the clash - spanish bombs


spanish songs in andalucia
the shooting sites in the days of '39
oh, please, leave the vendanna open
fredrico lorca is dead and gone
bullet holes in the cemetery walls
the black cars of the guardia civil
spanish bombs on the costa rica
i'm flying in a dc 10 tonight


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


spanish weeks in my disco casino
the freedom fighters died upon the hill
they sang the red flag
they wore the black one
but after they died it was mockingbird hill
back home the buses went up in flashes
the irish tomb was drenched in blood
spanish bombs shatter the hotels
my señorita's rose was nipped in the bud


spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón
spanish bombs, yo te quiero y finito
yo te querda, oh mi corazón


the hillsides ring with "free the people"
or can i hear the echo from the days of '39?
with trenches full of poets
the ragged army, fixin' bayonets to fight the other line
spanish bombs rock the province
i'm hearing music from another time

spanish bombs on the costa brava
i'm flying in on a dc 10 tonight
spanish songs in andalucia, mandolina, oh mi corazón
spanish songs in granada, oh mi corazón

eis!

aquesta cap de setmana, a la joresco, hi havia molta gent que feia malabarismes varis: cadenes, masses, barra de foc, carioques, boles de malabars, diàvolos... en alguns moments em vaig trobar dret, palplantat, mirant com d'altres feien virgueries. em vaig posar a pensar la resposta a la pregunta: "perquè tu no ho proves?". no me la va fer ningú, però jo me la temia, i vaig començar a rumiar

la resposta va resultar com una ceba, feta de diferents capes

primer vaig pensar: i perquè sí?

després vaig dir-me a mi mateix que a mi allò no m'agradava, que no era res que em motivés. no val la pena fer una cosa que no t'agrada

també vaig pensar que tot allò té un component d'exhibicionisme molt lluny de la meva personalitat. no vull ser el centre d'atenció, i molt menys intentar ser-ho

llavors vaig haver de sincerar-me amb mi mateix. jo, per intentar anar d'alternatiu, desprecio tota cosa que es posa de moda. a més, em fa ràbia la gent que vol anar d'alternatiu/va, i una manera d'aconseguir-ho és fer alguna d'aquestes pallassades de circ. aquests són sentiments molt baixos i incoherents que no m'agrada reconèixer. però els sento: potser en realitat no faig cap cosa d'aquestes per intentar no anar a la moda. aquesta és una altra manera d'esclavitzar-se a les modes

però la cosa anava per llarg. tothom feia girar una o altra cosa i jo donava voltes al meu cap. finalment em vaig adonar que no havia provat mai cap d'aquests arts per por que no em surti. perquè sé que ho faré malament: no val la pena ni que ho provi. com tocar algun instrument, jugar a algun joc, fer algun esport... i tantes altres coses

bé, una ceba està formada per moltes capes. si les treus totes i trobes el cor has trobat això, el cor, no pas la ceba. intento dir que la raó més profunda no és la única ni la més important. vaja, que no em vingueu intentant convence'm que ho provi

sort!


ps: el missatge d'aquest post no té res a veure amb els malabarismes

carta de j. vaderribas publicada a el mundo:

"vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. y voy a tratar de explicar el por qué.

mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, arabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. a un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. de hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos

por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a carod. mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. era de esperar, no tienen sangre. ellos mismos destruyen a sus líderes

no tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar ciu y el pp. todo debe estar bajo control. dicen mis contactos en cataluña que erc, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-m, mientras que los siempre dóciles chicos de pujol van a salir ganando de este embrollo. y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. de hecho, encarnan al auténtico fenicio

en definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte. los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas"


visca el barça! (el de bàsquet, eh)

ps: com a excepció, pels comentaris a aquest post no diré res si utilitzeu el barbarisme "gilipollas"

eis

ahir vaig tenir una experiència curiosa amb la beguda. jo anava relativament serè. "relativament" és un adverbi que indica que l'adjectiu que el segueix no és un calificatiu objectiu o absolut, sinó comparat amb algun referent. i ahir a la nit vaig tenir tres referents d'excepció. impresionants. extraordinaris. diversos, cada un amb les seves pecularitats. patètics

em van fer certa pena, i molta gràcia. gràcia absoluta, perquè vist des d'un punt de vista relatiu hauria de tenir en compte que aquella nit tot em feia gràcia. però també em rosegava un dubte

jo sóc així de patètic quan bec?


