el dissabte passat el meu amic "invisible" (l'anna) em va fer un regal que em fa fer molta il·lusió. en comparteixo amb vosaltres una part. són cites de l'albert einstein, excepte l'última


hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat

en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement

és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici

si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix

quan em van preguntar per alguna arma capaç de contrarrestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerir la millor de totes: la pau

en moltes ocasions s'ha optat per militaritzar als civils però, per què mai s'ha intentat ivilitzar als militars?

l'home raonable s'adapta constantment al món. l'home no raonablec insisteix en adaptar el món a ell mateix. per tant, tot progrés depèn de l'home no raonable

m'agraden els meus errors: no vull renunciar a la llibertat deliciosa d'equivocar-me

què sap un peix de l'aigua en la qual neda tota la seva vida?

mai penso en el futur, arriba de seguida

si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. però si no, els francesos diran que sóc alemany i els alemanys que sóc jueu

totes les religions, arts i ciències són ramificacions del mateix arbre. totes aquestes aspiracions es dirigeixen cap a la vida de l'home ennoblint-lo, aixecant-lo de l'esfera de l'existència física vulgar i conduint-lo cap a la llibertat

els problemes no es poden solucionar amb el mateix nivell de coneixement amb què van ser creats

el més incomprensible de l'univers és que sigui comprensible

la majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i per regla general poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots

la formulació d'un problema és més important que la seva solució

la bellesa no mira, només és mirada

hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana

tots som molt ignorants. el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses

potser és la pròpia simplicitat de l'assumpte el que ens porta a l'error

la imaginació no es res més que el que s'aprofita de la memòria

la vida és molt perillosa. no per les persones que fan el mal sinó per les que s'asseuen a veure què passa

l'important és no deixar de fer-se preguntes

el meu ideal polític és el democràtic. tot el món ha de ser respectat com a persona i ningú ha de ser divinitzat

la ciència no és més que un refinament del pensament quotidià

posa la teva mà en un forn calent durant un minut i creuràs que ha estat una hora. seu al costat d'una noia preciosa durant una hora i creuràs que ha estat un minut. això és la relativitat

veiem la llum de la posta de sol ataronjada i violeta perquè arriba massa cansada lluitar contra l'espai i el temps

el veritable problema és en el cor i en la ment de l'home. és més fàcil fer mutar el plutoni que l'esperit pervers de l'home

no tot el que compta pot ser comptat, i no tot el que pot ser comptat compta

la ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment recional una serva fidel. hem creat una societat que honra als serfs i que ha oblidat els regals

les lleis de la física moderna són com les salsitxes: millor no veure com van ser fetes XD

aquests dies he estat molt ocupat. m'he enamorat bojament, de dones i homes; tambe he tingut molts desenganys i desamors dolorosos; he conegut molta gent mediocre i extravagant; he cardat com un desesperat; he viatjat per mil llocs i m'he tancat a casa; he vessat innumerables litres de sang en el fang i milers de llagrimes noldo per recuperar els silmarils de la ma  de morgoth; m'he barallat amb un amic; he sentit l'orgull obrer com mai tallant colls burgesos i he fet del pacifisme una manera de viure; he defensat la meva terra i la mar ha sigut la meva unica patria; mala gent s'ha aprofitat de mi i del meu grup de rock; he sigut llop d'una caputxeta verda a qui li agrada devorar (quin vici!); he volat, si­, he levitat, he flotat per l'aire a voluntat; abori­gens australians m'han acompanyat a l'era dels somnis; m'han violat i m'han volgut convencer sobre si he d'abortar o no; he estat en una cadira electrica; m'he agenollat i he reverenciat el senyor fantasma; he volgut ser rei; he escrit una carta plena de melancolia; he lluitat amb passio contra l'opressor; m'he drogat; he sigut lliure, com un ocell; he begut, he dancat, he somiat, he sentit que el vent ha sigut fet per mi...

aquests dies potser he dormit moltes hores, potser els somnis que he tingut han sigut molt reals. potser he estat molt absent mentre no dormia

aquests dies potser he escoltat musica molt interessant. potser la meva vida es aborrida

potser la meva memoria es molt capritxosa

el cas es que nomes recordo allo que he viscut en somnis i cancons

20 de abril

20 de abril de 2010
hola chat@, como estas?
te sorprende que te escriba?
tanto tiempo, es normal

pues es que estaba aqui solo
me habia puesto a recordar
me entro la melancolia
y te tenia que hablar

recuerdas aquellas noches, en la casa del rai?
las risas que nos haciamos, antes, todos juntos
hoy no queda casi nadie de los de antes
y los que hay, unos yupis, unos yupis! si!

pero, bueno, tu que tal?, di
lo mismo hasta tienes crios
qué tal te va con el/la ti@ esa/e?
espero sea divertid@

yo, la verdad, como siempre
sigo estudiando lo mismo
la fisica no me cansa
pero llevo ya siete anos*

recuerdas aquellas noches, en "el carrer dels torrats"?
los porros que nos haciamos, antes, en las escaleras
hoy no fumo lo mismo que lo de antes
me meto paquetes, de pitillos, de pitillos! huu!

bueno pues ya me despido
si te mola me contestas
espero que mis palabras
desordenen tu conciencia

pues nada, chic@, lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis integrales
y tu sigue con tus suenos

recuerdas aquellos conciertos, sobretodo los gratis?
los cd's que nos comiamos, antes, todos juntos
hoy no escucho casi nada de lo de antes
y lo que oigo, es pop-rock, es pop-rock! argh!


* no seran set anus els que duré, sino anys. he canviat les enyes per enes, he tret els accents que no li agraden al blog i he tret els interrogants al revés

a mi me la va explicar l'anabel franco el diumenge 29 de novembre, mentre dinavem a la casa de colonies artur martorell. li responia a algu que deia que quelcom es feia d'una manera en concret "perque sempre s'havia fet aixi". jo la reprodueixo aqui, pero sense accents (i el que no recordo m'ho invento, eh)

aixo es una persona que dina a casa d'una noia. hi ha pollastre farcit. esta bonissim, pero li sembla curios que el pollastre tingui el cul tallat

- com es que li has tallat el cul, si el cul es tan bo com la resta del cos del pollastre?- li pregunta

- doncs perquè el cul no es menja! mira, es fa aix?: li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes. aixi es com el fa ma mare i s'ha fet sempre!

aquesta persona, curiosa, va anar a veure un dia a la mare de la noia. i li pregunta:

- tu com fas el pollastre farcit?

- li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ves, perque aixo sempre s'ha fet aixi! aixi es com la meva mare m'ho va explicar

un altre dia, aquesta persona curiosa va anar a casa de l'àvia de la primera noia i li pregunta:

- escolta, tu com cuines el pollastre farcit?

- mira, li fas noseque, li talles el cul, el farceixes, li fas nosequantus, el poses al forn i noseque mes

- i perque li talles el cul?

- ah, perque el meu forn es molt petit i no m'hi cap sencer

l'elena proposa una interpretació freudiana que sembla encertada. vaig tenir un trauma (que en greg significa "ferida") que no volia acceptar. el meu super-jo el va enviar cap al meu subconscient. però tot el que és enviat al subconscient lluita per tornar. aquesta dura pressió i l'energia invertida en mantenir-lo a l'altra banda feia que no pogués pensar en relació a aquest tema amb normalitat i mantenia una actitud irracional, per exemple, envers súnion. però després d'uns anys ha quedat entreoberta la porta entre la meva consciència i el meu subconscient. per l'escletxa van tornar els records i amb ells el coneixement, la serenitat i un dia de bon humor. fins ara criticava súnion sense saber perquè, ja que m'esforçava massa intentant reprimir els records... ara criticaré súnion sabent perquè ho faig. perquè és exclusiva, només per a una part de la població. perquè absorveix part de la despesa pública que hauria de ser per a l'escola pública (valgui la redundància més que mai), un dels sectors de l'estat del benestar més precaris i necessitats. i perquè no té cap vocació de servei social sinó d'eina per crear prestigi al voltant del seu director, la seva titular i la família costa-pau. ah, i de pas, enriquir-los

ara l'allò em diu: ves a fumar-te uns petes, albert... ves a fumar!

sort!

