estàs tan tranquil, relaxant, mantenint una conversa banal. la situació flueix amablement i et sents recolzat. el teu inconscient decideix augmentar aquesta sensació de seguretat sentint la força de reacció del respatller de la cadira al presionar-lo amb les espatlles. fas el gest, però la cadira no et retorna res, simplement es desplaça. es desmonta. tota ella es fa pedaços. ella i tu baixeu junts en caiguda lliure fins al terra. llavors te n'adones que la duresa del terra és semblant a la de la realitat

jazz davant de notre-dame

en blanc passejava pels jardins de darrera notre-dame. en blanc era un gat blanc. passejava per un terra blanc. la pedra de la catedral era blanca. va anar fins al blanc pont des arts, el va travessar, i va arribar a un transitat i blanc carrer. un cotxe blanc l'atropellà. ell ho veia tot blanc, mentre tot ell es tornava de color vermell

de sobte, blanc es despertà. des d'una acollidora teulada a montmartre, veia la tour eiffel. l'acabaven d'encendre i semblava un horrorós arbre de nadal. blanc va decidir que estaria molt millor al sofà de le village

parís, 15/3/5

ballant ska amb un home blanc, amb patins, prop de les halles, parís

txiguirop, txiguirop, txiguirop! 

si maco és somiar, preciós és acomplir un somni


parís, 15/3/5

i ara és tard. el terra s'enfonsa i la sorra s'aixeca. ells ens criden a agafar les armes, i l'únc que agafen tots plegats és un morat de l'òstia. bé, també n'hi ha que pillen catxo. mentrestant, jo em barallo amb un terreny irregular i traïdor, perquè he fet tard. les excavadores amenacen, i ells, enlloc d'usar la negra pólvora, n'usen una de blanca. no sé què és pitjor. insisteixen amb què cal armar-se per ser respectat. conclusió: els està bé no ser respectats. els ho dic, els dic que són uns hipòcrites i que, a més, "nunca tendrán las armas la razón" (quanta raó!), i ells em responen que "tu, fantasma, de què et queixes? si en ta vida no has fet res! no parlis malament dels altres, mira tu de fer-ho bé". i jo ho faig fatal (faig tard), m'equivoco de dia i d'idea. veig blanc el que hauria de ser roig. omplo els pulmons de pols, i el pols em va a cent pensant en el que hauria pogut ser. i em comporto com un imbècil, fent el possible per poder-me'n penedir després. "units a goku no hi ha cap perill". els vodria dir que "i avui, que he fet tard; sé que no m'ho treuré del cap; però als que criden que corbera es crema, els vull demanar si han vist el meu tap; aberotim, aberrotam, a la vera, vera, vera de sant joan!". i marxo amb la cua entre les cames a estudiar per treure'm el carnet de conduir. tot i que quan tingui carnet i cotxe, seguiré fent tard


els pets - tard

la primera vegada et va xocar
no sabies si anava disfressat
botes camperes, arrecada al nas
i els cabells, més llargs que ta germana

tot i que el bar no era pas petit
i estava ple, de fet com cada nit,
travessant els gots i els teus amics
aquells ulls et feien mal de panxa

però era tard,
tenies una cita l'endemà,
te'l vas creuar a la porta i us vau mirar
poc a poc,
sense dir ni un sol mot
i finalment et va donar un somrís de comiat

de res no va servir ficar-te al llit
tancant els ulls el tenies allí.
a l'endemà t'havies adormit,
vas fer tard a la cita acordada

divendres a les onze puntual
ja eres a la porta d'aquell bar
ni tan sols queda un nom per recordar,
però al cap sempre tindràs
aquell estrany
i tot el que hagués pogut ser i mai no serà

mentre els teus amics tan ben vestis fan bromes,
aquell bon partit
que tu tan llesta vas triar
et diu "t'estimo" i tu no el pots mirar

- se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada, per experimentar la sensació anomenada "diversió" lluny dels espais dissenyats amb aquesta finalitat;

- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!

- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;

- a la foguera! mort a l'heretge!

- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;

- que el matin! que el pengin! a la foguera!

- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;

- a la foguera! a la foguera!

- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;

- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!

- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;

- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!

- per revolcar-se en la pròpia merda;

- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!

- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;

- time to die! ride the lightning!

- per ser oblidat, insignificant, invisible;

- cremeu-lo! cremeu-lo!

- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;

- a la guillotina! mateu-lo!

- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;

- a la foguera! a la foguera! que es cremi!

- i per ser lent.

- a la foguera!

- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?

- a la foguera

ell: hola, viejo amigo, cuánto tiempo sin vernos las caras, cuánto tiempo sin cruzarnos en esta calle tan cambiada en la que, en cambio, parece que no ha cambiado nada. ¿qué es de tu vida? ¿todo bien?

ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,

dos: buáh, chaval!

ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada

ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte

dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano

ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje

dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas

ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;

ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad

ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más

ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?

ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?

ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve

ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos

el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos

eis!

ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:

són els estrets, un riuet típic dels ports, amb molts llocs on s'hi pot banyar i amb roques impresionants al costat. la foto l'he tret del google, però quan el santi em passi les fotos que ha fet ja en penjaré alguna, que segur que són millors que aquesta. bé, i quan no estigui tan fet pols com ara també escriure quelcom d'interessant

sort!

"els vídeojocs no tenen cap influència sobre els infants. vull dir que si el pac-man hagués influenciat a la nostra generació, estariem tots corrent per sales fosques, mastegant píldores màgiques i escoltant músiques electròniques repetitives"

kristian wilson, nintendo inc., 1989

sccpp: sabotaje contra el capitalismo pasándoselo pipa

qualsevol dia...

... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí

per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps

...qualsevol dia tu pots morir

sr albert canellas pages, srta gemma gabaron vicente, sr santiago garcia navarro vuelan en:

sábado 12 marzo
la facturación abre a las 10:50; cierra a las 12:20
barcelona a paris orly (terminal sud)
vuelo 4782; sal. 12:50; lleg. 14:35

tenia molta febre, acompanyada els primers dies de suors, i després, com si els porus de la pell fossin obstruïts, aparegueren innombrables pústules. tot el cos de grenouille es va cobrir de butllofes vermelles. moltes es reventaven, vessaven llur contingut aquós i tornaven a omplir-se. d'altres creixien fins a convertir-se en veritables furúncols, gruixuts i vermells, que s'embotien, esclataven com cràters i escopien un pus viscós i sang barrejada amb filasses grogues. passat un temps grenouille semblava un màrtir que, lapidat des de dins, supurés per cent ferides


patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf

aquest negre me'l passaré estudiant, perquè veig que ho tinc molt divendres

que no tenen arrels, les persones? jo en tinc. cada dia les clavo més avall i les vaig expandint mica en mica. això m'ajuda a estendre les branques i fer créixer amunt el tronc. perquè és amunt cap on vull anar

a la web de l'ester he escrit que la soledat també potser quelcom positiu. ho és quan aquesta et serveix per adonar-te de la teva (relativa) autosuficiència. estar sol i saber gaudir de la vida crec que és positiu. posaré algun exemple triat totalment a l'atzar:

-per aprofitar realment una sortida a la natura, de manera íntegra, cal estar al 100% pendent d'ella. per això crec que és necessari anar sol o ben acompanyat, és a dir, amb algú amb qui coincideixis que no has anat a xerrar, sinó a gaudir de l'entorn. això és aplicable a tantes i tantes coses...

