a vegades l'estat d'ànim de les persones es comporta una mica com un sistema quàntic. poso un exemple:

sigui el subjecte A. posem que està en un estat d'ànim 1/sqrt(2)*(|c>+|p>), on |c> representa "content per haver guanyat un partit d'hanbol" i |p> és "preocupat per la salut de la seva àvia paterna". és a dir, està alhora content i preocupat, a parts iguals. llavors parla per telèfon amb un amic que fa molt que no veu. aquest amic, que no sap res sobre la nova afició esportiva del seu interlocutor, li pregunta com està ell, la família... llavors, A comença a explicar-li la malatia de la seva àvia. passen una estona xerrant sobre el tema, i A se sent cada cop més amoinat per com evolucionarà la seva àvia. quan pengen, A ja no se'n recorda de l'hanbol. la mesura ("ei A! com estàs?") ha modificat l'estat físic del sistema. ara es seu estat d'ànim és |p>

sort! (perquè tot és qüestió de probabilitats)

ps: tranquils, ni m'he posat a jugar a hanbol ni li passa res a la meva àvia paterna (descansi en pau). tan sols era un exemple ;)

avui és el primer dijous de l'any que estic a la laguna, i per tant, avui serà elprimer cop aquest any que vaig al blues bar! cada dijous a la nit hi toquen música en directe, amb quatre músics com a base, però cada setmana s'hi aegeix gent, diferent. al llarg de la nit, hi arriba a pujar molta gent, a l'escenari! amb el que m'agrada a mi la música en directe, i més si hi ha bateria i guitarra, us podeu imaginar com disfruto allà

fa uns segons m'ha trucat l'andrés per quedar. hem quedat a 1/4 de dotze davant del portal del jose, que té la sort (o no) de viure davant per davant del nostre santuari dels dijous. com veieu, aquí em vaig creant costums i hàbits. i els trobava a faltar. com estar fins a les 10 de la nit a la facultat, tot i que sembli estrany enyorar una cosa així...

el que no trobava a faltar és pagar rebuts: el senderisme, l'aigua... flipeu: rebut de teidagua = 60€. sort que som quatre a repartir!

sort!

un pedrot jau a la gespa. es fa de nit, el cel s'omple d'estrelles d'argent i el pedrot jau a la gespa. al llarg de la nit, les herbes es van omplint de rosada i el pedrot jau. surt el sol, els ocells canten i el pedrot jau. de cop i volta, uns densos núvols negres cobreixen el cel i el pedrot jau. cau una terrible tempesta i el pedrot jau. un sistema termodinàmic arriba al zero absolut i el pedrot jau

eis!

tinc moltes ganes de tornar cap a casa, però de totes maneres trobaré molt a faltar els amics que he fet aquí. amb poc temps he conegut a alguna gent amb qui m'hi he fet bastant. penseu que fins i tot m'estic plantejant de fer una versió en castellà, o de publicar els posts per duplicat... bé, això ja es veurà XD perquè de fet últimament no pujo gaires posts, i a part de l'andrea no sé si ningú s'ho mira. en fi, seguiré fent el que em vingui de gust, com sempre

la foto és feta a la orotava, un dels pobles més bonics de l'illa (vaja, que no té res a veure amb la laguna). hi vam anar fa dos diumenges. vam llogar un parell de cotxes i vam fer una mica de turisme, que ja tocava

jo interpreto la foto com una metàfora d'europa: mentre els del sud es posen còmodes, els del nord tiren del carro

sort!

a vegades em sento sol

"looking through my window
i seem to recognize
all the people passing by
but I am alone
and far from home
nobody knows me"

opeth - hours of wealth

només falten 4 dies per veure'ns!

la foto està feta a la playa de las arenas, al municipi de tacoronte. és una típica platja del nord de tenerife: de sorra negra, envoltada d'enormes barrancs, amb un hotel aprop i properament serà un port esportiu. com la majoria de platges del nord de tenerife

el nostre pis! nosaltres vivim al primer, és a dir, al balcó de sota. oi que és bonic?

eis!