CaCaCañellasPagès

ps: ningú s'ha fixat en que no hi ha opció 3?

avui estic eufòric, feliç. el dia em sembla esplèndit, el menjar està molt bo i fins i tot em veig més alt. la naturalesa de l'home és buscar la causa de les coses, diu kant. doncs bé, això em disposo a fer. crec que he trobat tres opcions:

opció 1: visc en un anunci de compreses. descartat, ja no estan de moda (els anuncis de compreses, vull dir)

opció 2: he començat bé el dia. què he fet aquest matí? normalment no me'n recordo molt bé dels primers minuts de vida de cada dia. però avui sí. no em sorprèn gaire perquè de fet he començat a escriure aquest post com a causa del que he fet aquest matí

no sé a què ha vingut, però mentre era a la dutxa m'he posat a reflexionar. tot ha començat amb el coneixement que li tinc mania a súnion. no sé perquè ho pensava justament llavors. el cas és que és cert, li tinc mania. critico sistemàticament tot el que hi té relació. potser ho faig amb arguments aparentment sòlids i en aparença me'ls crec, ja que concorden amb la meva ideologia, mes tinc clar que ho faig irracionalment. en realitat li tinc mania. i perquè la naturalesa humana és buscar les causes de les coses, m'ho he preguntat. potser per l'estrany estat de trànsit entre dos móns que visc entre les sis i les nou, la resposta ha arribat; i ha arribat ràpidament i contundent. m'he recordat que quan tenia uns onze anys tenia un gran amic. era el meu millor amic i jo el necessitava moltíssim. era com era per ell. però últimament ell anava més amb un altre amic que amb mi. aquest altre anava amb ell a bàsquet (llavors vaig començar a plantejar-me apuntar-m'hi). i l'any següent ells dos anirien a la mateixa escola per començar la eso. anirien a súnion. a mi el meu tutor em va recomanar que hi anés; jo volia anar-hi. era molt important per a mi, en depenia que la meva vida seguís com fins llavors. però els meus pares no podien pagar-ho. vaig anar a l'ies públic i gairebé no ens vam tornar a veure. mai hem tornat a tenir aquella confiança. és molt trist, però tots dos érem fets d'una manera especial, i no ens mouriem per poder veure l'altre. durant un temps (llargs mesos) jo estava estressat pensant en que potser l'havia de trucar, en què li diria si me'l trobava... em vaig obsessionar, fins i tot hi somiava i em feia por anar pel carrer prop de casa seva. em feia pànic afrontar la situació, el fet que jo sabia que desitjava fer una cosa però no m'hi atrevia. vaig arribar a odiar súnion

aquella pèrdua em va afectar molt. aquell cop no vaig apendre, encara no, una cosa importantíssima: les relacions entre les persones canvien. pensar en tot això m'ha aclarit moltes coses que m'han passat més tard. moltíssimes. crec que totes les relacions que he tingut des de llavors han estat marcades per aquell fet. i aquest descobriment m'ha deixat molt tranquil. però de la mà de cada resposta arriben més preguntes. no m'agrada súnion perquè sóc comunista o sóc comunista perquè no m'agrada súnion? :S

mitja hora a la dutxa. tinc comprovat que quant més temps tinc per dutxar-me, més en necessito

sort!

hi havia una vegada una dona que vivia en una caseta. un dia anava a sortir de casa. però es va adonar que no sabia cap a on anar: si cap el camí que pujava al turó, per les escales que baixaven a la platja o per la carretera que anava a ciutat. es va quedar parada a la porta de casa, reflexionant-hi. pensa que pensaràs, li va venir set. va anar a la cuina i va veure que hi havia aigua, suc de piña hacendado i llet de soja. no sabia què li venia més de gust. mentre s'ho rumiava la panxa li va començar a fer rau-rau: quina fam! ja era ven bé l'hora de sopar. hi havia macarrons (les sobres del dinar), verdures al congelador i embotit a la nevera. ves quin dilema, què es podria fer per menjar? no s'acabava de decidir. i mentre es decidia es va adonar que feia fresca. va acostar-se al termòstat i anava a pujar-lo, però, fins a 18 graus celcius o fins a 20?

la policia, alertada pels veïns, va trobar el cadàver. el forense va destacar signes clars d'hipotèrmia, desnutrició i deshidratació. diagnosi: desconeixement del propi desig

men vaig a paris

em fumaré un mai al portal de casa. em faré lleuger i el terra se suavitzarà. la pressio del terra serà record i m'elevaré; o serà el terra qui s'enfonsarà, tan se val. llavors bufarà una brisa lleu des del sud, des del jardi dels veïns. vindrà carregada de la fragància dels cannabinoides. en aquell moment brisa, plantes, bert i la melodia enganxosa d'una canço serem un mateix fum que es mourà harmonicament. ballarem pel cel de la nit i, ni tard ni d'hora, arribarem... arribarem a paris

konstantinos p. kavafis - en tant que puguis
(versio catalana de carles riba)

i si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
aixo almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del mon,
amb molts moviments i converses

no, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa


(he optat per treure els accents de les os perquè no surtin ?)

us he parlat mai del meu germà? es diu jaume, té tres anys i és molt viu

avui sopàvem amb la tele encesa. al telenotícies sortien imatges de l'iraq. el jaume m'ha dit, amb ulls espantats: "a vegades en els meus somnis tinc soldats". no he volgut preocupar-lo dient-li que jo l'última nit en els meus somnis havia tingut candidats

avui he reflexionat una estona sobre la condici? de ser universitari. m'he adonat que, malgrat jo mateix, em sento orgull?s de ser-ne. l'altre dia treient 43 de la carpeta (aquella blava tan original) vaig preguntar-me "per què coi vaig deixar la carpeta aqu?, a la vista?". la resposta és fàcil: per fardar. el meu subconscient volia una festa universitària, com a american pie. fins i tot vaig estar a punt de posar blink 41 i proposar-li al rai de fer-li un francés. però en aquella festa hi havia no universitaris que valen molt més que algun dels universitaris que hi eren

els universitaris som gent normal. mengem, respirem, bebem, molts fumem, ens fa mal les cervicals si dormim al bus, riem si el miquel ens explica un acudit dolent, tenim laganyes pel mat?... no som res de l'altre m?n (bé, els de mates potser s?...)

deixeu-me ser cursi. per mi ser universitari és com tenir una flor. per molt que t'hagi costat collir-la o que te la regalin, en cap cas és teu el mèrit de la seva bellesa :')

sort

ps: us he posat un parell de links divertits per fer passar millor la campanya, i per fer reflexionar els que s? poden votar (pobres de vosaltres que no ho feu)

pps: és conya all? de blink 41, en realitat volia posar nowise, o simple found glory

eis

aquest matí m'he despertat amb un mal de cap terrible. estava en el meu llit, i sol (després de fer-ne fora amablement a la sara). tenia fred. portava sobre la samarreta el jersei del pijama, un altre de ma germana i un palestí, crec que de l'elena. la sara, el roc i la laura feien soroll pel menjador i jo intentava dormir, però finalment m'he llevat perquè no ho netegés tot ma germana sola. massa tard :P. i un cop despert, donant voltes per la casa, he anat trobant "proves", que diria el detectiu tito ;)

com es pot trencar un pany en tants trossos? no pregunto qui, pregunto com s'ha trencat el pany de la porta de la cuina. el gerro i la làmpara els hem enganxat amb superglue, i de moment els nostres pares no ens han dit res dels gots que falten, ni del vi que no ens haviem de beure. i els veïns encara no han xerrat res, però ho faran (marujus...)

recordo que l'eric volia podar el jardí dels veïns (jo no en sé res XD). vam privar molt, i ja m'agrada a mi això de privar molt i fumar poc. recordo que una taula m'ha caigut al damunt, amb tot el que tenia sobre darrere (carpeta, làmpara, llibres...). per caminar (els que encara podíem) haviem de nedar entre paper de diari. anàvem tots molt morats... sangria, limotxo, còctel de cava, ponche, 43, doble v... dos ambients musicals pel mateix preu. també vam fer pràctiques de llengües estrangeres. va ser divertit. llàstima que els meus pares no marxin més sovint!

per cert, els números, finalment, m'han quadrat del tot. m'ha fet il·lusió. sento haver insistit tant amb allò de: "tu ja m'has pagat?", però tampoc he obligat a ningú. així he pogut tornar un bitllet de 50 on era el dels meus pares, i en tinc un de 5 pel borja

sort

escoltant shakira - grandes éxitos, alguna objecció?

eis!

no m'agrada la celebració dels aniversaris i sants. sobretot em molesten els regals obligats, les depressions per falta de missatges al mòbil i amistats entrades en crisi per amnèsies fingides. quina importància que s'arriba a donar a que et felicitin més o menys! com si això signifiqués que et desitgin més o menys felicitat

a les festes d'aniversari m'hi trobo fora de lloc i tinc ganes que s'acabin. es centralitza la festa en una persona i es creu que aquell dia es més important que el dia abans o que el dia després. (això no vol dir que no em convideu d'ara en endavant, eh :P)

a més, hi ha el tema dels regals col·lectius. en principi, la idea és fer un regal millor posant cadascú menys diners. no és avarícia, és pragmatisme i sentit comú. però aquesta idea es perverteix quan cadascú ha de pagar més diners del que està disposat, s'hi sent obligat i a més ni tan sols sap com és el regal fins que surt del tradicional (contaminant, molest, inútil, generalment lleig, ocasionalment nadalenc) paper que l'embolica

en especial considero absurd perocupar-se per fer un nombre concret d'anys, com ara 40 o 20. que utilitzem un sistema de numeració de base 10 no significa que envelleixis més dels 29 als 30 que dels 28 als 29. de fet, també es podira discutir l'arbitarietrat de mesurar l'edat en anys

no malgastaré gaires esforços a criticar la creença de que el dia del naixement i la posició dels astres en aquell moment determinen el destí de les persones. crec en l'atzar, tot i que sé que és possible que en realitat hi hagi un destí escrit i plasmat en els astres (però és una tonteria!)

