mazen era un noi de quinze anys quan el seu germà petit va morir. va morir, senzillament, de gana. a casa passaven una època de vaques magres, molt magres. excepte el més petit, els altres sis germans treballaven tots. el pare havia mort a la guerra, i la mare no treballava perquè el seu germà, que era l'home que s'ocupava d'ella, no li ho permetia. el petit estava molt prim, va emmalaltir, i el seu dèbil cos no aguantà gaire


amb 22 anys en mazen estava casat i aviat seria pare. però ell no volia que al seu fill li esperés el mateix futur que al seu germà. va estalviar uns diners, va agafar el poc que tenia i va deixar la seva dona a casa els pares d'ella. va marxar del pakistan amb la motxilla mig buida i el pit ple d'esperança.


va travessar fronteres, muntanyes i mesos. va haver de pagar una plaça en una patera plena que va naufragar. va nadar uns eterns quilòmetres mentre veia els companys com anaven desapareixent sota les ones.


amb el poc castellà que havia après a pronunciar, en mazen va avisar al cap d'obres que el mur es movia cada cop que hi treballaven màquines aprop. no li va fer cas. aquella tarda, la seva dona el va trucar al mòbil per anunciar-li que havia nascut la seva filla. el so del mòbil va ajudar als bombers a localitzar entre la runa del mur el cadàver d'en mazen i els quatre companys que havien mort amb ell.






és una història inventada, però perfectament possible en el món del capital. quan tot es mesura en diners, la mort d'un obrer pot ser un cost assumible.


cinc persones han mort al poblenou víctimes del liberalisme. víctimes del nostre benestar econòmic. víctimes del lliure mercat. víctimes de la cultura del mal menor. víctimes de "el que compten són els resultats. oi que vivim millor que els nostres avis?". víctimes de la hipocresia dels que ens creiem la democràcia. víctimes del nostre consumisme. víctimes de les prioritats


quan ens n'adonarem?


socialisme o barbàrie