camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix

aquest cap de setmana he fet un monogràfic d'orientació i cartografia. ara mateix estic del tot desorientat, i sé menys que mai quin és el meu lloc. almenys sé amb qui vull ser-hi

davant, un bosc infranquejable i tenebrós. intento entrar-hi, m'hi perdo. hi busco un tresor, un misteri. quan sembla tot perdut, una llum apareix d'entre les fulles

uns matolls que fa un moment semblaven un mur s'aparten per deixar-la passar. corre saltironejant, cobrint-se tan sols amb la seva llarga cabellera daurada. és la transformada de fourier! de manera natural, ella se m'apareix i duu dins seu la solució al meu problema

seguir caminant, creant nous camins

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig fluir un paisatge decadent. terres desplaçades, ciment imposat, records d'arbres, aigua (segur) pestilent. penso que és un paisatge suburbial. però, de fet, el que acostumem a entendre com a paisatge suburbial conté edificis bruts, murs plensd e grafits, una antiga estació de tren ara abandonada... la decadència d'una mediocritat. però penso que jo podria descriure aquest paisatge perquè semblés suburbial"

- joven! joven!

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig cotxes nous darrere un aparador. últiam parada. no puc anar més enllà"

- mierda!

avui és el dia de la verge del pilar, patrona dels exèrcits d'espanya. des dels sectors de la societat que es fan dir progressistes i/o catalanistes es critica i menysprea aquesta institució. però val a dir que l'exèrcit també ha aportat coses bones

a inicis dels gloriosos anys 80 jaume cañellas feia la puta mili a madrid. li va tocar la feina d'encarregat d'un magatzem. ell, tot i les seves dificultats per parlar castellà, va fer-hi alguns bons amics. es reunien al magatzem, d'amagat dels oficials, i hi cataven els productes que hi havia. va ser en una d'aquestes reunions (que avui dia definiriem com a "botellons") que es va produir el fet al qual ens dirigim

el nostre pare va barrejar vi i cocacola. va inventar el calimotxo!!!! hem d'agrair-li de tot cor aquell invent. a més, ni tan sols ens cobra drets d'autor!

per cert, el vi que utilitzaven no era don simón precisament, sinó "faustino iv" (o sexto, el nostre pare no ho recorda del tot bé). tot un luxe

laura i bert

no tothom té la mateixa fusta de líder que en lenin

[pels que no sàpiguen rus: treballeu per l'esplai, camarades!]

eis!

aquets dies m'he passat força hores a casa, en teoria per fer comptes de l'esplai, estudiar pel carnet, termo, ordenar-me l'habitació... total, que he acabat fent molts volts per internet. us recomano algunes de les webs que he visitat

una és postsecret, una pàgina on gent anònima envia postals descobrint els més íntims secrets. ja us la recomenava en l'últim post, però és que és molt bona... potser la posaré com a enllaç permanent

l'enllaç que ja és pemanent és el d'un bloc que es diu corbera informació. els de corbera hi veureu el que tots més o menys sabem, que corbera se'n va a la merda, però amb detalls, dades concretes i fotos. i als de fora, els servirà per veure que, realment, "corbera se quema!". des d'allà hi ha enllaços a d'altres pàgines de l'estil. no us perdeu el nou despatx de l'alcaldessa! XD

l'últim enllaç que us recomano, no per últim menys important, és el de l'esplai. és un enllaç ja vell a la meva llista, però "últimament" ha millorat molt. feia temps que no la visitatva, i m'ha sorprès. el fede i el santi s'ho han currat moltíssim, ara toca que entre tots li donem la funcionalitat que ha pot arribar a tenir (ben aviat hi haurà crònica dels campaments matagalls'05). i amb un flagrant fòrum!

sort!

voleu saber un secret?

després del primer quart del partit l'equip de vermell ha acabat amb un avantatge claríssim, ja que l'equip blanc ni s'havia adonat que havia començat el partit. però en el segon quart els blancs han reaccionat i han marcat molts gols. ara bé, també han deixat els pals de la porteria vermella ben abonyagada dels cops que han fallat. fins i tot s'han fet algun gol en pròpia porta. mentrestant, els rojos han tingut una discreta presència a la pista, amb pocs bàsquet i algun tir de lluny. cal destacar-ne un triple a l'últim segon. aquesta trista actuació es podria explicar pel fet que els de vermell s'han disputat la pilota entre ells durant tot el quart, i que fins i tot hi ha hagut un tap entre membres del mateix equip

així estan les coses, amb un marcador impossible d'avaluar i sense cap norma clara. seguirem informant de l'evolució del partit després de la mitja part

sort!