no és cap pregunta retòrica llençada a l'aire. la llenço a vosaltres, i m'agradaria rebre respostes sinceres. absolutament sinceres


sort

i've got the worst hangover ever
i'm crawling to the bathroom again
it hurts so bad that i'm never gonna drink again
i'll probably never drink again
i may not ever drink again
at least not 'til next weekend
i'm never gonna drink again

bocí de the offspring - the worst hangover ever


cago'n la sangria del bb+, cago'n la bateria de mon germà

el meu veí de sota
és un bon jan recent jubilat.
va néixer a prop de ronda,
un petit poble que no ha oblidat

vingué per ser manobre
farà ja més de trenta-sis anys.
més tard, portà la dona
i van obrir un bar restaurant

malgrat tots els problemes
tingueren dos brivalls
que van pujar amb penes
esforços i treballs

el meu veí de sota era del psuc,
va lluitar per el nostre país vençut.
en va aprendre la llengua a estones
i malgrat venir de fora
em va ensenyar què és ser català

el meu veí de sota
recorda el fill gran mort pel cavall
mentre el petit esmorza
intolerància i odi racial

el noi ha sortit fatxa
violent i amb res al cap.
disfruta fotent canya
als pobres immigrants

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"després de tanta feina
no és just que em senti tan derrotat"

el meu veí de sota ara no surt
creu que el que ell representa no té futur.
mentre para la taula pensa:
"de què ha servit tanta feina?
si ara tinc a casa
tot el que jo odiava
i vaig combatre durant tants anys"

el meu veí de sota és una cançó de l'últim disc dels pets, agost


crec que aquesta cançó reflecteix el sentiment de molta gent que com jo està cansada de la impunitat amb què molta gent esgrimeix un ultrnacionalisme català excloent, racista i xenòfog. aquesta ideologia s'acosta ingènuament al nazisme, i ho fa sense complexes. hi ha gent que veuen un fatxa que parla andalús i la seva conclusió és que "els andalusos són tontos". pretesos científics relacionen el fet diferencial català amb el suposadament millor i més civilitzat genoma dels prehistòrics íbers en front dels celtes (tribus bàrbares i precursores dels actuals espanyols, que ens voldrien matar a tots) i apel·len a la puresa de sang. suposats historiadors confonen no avergonyir-se de la pròpia història i interessar-se en ella, amb exaltar un passat mític per arribar a la conclusió que els heroics almogàvers i els poderosos reis catalans fan que ens haguem de considerar millors que la resta de nacions. jo, personalment, no estic orgullós d'uns assassins a sou ni d'uns monarques imperialistes i esclavitzadors del poble

aquests que proposen la independència de catalunya "i després ja en parlarem, dels assumptes socials" el que aconsegueixen és desvirtuar l'independentisme. la culpa de la mala imatge del nacionalisme és dels de dretes, que l'utilitzen per desviar atencions i prioritats

ja està, tan sols volia treure-li el suc a la cançó. els pets en tenen moltes, de cançons reinvindicatives, tot i que la majoria són subtils. no van al gra, cridant "construirem un present socialista independent pels països catalans" (pilseners), sinó que tracten petits temes des del seu punt de vista. són diferents maneres de lluitar, i totes tenen el seu nínxol, el seu front de batalla

sort

"un día... que ya está en el tiempo del Señor... este planeta que pisamos dejará de llamarse Tierra... para ser llamado Anarquía...

(...)

ese día, los explotadores del pueblo serán arrojados a las tinieblas exteriores, donde habrá llanto y crujir de dientes... y los ángeles de Dios, en lo más alto, descolgarán sus cítaras y entonarán cantos de júbilo... al contemplar la estrella Anarquía, más azul y brillante que nunca en el cielo...

(...)

porque lo de antes habrá pasado y será un mundo nuevo, la nueva Arca de la Alianza, donde todos los pueblos y naciones se sentarán juntos a la mesa, a disfrutar de su herencia, la Tierra... donde los hambrientos serán saciados, y los oprimidos liberados... donde reinarán para siempre la paz y la justicia... y la muerte ya no existirá"

fragment del llibre libertarias, d'antonio rabinad, en el qual es basà la pel·lícula homòloga


què més utòpic que els deliris d'una monja anarquista?

eis, faré una projecció del clàssic del setè art "finding nemo", en la versió doblada a l'argentí

quan us va bé?

ras: ei, tiu, aquella noia està com per dir-li: com es diu el gos? pregunta-li, epic

epic: pregunta-li tu, que ets tu qui es vol follar el gos!


(extret de la secció "epic i ras" del programa infantil "barri cànem")

un poso un fragment del tretz? conte del recull el millor dels m?ns de quim monz? com a excusa per comentar que com mola escriure posts sabent que no seran comentats amb shot outs

m'arrosseguen fins a la vorada i em col?loquen l'avantbra? esquerre -entre la vorada i la cal?ada- de tal manera que, saltant-hi al damunt, me'l peten a la primera. criden: "bien!" tot seguit fan el mateix amb l'avantbra? dret

sort

bert va decidir dedicar-se en cor i ànima a l'estudi (amb quina intenció? potser aconseguir el premi nobel. llavors hi dedicarà la vida, fins que podrà fer un discurs davant el reu suec explicant-li que l'han escurçat). s'aixecava d'hora (a l'hora exacta que calculava que ja hauria dormit prou) cada matí amb el cd del directe de mr revlew, o review, o com cony s'escrigui, que li ajudava a llevar-se d'hora. trigava una hora entre que es llevaba, es dutxava, esmorzava i agafava l'autobús. viatjava sol, estudiava sol, dinava sol, estudiava sol, feia un cafè sol (sol, ell; el cafè, amb llet), estudiava sol i tornava a casa sol

bert s'estava alienant del món

l'estudiant llegia per aquells dies un llibre de quim monzó titulat el millor dels móns. bert no sabia si quim monzó escrivia com pensava ell (com en bert) o si escrivia de la manera normal (de tots) de pensar. no em refereixo a pensar les mateixes coses (tenir les mateixes conviccions), sinó en ordenar els pensaments de manera semblant. el lector s'adonava que ell, mentalment, feia unes construccions molt semblants a les de monzó (potser no tant detallistes com les de l'escriptor). de totes maneres, pensava, potser era al revés, ja que ell acostumava a pensar i parlar com el que llegia, com el que sentia, com les persones amb qui freqüentava. i com que últimament no freqüentava amb ningú, pensava com escrivia en monzó

una nit va ficar-se al llit abans de les onze amb la intenció de dormir força per rendir al màxim l'endemà, dia d'estudi. però no podia. l'estudiant donava voltes a com l'horroritzaven aquells dies que vivia, i sobretot la manera com podrien ser els que vindrien. a bert el terroritzava pensar que acabaria com un dels personatges del llibre. seria el protagonista del catorzè conte, escrit per ell mateix i en tercera persona. escriuria que al batxillerat la seva tutora (filòloga catalana) li explicava amb ulls brillants que la universitària havia sigut la millor època de la seva vida, en la qual havia descobert moltes coses (bert no podia evitar pensar en sexe quan sentia aquestes paraules. però ell no podira descobrir-lo ara, perquè ja ho havia fet. ell l'havia practicat el suficient com per no estar acomplexat per ser verge. llavors es podria concentrar totalment en els estudis, sense necessitar intentar lligar per treure's els complexes de sobre. aquest esforç li hauria donat vida social i l'hauria apartat del camí cap al nobel). bert escriuria que ell havia descobert a estar sol i sentir-s'hi còmode. i a fer desaparèixer quatre mesos. és un tipus de suicidi mediocre: enlloc de tallar la vida per sempre, t'en treus un trosset. saps que moriràs quatre mesos abans del que marcaran els rellotges. el temps és relatiu, va dir einstein, un gran físic que potser també va perdre quatre mesos per culpa d'això. mentre els familiars diran: "el tiet albert (no l'einstein, sinó el cañellas) va morir la nit de nadal amb setanta-tres anys", ell sabria (si visqués), que havia mort amb setanta-dos anys i vuit mesos