-si vols estudiar i creus que la millor manera de fer-ho és passant tot el dia a la facultat, quedant-t'hi a menjar, no pots pretrendre arrossegar amb tu a algú altre. tu has pres aquesta desició, i si et trobes a algú que et cau bé i que també l'ha pres, doncs molt millor, perquè us podreu acompanyar. però això és difícil en una facultat petita (d'altra banda, en una facultat petita coneixes a gairebé tothom). per tant, és molt probable que passis moltes hores sol

-ara diré una cosa que a més d'un li semblarà surrealista. resulta que a mi m'agrada gaudir plenament dels concerts, i crec que per fer-ho sovint passo olímpicament de la gent que m'acompanya. no sempre és així, i en concerts molt moguts m'agrada "ballar" amb els amics, a més que ballar sol fa veronya (difícilment aniria a un concert d'obrint pas sol). també hi ha grups o cançons que signifiquen molt en la relació amb algú en concret, o cançons que d'alguna manera "comparteixes" amb algú (el concert de nightwish no hauria estat el mateix si no hi hagués anat amb l'elena). de totes maneres, en molts concerts em concentro tan sols en la música, i m'oblido de la resta. per això sóc capaç d'anar a un concert de discípulos de otília tot sol. perquè discípulos em porta molts records i necessitava anar-hi, tot i que m'haguessin deixat tirat




(aquest post el vaig escriure fa dies, i avui, 24 de desembre, he vist que no l'havia publicat. doncs el publico)

hi ha moments en què estàs en un estat especial. et ve de gust canviar i necessites llegir-te tal llibre, planejar passar tres dies sol a la muntanya, comprar-te tal cd, pensar en canviar radicalment l'estil de vestir o llegir pregàries d'un llibre de l'esplai

o escoltar el magnífic cd d'opeth damnation

aquesta és una de les moltes maravelles del cd, que és bo pel conjunt

i can't see the meaning of this life i'm leading. i try to forget you as you forgot me. this time there is nothing left for you to take, this is goodbye

summer is miles and miles away
and no one would ask me to stay

and i should contemplate this change
to ease the pain
and i should step out of the rain
turn away

close to ending it all, i am drifting through the stages of the rapture born within this loss. thoughts of death inside, tear me apart from the core of my soul

at times the dark's fading slowly
but it never sustains
would someone watch over me
in my time of need?

opeth - in my time of need


sé que hi ha gent que ha llegit això i no ha entès gaire, o que ni tan sols ho ha llegit. tot i que no m'agrada traduir les cançons, perquè perden molts matisos (i en guanyen d'altres) aquí va una traducció bastant literal:

sóc incapaç de trobar-li sentit a la vida que porto. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. no hi ha res per endur-te, això és un adéu

l'estiu és a moltes milles d'aquí
i ningú em demanaria que em quedés

i jo hauria de meditar sobre aquest canvi
per alleugerir el dolor
i jo hauria de fer un pas enfora de la pluja
girar cua

a punt d'acabar amb tot, estic deambulant per les sales de l'èxtasi nascut dins aquesta pèrdua. pensaments de mort dins meu, arrenca'm del centre de la meva ànima

a vegades la foscor es va desfent lentament
però això mai es manté
¿es cuidaria algú de mi
en el meu moment de necessitat?

i aquí, per a tots, una versió subjectiva:

no entenc el rumb que va prenent la meva vida. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. tu no t'endus res, no ens retrobarem

l'estiu realment ha acabat
i ningú em necessita al seu costat

i jo hauria d'acceptar que s'ha acabat
per tirar endavant
i jo hauria de fugir de la pluja
girar cua

estic a punt de posa fi a tot plegat, navego a la deriva per la sensació que m'envaeix. dins meu hi tinc pensaments molt obscurs, arrenca'm del pou de la meva pròpia ànima

hi ha moments que la foscor sembla que es desfà
però aquests moments no duren gaire
¿hi haurà algú que es cuidi de mi
en el meu moment de necessitat?


potser va sent hora d'oblidar l'estiu, si oblidar vol dir recordar, és a dir, convertir en record quelcom que estàs vivint. passar pàgina

sort

eis!

sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles

jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís

per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar

per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi

sort!

it truly makes the most beautiful music

everything it has to give

it's everywhere hiding the listener

without it i could not live

...silence