platja es va sentir l'home més feliç del món. l'aigua era clara i el sol lluïa amb força. sentia que allà potser sí que s'hi quedaria per sempre. tot i les ventades de dubtes que sovint el sacsejaven en aquell indret, estava decidit a explorar l'interior de l'illa. però a pocs metres de l'aigua s'alçava una paret de pedra massa alta i llisa per escalar-la. va recórrer la línia de la costa i finalment va arribar a un lloc on el penya-segat era tan sols un petit esglaó. allà va començar a entrar en la selva de l'interior de l'illa. la flora era molt espessa i produïa unes flors precioses. però de tant espessa que era la vegetació, costava moltíssim endinsar-s'hi. en morthgneis es veia incapaç d'anar més endins...

bé, després de començar molts projectes de crònica d'arbúcies, desisteixo definitivament. en vaig escriure alguna i cap m'acabava d'agradar. i quan en vaig començar una que semblava la definitiva... la vaig deixar a mitges i ara no sóc capaç d'acabar-la (han passat moltes setmanes)


tan sols recupero alguns fragments dels conjurs màgics que alguns dels xamans més presents en els meus rituals varen fer en les seves aparicions durant la gran festa pagana de l'acampada jove darbúcies d'enguany: *

sutrak: "que vingui ja la puta gent, cony!"

la carrau: "vull que em llencin pilotes de goma que és el que m'excita i més em fa trempar!"

mesclat: "si muntes la canadenca tot fumant costo afganès, ja em diràs com goses dir estranger al teu ve?"

companyia elèctrica dharma: "la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana! s?n: uns fills de puta acabats!"

gerard quintana: "fins que l'infame i cruel règim d'angola, i de sudàfrica, de l'afganistan, i de l'iraq, de libèria, de txetxènia, dels països catalans, i d'euskadi sigui totalment destruïts, finalment aniquilats, arreu hi haurà guerra"

celtas cortos: "haz turismo invadiendo un pa?s: panam?, nicaragua, arb?cies!"

reicidentes: "sin vizio no quiero n?, vizio! vizio!, sin vizio no quiero estar, en tu casa!"

dr calypso: "aquest, mat?, aquest, mat?, aquest mat? ue ooooooo. aquest, mat?, aquest mat?, qualsevol mat?"

els pets: "a fora les samarretes!"

sepultura: "choice control, behind propaganda, poor information, to manage your anger. war for territory! catalunya: war for territory!"

skalariak: "cuando yo salude, saluda saluda, saluda saluda, cuando yo salude"

obrint pas. "obrint pas! continuant avançant! recuperant el somni! ahir, avui i demà! més lluny!"

*cal tenir en compte que han passat pels filtres de la meva memòria... i de la meva imaginació.


hi ha grups que no tenen frase. em vaig passsar la meitat dels concerts darrere la barra, i la meitat de l'estona que hi vaig ser servia aigües, refrescs, birres, clares, cubates, pomades, burrets, mentidetes i gots amb glaçons (em vaig aposentar bastant a la zona amb poca feina). total, que en alguns concerts no estava atent

sort

avui al berenar del soci hi havia molts viejos. i amb viejos no em refereixo a que hagi passat molt de temps des del seu naixement biol?gic. vull dir que l'ambient em semblava passat, antiquat. em donava la sensaci? que en aquella sala no havia passat el temps, i que m'havia traslladat a una altra època. i no era, en absolut, una sensaci? agradable. jo sempre he defensat i defensaré la personalitat "de poble", i vull que corbera la mantingui. per? també sé que hi ha coses dins d'aquesta personalitat que val més, diguem-ne, reformar...