l'abús de detalls i de frases llargues i aborrides i l'harmònica oscil·lació al voltant de l'absurd ja són motiu suficient perquè monzó pugui acusar a l'estudiant de plagi. així que el plagiador se'n torna al llit, que demà s'ha de rendir

per cert, el que se'n va el llit escolta driftwood, un projecte de música basada en la tradició aborígen australiana, basat en els didjeridus. no sap si ho fa perquè li agrada o per semblar diferent. l'hipòcrita escriu això perquè aquells que ho llegeixin se n'adonin de com de diferent és

demà tinc un altre examen, el segon, i torno a tenir ganes d'escriure alguna cosa

voldria posar una cançó, però avui no ho tinc tant clar com l'altre dia. aquell dia m'havia dutxat pel matí posant-me els pets per animar-me, i havia aconseguit omplir-me de nostàlgia amb la lletra de "si no fos pecat". avui podria posar "what happened to me?", dels offspring, o potser "res a perdre", de sau

enlloc d'això us comentaré el que em va dir mon pare dissabte passat. parlàvem sols, jo li explicava com de preocupat estava pels estudis, la mala (mala?) experiència que havia passat el dijous. ell em comprenia i em va dir: "no pateixis, mentre no et casis..." XDD

em vaig posar a riure. crec que té molta raó. si el que vull és tirar endevant la carrera, no m'he de preocupar per si he perdut un semestre passant les tardes escoltant música i les classes pensant en concerts. més fomut ho tindria si, com ell, em casés i la dona se'm quedés embarassada la nit de noces. jo me l'estimaria molt, el nen, com mon pare a mi, però m'hauria de posar a treballar i em fotria la vida. com jo li he fet a ell

llavors em vaig proposar que aquest dimecres (de fet, avui) sabria integrar. i en sé. fita acomplerta. la propera és aprovar l'examen del dia 26

demà no aprovaré, així que no fa falta que em desitgeu sort per l'examen. demà no tindré res a perdre, ni res a guanyar

...no creuava cap paraula, tothom deia: "ha perdut la raó", per company la seva estampa i per equipatge una cançó. no tinc res a perdre, no tinc res a guanyar, no tinc cap problema. qui menys necessita és qui té menys a envejar...

sort


ps: avui m'ha arribat una carta del ministerio dient que m'han concedit una beca gràcies a la qual em podré treure el carnet. al final això d'estudiar m'està sortint a compte :p

sec sota el porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau
i a la terra el tempir fa bona olor

veig que un tros més enllà
un veí treu el cap,
s'ho mira, somriu i em veu i ens saludem

plou per tot arreu
sens distingir quin camp és de qui

sembla que està a punt d'afluixar
i la natura la feina atura
i l'ocellam desvetlla el camp
i certifica que el cel s'estripa

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis,
així de natural és
la societat que pretenem

nits a la llar de foc
explicant contes als menuts
que havíem sentit a l'avi allà mateix

ve el veí a fer el cafè
i diu que hi ha nous veïns
d'una terra llunyana que ara és un erm

el vent de mitgjorn
que va fer ahir els ha dut fins aquí

a l'endemà els anirem a donar
la benvinguda, i si cal ajuda,
per fer a poc a poc una llar de foc
on contar rondalles a la canalla

quan surt el sol, surt per tothom
sense preguntes ni privilegis, així de natural és la societat que pretenem

sec sota porxo vell
a aixopluc de l'aiguat que cau.
aquesta terra és nostra
però el món és de tots


brams - quan surt el sol



cada cop que sento aquesta cançó se'm posa la pell de gallina

quan te la van presentar en aquella festa
estaves a punt de vomitar aborriment
tu acabaves de tallar per les raons de sempre
ella sortia amb el millor amic que tens

si hi ha raons de sempre, potser hi ha un problema de fons. un error comú a les diverses situacions que viu una persona ha d'estar per força relacionat amb la pròpia persona