fins fa poc he volgut seguir el corrent d'aquesta pràctica (tota la parafernàlia al voltant dels aniversaris) per consideració a la persona que fa anys. si a ella li fa il·lusió, pensava, no importa que jo ho consideri absurd

però a partir d'ara no penso fer cap més regal d'aniversari o de sant (o per sant valentí ;)). en faré, però quan em vingui de gust i a qui em vingui de gust. per ser coherent, tampoc acceptaré cap regal que em faci un/a amic/amiga pel sant o aniversari aquest any, per evitar que ningú s'hi senti obligat. a partir de llavors, acceptaré qualsevol regal, entenent que es fa per iniciativa pròpia

sort!

ps: he escrit amic/amiga... si us accepto un regal pel meu sant o aniversari, podreu deduir què crec de la nostra relació

pps: laura, comptes com a amiga. així que ragala'm ja una arrecada i no esperis al sant

CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N -------- CO2 -------- H2O -------- CO -------- N -------- CO2 -------- O2 -------- cannabinoides -------- CO2 -------- N --------

buscant en un calaix una llibreta bancària he trobat un tresor:

veus ideals, veus estimades dels qui moriren - o dels que ja són perduts per a nosaltres com a morts. de vegades ens parlen entres els somnis, de vegades enmig d'un pensament les sent el cervell. amb els so que elles fan, per un instant es tornen ressons de la primera poesia de la nostra vida - com de nit una música llunyana que s'apaga

veus. poema de k. kavafis

una nit de reis de fa molts anys, un albert petitó i ja musclo es va trobar el que per ell es va convertir en un tresor. va llegir una poesia emmarcada i penjada a la paret de les escales del restaurant can fisa. d'alguna manera, la seva primera poesia. es va dir: "me l'apuntaré en un paper i me l'enduré a casa". però no tenia ni paper ni bolígraf i li feia vergonya demanar-ne. però va pensar: "sempre faig el mateix: vull una cosa i ni intento aconseguir-la per por. aquest cop me'n sortiré amb la meva". va aconseguir paper i un boli blau. va recollir aquelles joies en un paper massa petit i unes lletres massa grans i poc inteligibles


capritxosa memòria

ahir, 9 d'octubre, era la diada del país valèncià. es recorda la caiguda de valència en mans de les tropes de Jaume I el conqueridor. es podria descutir la conveniència de celebrar aquest fet històric que va suposar un fre en l'avançada cultura musulmana

però el que més em va fer reflexionar de la diada d'ahir és que entre les activitats programades pel govern de la generalitat valenciana (en mans del pp) hi hagués un homenatge a les victímes valencianes d'eta. carles franzino remarcava en el tn que una d'elles era un membre de gal

jo m'oposo totalment a retre homenatge als etarres caiguts en lluita per la llibertat del seu poble. crec que no són pas herois, ni màrtirs, sinó uns assassins i una mica gilipolles. ells ja sabien que hi havia la possibilitat de morir. fins i tot de morir després de dures tortures. no em sembla oportú santificar als morts, sinó denunciar als assassins. jo crec que el més adequat seria un funeral normal, amb la família i amics

per raons semblants no crec que s'hagi de retre homenatge a les víctimes d'eta. ells no tenen el mèrit d'haver mort. s'hauria de castigar als assasins, no beneïr als morts. quan es fa homenatge a les víctimes d'eta, es fa homenatge a carrero blanco, a militars, a membres del gal...

al país basc el pp condemna que els abertzales converteixin en màrtirs a terroristes assassins. a valència el pp converteix en màrtirs a terroristes assassins. a iraq el pp crea terror, assassina i converteix en sants a genocides colpistes. i a més en demana la reelecció

metallica - dirty window

i see my reflection in the window
it looks different, so different than what you see
projecting judgement on the world
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

i'm judge and i'm jury and i'm executioner too

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector

i see my reflection in the window
this window clean inside, dirty on the out
i'm looking different than me
this house is clean baby
this house is clean

am i who i think i am?
am i who i think i am?
am i who i think i am?
look out my window and see it's gone wrong
court is in session and i slam my gavel down

projector
protector
rejector
infector
projector
rejector
infector
injector
defector
rejector
defector

i drink from the cup of denial
i'm jufging the world from my throne
i drink from the cup of denial
i'm judging the world from my throne

el 3 de septiembre de 1973 a las 22 horas 20 minutos y 32 segundos un moscón de la familia de las calliphora, capaz de batir las alas 14.000 veces por minuto se posaba en la calle st. vicent, de montmartre. chof

en el mismo instante, en un restaurante el viento se colaba como por arte de magia haciendo bailar unas copas sin que nadie lo viera

al mismo tiempo, en la avenida trudaine, 28, 5º piso del distrito número 9 de parís, eugène colère, al regreso del entierro de su mejor amigo emile maginot, borraba su nombre de la agenda

siempre en el mismo instante un espermatozoide provisto de un cromosoma x perteneciente a raphaël poulain se separaba del pelotón para alcanzar a un óvulo perteneciente a la señora poulain, de soltera amandine fouet

9 meses más tarde nacía amelie poulain


fragment del guió d'"amelie" ("le fabuleux destin d'amelie poulain"), escrit per guillaume laurant i jean-pierre jeunet

bang!!!

collons, això era un tret! algú ha disparat! m'ajupo confós i espantat. sento soroll de corredisses al meu voltant. m'encongeixo tant que el cap casi em toca al terra, i veig que tinc una ratlla blanca sota el nas. què deu ser?

aixeco una mica el cap. hi ha tot de gent corrent junts cap al mateix sentit. n'hi ha que es queden endarrerits i algun està aprop meu. per? no els veig bé, m'he deixat les ulleres a casa

miro al meu voltant i no reconec on sóc. se senten cops de metall contra metall. hi ha parets sense pintar que no arriben al sostre, trossos de ciment trencat, pols, ferralla... passa una ambulància aprop

encara no en sóc del tot conscient, però crec que la carrera ja ha començat

avui un amic m'ha dit que allò que acabàvem de viure era una experiència nova. cert. jo he putualitzat: "una nova experiència, però una experiència dolenta"

no és aquest el moment en què intentaré descriure què és el bé i què el mal. això pertoca a una conversa que mantindré amb n'àlvarez

tot i això, sí que tractaré sobre el que considerem bo o dolent

jo li he dit que dolenta perquè pensava que en aquell moment ens ha causat malestar, tensió, por... perquè no fumaríem més aquella nit. i perquè sabia que hi hauria conseqüències negatives

ell m'ha respòs que no era pas una experiència dolenta. ha alegat motius basats en idees que considero absurdes, com la legitimitat de les lleis humanes o el destí

però l'escència no anava mal encaminada. m'ha fet reflexionar que, ben mirat, per al curs de la nostra vida, aquella experiència podria ser útil per millorar les nostres accions futures. i he pensat que si era una experiència útil, era una experiència bona

quan jutgem quelcom hem de mirar més enllà de les reaccions que ens provoquen en un primer moment. hem de mirar més enllà i considerar com afecta a la nostra vida. així trobarem la vertadera transcendència de les coses

què som? com som? qui sóc?