per? aix? no és el que venia a escriure aqu?. "quan t'aborreixes, penses", diu el meu pare. dons durant el putu berenar he tingut temps d'aborrirme bastant. "i quan més t'aborreixes, més penses", segueix dient mon pare. jo estava a la sala de la societat st telm menjant-me un gelat i el coco. rallar-se, en diem ara, a donar tantes voltes a les coses que acabes decidint que tot és una merda. i dubtes de tot. de tot. he clavat la cullereta al gelat, el qual ha anat a parar d'un cop a la taula. he recolzat l'esquena a la cadira tot deixant anar un sospir, sense pensar en qui em pogués sentir. li he comentat a mon pare: "m'aborreixo i penso massa". i ell m'ha respost: "dons imagina ta mare, que s'ha passat tot el mat? sola aborrint-se". ja n'haviem parlat amb mon pare de les depres de ma mare, que s?n conseqüència (en part) de que té massa temps per pensar. passa moltes hores a casa amb l'?nica distracci? del pesat de mon germà i ara, a sobre, la iaia de reus. per cert, que estic a la meva habitaci? i ella intenta dormir, me n'hauria d'anar. a més, carda una pudor tant forta i insuportable que em començo a marejar. me'n vaig a la cuina a llegir

sort

aquesta remor que se sent

aquesta remor que se sent no és de pluja
ja fa molt temps que no plou.
s'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
aquesta remor que se sent no és de vent.
han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot i l'aire esdevingui,
diuen, irrrespirable.

aquesta remor que se sent no és de paraules.
han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
aquesta remor que se sent no és de pensaments.
han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

i tanmateix, la remor persisteix


de miquel martí i pol, musicat per jordi castilla (de brams) i enregistrat en l'àlbum "tot és possible"

when the night has come
and the land is dark
and the moon is the only light we'll see
well, i won't be afraid
no, i won't be afraid
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me

when the sky that we look upon
should tumble and fall
or the mountains should crumble to the sea
i won't cry, i won't cry,
no, i won't shed a tear
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me


torna aviat

divendres a la nit a free style em va fer venir moltes ganes d'escoltar punkete yanki. després no ho he fet, pero la intencio hi era :P. m'ho vaig passar molt bé ballant i fumant allà dins. em vaig emocionar molt en les cançons "ska" i en les que em sabia: the offspring, goldfinger, blink 182, greenday, millencolin... em va arribar una versio de nofx d'una famosa canço que diu "...i want you stand by me..."

llàstima que et timin 7 eypos (amb consumicio) a l'entrar. el cas és que va estar molt bé, i gràcies a tu dani ;)

*no em surten els accents a les os

la frase de "ha sigut el millor sant joan" em torna a portar records d'ara fa un any. trobo lleig fer comparacions, per això insisteixo que han sigut dos st joans molt diferents

fa un any vaig sopar a casa amb tota la família rallat perquè no em deixaven sortir. a les 2 ja estàvem el llit, pro jo no podia dormir. vaig estar una hora donant voltes per la casa, i a les 3 em va trucar el victor des del grano reclamant la meva presència. casualment es va despertar la meva mare, li vaig demanar si podia sortir i va ser clement. després de la festa a cal borja, aviem parlat am la sílvia i aquella nit de st joan va ser la primera vegada que ens vèiem des de la xerrada. vaig arribar a casa a les 6

ahir vaig sopar a casa amb tota la família nerviós i amb ganes que s'acabés el sopar per poder marxar a casa l'anna. per fi va arribar el moment, i amb banyador i tovallola a la motxilla hi vam anar la laura i jo. el dia abans m'havia sincerat a l'Elena, i era el primer cop que la veia des del nostre primer petó. (curioses converses al petit "vestidor". sergi ets un putu mestre!). vam acabar als bancs de davant el grano, com no?, em començo a estimar de debò aquell pub de mala mort. no vaig tenir consciècia de clan: ni vaig anar a cal dani ni vaig pensar en cap moment en els que m'envoltaven. en el cel de nit de st joan, per mi tan sols brillava Lumbar. el roc i jo vam arribar a casa a les 6

per fi no m'amago i ho proclamo als quatre vents: m'he fet pres de la llum de Lumbar, i que el seu nom és Elena