ahir per la tarda em rondava un dilema: anar a l'excursió del grup de senderisme de la universitat o a la manifestació. l'andrea m'ho va fer veure clar: si dubtava era perquè l'excursió ja la tenia pagada des de l'octubre. si hagués hagut de triar entre pagar per l'excursió o anar a la mani, no hauria dubtat gaire

a la nit vam anar amb gent de la classe a sopar al pis dels madrilenys. després de menjar, van aparèixer un parell de guitarres i es van posar a tocar l'alberto, que és de la classe i feia d'anfitrió, i el lluís, que estudia física, però a la ub, i ens havia cuinat les llenties. el repertori estava molt bé, es passava de la rumba punkarra més divertida a la cançó més dolça i emotiva de silvio rodríguez. ara, el millor moment va ser quan vam cantar el gran hit que diu allò de "soy un autoestado de tí...". malauradament, tot el que és bo s'acaba i van acabar tocant sabina, una cançó rera l'altra. com odio aquest home!

a dos quarts d'onze érem al portal dels madrilenys, davant el blues bar, a punt per anar a agafar la guagua cap a santa cruz. eren gairebé les dotze quan caminàvem cap a la plaça weyler, i encara han volgut parar a comprar esmorzar. com es nota el ritme de vida canari! i això que del grup, tan sols una és autòctona. però tampoc ha sigut gaire problemàtic arribar tard, perquè la marxa no ha començat fins a dos quarts d'una (estava convocada per les 11). el tòpic que avui no s'ha acomplert és que els canaris no es mobilitzen. hi havia molta gent, i molt diversa: moviments veinals, plataformes en defensa de zones d'interès natural molt concretes, campanyes en contra d'un munt d'actuacions urbanístiques, partits polítics locals, sindicats diversos... hi havia banderes comunistes, independentistes, anarquistes... hi havia el colectiu de "salto pastor" tocant instruments tradicionals canaris, un parell de batucades, xanquers, gent disfressada... de tot plegat, el que més m'ha agradat ha sigut el poema d'un home, ja ancià, que ha recitat després del manifest, al final de la mani i abans dels concerts. ha explicat que ell no hi volia anar, a les manifestacions. com dèien a la tele, no hi anava ningú. i per no fer res, i a la seva edat, li convenia quedar-se a casa. però l'amor a la seva terra el va fer decidir-se a anar a una de les manis, i des de llavors que no falla mai: ha descobert que la gent de tenerife sí que es mou, que el que diuen a la tele no són més que mentides. i ens ha donat les gràcies per poder tornar a tenir esperança en el futur de l'illa. la veritat és que se m'ha posat la pell de gallina, per la petitíssima part que em tocava d'aquell agraïment.

aquesta tarda me l'he passat al cca (centro de cálculo para alumnos), una aula d'informàtica de l'iac que hi ha a la facultat per als estudiants d'astrofísica. he estat amb la maite, que és dominicana, i l'anton, català. tots dos estan fent el màster. després han vingut un parell de companyes, totes dues de salamanca, crec. com podeu veure, la immensa majoria de la gent és de fora! hem estat fent força feina, el treball en equip ha resultat molt productiu

ara escolto obint pas amb l'ordinador de l'iria mentre els plats del sopar m'esperen. aprofito per penjar un parell de fotos del pis

sort!

aquí estic amb la iria i el javi prenent uns tes a la sala d'estar. fixeu-vos en dos detalls. el primer, el penjoll que porto: és el que em va regalar el ferran: els matagalls no s'obliden fàcilment! i l'altre és el mapa que hi ha sobre el sofà, concretament: on és catalunya? com diu el vell càntic: montilla president, catalunya independent! XD

a mi sempre m'ha fet una certa repulsió la figura del polític i he criticat la nostra manera de governar-nos. ara bé, avui ha sigut un dia trencador, per mi. diguem-ne que he recuperat la fe, si l'he tingut mai, en la política i els partits. he assistit a un d'aquests actes que organitza esquerra aquestes setmanes. es tracta d'un conjunt de taules (avui, al papiol, n'érem unes 14), amb 10 persones per taula, militants i simpatitzants. a cada taula s'hi parlava, a mode de tertúlia, de manera que s'anessin comentant tres temes en concret. un coordinador moderava cada conversa, i al final n'exposava les conclusions

no hem anat allà a que el carod ens alliçonés amb un dels seus discursos messiànics. anàvem a dir la nostra. bé, en realitat ha fet un discurset, però que no ha dit res de nou. diu el mateix que fa tres anys. el que és nou és que esquerra està com fa tres anys: creixent, mostrant-se com a partit valent, renovador i pioner en la democràcia participativa

el que és nou és sentir-se escoltat per la política. potser gran part del problema està en no creuren's que podem dir-hi la nostra

sort!