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què fàcil que és imaginar-se com serà una cosa i convence's a un mateix que serà la hòstia. és realment bonic, el mar, però no t'has d'oblidar de moure els braços. si te n'oblides, t'ofegues

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

mentre esperes a l'andana un tren, veus com marxen els altres. però un cop ets sobre el tren, ja ni tan sols els veus

ereu els de sempre, en el cau bebent

he buscat durant molt de temps algun grup d'amics amb qui emborratxar-me. bé, crec que l'he trobat, però últimament no ho puc aprofitar. aps, i no tenim cau!

farts de jugar a cartes o a mirar qui allarga més
als disset tot el que és nou s'ha de provar sempre

fins els disset he volgut provar moltes coses. però, i un cop has provat tot el que estàs disposat a provar?

ni tan sols sabíeu que feia falta paper

jo no sabia que fessin falta tants euros...

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra

què interessant que sembla física vista des del batxillerat

què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

no puc dir que mai, però sí que difícilment faré la carrera de filosofia

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

ens agrada revelar-nos, fer allò que és mal vist o fins i tot ilegal, portar la roba que no agrada als pares. anar a contracorrent. però ho fem per dur la contràrio o això és només un alicient afegit?

tancat a l'habitació amb la cara calenta
maleïda porta, sempre fent massa soroll
total, tot per un concert que va ser una merda

a mi això no m'acostuma a passar: els concerts mai són una merda. si la música és dolenta, sempre queden les drogues

però a veure qui explica als pares que no els fan a les nou

no importa la seva opinió. m'han de deixar fe el que a mi em ve de gust, amb independèndia de si a ells els faria mandra o si els agrada el que faré. que ho faré, jo, no ells. doncs importen els meus gustos i preferències, no els seus. que em deixin triar a mi. si l'encerto, ho gaudiré, i si m'equivoco, n'apendré

què bonic que es veu el mar si el mires des de terra
què llunyà que es fa el soroll del tren que mai agafarem

si no fos pecat tu ni t'hi hauries molestat
si no fos pecat tot hauria quedat de seguida oblidat

els pets - si no fos pecat


són molts anys de desitjar viure les cançons que escolto. però ara començo a sentir lletres que em recorden coses del passat. ara quan escolto "en tinc disset" ni desitjo tenir-ne disset ni em fa gràcia que una cançó parli de mi. ara sento nostàlgia. ja he deixat de mirar el mar i he començat a remar. l'horitzó és molt lluny i em sembla que estic sol. bé, hi ha vaixells allà davant. els podria demanar ajuda, però em fa vergonya i, de fet, no sóc del tot conscient de que en necessito

demà tinc exàmen de fonaments de física. exàmen universitari, experiència nova. també serà nova perquè estic acostumat a treure la nota que vull. espero que no sigui massa nova

desitgeu-me sort

últimament no estic gaire creatiu, però hi ha moltes coses que llegeixo i vull publicar. l'últim post és fet de paraules d'un geni. el que escric ara és fet de paraules d'un déu

"encara no entenc les crítiques que hem rebut pel nostre últim treball st. anger, quan està clar que ha sigut el millor disc de l'any, potser la gent no s'ha mentalitzat que el que hem fet ha sigut avançar-nos al futur, cercant una evolució que sembla que no han entès. un cop vam definir un nou gènere dins del metal, ara ho hem tornat a fer. la gent es mor d'enveja, molts volen tenir la nostra inspiració i professionalitat, doncs està clar que som i serem la banda més gran de la història del rock

he sentit moltes tonteries sobre la producció del disc, quan s'ha gravat amb les més altes prestacions tecnològiques i hem redefinit una nova forma de producció basant-nos en les noves tendències digitals, respecte al so de la meva bateria, tan sols els diré als gilipolles que es queixen, que quan a ells els dissenyin una bateria a mida, i tinguin la meva trajectòria podrem parlar cara a cara, mentres tant em limito a passar de les seves fal·làcies"

lars ulrich

el dissabte passat el meu amic "invisible" (l'anna) em va fer un regal que em fa fer molta il·lusió. en comparteixo amb vosaltres una part. són cites de l'albert einstein, excepte l'última


hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat

en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement

és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici

si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

quan em van preguntar per alguna arma capaç de contrarrestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: la pau

en moltes ocasions s'ha optat per militaritzar als civils però, per què mai s'ha intentat ivilitzar als militars?