em deixaré portar pel que sento i no pel que penso, ni pel que em fa por sentir algun cop. seré jo mateix i no em deixaré portar per cap vent antigament idolatrat

com canvien les coses en un any...!
fa un any, la festa a cal borja; aquest, el dr music day. han sigut dos vint-i-uns genials i molt diferents. el del 2002 va ser un dels dies més importants a la meva vida: vaig conèixer la sílvia i això me la va canviar. en cap moment renego d'aquell dia: m'ho vaig passar molt bé i el recordo amb simpatia. però l'experiència espiritual de veure en directe els déus absoluts de la música precedits d'uns "teloners" tan brutals al llarg de dotze hores no es pot comparar amb res. a més, en el cap i en el cor hi tenia molt més que música genial. per tot això no vull valorar quin ha sigut millor 21, ni tampoc puc

els pets - en tinc disset

sols en tinc disset, no tinc edat pel carnet,
però en tinc disset,
i cada dia em faig un xic més vell.

i haig d'arribar a casa abans de les deu.
si invento una excusa, ningú se la creu,
i a casa no puc alçar la veu.

sols en tinc disset, sembla que n'hauria
d'estar content, perquè als disset
diuen que és quan t'ho passes més bé.

però jo no ho acabo de veure molt clar
amb tota la merda que haig d'estudiar
sense saber si servirà.

en tinc disset, tinc cara de préssec.
en tinc disset, i tinc molta pressa.
en tinc disset, i tinc molta fressa
per veure cada dia més, cada dia més.

res, que em feia il·lusió posar-la, ja que en tinc disset i estic fart de tota la merda que haig d'estudiar. la veritat és que jo no he de tornar a les deu, i les excuses se les creuen totes, o se les volen creure ;)
el que sí que em fa ràbia és la gent que em diu: "aprofita, que la teva és la millor edat" o "quina sort! jo quan tenia la teva edat és quan millor m'ho vaig passar". no ho vull! vull que en el futur m'ho pugui passar tant o més bé que ara. si ells diuen això és perquè són uns amargats, o perquè no van saber aprofitar quan ells eren joves.
a mi, sincerament, aquests anys m'estan agradant molt. i que duri!

la llum de la lluna és dolça i l'escalfor del sol alegre quan tens un motiu per estar despert. els colors són vius si els ilumina Lumbar... deixaré d'enorgullir-me de la meva humilitat. canvio caramels per paraules; motiu: al meu cor, no al meu estómac. m'allibero de les cançons per ser jo mateix. lliure per ballar entre els vents que bufen i em renten el front; vents que no necessito ni seguir ni idolatrar. lliure per empresonar-me. lliure?

...donant voltes al xapulina roc, intento escriure'n alguna cosa amb ordre i sentit i no me'n surto. potser perquè ja en fa dos dies, potser perquè van passar moltes coses. hi ha molts moments per recordar, moltes persones a qui agrair. marc i jo sols caminant per la carretera, amb una cervesa a la mà, see..., quin moment! roc, anna, elena. ball, ball, ball. germanetes, germanetes. avanti popolo...! sergi, borja, mariona, rai, tito (només faltava una foguera estil explosion ska de tàrrega XD), miquel, eric, didac, berta... una hora amb l'aleix, l'eric i el roger esperant (per anar a dormir) al borja i el seu mai de maria (no necessàriament per aquest ordre =P), mentre el sergi estava en una tenda a soles amb dues noies i el marc havia desaparegut...

com roda el món
com ara volten les hores
com gira un disc
quan s'alliberen les notes

giren les emocions
sacsegen el meu cos
giren planetes
en galàxies que volten

eres i modes
homes i dones
tot puja i baixa
mai s'atura la nòria

corren les broques
les revolucions tornen
cicles de crisi
cargols de la història

giràvem
depressa
giràvem
fins que quèiem per terra
creus que s'acaba
creus que comença
la volta a cada pas s'accelera

giròvahs
circulant per la història
girant amb la nòria
alliberant les notes
les revolucions tornen

gerard quintana - giròvags