a finals de setembre me'n vaig a les canàries i mica en mica van sorgint comiats. avui no ha estat ben bé un comiat, però jo ho he sentit una mica com a tal.

no sé quan tornaré a estar tantes hores seguides amb la meva família. potser d'aquí uns dies, potser... ves a saber. el cas és que el meu pare s'ha demanat alguns dies de festa. el dilluns vam anar a carcassona, sobretot perquè a mon germà li encanta veure castells. després vam anar a dormir a la cerdanya, en tenda. pel camí se li va caure una dent al jaume. vam dormir els tres germans en una tenda, van venir els angelets (o el ratoncito pérez, o qui sigui, és igual, de totes maneres no el veurà mai ningú) i li van deixar un llibre sota la márfega! el dimarts vam anar a meranges i els vaig ensenyar el terreny d'acampada on vam anar de campaments amb els matagalls. després vam buscar bolets (he dit buscar, oi? no he dit pas trobar o caçar? és que no voldira ser imprecís. el que vam fer és buscar) i vam dinar a giruls. avui hem anat a portaventura. el jaume era el primer cop que anava a un parc d'atraccions. i la segona atracció a la que el pugem: el tomahawk! és una muntanya russa petita, tipus estampida. el cas és que deunidó pujar-hi amb només sis anys! de fet, també és mèrit que hi hagi pujat mon pare XD .

i ara estic a casa sentint que ja els enyoro.


sau - laia


vols deixar pares i pàtria
veure on s'acaba el món
vols canviar la teva història
i digue'm qui no.

tot el que es diu en paraules
pot semblar-te un desert.
prens el vent de matinada
com ho fa un ocell, com fa un ocell.

tot el món dóna voltes
sense pressa al teu voltant
i tu de cop vols sortir a fora
no saps on anar.

amb un bitllet tan sols d'anada
mai vas pensar en tornar.
amb un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt.

i tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo que trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

i tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo que trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

hi ha cançons que tenen una lletra poc clara, no saps exactament què volia dir l'autor el dia que la va fer. però molts cops és millor així. d'aquesta manera te la pots fer teva amb més facilitat. la cançó et dóna una sensació, li crees una imatge i ho relaciones amb uns conceptes. no és el cas d'aquesta cançó. de totes maneres, jo la relaciono amb una idea d'escapada semblant a la que faig jo, tot i que la leltra no concorda del tot.

ara em ve al cap un tros d'una altra cançó del mateix disc (bàsic).

por
de quedar-me sol tot sol
i tan mal acompanyat
per mi mateix

por
de bategar tan lentament
d'aturar-me
per un moment

és un disc que sovint l'escoltàvem, en format casset, anant a caçar bolets amb el lada

la foto és del diumenge 13 d'agost. la laura, el jaume i jo jugàvem al twister. "galta dreta blau!"

sort!

mazen era un noi de quinze anys quan el seu germà petit va morir. va morir, senzillament, de gana. a casa passaven una època de vaques magres, molt magres. excepte el més petit, els altres sis germans treballaven tots. el pare havia mort a la guerra, i la mare no treballava perquè el seu germà, que era l'home que s'ocupava d'ella, no li ho permetia. el petit estava molt prim, va emmalaltir, i el seu dèbil cos no aguantà gaire


amb 22 anys en mazen estava casat i aviat seria pare. però ell no volia que al seu fill li esperés el mateix futur que al seu germà. va estalviar uns diners, va agafar el poc que tenia i va deixar la seva dona a casa els pares d'ella. va marxar del pakistan amb la motxilla mig buida i el pit ple d'esperança.


va travessar fronteres, muntanyes i mesos. va haver de pagar una plaça en una patera plena que va naufragar. va nadar uns eterns quilòmetres mentre veia els companys com anaven desapareixent sota les ones.


amb el poc castellà que havia après a pronunciar, en mazen va avisar al cap d'obres que el mur es movia cada cop que hi treballaven màquines aprop. no li va fer cas. aquella tarda, la seva dona el va trucar al mòbil per anunciar-li que havia nascut la seva filla. el so del mòbil va ajudar als bombers a localitzar entre la runa del mur el cadàver d'en mazen i els quatre companys que havien mort amb ell.