l'home raonable s'adapta constantment al món. l'home no raonablec insisteix en adaptar el món a ell mateix. per tant, tot progrés depèn de l'home no raonable

m'agraden els meus errors: no vull renunciar a la llibertat deliciosa d'equivocar-me

què sap un peix de l'aigua en la qual neda tota la seva vida?

mai penso en el futur, arriba de seguida

si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. però si no, els francesos diran que sóc alemany i els alemanys que sóc jueu

totes les religions, arts i ciències són ramificacions del mateix arbre. totes aquestes aspiracions es dirigeixen cap a la vida de l'home ennoblint-lo, aixecant-lo de l'esfera de l'existència física vulgar i conduint-lo cap a la llibertat

els problemes no es poden solucionar amb el mateix nivell de coneixement amb què van ser creats

el més incomprensible de l'univers és que sigui comprensible

la majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i per regla general poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots

la formulació d'un problema és més important que la seva solució

la bellesa no mira, només és mirada

hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana

tots som molt ignorants. el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses

potser és la pròpia simplicitat de l'assumpte el que ens porta a l'error

la imaginació no es res més que el que s'aprofita de la memòria

la vida és molt perillosa. no per les persones que fan el mal sinó per les que s'asseuen a veure què passa

l'important és no deixar de fer-se preguntes

el meu ideal polític és el democràtic. tot el món ha de ser respectat com a persona i ningú ha de ser divinitzat

la ciència no és més que un refinament del pensament quotidià

posa la teva mà en un forn calent durant un minut i creuràs que ha estat una hora. seu al costat d'una noia preciosa durant una hora i creuràs que ha estat un minut. això és la relativitat

veiem la llum de la posta de sol ataronjada i violeta perquè arriba massa cansada lluitar contra l'espai i el temps

el veritable problema és en el cor i en la ment de l'home. és més fàcil fer mutar el plutoni que l'esperit pervers de l'home

no tot el que compta pot ser comptat, i no tot el que pot ser comptat compta

la ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment recional una serva fidel. hem creat una societat que honra als serfs i que ha oblidat els regals

les lleis de la física moderna són com les salsitxes: millor no veure com van ser fetes XD

aquests dies he estat molt ocupat. m'he enamorat bojament, de dones i homes; tambe he tingut molts desenganys i desamors dolorosos; he conegut molta gent mediocre i extravagant; he cardat com un desesperat; he viatjat per mil llocs i m'he tancat a casa; he vessat innumerables litres de sang en el fang i milers de llagrimes noldo per recuperar els silmarils de la ma  de morgoth; m'he barallat amb un amic; he sentit l'orgull obrer com mai tallant colls burgesos i he fet del pacifisme una manera de viure; he defensat la meva terra i la mar ha sigut la meva unica patria; mala gent s'ha aprofitat de mi i del meu grup de rock; he sigut llop d'una caputxeta verda a qui li agrada devorar (quin vici!); he volat, si­, he levitat, he flotat per l'aire a voluntat; abori­gens australians m'han acompanyat a l'era dels somnis; m'han violat i m'han volgut convencer sobre si he d'abortar o no; he estat en una cadira electrica; m'he agenollat i he reverenciat el senyor fantasma; he volgut ser rei; he escrit una carta plena de melancolia; he lluitat amb passio contra l'opressor; m'he drogat; he sigut lliure, com un ocell; he begut, he dancat, he somiat, he sentit que el vent ha sigut fet per mi...

