ras: ei, tiu, aquella noia està com per dir-li: com es diu el gos? pregunta-li, epic

epic: pregunta-li tu, que ets tu qui es vol follar el gos!


(extret de la secció "epic i ras" del programa infantil "barri cànem")

un poso un fragment del tretz? conte del recull el millor dels m?ns de quim monz? com a excusa per comentar que com mola escriure posts sabent que no seran comentats amb shot outs

m'arrosseguen fins a la vorada i em col?loquen l'avantbra? esquerre -entre la vorada i la cal?ada- de tal manera que, saltant-hi al damunt, me'l peten a la primera. criden: "bien!" tot seguit fan el mateix amb l'avantbra? dret

sort

bert va decidir dedicar-se en cor i ànima a l'estudi (amb quina intenció? potser aconseguir el premi nobel. llavors hi dedicarà la vida, fins que podrà fer un discurs davant el reu suec explicant-li que l'han escurçat). s'aixecava d'hora (a l'hora exacta que calculava que ja hauria dormit prou) cada matí amb el cd del directe de mr revlew, o review, o com cony s'escrigui, que li ajudava a llevar-se d'hora. trigava una hora entre que es llevaba, es dutxava, esmorzava i agafava l'autobús. viatjava sol, estudiava sol, dinava sol, estudiava sol, feia un cafè sol (sol, ell; el cafè, amb llet), estudiava sol i tornava a casa sol

bert s'estava alienant del món

l'estudiant llegia per aquells dies un llibre de quim monzó titulat el millor dels móns. bert no sabia si quim monzó escrivia com pensava ell (com en bert) o si escrivia de la manera normal (de tots) de pensar. no em refereixo a pensar les mateixes coses (tenir les mateixes conviccions), sinó en ordenar els pensaments de manera semblant. el lector s'adonava que ell, mentalment, feia unes construccions molt semblants a les de monzó (potser no tant detallistes com les de l'escriptor). de totes maneres, pensava, potser era al revés, ja que ell acostumava a pensar i parlar com el que llegia, com el que sentia, com les persones amb qui freqüentava. i com que últimament no freqüentava amb ningú, pensava com escrivia en monzó

una nit va ficar-se al llit abans de les onze amb la intenció de dormir força per rendir al màxim l'endemà, dia d'estudi. però no podia. l'estudiant donava voltes a com l'horroritzaven aquells dies que vivia, i sobretot la manera com podrien ser els que vindrien. a bert el terroritzava pensar que acabaria com un dels personatges del llibre. seria el protagonista del catorzè conte, escrit per ell mateix i en tercera persona. escriuria que al batxillerat la seva tutora (filòloga catalana) li explicava amb ulls brillants que la universitària havia sigut la millor època de la seva vida, en la qual havia descobert moltes coses (bert no podia evitar pensar en sexe quan sentia aquestes paraules. però ell no podira descobrir-lo ara, perquè ja ho havia fet. ell l'havia practicat el suficient com per no estar acomplexat per ser verge. llavors es podria concentrar totalment en els estudis, sense necessitar intentar lligar per treure's els complexes de sobre. aquest esforç li hauria donat vida social i l'hauria apartat del camí cap al nobel). bert escriuria que ell havia descobert a estar sol i sentir-s'hi còmode. i a fer desaparèixer quatre mesos. és un tipus de suicidi mediocre: enlloc de tallar la vida per sempre, t'en treus un trosset. saps que moriràs quatre mesos abans del que marcaran els rellotges. el temps és relatiu, va dir einstein, un gran físic que potser també va perdre quatre mesos per culpa d'això. mentre els familiars diran: "el tiet albert (no l'einstein, sinó el cañellas) va morir la nit de nadal amb setanta-tres anys", ell sabria (si visqués), que havia mort amb setanta-dos anys i vuit mesos

l'abús de detalls i de frases llargues i aborrides i l'harmònica oscil·lació al voltant de l'absurd ja són motiu suficient perquè monzó pugui acusar a l'estudiant de plagi. així que el plagiador se'n torna al llit, que demà s'ha de rendir

per cert, el que se'n va el llit escolta driftwood, un projecte de música basada en la tradició aborígen australiana, basat en els didjeridus. no sap si ho fa perquè li agrada o per semblar diferent. l'hipòcrita escriu això perquè aquells que ho llegeixin se n'adonin de com de diferent és