ps: no sé perquè, ara els posts se'm posen més avall dels enllaços i els arxius... casum el blogger, que cada dos per tres el canvien i ens carden als que resistim amb plantilles velles!

oh xibeca, de color morè, pell dura de vidre. no pas de plàstic, perquè llavors no serveix de res llençar-te un cop buida contra els municipals que ens intenten fer acabar la festa

oh xibeca, plena de perles de rosada, tu ets per compartir, si és que et vull compartir. perquè també puc ser egoista i tenir-te només per mi, tota l'estona que faci falta fins arribar al final, quan només et queda per oferirme una amalgama tèbia i insípida d'espuma i babes

oh xibeca, bon acompanyament del menjar, bon inici de festa, gran punt final de la nit

eis! notícia fresca!

la bonjú no ha sigut trobada. per mi, vull dir, perquè suposo que algú altre l'haurà trobat. de fet, crec que ara mateix tapa la closca d'una persona intrèpida, lluitadora i viatgera. la resguarda del gèlid vent que llisca sobre el mar caspi. la persona a qui protegeix podria guarir-se a l'interior del vaixell (un atrotinat enginy de fabricació soviètica), però prefereix gaudir de la primera nit estrellada que veu en molts dies. al cap, almenys, no hi passa fred

però no és aquesta la notícia. el que us volia anunciar és l'aparició d'una nova boina, a qui podriém anomenar "caisso". avui arribava de la màgica sortida de l'esplai a sant marçal del penedès, quan la laura me l'ha presentat "de part de la rach". "collons com s'ho ha currat", he respost jo, sempre amb el lirisme als llavis. la raquel, principal sospitosa del cas de la desaparició de la bonjú, em va prometre que me'n compraria una altra. jo li vaig dir que no feia falta, que no era pel que m'havia costa (5€), sinó pel valor sentimental. aquella bonia me l'havia comprat a montmartre, en un viatge molt important per a mi. però ara ella m'ha regalat una altra boina amb un fort valor sentimental. moltes mercès!

us desitjo que tingueu tanta sort com jo

foto recent de la boina desapareguda, a sobre del cap d'un servidor 

s'ha perdut una boina negra rodona, amb un piu al mig (vaja, rollo txapela). respon al nom de "bonjú" i no és gens tímida. no mossega. va ser vista per últim cop al xapulina roc, crec que al final del concert de skalariak. si algú la troba serà recompensat generosament, ja que té un fort valor sentimental

fa estona que tinc enganxada aquesta cançó i que la vaig xiulant pel carrer. el motiu no té gaire a veure amb lletra, sinó més aviat amb el títol de la cançó. de totes maneres, us en poso la lletra, que és molt maca


betagarri - verde

oye niña escucha lo que digo,
oye niña mira estoy perdido.
desde que te has ido no me hallo,
desde que te has ido y me has dejado.

y cuando canto al amor
y dejo a un lado el dolor
vuelvo a ver otra vez tu color.

cuantos colores hemos vivido,
cuantos dibujos hemos creado,
y con los pinceles de mis labios
todo tu cuerpo entero he pintado.

sé que nadie entiende lo que digo,
sé que nadie es verde ni amarillo,
sé que lo difícil es sencillo,
dime tú qué puedo hacer contigo.

y el tiempo al pasar
no me deja olvidar
que eres tú la que me hace llorar.

sé que media vuelta no es un giro,
sé que no se pierden los perdidos,
sé que no hay viaje sin recorrido,
dime niña qué hago yo contigo.

aunque lo intento no consigo
imaginarte en amarillo
tu eres verde.
eres mi verde preferido
ver desde fuera lo ocurrido
que fácil es morir dormido


us desitjo que tingueu tanta sort com jo ;)

saps què? crec que seria capaç de predir-te l'avenir a partir dels dibuixos que ha deixat el fum en el paper que està a punt d'encendre's. dic que te'l podria predir, no que te'l digui, eh. de fet, estic convençut que puc veure el teu futur en les formes que deixa la condensació del vapor d'aigua que puja del jacuzzi, en les parets d'aquest pot taurus per mesurar líquids ple de còctel tropical. ei, que tel puc dir, no que te'l digui

dismal euphony - an autumn leave in the circles of time


with neither speech nor portrayal

she gazed up towards infinity's face

and as aloft the circles he rose, a sudden

breath of dark forgotten dreams came true


for never had he entered the fiery gates,

the mirror passage entry

to another existance

to another plane


above the circles emerged another dream

for no man of mortal shell could know

where or when this planet existed


he drifted and saw stars

sweep across the sky

he saw suns perish

he saw visions rise from

emarald darkness

and lunar moonlit seas

a thousand years and then

a thousand moons...

