camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix