i ara és tard. el terra s'enfonsa i la sorra s'aixeca. ells ens criden a agafar les armes, i l'únc que agafen tots plegats és un morat de l'òstia. bé, també n'hi ha que pillen catxo. mentrestant, jo em barallo amb un terreny irregular i traïdor, perquè he fet tard. les excavadores amenacen, i ells, enlloc d'usar la negra pólvora, n'usen una de blanca. no sé què és pitjor. insisteixen amb què cal armar-se per ser respectat. conclusió: els està bé no ser respectats. els ho dic, els dic que són uns hipòcrites i que, a més, "nunca tendrán las armas la razón" (quanta raó!), i ells em responen que "tu, fantasma, de què et queixes? si en ta vida no has fet res! no parlis malament dels altres, mira tu de fer-ho bé". i jo ho faig fatal (faig tard), m'equivoco de dia i d'idea. veig blanc el que hauria de ser roig. omplo els pulmons de pols, i el pols em va a cent pensant en el que hauria pogut ser. i em comporto com un imbècil, fent el possible per poder-me'n penedir després. "units a goku no hi ha cap perill". els vodria dir que "i avui, que he fet tard; sé que no m'ho treuré del cap; però als que criden que corbera es crema, els vull demanar si han vist el meu tap; aberotim, aberrotam, a la vera, vera, vera de sant joan!". i marxo amb la cua entre les cames a estudiar per treure'm el carnet de conduir. tot i que quan tingui carnet i cotxe, seguiré fent tard
els pets - tard
la primera vegada et va xocar
no sabies si anava disfressat
botes camperes, arrecada al nas
i els cabells, més llargs que ta germana
tot i que el bar no era pas petit
i estava ple, de fet com cada nit,
travessant els gots i els teus amics
aquells ulls et feien mal de panxa
però era tard,
tenies una cita l'endemà,
te'l vas creuar a la porta i us vau mirar
poc a poc,
sense dir ni un sol mot
i finalment et va donar un somrís de comiat
de res no va servir ficar-te al llit
tancant els ulls el tenies allí.
a l'endemà t'havies adormit,
vas fer tard a la cita acordada
divendres a les onze puntual
ja eres a la porta d'aquell bar
ni tan sols queda un nom per recordar,
però al cap sempre tindràs
aquell estrany
i tot el que hagués pogut ser i mai no serà
mentre els teus amics tan ben vestis fan bromes,
aquell bon partit
que tu tan llesta vas triar
et diu "t'estimo" i tu no el pots mirar
13/02/2005
- se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada, per experimentar la sensació anomenada "diversió" lluny dels espais dissenyats amb aquesta finalitat;
- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!
- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;
- a la foguera! mort a l'heretge!
- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;
- que el matin! que el pengin! a la foguera!
- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;
- a la foguera! a la foguera!
- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;
- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!
- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;
- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!
- per revolcar-se en la pròpia merda;
- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!
- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;
- time to die! ride the lightning!
- per ser oblidat, insignificant, invisible;
- cremeu-lo! cremeu-lo!
- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;
- a la guillotina! mateu-lo!
- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;
- a la foguera! a la foguera! que es cremi!
- i per ser lent.
- a la foguera!
- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?
- a la foguera
- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!
- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;
- a la foguera! mort a l'heretge!
- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;
- que el matin! que el pengin! a la foguera!
- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;
- a la foguera! a la foguera!
- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;
- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!
- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;
- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!
- per revolcar-se en la pròpia merda;
- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!
- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;
- time to die! ride the lightning!
- per ser oblidat, insignificant, invisible;
- cremeu-lo! cremeu-lo!
- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;
- a la guillotina! mateu-lo!
- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;
- a la foguera! a la foguera! que es cremi!
- i per ser lent.
- a la foguera!
- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?
- a la foguera
09/02/2005
ell: hola, viejo amigo, cuánto tiempo sin vernos las caras, cuánto tiempo sin cruzarnos en esta calle tan cambiada en la que, en cambio, parece que no ha cambiado nada. ¿qué es de tu vida? ¿todo bien?
ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,
dos: buáh, chaval!
ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada
ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte
dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano
ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas
ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;
ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad
ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más
ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?
ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?
ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve
ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos
el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos
ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,
dos: buáh, chaval!
ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada
ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte
dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano
ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas
ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;
ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad
ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más
ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?
ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?
ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve
ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más
no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos
el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos
08/02/2005
eis!
ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:
ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:
són els estrets, un riuet típic dels ports, amb molts llocs on s'hi pot banyar i amb roques impresionants al costat. la foto l'he tret del google, però quan el santi em passi les fotos que ha fet ja en penjaré alguna, que segur que són millors que aquesta. bé, i quan no estigui tan fet pols com ara també escriure quelcom d'interessant
sort!
25/01/2005
23/01/2005
qualsevol dia...
... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí
per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps
...qualsevol dia tu pots morir
... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí
per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps
...qualsevol dia tu pots morir
11/01/2005
07/01/2005
tenia molta febre, acompanyada els primers dies de suors, i després, com si els porus de la pell fossin obstruïts, aparegueren innombrables pústules. tot el cos de grenouille es va cobrir de butllofes vermelles. moltes es reventaven, vessaven llur contingut aquós i tornaven a omplir-se. d'altres creixien fins a convertir-se en veritables furúncols, gruixuts i vermells, que s'embotien, esclataven com cràters i escopien un pus viscós i sang barrejada amb filasses grogues. passat un temps grenouille semblava un màrtir que, lapidat des de dins, supurés per cent ferides
patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf
patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf
24/12/2004
19/11/2004
a la web de l'ester he escrit que la soledat també potser quelcom positiu. ho és quan aquesta et serveix per adonar-te de la teva (relativa) autosuficiència. estar sol i saber gaudir de la vida crec que és positiu. posaré algun exemple triat totalment a l'atzar:
-per aprofitar realment una sortida a la natura, de manera íntegra, cal estar al 100% pendent d'ella. per això crec que és necessari anar sol o ben acompanyat, és a dir, amb algú amb qui coincideixis que no has anat a xerrar, sinó a gaudir de l'entorn. això és aplicable a tantes i tantes coses...
-si vols estudiar i creus que la millor manera de fer-ho és passant tot el dia a la facultat, quedant-t'hi a menjar, no pots pretrendre arrossegar amb tu a algú altre. tu has pres aquesta desició, i si et trobes a algú que et cau bé i que també l'ha pres, doncs molt millor, perquè us podreu acompanyar. però això és difícil en una facultat petita (d'altra banda, en una facultat petita coneixes a gairebé tothom). per tant, és molt probable que passis moltes hores sol
-ara diré una cosa que a més d'un li semblarà surrealista. resulta que a mi m'agrada gaudir plenament dels concerts, i crec que per fer-ho sovint passo olímpicament de la gent que m'acompanya. no sempre és així, i en concerts molt moguts m'agrada "ballar" amb els amics, a més que ballar sol fa veronya (difícilment aniria a un concert d'obrint pas sol). també hi ha grups o cançons que signifiquen molt en la relació amb algú en concret, o cançons que d'alguna manera "comparteixes" amb algú (el concert de nightwish no hauria estat el mateix si no hi hagués anat amb l'elena). de totes maneres, en molts concerts em concentro tan sols en la música, i m'oblido de la resta. per això sóc capaç d'anar a un concert de discípulos de otília tot sol. perquè discípulos em porta molts records i necessitava anar-hi, tot i que m'haguessin deixat tirat
(aquest post el vaig escriure fa dies, i avui, 24 de desembre, he vist que no l'havia publicat. doncs el publico)
-per aprofitar realment una sortida a la natura, de manera íntegra, cal estar al 100% pendent d'ella. per això crec que és necessari anar sol o ben acompanyat, és a dir, amb algú amb qui coincideixis que no has anat a xerrar, sinó a gaudir de l'entorn. això és aplicable a tantes i tantes coses...