el codi genètic determina certs aspectes del caràcter, de la personalitat. per tant, ja estem determinats des del moment de la fecundació. no ho triem això, ni de conya

més endavant, un cop hem fet unes quantes mitosis, ens influeix l'entorn. això vol dir que de rebem estímuls que ens porten a unes reaccions o a unes altres. aquestes influències marquen una direcció i un sentit. la reacció pot ser seguir la direcció i el sentit (acceptar la influència), fer cas només a la direcció i seguir el sentit contrari (oposar-se a la influència), o procurar ignorar-ho tot. poso un exemple: els teus pares escolten flamenc. seguint l'ordre anterior, la primera possiblitat és que t'agradi el flamenc (més endevant et podràs dirigir cap a las ketchup, o cap a estopa, o bé cap a extremoduro, o cap a los manolos...). la segona és que odïis el flamenc. la tercera és que el valoris per la seva qualitat musical sense tenir cap prejudici subjectiu

les primeres influències que rebem són d'un entorn imposat per la voluntat dels pares, tutors o alguna putejada. ells decideixen escola, religió, llengua materna, televisió, música... fins a certa edat hi ha algú que, més o menys conscient del que fa, va modelant la nostra manera de ser. el cas és que nosaltres no participem en la decisió de quines influències rebem. ara bé, la reacció que portem a terme és cosa nostra. és dins nostre la tria d'acceptar, oposar-nos o ignorar

a mida que passen els anys anem prenent cada cop més decisions. comencem a decidir quines influències rebem: els amics, els estudis, activitats... però aquestes decisions estan motivades per una personalitat modelada per influències anteriors no triades. potser sí que he triat un gelat lliurement, però els meus gustos no els he triat jo



arribats en aquest punt ja és hora de respondre: què som? se m'acuden tres possibles respostes, les quals sotmeto a votació:

a) sóm el que sóm. hem nascut d'una manera i això ens fa tenir un tipus de reaccions davant dels estímuls. no canviem, sinó que canvien les jerarquies de poder establertes entre les diferents facetes de la nostra personalitat

b) sóm el que tenim. hem rebut un camí ple d'unes influències adequades per fer-nos com som. per tant, ara som un cúmul d'experiències

c) sóm el que fem per canviar el que som. és la que més m'agrada (perquè és la més rebuscada). vol dir que cadascú parteix d'una base que no s'ha de tenir en compte. la gent que resta immòbil no és res. la personalitat de la resta es valora en funció de l'esforç que fa per millorar-se. som una actitud davant el que som. som el que volem ser

quina creieu més encertada? també en podeu proposar més

que tingueu sort

després de cinc dies d'intriga i missatges misteriosos, ahir va arribar el gran dia. amb dos bols d'amanida de pasta i disfressat de turista em vaig presentar a l'esplai. tard, com sempre, ja ho sé. i plovia. perdó. però no ho van tenir en compte gràcies a la meva indumentària. banyador de floretes, samarreta souvenir de tenerife, gorro de pescador, càmara de fer fotos, xancles de riu i mitjons (un de cada). com reia la josefina! vam sortir amb dos cotxes cap a... ningú ho sabia. el cas és que teniem unes indicacions que ens van portar a donar voltes per corbera sense parar de riure. i una d'aquestes voltes era al voltant de la rotonda de la pl dels països catalans, bo i contemplant l'"hermosura" de la palmera... 'és per fer-li una foto', se'm va escapar. al cap d'un moment estava al mig de la plaça morint-me de vergonya mentre la berta m'immortalitzava amb la palmera de fons... i a seguir rient!

i a aquestes altures encara no havíem sortit de corbera! si expliqués tot el sopar no acabaria mai. a més, hi ha certes coses que val més que no es publiquin. m'ho vaig passar de conya i vam riure molt. estava molt currat: anna i sara, felicitats!

ps: algú té una foto del pepo agafant-me com un sac de patates?

si la closca del món no es trenca, el pollet morirà sense haver nascut

la cambra de la llibertat... i la gàbia de la llibertat...

sense mostrar-li la immensitat del firmament,... tractaran amb tendresa el pollet

destruïm la gàbia del món per revolucionar el món!

sound is ripping through your ears
the deafening sound of metal nears
your bodies waiting for his whips
the taste of leather on your lips

hear the cry of war
louder than before
with his sword in hand
to control the land
crushing metal strikes
on this frightening night
fall onto your knees
for the phantom lord

victims falling under chains
you hear them crying death pains
the fists of terrors breaking through
now there's nothing you can do

hear the cry of war...

the leather armies have prevailed
the phantom lord has never failed
smoke is lifting from the ground
the rising volume metal sound

hear the cry of war...

fall to your knees and bow to the pantom lord!


metallica - phantom lord
(àlbum: kill'em all)



per fi m'adono que davant del poder colossal del metal no hi ha cap més sortida que acceptar el seu domini, agenollar-se i doblegar-se davant d'ell

tras arrancar de ella los broches de oro del manto, con los que se adornaba, levantándolos en alto se golpeó les cuencas de sus ojos, al tiempo que profería cosas tales como que no volvería a ver en lo tocante a él ni qué clase de desgracias había sufrido ni cuáles había él hecho, sino que en la oscuridad en el futuro, a los que no hubiera sido necesario, verían, y a los que hubiera querido, no conocerían. cosas tales deplorando muchas veces y no una sola se golpeaba los ojos levantando en alto los broches, y a un tiempo sus pupilas ensangrentadas bañaban su barba, y no fluían vertiendo gotas de sangre, sino que a un tiempo una negra lluvia de granizo y de sangre se derramaba

sófocles - edipo rey

hi havia una vegada un pirata pèl-roig anomenat morthgneis. per suposat, era borni: diua l'ull dret tapat amb un drap negre. solia fumar en pipa, ja que no sabia liar

aquest pirata era el capità d'un bastiment no molt veloç, però ferm. durant molts anys va solcar el mar atacant embarcacions soles i mal defensades, procurant sempre evitar grans conflictes. potser per això mai va aconseguir cap fortuna

quan veia una costa, passava de llarg. no considerava la seva tripulació capaç d'atacar i saquejar ni el port més petit ni de conquerir l'illa més minúscula. tot i això, amb el temps va començar a desitjar la terra ferma. pensava que podria descansar-hi al menys una nit i fer algunes reparacions al vaixell. o potser buscar un illot desert on construïr-hi una cabanya i passar-hi de tant en tant. i, qui sap?, si li agrada prou el lloc podria quedar-s'hi a viure

mica en mica es va anar convencent a ell mateix que havia d'intentar-ho. va ser un temps de petites temptatives, incursions patètiques i fracassos sonats

una nit el vaixell va ser atrapat per una terrible tempesta. ja n'havia passat moltes de pitjors, però aquell cop va ser diferent. el capità no ho sabia, però es trobava prop d'una illa envoltada d'esculls. el navili hi embarrancà i morthgneis va caure a l'aigua. quan es va despertar estava moll i cansat, estirat en una platja davant una exuberant vegetació. no va trigar gaire en saber que estava deserta. li agradava molt aquella illa i hi va viure un temps molt feliç. s'hi va endinsar i va anar descobrint coses maravelloses. però un dia va arribar al cim d'un pujol, i des d'allà va veure el mar. en aquell moment sentí una profunda nostàlgia de navegar i somià en terres llunyanes i desconegudes. s'adonà que en cap moment havia pensat en viure la resta de la vida en aquella terra. sempre va ser conscient que algun dia en marxaria. el compte enrera es va iniciar el dia en què va començar a construir un nou vaixell

navegà alegre i lluire un altre cop, però amb un esperit diferent. aquella estada en l'illa havia sigut el canvi més gran sofert de la seva vida. ara tenia ganes de buscar noves illes i atacar-les

finalment en morthgneis va descobrir una illa molt interessant. va decidir que li agradava des del mateix moment en que la va veure. però li feia molta por provar la incursió, i va passar moltes nits sense son planejant-ne l'atac. li va costar molt decidir-se, però quan ho va fer es va sorprendre: pràcticament no hi va haver oposició. no obstant, era el primer cop que havia atacat i vençut

un cop va trepitjar la suau sorra de la platja es va sentir l'home més feliç del món. l'aigua era clara i el sol lluïa amb força. sentia que allà potser sí que s'hi quedaria per sempre. tot i les ventades de dubtes que sovint el sacsejaven en aquell indret, estava decidit a explorar l'interior de l'illa. però a pocs metres de l'aigua s'alçava una paret de pedra massa alta i llisa per escalar-la. va recórrer la línia de la costa i finalment va arribar a un lloc on el penya-segat era tan sols un petit esglaó. allà va començar a entrar en la selva de l'interior de l'illa. la flora era molt espessa i produïa unes flors precioses. però de tant espessa que era la vegetació, costava moltíssim endinsar-s'hi. en morthgneis es veia incapaç d'anar més endins...

bé, després de començar molts projectes de crònica d'arbúcies, desisteixo definitivament. en vaig escriure alguna i cap m'acabava d'agradar. i quan en vaig començar una que semblava la definitiva... la vaig deixar a mitges i ara no sóc capaç d'acabar-la (han passat moltes setmanes)


tan sols recupero alguns fragments dels conjurs màgics que alguns dels xamans més presents en els meus rituals varen fer en les seves aparicions durant la gran festa pagana de l'acampada jove darbúcies d'enguany: *

sutrak: "que vingui ja la puta gent, cony!"

la carrau: "vull que em llencin pilotes de goma que és el que m'excita i més em fa trempar!"

mesclat: "si muntes la canadenca tot fumant costo afganès, ja em diràs com goses dir estranger al teu ve?"

companyia elèctrica dharma: "la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana! s?n: uns fills de puta acabats!"

gerard quintana: "fins que l'infame i cruel règim d'angola, i de sudàfrica, de l'afganistan, i de l'iraq, de libèria, de txetxènia, dels països catalans, i d'euskadi sigui totalment destruïts, finalment aniquilats, arreu hi haurà guerra"

celtas cortos: "haz turismo invadiendo un pa?s: panam?, nicaragua, arb?cies!"

reicidentes: "sin vizio no quiero n?, vizio! vizio!, sin vizio no quiero estar, en tu casa!"

dr calypso: "aquest, mat?, aquest, mat?, aquest mat? ue ooooooo. aquest, mat?, aquest mat?, qualsevol mat?"

els pets: "a fora les samarretes!"

sepultura: "choice control, behind propaganda, poor information, to manage your anger. war for territory! catalunya: war for territory!"

skalariak: "cuando yo salude, saluda saluda, saluda saluda, cuando yo salude"

obrint pas. "obrint pas! continuant avançant! recuperant el somni! ahir, avui i demà! més lluny!"