els descobriments científics repercuteixen en avençons tecnològics que milloren la qualitat de vida de la humanitat i n'augmenten la llibertat. tenir cotxe, per exemple, t'otorga més possibilitats d'anar al concert que tu vols. però els que vols tu, no els que vol l'albert... jo ahir hauria anat a berga, però el cotxe era del rai

i vam anar a cerdanyola al concert d'skarface, un grup que mai m'havia acabat de convèncer... fins ahir. quin concert, senyores i senyors, bestial. es van treballar un espectacle amb molt d'estil i ple de complicitats. la sala és molt acollidora, i els teníem a tocar, literalment. serà inoblidable el moment en què els dos saxos van baixar amb el públic. en aquell local vaig respirar màgia, la comunió amb l'ska era absoluta i harmoniosa, i una estrella em va tocar. bé, no en va ser una, en va ser tot un firmament... una rera l'altra

i un cop a barcelona: la decadència. decadència física i moral d'un servidor, dels seus companys, i decadència en l'entorn. a vegades aquesta ciutat que ens ha tocat tenir com a capital em fa fàstic. sort de la companyia, sort dels croissants, sort de la boina, sort de les constel·lacions. i allà a la urb, en un dels llocs més indesitjables un dissabte a la nit, la plaça reial, els de barcelona eta! ens esquitxaven i els paquis ens assetjaven amb galàxies de pagament. ens vam encreuar amb cubà de naixement, gallec esportivament, basc de pas i català de residència. em va semblar interessant i entretingut parlarhi, tot i que en algun moment es feia pesat. en vull destacar una frase. un dels nombrosos cops que un paqui ens va oferir un reactor nuclear de fusió natural, el borja va fer un comentari de l'estil "macho, pero si es la tercera vez que has pasado!", i el gorka (així ens digué que l'anomenessim, el del depor) va deixar anar: "me dijeron que los catalanes eran amargados, ¡pero estos...!"

i avui, ressaca del mil. com feia temps que no patia. i a sobre, mal de queixal, caminada infructuosa fins a sant ponç, dinar familiar a can deu... tinc moltes ganes que arribi la segona quinzena d'agost, i de poder gaudir de la ressaca al sofà de casa els tiets, amb la clara fent-me carícies i el bartolo ronronejant als meus peus... i arribarà el vespre, quan la ressaca comença a minvar, la posta del dol treurà la laura del solàrium, agafarem la garrafa, que serà festa major

sort!

eis!

s'acosta el bon temps, i amb ell els festivals i concerts a l'aire lliure. i el millor de l'any: xapulina roc! informació i comentaris, a la pàgina que s'està currant el roc: http://www.xapulinaroc.blogspot.com

aprofito per recomenar-vos els acudits del "camarero" de la pàgina del santi. són genials! el link està aquí al costat, a mà dreta

sort!

no hi ha res de nou sota el sol... vols dir?

la terra és bellíssima. la veig envoltada d'una aurèola blavosa, i deixant vagar la mirada pel cel veig passar del blau al turquesa, d'aquest al violeta i a l'obscuritat de la nit

yuri alexeievich gagarin

estàs tan tranquil, relaxant, mantenint una conversa banal. la situació flueix amablement i et sents recolzat. el teu inconscient decideix augmentar aquesta sensació de seguretat sentint la força de reacció del respatller de la cadira al presionar-lo amb les espatlles. fas el gest, però la cadira no et retorna res, simplement es desplaça. es desmonta. tota ella es fa pedaços. ella i tu baixeu junts en caiguda lliure fins al terra. llavors te n'adones que la duresa del terra és semblant a la de la realitat

jazz davant de notre-dame

en blanc passejava pels jardins de darrera notre-dame. en blanc era un gat blanc. passejava per un terra blanc. la pedra de la catedral era blanca. va anar fins al blanc pont des arts, el va travessar, i va arribar a un transitat i blanc carrer. un cotxe blanc l'atropellà. ell ho veia tot blanc, mentre tot ell es tornava de color vermell

de sobte, blanc es despertà. des d'una acollidora teulada a montmartre, veia la tour eiffel. l'acabaven d'encendre i semblava un horrorós arbre de nadal. blanc va decidir que estaria molt millor al sofà de le village

parís, 15/3/5

ballant ska amb un home blanc, amb patins, prop de les halles, parís

txiguirop, txiguirop, txiguirop! 