-si vols estudiar i creus que la millor manera de fer-ho és passant tot el dia a la facultat, quedant-t'hi a menjar, no pots pretrendre arrossegar amb tu a algú altre. tu has pres aquesta desició, i si et trobes a algú que et cau bé i que també l'ha pres, doncs molt millor, perquè us podreu acompanyar. però això és difícil en una facultat petita (d'altra banda, en una facultat petita coneixes a gairebé tothom). per tant, és molt probable que passis moltes hores sol
-ara diré una cosa que a més d'un li semblarà surrealista. resulta que a mi m'agrada gaudir plenament dels concerts, i crec que per fer-ho sovint passo olímpicament de la gent que m'acompanya. no sempre és així, i en concerts molt moguts m'agrada "ballar" amb els amics, a més que ballar sol fa veronya (difícilment aniria a un concert d'obrint pas sol). també hi ha grups o cançons que signifiquen molt en la relació amb algú en concret, o cançons que d'alguna manera "comparteixes" amb algú (el concert de nightwish no hauria estat el mateix si no hi hagués anat amb l'elena). de totes maneres, en molts concerts em concentro tan sols en la música, i m'oblido de la resta. per això sóc capaç d'anar a un concert de discípulos de otília tot sol. perquè discípulos em porta molts records i necessitava anar-hi, tot i que m'haguessin deixat tirat
(aquest post el vaig escriure fa dies, i avui, 24 de desembre, he vist que no l'havia publicat. doncs el publico)
07/11/2004
hi ha moments en què estàs en un estat especial. et ve de gust canviar i necessites llegir-te tal llibre, planejar passar tres dies sol a la muntanya, comprar-te tal cd, pensar en canviar radicalment l'estil de vestir o llegir pregàries d'un llibre de l'esplai
o escoltar el magnífic cd d'opeth damnation
aquesta és una de les moltes maravelles del cd, que és bo pel conjunt
i can't see the meaning of this life i'm leading. i try to forget you as you forgot me. this time there is nothing left for you to take, this is goodbye
summer is miles and miles away
and no one would ask me to stay
and i should contemplate this change
to ease the pain
and i should step out of the rain
turn away
close to ending it all, i am drifting through the stages of the rapture born within this loss. thoughts of death inside, tear me apart from the core of my soul
at times the dark's fading slowly
but it never sustains
would someone watch over me
in my time of need?
opeth - in my time of need
sé que hi ha gent que ha llegit això i no ha entès gaire, o que ni tan sols ho ha llegit. tot i que no m'agrada traduir les cançons, perquè perden molts matisos (i en guanyen d'altres) aquí va una traducció bastant literal:
sóc incapaç de trobar-li sentit a la vida que porto. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. no hi ha res per endur-te, això és un adéu
l'estiu és a moltes milles d'aquí
i ningú em demanaria que em quedés
i jo hauria de meditar sobre aquest canvi
per alleugerir el dolor
i jo hauria de fer un pas enfora de la pluja
girar cua
a punt d'acabar amb tot, estic deambulant per les sales de l'èxtasi nascut dins aquesta pèrdua. pensaments de mort dins meu, arrenca'm del centre de la meva ànima
a vegades la foscor es va desfent lentament
però això mai es manté
¿es cuidaria algú de mi
en el meu moment de necessitat?
i aquí, per a tots, una versió subjectiva:
no entenc el rumb que va prenent la meva vida. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. tu no t'endus res, no ens retrobarem
l'estiu realment ha acabat
i ningú em necessita al seu costat
i jo hauria d'acceptar que s'ha acabat
per tirar endavant
i jo hauria de fugir de la pluja
girar cua
estic a punt de posa fi a tot plegat, navego a la deriva per la sensació que m'envaeix. dins meu hi tinc pensaments molt obscurs, arrenca'm del pou de la meva pròpia ànima
hi ha moments que la foscor sembla que es desfà
però aquests moments no duren gaire
¿hi haurà algú que es cuidi de mi
en el meu moment de necessitat?
potser va sent hora d'oblidar l'estiu, si oblidar vol dir recordar, és a dir, convertir en record quelcom que estàs vivint. passar pàgina
sort
o escoltar el magnífic cd d'opeth damnation
aquesta és una de les moltes maravelles del cd, que és bo pel conjunt
i can't see the meaning of this life i'm leading. i try to forget you as you forgot me. this time there is nothing left for you to take, this is goodbye
summer is miles and miles away
and no one would ask me to stay
and i should contemplate this change
to ease the pain
and i should step out of the rain
turn away
close to ending it all, i am drifting through the stages of the rapture born within this loss. thoughts of death inside, tear me apart from the core of my soul
at times the dark's fading slowly
but it never sustains
would someone watch over me
in my time of need?
opeth - in my time of need
sé que hi ha gent que ha llegit això i no ha entès gaire, o que ni tan sols ho ha llegit. tot i que no m'agrada traduir les cançons, perquè perden molts matisos (i en guanyen d'altres) aquí va una traducció bastant literal:
sóc incapaç de trobar-li sentit a la vida que porto. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. no hi ha res per endur-te, això és un adéu
l'estiu és a moltes milles d'aquí
i ningú em demanaria que em quedés
i jo hauria de meditar sobre aquest canvi
per alleugerir el dolor
i jo hauria de fer un pas enfora de la pluja
girar cua
a punt d'acabar amb tot, estic deambulant per les sales de l'èxtasi nascut dins aquesta pèrdua. pensaments de mort dins meu, arrenca'm del centre de la meva ànima
a vegades la foscor es va desfent lentament
però això mai es manté
¿es cuidaria algú de mi
en el meu moment de necessitat?
i aquí, per a tots, una versió subjectiva:
no entenc el rumb que va prenent la meva vida. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. tu no t'endus res, no ens retrobarem
l'estiu realment ha acabat
i ningú em necessita al seu costat
i jo hauria d'acceptar que s'ha acabat
per tirar endavant
i jo hauria de fugir de la pluja
girar cua
estic a punt de posa fi a tot plegat, navego a la deriva per la sensació que m'envaeix. dins meu hi tinc pensaments molt obscurs, arrenca'm del pou de la meva pròpia ànima
hi ha moments que la foscor sembla que es desfà
però aquests moments no duren gaire
¿hi haurà algú que es cuidi de mi
en el meu moment de necessitat?
potser va sent hora d'oblidar l'estiu, si oblidar vol dir recordar, és a dir, convertir en record quelcom que estàs vivint. passar pàgina
sort
30/10/2004
eis!
sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles
jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís
per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar
per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi
sort!
sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles
jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís
per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar
per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi
sort!
19/10/2004
14/10/2004
poso un post nou, que l'últim em fa por
metallica - sad but true (the black album)
hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true
you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true
hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair
hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you
sad but true
metallica - sad but true (the black album)
hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true
you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true
hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair
hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care
i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true
i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you
sad but true
10/10/2004
aneu amb compte: s'acosta una turbulenta anada d'olla, una d'aquestes meves teories sense cap mena de fonament que jo em crec com a pilars de la meva visió de la vida i que defenso amb ungles i fetge
ai que ve!
jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant
hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig
potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació
desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir
"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge
és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben
sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen
crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid
amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir
(glop)
com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia
(glops)
ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!
(glops)
en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar
todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao
todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar
todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
sonotones - sólo sabemos mirar
(glops)
sort!
(glops)
ai que ve!
jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant
hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig
potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació
desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir
"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge
és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben
sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen
crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid
amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir
(glop)
com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia
(glops)
ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!
(glops)
en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar
todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao
todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar
todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
sonotones - sólo sabemos mirar
(glops)
sort!
(glops)
29/09/2004
¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?
fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor
24/09/2004
celtas cortos - monólogo con ron
sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:
¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés
no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir
si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar
cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana
como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional
esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó
sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:
¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés
no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir
si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar
cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana
como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional
esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó
Subscribe to:
Posts (Atom)