aquests dies potser he dormit moltes hores, potser els somnis que he tingut han sigut molt reals. potser he estat molt absent mentre no dormia

aquests dies potser he escoltat musica molt interessant. potser la meva vida es aborrida

potser la meva memoria es molt capritxosa

el cas es que nomes recordo allo que he viscut en somnis i cancons

20 de abril

20 de abril de 2010
hola chat@, como estas?
te sorprende que te escriba?
tanto tiempo, es normal

pues es que estaba aqui solo
me habia puesto a recordar
me entro la melancolia
y te tenia que hablar

recuerdas aquellas noches, en la casa del rai?
las risas que nos haciamos, antes, todos juntos
hoy no queda casi nadie de los de antes
y los que hay, unos yupis, unos yupis! si!

pero, bueno, tu que tal?, di
lo mismo hasta tienes crios
qué tal te va con el/la ti@ esa/e?
espero sea divertid@

yo, la verdad, como siempre
sigo estudiando lo mismo
la fisica no me cansa
pero llevo ya siete anos*

recuerdas aquellas noches, en "el carrer dels torrats"?
los porros que nos haciamos, antes, en las escaleras
hoy no fumo lo mismo que lo de antes
me meto paquetes, de pitillos, de pitillos! huu!

bueno pues ya me despido
si te mola me contestas
espero que mis palabras
desordenen tu conciencia

pues nada, chic@, lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis integrales
y tu sigue con tus suenos

recuerdas aquellos conciertos, sobretodo los gratis?
los cd's que nos comiamos, antes, todos juntos
hoy no escucho casi nada de lo de antes
y lo que oigo, es pop-rock, es pop-rock! argh!


* no seran set anus els que duré, sino anys. he canviat les enyes per enes, he tret els accents que no li agraden al blog i he tret els interrogants al revés

a mi me la va explicar l'anabel franco el diumenge 29 de novembre, mentre dinavem a la casa de colonies artur martorell. li responia a algu que deia que quelcom es feia d'una manera en concret "perque sempre s'havia fet aixi". jo la reprodueixo aqui, pero sense accents (i el que no recordo m'ho invento, eh)

aixo es una persona que dina a casa d'una noia. hi ha pollastre farcit. esta bonissim, pero li sembla curios que el pollastre tingui el cul tallat

- com es que li has tallat el cul, si el cul es tan bo com la resta del cos del pollastre?- li pregunta

- doncs perquè el cul no es menja! mira, es fa aix?: li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes. aixi es com el fa ma mare i s'ha fet sempre!

aquesta persona, curiosa, va anar a veure un dia a la mare de la noia. i li pregunta:

- tu com fas el pollastre farcit?

- li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ves, perque aixo sempre s'ha fet aixi! aixi es com la meva mare m'ho va explicar

un altre dia, aquesta persona curiosa va anar a casa de l'àvia de la primera noia i li pregunta:

- escolta, tu com cuines el pollastre farcit?

- mira, li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ah, perque el meu forn es molt petit i no m'hi cap sencer

l'elena proposa una interpretació freudiana que sembla encertada. vaig tenir un trauma (que en greg significa "ferida") que no volia acceptar. el meu super-jo el va enviar cap al meu subconscient. però tot el que és enviat al subconscient lluita per tornar. aquesta dura pressió i l'energia invertida en mantenir-lo a l'altra banda feia que no pogués pensar en relació a aquest tema amb normalitat i mantenia una actitud irracional, per exemple, envers súnion. però després d'uns anys ha quedat entreoberta la porta entre la meva consciència i el meu subconscient. per l'escletxa van tornar els records i amb ells el coneixement, la serenitat i un dia de bon humor. fins ara criticava súnion sense saber perquè, ja que m'esforçava massa intentant reprimir els records... ara criticaré súnion sabent perquè ho faig. perquè és exclusiva, només per a una part de la població. perquè absorveix part de la despesa pública que hauria de ser per a l'escola pública (valgui la redundància més que mai), un dels sectors de l'estat del benestar més precaris i necessitats. i perquè no té cap vocació de servei social sinó d'eina per crear prestigi al voltant del seu director, la seva titular i la família costa-pau. ah, i de pas, enriquir-los

ara l'allò em diu: ves a fumar-te uns petes, albert... ves a fumar!

sort!

CaCaCañellasPagès

ps: ningú s'ha fixat en que no hi ha opció 3?