demà tinc un altre examen, el segon, i torno a tenir ganes d'escriure alguna cosa

voldria posar una cançó, però avui no ho tinc tant clar com l'altre dia. aquell dia m'havia dutxat pel matí posant-me els pets per animar-me, i havia aconseguit omplir-me de nostàlgia amb la lletra de "si no fos pecat". avui podria posar "what happened to me?", dels offspring, o potser "res a perdre", de sau

enlloc d'això us comentaré el que em va dir mon pare dissabte passat. parlàvem sols, jo li explicava com de preocupat estava pels estudis, la mala (mala?) experiència que havia passat el dijous. ell em comprenia i em va dir: "no pateixis, mentre no et casis..." XDD

em vaig posar a riure. crec que té molta raó. si el que vull és tirar endevant la carrera, no m'he de preocupar per si he perdut un semestre passant les tardes escoltant música i les classes pensant en concerts. més fomut ho tindria si, com ell, em casés i la dona se'm quedés embarassada la nit de noces. jo me l'estimaria molt, el nen, com mon pare a mi, però m'hauria de posar a treballar i em fotria la vida. com jo li he fet a ell

llavors em vaig proposar que aquest dimecres (de fet, avui) sabria integrar. i en sé. fita acomplerta. la propera és aprovar l'examen del dia 26

demà no aprovaré, així que no fa falta que em desitgeu sort per l'examen. demà no tindré res a perdre, ni res a guanyar

...no creuava cap paraula, tothom deia: "ha perdut la raó", per company la seva estampa i per equipatge una cançó. no tinc res a perdre, no tinc res a guanyar, no tinc cap problema. qui menys necessita és qui té menys a envejar...

sort


ps: avui m'ha arribat una carta del ministerio dient que m'han concedit una beca gràcies a la qual em podré treure el carnet. al final això d'estudiar m'està sortint a compte :p

sec sota el porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau
i a la terra el tempir fa bona olor

veig que un tros més enllà
un veí treu el cap,
s'ho mira, somriu i em veu i ens saludem

plou per tot arreu
sens distingir quin camp és de qui

sembla que està a punt d'afluixar
i la natura la feina atura
i l'ocellam desvetlla el camp
i certifica que el cel s'estripa

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis,
així de natural és
la societat que pretenem

nits a la llar de foc
explicant contes als menuts
que havíem sentit a l'avi allà mateix

ve el veí a fer el cafè
i diu que hi ha nous veïns
d'una terra llunyana que ara és un erm

el vent de mitgjorn
que va fer ahir els ha dut fins aquí

a l'endemà els anirem a donar
la benvinguda, i si cal ajuda,
per fer a poc a poc una llar de foc
on contar rondalles a la canalla

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis, així de natural és la societat que pretenem

sec sota porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau.
aquesta terra és nostra
però el món és de tots


brams - quan surt el sol



cada cop que sento aquesta cançó se'm posa la pell de gallina

quan te la van presentar en aquella festa
estaves a punt de vomitar aborriment
tu acabaves de tallar per les raons de sempre
ella sortia amb el millor amic que tens

si hi ha raons de sempre, potser hi ha un problema de fons. un error comú a les diverses situacions que viu una persona ha d'estar per força relacionat amb la pròpia persona

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què fàcil que és imaginar-se com serà una cosa i convence's a un mateix que serà la hòstia. és realment bonic, el mar, però no t'has d'oblidar de moure els braços. si te n'oblides, t'ofegues

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

mentre esperes a l'andana un tren, veus com marxen els altres. però un cop ets sobre el tren, ja ni tan sols els veus

ereu els de sempre, en el cau bebent

he buscat durant molt de temps algun grup d'amics amb qui emborratxar-me. bé, crec que l'he trobat, però últimament no ho puc aprofitar. aps, i no tenim cau!

farts de jugar a cartes o a mirar qui allarga més
als disset tot el que és nou s'ha de provar sempre

fins els disset he volgut provar moltes coses. però, i un cop has provat tot el que estàs disposat a provar?

ni tan sols sabíeu que feia falta paper

jo no sabia que fessin falta tants euros...

