buscant en un calaix una llibreta bancària he trobat un tresor:

veus ideals, veus estimades dels qui moriren - o dels que ja són perduts per a nosaltres com a morts. de vegades ens parlen entres els somnis, de vegades enmig d'un pensament les sent el cervell. amb els so que elles fan, per un instant es tornen ressons de la primera poesia de la nostra vida - com de nit una música llunyana que s'apaga

veus. poema de k. kavafis

una nit de reis de fa molts anys, un albert petitó i ja musclo es va trobar el que per ell es va convertir en un tresor. va llegir una poesia emmarcada i penjada a la paret de les escales del restaurant can fisa. d'alguna manera, la seva primera poesia. es va dir: "me l'apuntaré en un paper i me l'enduré a casa". però no tenia ni paper ni bolígraf i li feia vergonya demanar-ne. però va pensar: "sempre faig el mateix: vull una cosa i ni intento aconseguir-la per por. aquest cop me'n sortiré amb la meva". va aconseguir paper i un boli blau. va recollir aquelles joies en un paper massa petit i unes lletres massa grans i poc inteligibles


capritxosa memòria