*cal tenir en compte que han passat pels filtres de la meva memòria... i de la meva imaginació.


hi ha grups que no tenen frase. em vaig passsar la meitat dels concerts darrere la barra, i la meitat de l'estona que hi vaig ser servia aigües, refrescs, birres, clares, cubates, pomades, burrets, mentidetes i gots amb glaçons (em vaig aposentar bastant a la zona amb poca feina). total, que en alguns concerts no estava atent

sort

avui al berenar del soci hi havia molts viejos. i amb viejos no em refereixo a que hagi passat molt de temps des del seu naixement biol?gic. vull dir que l'ambient em semblava passat, antiquat. em donava la sensaci? que en aquella sala no havia passat el temps, i que m'havia traslladat a una altra època. i no era, en absolut, una sensaci? agradable. jo sempre he defensat i defensaré la personalitat "de poble", i vull que corbera la mantingui. per? també sé que hi ha coses dins d'aquesta personalitat que val més, diguem-ne, reformar...

per? aix? no és el que venia a escriure aqu?. "quan t'aborreixes, penses", diu el meu pare. dons durant el putu berenar he tingut temps d'aborrirme bastant. "i quan més t'aborreixes, més penses", segueix dient mon pare. jo estava a la sala de la societat st telm menjant-me un gelat i el coco. rallar-se, en diem ara, a donar tantes voltes a les coses que acabes decidint que tot és una merda. i dubtes de tot. de tot. he clavat la cullereta al gelat, el qual ha anat a parar d'un cop a la taula. he recolzat l'esquena a la cadira tot deixant anar un sospir, sense pensar en qui em pogués sentir. li he comentat a mon pare: "m'aborreixo i penso massa". i ell m'ha respost: "dons imagina ta mare, que s'ha passat tot el mat? sola aborrint-se". ja n'haviem parlat amb mon pare de les depres de ma mare, que s?n conseqüència (en part) de que té massa temps per pensar. passa moltes hores a casa amb l'?nica distracci? del pesat de mon germà i ara, a sobre, la iaia de reus. per cert, que estic a la meva habitaci? i ella intenta dormir, me n'hauria d'anar. a més, carda una pudor tant forta i insuportable que em començo a marejar. me'n vaig a la cuina a llegir

sort

aquesta remor que se sent

aquesta remor que se sent no és de pluja
ja fa molt temps que no plou.
s'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
aquesta remor que se sent no és de vent.
han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot i l'aire esdevingui,
diuen, irrrespirable.

aquesta remor que se sent no és de paraules.
han prohibit les paraules
perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
aquesta remor que se sent no és de pensaments.
han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar i sobrevingui,
inevitablement, la catàstrofe.

i tanmateix, la remor persisteix


de miquel martí i pol, musicat per jordi castilla (de brams) i enregistrat en l'àlbum "tot és possible"

when the night has come
and the land is dark
and the moon is the only light we'll see
well, i won't be afraid
no, i won't be afraid
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me

when the sky that we look upon
should tumble and fall
or the mountains should crumble to the sea
i won't cry, i won't cry,
no, i won't shed a tear
just as long as you stand
stand by me

so darling, darling,
stand by me,
i want you stand by me


torna aviat

divendres a la nit a free style em va fer venir moltes ganes d'escoltar punkete yanki. després no ho he fet, pero la intencio hi era :P. m'ho vaig passar molt bé ballant i fumant allà dins. em vaig emocionar molt en les cançons "ska" i en les que em sabia: the offspring, goldfinger, blink 182, greenday, millencolin... em va arribar una versio de nofx d'una famosa canço que diu "...i want you stand by me..."

llàstima que et timin 7 eypos (amb consumicio) a l'entrar. el cas és que va estar molt bé, i gràcies a tu dani ;)

*no em surten els accents a les os

la frase de "ha sigut el millor sant joan" em torna a portar records d'ara fa un any. trobo lleig fer comparacions, per això insisteixo que han sigut dos st joans molt diferents

fa un any vaig sopar a casa amb tota la família rallat perquè no em deixaven sortir. a les 2 ja estàvem el llit, pro jo no podia dormir. vaig estar una hora donant voltes per la casa, i a les 3 em va trucar el victor des del grano reclamant la meva presència. casualment es va despertar la meva mare, li vaig demanar si podia sortir i va ser clement. després de la festa a cal borja, aviem parlat am la sílvia i aquella nit de st joan va ser la primera vegada que ens vèiem des de la xerrada. vaig arribar a casa a les 6

ahir vaig sopar a casa amb tota la família nerviós i amb ganes que s'acabés el sopar per poder marxar a casa l'anna. per fi va arribar el moment, i amb banyador i tovallola a la motxilla hi vam anar la laura i jo. el dia abans m'havia sincerat a l'Elena, i era el primer cop que la veia des del nostre primer petó. (curioses converses al petit "vestidor". sergi ets un putu mestre!). vam acabar als bancs de davant el grano, com no?, em començo a estimar de debò aquell pub de mala mort. no vaig tenir consciècia de clan: ni vaig anar a cal dani ni vaig pensar en cap moment en els que m'envoltaven. en el cel de nit de st joan, per mi tan sols brillava Lumbar. el roc i jo vam arribar a casa a les 6

per fi no m'amago i ho proclamo als quatre vents: m'he fet pres de la llum de Lumbar, i que el seu nom és Elena

em deixaré portar pel que sento i no pel que penso, ni pel que em fa por sentir algun cop. seré jo mateix i no em deixaré portar per cap vent antigament idolatrat

com canvien les coses en un any...!
fa un any, la festa a cal borja; aquest, el dr music day. han sigut dos vint-i-uns genials i molt diferents. el del 2002 va ser un dels dies més importants a la meva vida: vaig conèixer la sílvia i això me la va canviar. en cap moment renego d'aquell dia: m'ho vaig passar molt bé i el recordo amb simpatia. però l'experiència espiritual de veure en directe els déus absoluts de la música precedits d'uns "teloners" tan brutals al llarg de dotze hores no es pot comparar amb res. a més, en el cap i en el cor hi tenia molt més que música genial. per tot això no vull valorar quin ha sigut millor 21, ni tampoc puc

els pets - en tinc disset

sols en tinc disset, no tinc edat pel carnet,
però en tinc disset,
i cada dia em faig un xic més vell.

i haig d'arribar a casa abans de les deu.
si invento una excusa, ningú se la creu,
i a casa no puc alçar la veu.

sols en tinc disset, sembla que n'hauria
d'estar content, perquè als disset
diuen que és quan t'ho passes més bé.

però jo no ho acabo de veure molt clar
amb tota la merda que haig d'estudiar
sense saber si servirà.

en tinc disset, tinc cara de préssec.
en tinc disset, i tinc molta pressa.
en tinc disset, i tinc molta fressa
per veure cada dia més, cada dia més.

res, que em feia il·lusió posar-la, ja que en tinc disset i estic fart de tota la merda que haig d'estudiar. la veritat és que jo no he de tornar a les deu, i les excuses se les creuen totes, o se les volen creure ;)
el que sí que em fa ràbia és la gent que em diu: "aprofita, que la teva és la millor edat" o "quina sort! jo quan tenia la teva edat és quan millor m'ho vaig passar". no ho vull! vull que en el futur m'ho pugui passar tant o més bé que ara. si ells diuen això és perquè són uns amargats, o perquè no van saber aprofitar quan ells eren joves.
a mi, sincerament, aquests anys m'estan agradant molt. i que duri!

la llum de la lluna és dolça i l'escalfor del sol alegre quan tens un motiu per estar despert. els colors són vius si els ilumina Lumbar... deixaré d'enorgullir-me de la meva humilitat. canvio caramels per paraules; motiu: al meu cor, no al meu estómac. m'allibero de les cançons per ser jo mateix. lliure per ballar entre els vents que bufen i em renten el front; vents que no necessito ni seguir ni idolatrar. lliure per empresonar-me. lliure?