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què interessant que sembla física vista des del batxillerat

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

no puc dir que mai, però sí que difícilment faré la carrera de filosofia

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

ens agrada revelar-nos, fer allò que és mal vist o fins i tot ilegal, portar la roba que no agrada als pares. anar a contracorrent. però ho fem per dur la contràrio o això és només un alicient afegit?

tancat a l'habitació amb la cara calenta
maleïda porta, sempre fent massa soroll
total, tot per un concert que va ser una merda

a mi això no m'acostuma a passar: els concerts mai són una merda. si la música és dolenta, sempre queden les drogues

però a veure qui explica als pares que no els fan a les nou

no importa la seva opinió. m'han de deixar fe el que a mi em ve de gust, amb independèndia de si a ells els faria mandra o si els agrada el que faré. que ho faré, jo, no ells. doncs importen els meus gustos i preferències, no els seus. que em deixin triar a mi. si l'encerto, ho gaudiré, i si m'equivoco, n'apendré

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra
què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

els pets - si no fos pecat


són molts anys de desitjar viure les cançons que escolto. però ara començo a sentir lletres que em recorden coses del passat. ara quan escolto "en tinc disset" ni desitjo tenir-ne disset ni em fa gràcia que una cançó parli de mi. ara sento nostàlgia. ja he deixat de mirar el mar i he començat a remar. l'horitzó és molt lluny i em sembla que estic sol. bé, hi ha vaixells allà davant. els podria demanar ajuda, però em fa vergonya i, de fet, no sóc del tot conscient de que en necessito

demà tinc exàmen de fonaments de física. exàmen universitari, experiència nova. també serà nova perquè estic acostumat a treure la nota que vull. espero que no sigui massa nova

desitgeu-me sort

últimament no estic gaire creatiu, però hi ha moltes coses que llegeixo i vull publicar. l'últim post és fet de paraules d'un geni. el que escric ara és fet de paraules d'un déu

"encara no entenc les crítiques que hem rebut pel nostre últim treball st. anger, quan està clar que ha sigut el millor disc de l'any, potser la gent no s'ha mentalitzat que el que hem fet ha sigut avançar-nos al futur, cercant una evolució que sembla que no han entès. un cop vam definir un nou gènere dins del metal, ara ho hem tornat a fer. la gent es mor d'enveja, molts volen tenir la nostra inspiració i professionalitat, doncs està clar que som i serem la banda més gran de la història del rock

he sentit moltes tonteries sobre la producció del disc, quan s'ha gravat amb les més altes prestacions tecnològiques i hem redefinit una nova forma de producció basant-nos en les noves tendències digitals, respecte al so de la meva bateria, tan sols els diré als gilipolles que es queixen, que quan a ells els dissenyin una bateria a mida, i tinguin la meva trajectòria podrem parlar cara a cara, mentres tant em limito a passar de les seves fal·làcies"

lars ulrich

el dissabte passat el meu amic "invisible" (l'anna) em va fer un regal que em fa fer molta il·lusió. en comparteixo amb vosaltres una part. són cites de l'albert einstein, excepte l'última


hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat

en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement

és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici

si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

quan em van preguntar per alguna arma capaç de contrarrestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: la pau

en moltes ocasions s'ha optat per militaritzar als civils però, per què mai s'ha intentat ivilitzar als militars?

l'home raonable s'adapta constantment al món. l'home no raonablec insisteix en adaptar el món a ell mateix. per tant, tot progrés depèn de l'home no raonable

m'agraden els meus errors: no vull renunciar a la llibertat deliciosa d'equivocar-me

què sap un peix de l'aigua en la qual neda tota la seva vida?

mai penso en el futur, arriba de seguida

si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. però si no, els francesos diran que sóc alemany i els alemanys que sóc jueu

totes les religions, arts i ciències són ramificacions del mateix arbre. totes aquestes aspiracions es dirigeixen cap a la vida de l'home ennoblint-lo, aixecant-lo de l'esfera de l'existència física vulgar i conduint-lo cap a la llibertat

els problemes no es poden solucionar amb el mateix nivell de coneixement amb què van ser creats

el més incomprensible de l'univers és que sigui comprensible

la majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i per regla general poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots

la formulació d'un problema és més important que la seva solució

la bellesa no mira, només és mirada

hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana

tots som molt ignorants. el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses

potser és la pròpia simplicitat de l'assumpte el que ens porta a l'error

la imaginació no es res més que el que s'aprofita de la memòria

la vida és molt perillosa. no per les persones que fan el mal sinó per les que s'asseuen a veure què passa

l'important és no deixar de fer-se preguntes

el meu ideal polític és el democràtic. tot el món ha de ser respectat com a persona i ningú ha de ser divinitzat