és una història inventada, però perfectament possible en el món del capital. quan tot es mesura en diners, la mort d'un obrer pot ser un cost assumible.


cinc persones han mort al poblenou víctimes del liberalisme. víctimes del nostre benestar econòmic. víctimes del lliure mercat. víctimes de la cultura del mal menor. víctimes de "el que compten són els resultats. oi que vivim millor que els nostres avis?". víctimes de la hipocresia dels que ens creiem la democràcia. víctimes del nostre consumisme. víctimes de les prioritats


quan ens n'adonarem?


socialisme o barbàrie

estava escribint una mena de crònica dels sanfermines. però he vist que no acabaria mai

el dissabte, després de sopar en un bar de villava amb l'oihane i la sandra, vam anar cap a la bajera. allà hi havia un munt de gent preparant-se per sortir de festa. i de cop i volta sona una cançó que em va marcar. i ho vull compartir amb vosaltres


http://www.youtube.com/watch?v=CsLuBtIGMVw

al programa del buenfuente (es veu i se sent millor)


http://www.youtube.com/watch?v=CPP0d7ckqOg

en un concert (aquí està la cançó sencera)


la promotora de que es posés la cançó era la miriam, tot un personatge. no va parar de posar-la fins que els catalans no la vam cantar amb ella. i jo encara no he parat de cantar-la mentalment

sort!


ps: si voleu us la passo sencera en mp3 ;)

fa unes setmanes vaig dir que faria una tongada d'arguments pel sí i pel no. no ho he fet, principalment per pal, i perquè hi ha coses més importants que l'estatut

a la gent del carrer no l'importa massa el debat estatutari. per això avui us volia comentar una cosa sobre els problemes reals de les persones

una d'aquestes dues imatges es diu bouda. l'altra es diu kiki. qui és qui? primer penseu-ho i després obriu els comentaris i poseu el que creieu. és interessant que això ho fagi quanta més gent millor, així que si-us-plau fes-ho, encara que estiguis aquí de passada

recorda: quina de les dues imatges es diu kiki i quina es diu bouda?

mercès!

ps: la plataforma per catalunya utilitzarà el teu sí en contra de la immigració. ciutadans de catalunya utilitzarà el teu no en contra del català. els verds-alternativa verda utilitzarà el teu nul en contra de l'energia nuclear. però vota en funció del text de l'estatut de la moncloa i deixa't estar d'hòsties!

fa unes setmanes hi va haver una febre entre els joves catalans per fer macrobotellons, copiant el que es feia a la resta de l'estat. coincidint amb el temps, a perpinyà i a la resta de l'estat francès els joves es manifestaven pels seus drets laborals

llavors es va fer molta demagògia sobre el tema. es deia que els joves d'allà es manifesten per causes superiors, que ells són compromesos. que nosaltres només ens sabem reunir per emborratxar-nos

jo vaig criticar molt que es volgués comparar. però avui sóc jo el que comparo

el problema no és dels joves. és dels catalans

en tot cas, com ja he reconegut, faig demagògia. i, segons en javier solana, la meva demagògia "frega el delírium trèmens". físic sòlid havia de ser! mort als sòlids! visca els astrofísics! ui, crec que parlava de poítica i m'he desviat

el cas és que no sé què vol dir "delírium trèmens". però crec que ve a dir "al igual no flipes ni res, nen! que al teu país no li reconeixerem cap dret mentre un espanyol tingui el més mínim poder a la ue, que serà per sempre, perquè la ue es governa dels dels consells de ministres"

visca l'art!