...donant voltes al xapulina roc, intento escriure'n alguna cosa amb ordre i sentit i no me'n surto. potser perquè ja en fa dos dies, potser perquè van passar moltes coses. hi ha molts moments per recordar, moltes persones a qui agrair. marc i jo sols caminant per la carretera, amb una cervesa a la mà, see..., quin moment! roc, anna, elena. ball, ball, ball. germanetes, germanetes. avanti popolo...! sergi, borja, mariona, rai, tito (només faltava una foguera estil explosion ska de tàrrega XD), miquel, eric, didac, berta... una hora amb l'aleix, l'eric i el roger esperant (per anar a dormir) al borja i el seu mai de maria (no necessàriament per aquest ordre =P), mentre el sergi estava en una tenda a soles amb dues noies i el marc havia desaparegut...

com roda el món
com ara volten les hores
com gira un disc
quan s'alliberen les notes

giren les emocions
sacsegen el meu cos
giren planetes
en galàxies que volten

eres i modes
homes i dones
tot puja i baixa
mai s'atura la nòria

corren les broques
les revolucions tornen
cicles de crisi
cargols de la història

giràvem
depressa
giràvem
fins que quèiem per terra
creus que s'acaba
creus que comença
la volta a cada pas s'accelera

giròvahs
circulant per la història
girant amb la nòria
alliberant les notes
les revolucions tornen

gerard quintana - giròvags

arribaria força tard a casa i l'endemà havia de llevar-se d'hora per anar a classe. però no estava en absolut preocupat pels estudis, pensava en una altra cosa. estava pensant en la seva vida, en quin sentit tenia tot allò. donava voltes al fet que no tenia cap objectiu clar, cap il·lusió concreta. va voler deixar de rumiar-hi i va pensar que, fet i fet, com a mínim tenia força amics, un grup molt divers de persones que valien molt. amb ells podia anar de festa. sense anar més lluny, el següent dissabte s'ho passaria de conya amb ells en un concert que tenia molt bona pinta. però realment algun dels seus amics el necessitava? va començar a reflexionar-hi, i es va adonar que ningú el tenia dalt de cap pedestal, que tots podien passar tranquil·lament sense la seva presència

el bus es va aturar. es va formar una petita cua de gent que baixava en aquella parada. llavors la va veure dreta davant seu. se l'havia trobat altres cops, sempre en algun bus de tornada de barcelona, cap a la tarda-vespre. i sempre que la veia alguna cosa es trasvalsava dins d'ell. era una noia maca. de sobte la seva sel·lectiva memòria li va fer venir a la ment un record. era a classe, anys enrera. s'havia assegut amb dos amics posant tres taules de costat, i la professora l'havia fet separar la taula. així, es va acabar seient amb ella
- mira, li fa vergonya seure al teu costat! - va exclamar l'amic que estava més aprop
«no m'ha de fer vergonya» es va dir a ell mateix
com cada cop que es repetia allò, es va posar vermell
ella se'n va adonar. va somriure i li va deixara anar:
- avui no t'has planxat la samarreta, eh
- en realitat sí, però després l'he portat per dins dels pantalons... - se l'havia planxat la seva mare, la samarreta
se sentia com el passarell més gran del món

la porta era oberta i la gent anava baixant
- hola - li va haver de dir. ell se l'havia quedat mirant i ella l'havia vist; ja no podia desviar la mirada. era baixeta. el seu cabell, castany, li queia llis i natural fins a les espatlles. la seva cara era molt expressiva i transmetia molta tendresa. recordava el seu somriure... i els seus ulls, dos pous enormes i foscos, li brillaven
- hola - li va contestar ella. hauria pogut acabar la conversa aquí
ella va abaixar la mirada. «un altre que no entén què posa a la meva samarreta!» va pensar ell, egocèntric. també va pensar que ella consideraria ridícul que ell portés una samarreta comunista. ella sabia què era la lluita obrera, perquè ella treballava. ell no era més que un empollón amb sort i mimat pels pares
va tornar a aixecar la mirada
- he vingut sobant - va dir ella mentre es fregava l'ull dret amb un dit. es va aixugar la llàgrima del dit amb els texans. - ens veiem dissabte?
«et passa alguna cosa?» va passar pel seu cap, direcció als llavis. incapaç d'intentar donar consol, aclaparat per una situació massa complicada per ell, simplement va dir:
- sí, i tant!

ella va baixar del bus i es va dirigir cap a un carrer que feia baixada. ell no parava de mirar-la per la finestra, sense cap expressió a la cara, sense saber què sentir. la mirava mentre ella s'enfonsava pel seu camí. abans de desaparèixer, es va girar i les seves mirades es van tornar a trobar. ella el va saludar amb el braç, i ell li va contestar amb la mà

«què estúpid! li hauria pogut preguntar alguna cosa. tan preocupat per les meves tonteries... però si no em puc queixar de res!»

va deixar de donar cops de ràbia al capçal del seient del davant quan es va adonar que tot l'autobús el mirava

... i seguim fent, com si tot no fos un desastre. no volem acceptar que no serveix de res, que molts abans ja han volgut canviar el món. camina l'esperança, però camina sola. tot té el mateix color, sento que em manca quelcom, no se si serà l'amor. alguna notícia? és com si ja ho hagués viscut molta gent abans, no sóc original en absolut. no sóc diferent, només un instant del temps, un immigrant a cada moment. sóc lluire? si ni tan sols vaig triar ser com sóc, ni ser humà. i si pogués canviar canviaria, deixaria enrera el dolor, desfaria cada moviment erroni que he fet, si pogués, m'aixecaria i me'n faria responsable, si pogués enviaria tota la vergonya a la tomba. però he de ser conscient que l'autoodi no neix del bosc o raja de les fonts. hi ha algú que en treu un benefici de tot això, algú que amb això em ven iogurts desnatats (o caramels). però si ara m'ho miro des de fora és que en algun moment n'he sortit, no? en tot cas, la finestra en caure el vespre s'ha converit en un mirall, i el que hi veig és tan lleig que m'espanta. mai he aconseguit estimar, doncs no m'estimo ni a mi: m'agrado quan callo, perquè estic com ausent. tan sols una embòlia podrà separar-nos. el destí, segons sembla, no fretura certa ironia
això és ara i aquí, o sempre és igual? perquè jo ja he estat cinc o sis, i sóc el que ara tinc, i no sé fins a quin punt canviaré...

el meu destí està escrit, ja que visc una cançó. vull imitar allò que sento cantat, i gaudeixo sentint cantar coses que he viscut. si escolto una cançó que m'agrada però que no la sento, que no l'he viscut, m'intranqulitza. m'obsessiono per viure aquella cançó, per després poder-la sentir de debò. llavors, les cançons es tornen trosos de mi

no sé si m'enfonso o és que tot se'n va volant al meu pas. potser ara ploro però demà junts podrem riure més alt

gula. necessito caramels. menjar, llegir, beure, internet, música...: caramels. no estic bé, no estic còmode. no faig res, em proposo molts projectes (futures decepcions), dono voltes, sé que haig de fer coses. tinc poca feina i ho deixo per després; demà no ho hauré fet. després ho faré... qualsevol escusa es bona per fer una altra cosa: una altra cosa que no serveix per res, que no em satisfarà i que em produirà més angoixa. una altra cosa que em servirà de caramel. em corquen les dents, em fa mal l'estómac, em surten llagues... el gust pot ser bo, però efímer. després del primer (l'acabo aviat) en necessito un altre, i un altre... en realitat no sé si mai ha existit el primer caramel. els vull per desfogar-me i em deprimeixen. la depressió em fa fer malament les coses. o em fa veure que les faig malament. o, simplement, la premonició que les faré malament m'inhibeix de començar. això em deceb i la decepció em crea ràbia, ràbia Linkin Park. llavors necessito a little room to breath i penso en run away and never say goodbye. però em limito a buscar un caramel. sembla que mai arribarà el moment en què m'adoni que it's easier to go than face all this pain here all alone. perquè sol? perquè no necessito nigú, mai ho he necessitat. perquè tampoc em serveixen de res ni els vull, sé que faci el que faci estaré així... és qüestió d'hormones. a més quan parlo amb algú canvio, no estic com estic ara. em poso de mala òstia i sóc borde. molesto a la gent i és normal que així no em puguin ajudar
el meu germà? una pel·lícula? una conversa amb algú que no s'adona què fa? els meus nens de l'esplai? no sé què, però sempre hi ha alguna cosa que em treu d'aquí. ja triga. les notes? no, les notes no, al menys aquest cop. no. simplement és cosa d'hormones. hauria de prendre vitamines o alguna cosa per l'estil. un cop la meva mare em va fer prendre jalea real; se n'adonava que em passava alguna cosa. edat del pavo? adolescència? espero que sigui això, així no durarà per sempre
Sólo Los Solo demà a la sala el Sielu a Manresa! jo vull tenir cotxe, diners o gent que li agradi Sólo Los Solo
perquè sóc tan egoïsta? jo vaig fent, tan panxo, passota, fred, que em passi el que déu vulgui. tot m'és igual. estic preparat per totes les possibilitats, res em fa canviar la cara. em diuen que un company de classe ha mort i no m'afecta en absolut. en canvi, una variació en les segregacions endocrines, i pum! tristesa
mentre he escrit això he menjat formatge, pa i un iogurt i he escoltat vicios y virtudes de doble v . quan acabi aniré a veure si queden chiquilín ositos. si no aniré a mirar al moble-bar. per això no vull aprendre a liar: llavors els mais es convertirien en caramels