la ciència no és més que un refinament del pensament quotidià

posa la teva mà en un forn calent durant un minut i creuràs que ha estat una hora. seu al costat d'una noia preciosa durant una hora i creuràs que ha estat un minut. això és la relativitat

veiem la llum de la posta de sol ataronjada i violeta perquè arriba massa cansada lluitar contra l'espai i el temps

el veritable problema és en el cor i en la ment de l'home. és més fàcil fer mutar el plutoni que l'esperit pervers de l'home

no tot el que compta pot ser comptat, i no tot el que pot ser comptat compta

la ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment recional una serva fidel. hem creat una societat que honra als serfs i que ha oblidat els regals

les lleis de la física moderna són com les salsitxes: millor no veure com van ser fetes XD

aquests dies he estat molt ocupat. m'he enamorat bojament, de dones i homes; tambe he tingut molts desenganys i desamors dolorosos; he conegut molta gent mediocre i extravagant; he cardat com un desesperat; he viatjat per mil llocs i m'he tancat a casa; he vessat innumerables litres de sang en el fang i milers de llagrimes noldo per recuperar els silmarils de la ma  de morgoth; m'he barallat amb un amic; he sentit l'orgull obrer com mai tallant colls burgesos i he fet del pacifisme una manera de viure; he defensat la meva terra i la mar ha sigut la meva unica patria; mala gent s'ha aprofitat de mi i del meu grup de rock; he sigut llop d'una caputxeta verda a qui li agrada devorar (quin vici!); he volat, si­, he levitat, he flotat per l'aire a voluntat; abori­gens australians m'han acompanyat a l'era dels somnis; m'han violat i m'han volgut convencer sobre si he d'abortar o no; he estat en una cadira electrica; m'he agenollat i he reverenciat el senyor fantasma; he volgut ser rei; he escrit una carta plena de melancolia; he lluitat amb passio contra l'opressor; m'he drogat; he sigut lliure, com un ocell; he begut, he dancat, he somiat, he sentit que el vent ha sigut fet per mi...

aquests dies potser he dormit moltes hores, potser els somnis que he tingut han sigut molt reals. potser he estat molt absent mentre no dormia

aquests dies potser he escoltat musica molt interessant. potser la meva vida es aborrida

potser la meva memoria es molt capritxosa

el cas es que nomes recordo allo que he viscut en somnis i cancons

20 de abril

20 de abril de 2010
hola chat@, como estas?
te sorprende que te escriba?
tanto tiempo, es normal

pues es que estaba aqui solo
me habia puesto a recordar
me entro la melancolia
y te tenia que hablar

recuerdas aquellas noches, en la casa del rai?
las risas que nos haciamos, antes, todos juntos
hoy no queda casi nadie de los de antes
y los que hay, unos yupis, unos yupis! si!

pero, bueno, tu que tal?, di
lo mismo hasta tienes crios
qué tal te va con el/la ti@ esa/e?
espero sea divertid@

yo, la verdad, como siempre
sigo estudiando lo mismo
la fisica no me cansa
pero llevo ya siete anos*

recuerdas aquellas noches, en "el carrer dels torrats"?
los porros que nos haciamos, antes, en las escaleras
hoy no fumo lo mismo que lo de antes
me meto paquetes, de pitillos, de pitillos! huu!

bueno pues ya me despido
si te mola me contestas
espero que mis palabras
desordenen tu conciencia

pues nada, chic@, lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis integrales
y tu sigue con tus suenos

recuerdas aquellos conciertos, sobretodo los gratis?
los cd's que nos comiamos, antes, todos juntos
hoy no escucho casi nada de lo de antes
y lo que oigo, es pop-rock, es pop-rock! argh!


* no seran set anus els que duré, sino anys. he canviat les enyes per enes, he tret els accents que no li agraden al blog i he tret els interrogants al revés

a mi me la va explicar l'anabel franco el diumenge 29 de novembre, mentre dinavem a la casa de colonies artur martorell. li responia a algu que deia que quelcom es feia d'una manera en concret "perque sempre s'havia fet aixi". jo la reprodueixo aqui, pero sense accents (i el que no recordo m'ho invento, eh)

aixo es una persona que dina a casa d'una noia. hi ha pollastre farcit. esta bonissim, pero li sembla curios que el pollastre tingui el cul tallat

- com es que li has tallat el cul, si el cul es tan bo com la resta del cos del pollastre?- li pregunta

- doncs perquè el cul no es menja! mira, es fa aix?: li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes. aixi es com el fa ma mare i s'ha fet sempre!

aquesta persona, curiosa, va anar a veure un dia a la mare de la noia. i li pregunta:

- tu com fas el pollastre farcit?