recordo un aplec de sant ponç de fa molt molt de temps. jo potser tenia 6 anys. a mi m’agradava molt dibuixar i vaig participar al concurs que cada any hi organitzava l’esplai. vaig guanyar un premi, no sé quin. el cas és que la montse ros em va donar un camió de bombers enorme. jo m’hi podia pujar a sobre! llençava aigua i tot. recordo sobretot la il•lusió que em va fer. i la il•lusió amb què durant molts anys vaig anar participant al concurs. perquè m’agradava dibuixar. perquè estava a la natura. perquè sonaven sardanes. perquè feia olor a primavera. perquè l’ermita és preciosa, i és nostra. perquè era part de la comunitat

la montse ros fa temps que no és a l’esplai, però segueix a l’organització de l’aplec. ara jo sóc monitor i he organitzat el concurs. hem repartit llapis, papers, regals. i ens han tornat art, il•lusió, alegria

no vull ser vanitós. ja sé que si no ho hagués fet jo, ho hagués fet algú altre, i possiblement molt millor. però enteneu-me. el cas és que jo vaig contribuir en allò. és indescriptible la sensació que vaig sentir al veure en la canalla la mateixa il•lusió que havia sentit jo anys enrere i saber que era en part gràcies a mi

ARGUMENT PEL NO

aquest és un argument poc currat. però tinc son i és tard

l'altre dia em vaig comprar el punt, i hi havia el "dossier econòmic", una mena de suplement sobre economia. havien fet una enquesta a empresaris catalans. entre d'altres coses, preguntaven sobre la intenció de vot en el proper referèndum. crec que cap a un 60% (en tot cas, una ampla majoria) va dir que votaria que sí. és cert que la dreta espanyolista està en contra de l'estatut, però per immobilisme i anticatalanisme. però si la dreta catalanista i la patronal són tant entusiastes amb el sí, a mi no m'hi trobareu fent-los de comparsa

avui estic cansat de tant parlar de política. cansat fins i tot físicament. avui he tingut tres converses amb gent que pensen diferent que jo, per motius diferents. normalment m'agrada. disfriuto canviant opinions amb gent que en pot tenir de millors que les meves. però avui he acabat cansat

tot i això parlaré de política. el 18 de juny tinc una feina a fer i m'ho vull rumiar bé. fa dies que penso en escruire arguments per votar sí o no a l'estatut, i així acabar de decidir-me. a bastanta gent ja he dit que votaré que no, però era per "animar la conversa". en realitat estic igual d'indecís que fa una setmana. em fa ràbia que perquè un partit ara hagi decidit votar no, jo ho hagi de fer

com fa una setmana, vull votar en funció del que em demanen: si aprovo el nou estatut o no
aniré escribint arguments, un per un. n'aniré fent a favor del sí i del no. perquè si alguna cosa tinc clara és aquesta: votaré o sí o no. ni nul polítics, ni blanc ambigu ni hòsties. o sí o no

no sento cap amor especial per l'"obrer" idealitzat, tal com apareix en la
mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en
conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m'haig de preguntar mai a
favor de qui vaig

fragment de homenatge a catalunya, de george orwell

últimament s'està vivint un augment de la reinvindicació de la segona repúbilca espanyola. cada cop es veuen més banderes tricolors, avui fins i tot onejant en alguns dels nostres ajuntaments. hi ha cites de l'azaña als nicks del messenger

i jo no puc fer més que sentir fàstic davant d'aquestes mostres d'espanyolisme fervent. perquè la bandera republicana espanyola és això: espanyola. per sobre de les ideologies, de les esquerres o les dretes, del progressisme o el conservadurisme, de l'estatistme o el liberalisme... per sobre de tot, el que singifica la bandera republicana és una (gran i lliure) sola cosa: espanya

que no ens enganyin: als països catalans no els convé cap república espanyola, de la mateixa manera que no li convé la república francesa, que tan desastrosa està sent per la cultura catalana a la catalunya nord. l'únic comunicat que volem que ens arribi des de la moncloa és la definiva dissolució de l'estat espanyol i la deposició de les armes per part de les seves forces d'ocupació

ni regne, ni república: espanya dissolució!