no es escusa, pero está escrito sin musa

no puedes competir con los que inventaron tu estilo

per fi tinc una estona lliure, i ja puc pensar en el q he fet aqest cap de setmana

un cap de setmana mogudet... va començar el divendres: sopar de segon de batxillerat a can ramon GRATIS cortesia de l'ampa. sobretot, q crak q es el sevillano! no estic d'acord amb moltes de les coses q deia, sobretot sobre el nacionalisme... però vam poder parlar tranquilament, i és una persona molt oberta i progressista. em va fer veure, més q res (pq no em va convèncer) q a l'institut hi ha gent q no conec i q em cauria prou bé. tb vaig veure q d'altra millor no conèixer-la (calia tirar ampolles, copes i tovallons per la finestra?). tb vaig beure molt. després vam acabar cinc homes (david, sergi, borja, miquel i jo) tenint una senyora conversa d'homes. no crec q si un de nosaltres hagués sigut tia la conversa hauria sigut molt diferent (sobretot si s'hagués tractat de miquel; ell dormia envoltat per una senyera). però es va donar la conjuntura, i va ser curiós (per fi parlava amb el david fora de l'institut, el refugi o el mirador!). i el raimon a tàrrega, concert GRATIS d'skalariak (enveja, enveja...)
skalari rude club
mira como baila el skin
skalari rude klub
así lo baila el punk

dormir dues hores, i cap a esparraguera... empanadíssim. va estar força bé la trobada de zona. em vaig divertir amb les nens. però ho vaig passar fatal quan a missa em va agafar el riure tontu amb la cristina davant dels meus nens! qina vergonya!
per la nit vam anar a cal sergi. érem una bona colla i la festa estava molt animada (potser massa, q va venir un veí a queixar-se). visca metallica, up the irons i aúpa pozo imitant-los. però vaig desaparèixer de la festa molt d'hora. i quan dic desaparèixer vull dir potar, potar tota l'ànima. qina potada/putada! mai fiqueu en un got blue tropic, cocacola, rom i vodka (i alguns trossets de patata, va puntulitzar el miquel) després d'haver fet un sombmarí en un labavo minúscul. no ho dic per vosaltres, ho dic pel qui li toqui passar la fregona (ho sento sergi)... per cert, en aqestes situacions va molt bé algú que t'aguanti el front, et porti un klinex o t'ajudi a sortir a fora a prendre la fresca. però segons com el millor és no moure's, i no hi ha res que toqui més els ous que algú sacsejant-te i dient-te coses. siusplau, si dic "deixeu-me", deixeu-me! no vull semblar exigent, de manera que dono les gràcies a qui m'ajudés ahir (no ho recordo). no sé com, vaig passar pel jardí (una estona de gespa fresca va anar bé) i vaig acabar al llit del sergi. una estona de sobada llarga més tard, ve el sergi a dir-me nosequé d'una pizza que s'havien menjat. reflexiono sobre baixar amb ells, ja estava prou "depejat". valoro la situació i decideixo que tira més un llit que una cuina sense pizza i li demano al sergi q em posi el despertador a les 9... encara anava demanant que em fessin coses, quin morro.
i a les 9:20 em recollien a la pl/11 de setembre per anar a la pobla de lillet. hem anat a veure la casa de colònies on anirem aquest estiu amb els de vallirana, que es diu la sala. no tant empanat com dissabte, sense ressaca i havent dormit prou hores he pogut enterar-me de tot prou bé
a les 3 arribo a casa (per fi!). hi havia la festa d'aniversari de la meva germana alba que li havia preparat la meva germana laura. curradíssima. dino i em quedo amb elles. hi havia lalba, la laura, el marc, la mercè, l'anna, la susana, el roc, l'auria, la laia, l'ester, la pili, l'alba playà, l'alia, la caneló, la baques, l'arlet... m'he divertit molt. hem acabat a casa els canals a fer un banyet a la piscina (el primer de l'any!) i unes partides al futbolín. la majoria no tenia banyador i portava alguna xapussa estranya... i el roc i el marc amb els meus banyadors vells que ho transparenten tot! XDDD

algú sap si demà tinc classe?

i per cert: visca el mallorca fins a sa mort!

«Hola
Sóc un estudiant de segon de batxillerat, en aquests moments de vacances. Avui 14 de maig al matí, cap a les 11, he engegat el televisor i he posat el K3. Hi feien un documental molt interessant, que tractava l’agricultura. M’ha agradat força mentre parlava de la seva aparició i evolució històrica. Però m’he anat horroritzant mica a mica a mida que l’explicació avançava fins als nostres dies.

Aquest documental que el K3 ha emès, tinc entès que destinat al públic infantil, descrivia el progrés de l’agricultura com quelcom objectivament, absolutament i universalment positiu. Segons ells els sistemes de regadiu han sigut un gran avanç per la humanitat, i el sistema d’aspersió és el millor i més modern. Perdonin vostès, però el regadiu en grans quantitats, a més d’augmentar moltíssim la producció i permetre l’aparició de les grans civilitzacions (inclosa la nostra), també provoca la salinització i empobriment de la terra i és un malbaratament excessiu d’aigua dolça, un bé molt escàs. I el sistema d’aspersió és dels pitjors ja que malgasta moltíssima aigua que és arrossegada pel vent; aporta més aigua de la necessària per les plantes (d’aquesta manera l’aigua que sobra se’n va, arrossega nutrients i augmenta la necessitat d’utilitzar adobs); i per últim, si es rega en un moment d’insolació, l’evaporació de l’aigua salinitza el sòl. Amb sistemes com aquest la falta d’aigua s’agreuja i es fan necessàries "solucions" dramàtiques i exagerades com ara els transvasaments. El millor i més modern sistema de reg actualment és el gota a gota, i això els nens de Barcelona que miren documentals del K3 no ho saben.

A més del tema del reg també és escandalós que es presentin els productes químics (anomenats agroquímics: fertilitzants, plaguicides, additius…) com a grans salvadors de l’agricultura. També és veritat que han ajudat a augmentar-ne la productivitat, però a canvi d’un preu massa alt. Aquest preu és, per una banda, un seguit d’impactes mediambientals gravíssims (com l’eutrofització) i, per altra banda, la destrucció del sòl de la zona de conreu. En cap moment el documental esmenta que els terrenys on s’utilitzen productes químics s’han d’acabar abandonant perquè de manera natural ja no hi creixen plantes, i que això fa accelerar l’avanç de la desertització en indrets secs com ara Catalunya. Tampoc diu que utilitzar productes químics s’acaba convertint en una necessitat per l’agricultor, que n’acaba depenent per poder competir en preus amb els altres productors. Així fins i tot l’alimentària es converteix en una indústria basada en el petroli, producte indispensable per sintetitzar aquests agroquímics. Tampoc la manipulació genètica és una gran esperança com diu el reportatge, ja que aquesta pot dur a la pèrdua de la riquesa i la varietat d’espècies actual. A més, no es tenen garanties que el consum de trangènics no sigui nociu per l’home.

Finalment, és tristíssim que es digui en una televisió pública que tot i l’augment de la producció agrícola, l’aliment no arriba a tota la població humana per culpa de la superpoblació. Res més lluny de la realitat! L’agricultura, en aquests moments, produeix suficient per alimentar tota la població mundial. Però no alimentar la gula, com estem acostumats als països rics, sinó alimentar el necessari. Mentre alguns països passen gana nosaltres ens mal alimentem. Mengem més del que necessitem, i produïm més del que mengem. La resta, cremat, a les escombraries o clavegueres avall. I l’obesitat es va estenent com una plaga. I la fam al tercer món, sobretot a l’Àfrica, no es deu tan sols a la falta de producció de l’agricultura sinó a anys i anys de guerres causades per una colonització europea nefasta i una pitjor descolonització.