- li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ves, perque aixo sempre s'ha fet aixi! aixi es com la meva mare m'ho va explicar

un altre dia, aquesta persona curiosa va anar a casa de l'àvia de la primera noia i li pregunta:

- escolta, tu com cuines el pollastre farcit?

- mira, li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ah, perque el meu forn es molt petit i no m'hi cap sencer

l'elena proposa una interpretació freudiana que sembla encertada. vaig tenir un trauma (que en greg significa "ferida") que no volia acceptar. el meu super-jo el va enviar cap al meu subconscient. però tot el que és enviat al subconscient lluita per tornar. aquesta dura pressió i l'energia invertida en mantenir-lo a l'altra banda feia que no pogués pensar en relació a aquest tema amb normalitat i mantenia una actitud irracional, per exemple, envers súnion. però després d'uns anys ha quedat entreoberta la porta entre la meva consciència i el meu subconscient. per l'escletxa van tornar els records i amb ells el coneixement, la serenitat i un dia de bon humor. fins ara criticava súnion sense saber perquè, ja que m'esforçava massa intentant reprimir els records... ara criticaré súnion sabent perquè ho faig. perquè és exclusiva, només per a una part de la població. perquè absorveix part de la despesa pública que hauria de ser per a l'escola pública (valgui la redundància més que mai), un dels sectors de l'estat del benestar més precaris i necessitats. i perquè no té cap vocació de servei social sinó d'eina per crear prestigi al voltant del seu director, la seva titular i la família costa-pau. ah, i de pas, enriquir-los

ara l'allò em diu: ves a fumar-te uns petes, albert... ves a fumar!

sort!

CaCaCañellasPagès

ps: ningú s'ha fixat en que no hi ha opció 3?

avui estic eufòric, feliç. el dia em sembla esplèndit, el menjar està molt bo i fins i tot em veig més alt. la naturalesa de l'home és buscar la causa de les coses, diu kant. doncs bé, això em disposo a fer. crec que he trobat tres opcions:

opció 1: visc en un anunci de compreses. descartat, ja no estan de moda (els anuncis de compreses, vull dir)

opció 2: he començat bé el dia. què he fet aquest matí? normalment no me'n recordo molt bé dels primers minuts de vida de cada dia. però avui sí. no em sorprèn gaire perquè de fet he començat a escriure aquest post com a causa del que he fet aquest matí

no sé a què ha vingut, però mentre era a la dutxa m'he posat a reflexionar. tot ha començat amb el coneixement que li tinc mania a súnion. no sé perquè ho pensava justament llavors. el cas és que és cert, li tinc mania. critico sistemàticament tot el que hi té relació. potser ho faig amb arguments aparentment sòlids i en aparença me'ls crec, ja que concorden amb la meva ideologia, mes tinc clar que ho faig irracionalment. en realitat li tinc mania. i perquè la naturalesa humana és buscar les causes de les coses, m'ho he preguntat. potser per l'estrany estat de trànsit entre dos móns que visc entre les sis i les nou, la resposta ha arribat; i ha arribat ràpidament i contundent. m'he recordat que quan tenia uns onze anys tenia un gran amic. era el meu millor amic i jo el necessitava moltíssim. era com era per ell. però últimament ell anava més amb un altre amic que amb mi. aquest altre anava amb ell a bàsquet (llavors vaig començar a plantejar-me apuntar-m'hi). i l'any següent ells dos anirien a la mateixa escola per començar la eso. anirien a súnion. a mi el meu tutor em va recomanar que hi anés; jo volia anar-hi. era molt important per a mi, en depenia que la meva vida seguís com fins llavors. però els meus pares no podien pagar-ho. vaig anar a l'ies públic i gairebé no ens vam tornar a veure. mai hem tornat a tenir aquella confiança. és molt trist, però tots dos érem fets d'una manera especial, i no ens mouriem per poder veure l'altre. durant un temps (llargs mesos) jo estava estressat pensant en que potser l'havia de trucar, en què li diria si me'l trobava... em vaig obsessionar, fins i tot hi somiava i em feia por anar pel carrer prop de casa seva. em feia pànic afrontar la situació, el fet que jo sabia que desitjava fer una cosa però no m'hi atrevia. vaig arribar a odiar súnion

