arribaria força tard a casa i l'endemà havia de llevar-se d'hora per anar a classe. però no estava en absolut preocupat pels estudis, pensava en una altra cosa. estava pensant en la seva vida, en quin sentit tenia tot allò. donava voltes al fet que no tenia cap objectiu clar, cap il·lusió concreta. va voler deixar de rumiar-hi i va pensar que, fet i fet, com a mínim tenia força amics, un grup molt divers de persones que valien molt. amb ells podia anar de festa. sense anar més lluny, el següent dissabte s'ho passaria de conya amb ells en un concert que tenia molt bona pinta. però realment algun dels seus amics el necessitava? va començar a reflexionar-hi, i es va adonar que ningú el tenia dalt de cap pedestal, que tots podien passar tranquil·lament sense la seva presència

el bus es va aturar. es va formar una petita cua de gent que baixava en aquella parada. llavors la va veure dreta davant seu. se l'havia trobat altres cops, sempre en algun bus de tornada de barcelona, cap a la tarda-vespre. i sempre que la veia alguna cosa es trasvalsava dins d'ell. era una noia maca. de sobte la seva sel·lectiva memòria li va fer venir a la ment un record. era a classe, anys enrera. s'havia assegut amb dos amics posant tres taules de costat, i la professora l'havia fet separar la taula. així, es va acabar seient amb ella
- mira, li fa vergonya seure al teu costat! - va exclamar l'amic que estava més aprop
«no m'ha de fer vergonya» es va dir a ell mateix
com cada cop que es repetia allò, es va posar vermell
ella se'n va adonar. va somriure i li va deixara anar:
- avui no t'has planxat la samarreta, eh
- en realitat sí, però després l'he portat per dins dels pantalons... - se l'havia planxat la seva mare, la samarreta
se sentia com el passarell més gran del món

la porta era oberta i la gent anava baixant
- hola - li va haver de dir. ell se l'havia quedat mirant i ella l'havia vist; ja no podia desviar la mirada. era baixeta. el seu cabell, castany, li queia llis i natural fins a les espatlles. la seva cara era molt expressiva i transmetia molta tendresa. recordava el seu somriure... i els seus ulls, dos pous enormes i foscos, li brillaven
- hola - li va contestar ella. hauria pogut acabar la conversa aquí
ella va abaixar la mirada. «un altre que no entén què posa a la meva samarreta!» va pensar ell, egocèntric. també va pensar que ella consideraria ridícul que ell portés una samarreta comunista. ella sabia què era la lluita obrera, perquè ella treballava. ell no era més que un empollón amb sort i mimat pels pares
va tornar a aixecar la mirada
- he vingut sobant - va dir ella mentre es fregava l'ull dret amb un dit. es va aixugar la llàgrima del dit amb els texans. - ens veiem dissabte?
«et passa alguna cosa?» va passar pel seu cap, direcció als llavis. incapaç d'intentar donar consol, aclaparat per una situació massa complicada per ell, simplement va dir:
- sí, i tant!

ella va baixar del bus i es va dirigir cap a un carrer que feia baixada. ell no parava de mirar-la per la finestra, sense cap expressió a la cara, sense saber què sentir. la mirava mentre ella s'enfonsava pel seu camí. abans de desaparèixer, es va girar i les seves mirades es van tornar a trobar. ella el va saludar amb el braç, i ell li va contestar amb la mà

«què estúpid! li hauria pogut preguntar alguna cosa. tan preocupat per les meves tonteries... però si no em puc queixar de res!»

va deixar de donar cops de ràbia al capçal del seient del davant quan es va adonar que tot l'autobús el mirava

... i seguim fent, com si tot no fos un desastre. no volem acceptar que no serveix de res, que molts abans ja han volgut canviar el món. camina l'esperança, però camina sola. tot té el mateix color, sento que em manca quelcom, no se si serà l'amor. alguna notícia? és com si ja ho hagués viscut molta gent abans, no sóc original en absolut. no sóc diferent, només un instant del temps, un immigrant a cada moment. sóc lluire? si ni tan sols vaig triar ser com sóc, ni ser humà. i si pogués canviar canviaria, deixaria enrera el dolor, desfaria cada moviment erroni que he fet, si pogués, m'aixecaria i me'n faria responsable, si pogués enviaria tota la vergonya a la tomba. però he de ser conscient que l'autoodi no neix del bosc o raja de les fonts. hi ha algú que en treu un benefici de tot això, algú que amb això em ven iogurts desnatats (o caramels). però si ara m'ho miro des de fora és que en algun moment n'he sortit, no? en tot cas, la finestra en caure el vespre s'ha converit en un mirall, i el que hi veig és tan lleig que m'espanta. mai he aconseguit estimar, doncs no m'estimo ni a mi: m'agrado quan callo, perquè estic com ausent. tan sols una embòlia podrà separar-nos. el destí, segons sembla, no fretura certa ironia
això és ara i aquí, o sempre és igual? perquè jo ja he estat cinc o sis, i sóc el que ara tinc, i no sé fins a quin punt canviaré...

el meu destí està escrit, ja que visc una cançó. vull imitar allò que sento cantat, i gaudeixo sentint cantar coses que he viscut. si escolto una cançó que m'agrada però que no la sento, que no l'he viscut, m'intranqulitza. m'obsessiono per viure aquella cançó, per després poder-la sentir de debò. llavors, les cançons es tornen trosos de mi