Per to això demanaria als qui decideixen la programació del K3 que abans d’emetre un programa de tipus divulgatiu s’assessorin sobre la seva rigorositat, i encara més si el programa està destinat al públic infantil.»

aquest any sí!

mai he sigut un gran aficionat als esports, però amb el bàsquet (i potser el tennis) és diferent. m'agrada veure'l i jugar-lo...una mica (és l'únic esport d'equip que he practicat). m'encanta perquè és ràpid, espectacular, d'equip...i perquè la gent és molt maca. els futboleros són molt més violents, antiesportius i irracionals. al club de bàsquet corbera s'hi pot trobr del millor de tot el poble (malgrat recents "accidents" que espero siguin excepcionals)
el bàsquet català està en molt bon moment. tenen un gran nivell el barça, el girona, el lleida, el manresa, el pamesa, la penya... també m'en recordo de les meves arrels malaguenyes: visca el "boquerón" rodríguez i visca l'unicaja!

però el millor de tot ha sigut l'esperadíssima copa d'europa, per fi! després de tantes final four, aquest any pesic, bodiroga, varejao (bàsquet-samba =) ) i companyia ho han aconseguit. ens ho mereixíem, perquè no és el primer cop que tenim el millor equip d'europa... per cert, quina por que em feia jugar contra la benetton, quin equipàs que tenen el cabrons!
i els futboleros parlant d'eleccions, els espanyols parlant de futbol... a madrid no es parla de bàsquet (no m'extranya), i no s'ha fet ressò de la final four de barcelona fins que l'ha guanyat el barça: segons la razón "el barça gana la copa d'europa para españa"

en definitiva, visca el bàsquet i visca catalunya!

a vegades les mentides fan més mal que les veritats

kabul babà - rics i pobres

símbols d'una guerra interna i de cançons,
cridades sense por,
ronyoses nits de paper ben prim i fil de fum,
a qualsevol carrer,
sóc un podrit, pollós, sense temps que guanyar,
ni res que explicar,
sols un recurs de Déu per demostrar la diversitat
d'un món sense pietat

digerint moments ingrats,
a cada lloc del temps

dibuixants de mitja ploma i llum distant,
buscant la inspiració,
al·legant indecisió a cada color, riuen de por,
destrosant cada moment amb un pinzell,
tant llarg com la il·lusió,
per plasmar en cada línia situacions,
que creen addiccío

no sóc més que un immigrant
a cada lloc del temps

rics de mentides i pobres d'orgull

digerint moments ingrats,
pentinant un futur imaginat,
no sóc més que un immigrant
a cada lloc del temps

dibuixants de mitja ploma i llum distant,
buscant la inspiració,
al·legant indecisió en cada color, riuen de por,
destrossant cada moment amb un pinzell,
tant llarg com la il·lusió,
per plasmar en cada línia situacions

lliures per molt poc, riures de sort.
lliures per molt poc, riures de pot.

rics de mentides i pobres d'orgull...

que bons kabul babà, aquest matí (11:20!!) al parc de la ciutadella.

tot després d'una nit a la bodega de ca la mariona amb els de sempre: alba, bacardí, berta, borja, didac, dusminguet, metallica, mariona, petes, rai, rajolí, sergi, sobrassada, skalariak... em feia mandra pujar caminant fins a casa, i m'he quedat a dormir al sofà de la bodega. bé, això després que la mariona em critiqués una estona. i a canvi de dir-li la direcció d'aquesta pàgina, l'he conveçut que anés al parc de la ciutadella aquest matí, a la festa dels 10 anys de la revista enderrock. i axò era molt tard a la matinada...

m'ha costat llevar a la mariona a les 9:15, però ho he aconseguit! sortim a fora i: collons, quin dia més maco! després cap al parc, que si no m'hi porta ella em perdo. allà de seguida hem trobat a les meves germanes (laura i alba), susu, salva i fans. i de cop... comença a tocar kabul babà ("com et mous" diria). la millor del cd ("busques"), "kilombo" i alguna més. són molt bons en directe, potents quan volen, molt poètics i místics a estones; embriagadors aires orientals. després s'han succeït els grups (els millors: els pets, companyia elèctrica dharma, pomada, glissando*) i els petes a la gespa, sota les generoses palmeres (diverses amigues de la laura, escriptor argentí venent-nos els seus llibres, paella que no estava molt dolenta). he gaudit molt el dia, he aprofitat bona música, bon ambient, bon lloc, millor companyia i ful sense qualificar ;-) . tot això amb una polsera de punxes al canell esquerra =-)

però a les 5 havia d'ésser a l'esplai, i he hagut d'agafar el bus de les 3:30... en d'altres paraules: just quan anaven a tocar inadaptats. que primo que sóc. domida al tren, sobada al bus

PS: segueixo en la dura i llarga tasca de baixar d'un pedestal massa alt

Adéu dolça terra i cel del nord
per sempre beneïts car aquí reposava
i aquí corria amb àgils cames,
sota el Sol, sota la Lluna,
Na Lúthien Tinúviel,
d'una bellesa inexpressable amb llengua mortal.
Encara que el món fos enderrocat,
encara que fos dissolt, plegat de nou,
retornat al vell abisme,
nogensmenys fóra bo, perquè això
-el crepuscle, l'alba, el terra, el mar-
féu possible que Na Lúthien existís.

Quan se't fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motius per estalviar-me.

Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora,
mai és mal moment, mai tard o d'hora.
Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla'm o plora
que no tinc cap altra feina aquesta nit.

Puc parlar-te dels vells moments,
provar d'endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.

Puc fer broma al teu costat
i si estàs molt desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.
Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir ela malsons,
prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.
(Els Pets - jo sóc el teu amic)

Molts cops m'agradaria ser capaç de dir el que Els Pets diuen tant bé en aquesta cançó. Però jo no sóc així, no sóc entregat, sóc egosita i mal amic, sempre ho he dit i ho mantinc.
I ell és una de les persones per les quals més voldira ser capaç de canviar. Una amistat de 14 anys (Déu ni do!) potser sigui la única cosa ens uneix en aquests moments (estranys, fugaços, volubles moments). L'amistat, que és un dels meus punts més febles, és el que ens uneix, i suposo que per això últimament ens hem separat tant.

aparteu-vos, que ve en Johny "el Melenes", el terror de les nenes, que Mart ve a conquistar
(Lax'nBusto - Johny "el Melenes")

Un terratrèmol, tot un caràcter. És tant genuí que, ja ho he dit algun cop, "m'enamora". És un pavo genial, ple de força. Potser sí que aquesta seguretat que apaenta és només per fora, perquè per dins hi troves un tiu sensible i complicadíssim. Si sabéssiu que bé tracta els seus cactus!
Però no canviem de tema. Ell és sempre el que es lliga totes aquelles noies que a mi m'agraden i no matreveixo a dir-lis res. I no li tinc en compte, perquè ja sé que això...
...És qüestió de "knack"
Oh, sí, és qüestió de "knack"
(Sau - qüestió de "knack")
És un "knak" molt especial, el seu, un "knak" que a molta gent sorprèn (fins i tot al Gran Justiciero del Amor XD). I, és clar, això a vegades el converteix en un "trencacors". Bé, és inevitable, trobo jo. No vull dir: "que es fotin elles, això els passa per fer-se ilusions i per ser dèbils". Però un caràcter extrovertit i papallonenc com el seu ja ho té, això. Ell podria intentar moderar-se, però jo, com a mínim, no vull renunciar a la seva personalitat.

De fet, aquest caràcter tan fort també li acostuma a portar problemes. Cau malament a força gent (normalment, a gent que no val gaire la pena com a persona). Això és (suposo) perquè a vegades es fa pesat. No ho nego: tiu, a vegades agobies! XD Però s'ha de tenir paciència i intentar conèixer-lo, que el que porta dins val molt la pena.

Hem compartit tantes coses junts... Tot l'esplai, tota l'escola... Qui em va passar el meu primer mai? Ell (Xapulina Rock'01, havien de tocar Dr. Caplypso, La Thorpe Brass i Skaparràpid, però va ploure). Primer concert? Els Pets, a Molins de la República, amb ell i ma gemana.

El futur? No ho sé. Qui sap si, d'aquí a deu anys, estic cantant-li:

Tu que m'has vist caure a terra
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà.

Tu m'ajudes sense presses
si cal deixes el que tens
m'obre sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer.

Glòria, glòria per tu.
Tots els anys que hem viscut els he guardat
amagats en un calaix.
sempre tindré un lloc on anar-te a buscar
si mai et trobo a faltar.

"Ens fem vells però no hi ha pressa"
entre copes em vas dir
col·locats casi com sempre
sense un duro però amb estil.

No desitjo una altra cosa
que el meu món els meuys amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros* als dits.

Glòria, glòria per tu...
(Sau - Glòria)

sort


*llegeixi's: "mai"

navegants del cable telefònic:
ja sóc aquí!

fora des sembrat - mallorca jove

cada partit rera partit
quan surt s'equip defensant es colors
s'afició es vesteix de foc
donant suport a tots es jugadors
me puc creure si l'equip
te pot ferir si no va tot com vols
però tots cridem ben fort:
Visca el Mallorca fins a sa mort!

i es diumenges quant hi ha futbol
mos juntem tots per cridar ben fort:
Mallorca, Mallorca, Mallorca
a Mallorca fins a sa mort!
Mallorca, Mallorca, Mallorca
a Mallorca fins a sa mort!

el Mallorca t'enamora que te dona sa il·lusió
de sentir-te part d'un poble, d'una història i d'uns colors...