aquella pèrdua em va afectar molt. aquell cop no vaig apendre, encara no, una cosa importantíssima: les relacions entre les persones canvien. pensar en tot això m'ha aclarit moltes coses que m'han passat més tard. moltíssimes. crec que totes les relacions que he tingut des de llavors han estat marcades per aquell fet. i aquest descobriment m'ha deixat molt tranquil. però de la mà de cada resposta arriben més preguntes. no m'agrada súnion perquè sóc comunista o sóc comunista perquè no m'agrada súnion? :S

mitja hora a la dutxa. tinc comprovat que quant més temps tinc per dutxar-me, més en necessito

sort!

hi havia una vegada una dona que vivia en una caseta. un dia anava a sortir de casa. però es va adonar que no sabia cap a on anar: si cap el camí que pujava al turó, per les escales que baixaven a la platja o per la carretera que anava a ciutat. es va quedar parada a la porta de casa, reflexionant-hi. pensa que pensaràs, li va venir set. va anar a la cuina i va veure que hi havia aigua, suc de piña hacendado i llet de soja. no sabia què li venia més de gust. mentre s'ho rumiava la panxa li va començar a fer rau-rau: quina fam! ja era ven bé l'hora de sopar. hi havia macarrons (les sobres del dinar), verdures al congelador i embotit a la nevera. ves quin dilema, què es podria fer per menjar? no s'acabava de decidir. i mentre es decidia es va adonar que feia fresca. va acostar-se al termòstat i anava a pujar-lo, però, fins a 18 graus celcius o fins a 20?

la policia, alertada pels veïns, va trobar el cadàver. el forense va destacar signes clars d'hipotèrmia, desnutrició i deshidratació. diagnosi: desconeixement del propi desig

men vaig a paris

em fumaré un mai al portal de casa. em faré lleuger i el terra se suavitzarà. la pressio del terra serà record i m'elevaré; o serà el terra qui s'enfonsarà, tan se val. llavors bufarà una brisa lleu des del sud, des del jardi dels veïns. vindrà carregada de la fragància dels cannabinoides. en aquell moment brisa, plantes, bert i la melodia enganxosa d'una canço serem un mateix fum que es mourà harmonicament. ballarem pel cel de la nit i, ni tard ni d'hora, arribarem... arribarem a paris

konstantinos p. kavafis - en tant que puguis
(versio catalana de carles riba)

i si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
aixo almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del mon,
amb molts moviments i converses

no, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa


(he optat per treure els accents de les os perquè no surtin ?)

us he parlat mai del meu germà? es diu jaume, té tres anys i és molt viu

avui sopàvem amb la tele encesa. al telenotícies sortien imatges de l'iraq. el jaume m'ha dit, amb ulls espantats: "a vegades en els meus somnis tinc soldats". no he volgut preocupar-lo dient-li que jo l'última nit en els meus somnis havia tingut candidats

avui he reflexionat una estona sobre la condici? de ser universitari. m'he adonat que, malgrat jo mateix, em sento orgull?s de ser-ne. l'altre dia treient 43 de la carpeta (aquella blava tan original) vaig preguntar-me "per què coi vaig deixar la carpeta aqu?, a la vista?". la resposta és fàcil: per fardar. el meu subconscient volia una festa universitària, com a american pie. fins i tot vaig estar a punt de posar blink 41 i proposar-li al rai de fer-li un francés. però en aquella festa hi havia no universitaris que valen molt més que algun dels universitaris que hi eren

els universitaris som gent normal. mengem, respirem, bebem, molts fumem, ens fa mal les cervicals si dormim al bus, riem si el miquel ens explica un acudit dolent, tenim laganyes pel mat?... no som res de l'altre m?n (bé, els de mates potser s?...)

deixeu-me ser cursi. per mi ser universitari és com tenir una flor. per molt que t'hagi costat collir-la o que te la regalin, en cap cas és teu el mèrit de la seva bellesa :')

sort

ps: us he posat un parell de links divertits per fer passar millor la campanya, i per fer reflexionar els que s? poden votar (pobres de vosaltres que no ho feu)

pps: és conya all? de blink 41, en realitat volia posar nowise, o simple found glory

eis

aquest matí m'he despertat amb un mal de cap terrible. estava en el meu llit, i sol (després de fer-ne fora amablement a la sara). tenia fred. portava sobre la samarreta el jersei del pijama, un altre de ma germana i un palestí, crec que de l'elena. la sara, el roc i la laura feien soroll pel menjador i jo intentava dormir, però finalment m'he llevat perquè no ho netegés tot ma germana sola. massa tard :P. i un cop despert, donant voltes per la casa, he anat trobant "proves", que diria el detectiu tito ;)

com es pot trencar un pany en tants trossos? no pregunto qui, pregunto com s'ha trencat el pany de la porta de la cuina. el gerro i la làmpara els hem enganxat amb superglue, i de moment els nostres pares no ens han dit res dels gots que falten, ni del vi que no ens haviem de beure. i els veïns encara no han xerrat res, però ho faran (marujus...)

recordo que l'eric volia podar el jardí dels veïns (jo no en sé res XD). vam privar molt, i ja m'agrada a mi això de privar molt i fumar poc. recordo que una taula m'ha caigut al damunt, amb tot el que tenia sobre darrere (carpeta, làmpara, llibres...). per caminar (els que encara podíem) haviem de nedar entre paper de diari. anàvem tots molt morats... sangria, limotxo, còctel de cava, ponche, 43, doble v... dos ambients musicals pel mateix preu. també vam fer pràctiques de llengües estrangeres. va ser divertit. llàstima que els meus pares no marxin més sovint!

per cert, els números, finalment, m'han quadrat del tot. m'ha fet il·lusió. sento haver insistit tant amb allò de: "tu ja m'has pagat?", però tampoc he obligat a ningú. així he pogut tornar un bitllet de 50 on era el dels meus pares, i en tinc un de 5 pel borja

sort

escoltant shakira - grandes éxitos, alguna objecció?

eis!

no m'agrada la celebració dels aniversaris i sants. sobretot em molesten els regals obligats, les depressions per falta de missatges al mòbil i amistats entrades en crisi per amnèsies fingides. quina importància que s'arriba a donar a que et felicitin més o menys! com si això signifiqués que et desitgin més o menys felicitat

a les festes d'aniversari m'hi trobo fora de lloc i tinc ganes que s'acabin. es centralitza la festa en una persona i es creu que aquell dia es més important que el dia abans o que el dia després. (això no vol dir que no em convideu d'ara en endavant, eh :P)

a més, hi ha el tema dels regals col·lectius. en principi, la idea és fer un regal millor posant cadascú menys diners. no és avarícia, és pragmatisme i sentit comú. però aquesta idea es perverteix quan cadascú ha de pagar més diners del que està disposat, s'hi sent obligat i a més ni tan sols sap com és el regal fins que surt del tradicional (contaminant, molest, inútil, generalment lleig, ocasionalment nadalenc) paper que l'embolica

en especial considero absurd perocupar-se per fer un nombre concret d'anys, com ara 40 o 20. que utilitzem un sistema de numeració de base 10 no significa que envelleixis més dels 29 als 30 que dels 28 als 29. de fet, també es podira discutir l'arbitarietrat de mesurar l'edat en anys

no malgastaré gaires esforços a criticar la creença de que el dia del naixement i la posició dels astres en aquell moment determinen el destí de les persones. crec en l'atzar, tot i que sé que és possible que en realitat hi hagi un destí escrit i plasmat en els astres (però és una tonteria!)

fins fa poc he volgut seguir el corrent d'aquesta pràctica (tota la parafernàlia al voltant dels aniversaris) per consideració a la persona que fa anys. si a ella li fa il·lusió, pensava, no importa que jo ho consideri absurd

però a partir d'ara no penso fer cap més regal d'aniversari o de sant (o per sant valentí ;)). en faré, però quan em vingui de gust i a qui em vingui de gust. per ser coherent, tampoc acceptaré cap regal que em faci un/a amic/amiga pel sant o aniversari aquest any, per evitar que ningú s'hi senti obligat. a partir de llavors, acceptaré qualsevol regal, entenent que es fa per iniciativa pròpia

sort!

ps: he escrit amic/amiga... si us accepto un regal pel meu sant o aniversari, podreu deduir què crec de la nostra relació

pps: laura, comptes com a amiga. així que ragala'm ja una arrecada i no esperis al sant