si maco és somiar, preciós és acomplir un somni


parís, 15/3/5

i ara és tard. el terra s'enfonsa i la sorra s'aixeca. ells ens criden a agafar les armes, i l'únc que agafen tots plegats és un morat de l'òstia. bé, també n'hi ha que pillen catxo. mentrestant, jo em barallo amb un terreny irregular i traïdor, perquè he fet tard. les excavadores amenacen, i ells, enlloc d'usar la negra pólvora, n'usen una de blanca. no sé què és pitjor. insisteixen amb què cal armar-se per ser respectat. conclusió: els està bé no ser respectats. els ho dic, els dic que són uns hipòcrites i que, a més, "nunca tendrán las armas la razón" (quanta raó!), i ells em responen que "tu, fantasma, de què et queixes? si en ta vida no has fet res! no parlis malament dels altres, mira tu de fer-ho bé". i jo ho faig fatal (faig tard), m'equivoco de dia i d'idea. veig blanc el que hauria de ser roig. omplo els pulmons de pols, i el pols em va a cent pensant en el que hauria pogut ser. i em comporto com un imbècil, fent el possible per poder-me'n penedir després. "units a goku no hi ha cap perill". els vodria dir que "i avui, que he fet tard; sé que no m'ho treuré del cap; però als que criden que corbera es crema, els vull demanar si han vist el meu tap; aberotim, aberrotam, a la vera, vera, vera de sant joan!". i marxo amb la cua entre les cames a estudiar per treure'm el carnet de conduir. tot i que quan tingui carnet i cotxe, seguiré fent tard


els pets - tard

la primera vegada et va xocar
no sabies si anava disfressat
botes camperes, arrecada al nas
i els cabells, més llargs que ta germana

tot i que el bar no era pas petit
i estava ple, de fet com cada nit,
travessant els gots i els teus amics
aquells ulls et feien mal de panxa

però era tard,
tenies una cita l'endemà,
te'l vas creuar a la porta i us vau mirar
poc a poc,
sense dir ni un sol mot
i finalment et va donar un somrís de comiat

de res no va servir ficar-te al llit
tancant els ulls el tenies allí.
a l'endemà t'havies adormit,
vas fer tard a la cita acordada

divendres a les onze puntual
ja eres a la porta d'aquell bar
ni tan sols queda un nom per recordar,
però al cap sempre tindràs
aquell estrany
i tot el que hagués pogut ser i mai no serà

mentre els teus amics tan ben vestis fan bromes,
aquell bon partit
que tu tan llesta vas triar
et diu "t'estimo" i tu no el pots mirar

- se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada, per experimentar la sensació anomenada "diversió" lluny dels espais dissenyats amb aquesta finalitat;

- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!

- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;

- a la foguera! mort a l'heretge!

- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;

- que el matin! que el pengin! a la foguera!

- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;

- a la foguera! a la foguera!

- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;

- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!

- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;

- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!

- per revolcar-se en la pròpia merda;

- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!

- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;

- time to die! ride the lightning!

- per ser oblidat, insignificant, invisible;

- cremeu-lo! cremeu-lo!

- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;

- a la guillotina! mateu-lo!

- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;

- a la foguera! a la foguera! que es cremi!

- i per ser lent.

- a la foguera!

- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?

- a la foguera

ell: hola, viejo amigo, cuánto tiempo sin vernos las caras, cuánto tiempo sin cruzarnos en esta calle tan cambiada en la que, en cambio, parece que no ha cambiado nada. ¿qué es de tu vida? ¿todo bien?

ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,

dos: buáh, chaval!

ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada

ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte

dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano

ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje

dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas

ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;

ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad

ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más

ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?

ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?

ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve

ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos

el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos

eis!

ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:

són els estrets, un riuet típic dels ports, amb molts llocs on s'hi pot banyar i amb roques impresionants al costat. la foto l'he tret del google, però quan el santi em passi les fotos que ha fet ja en penjaré alguna, que segur que són millors que aquesta. bé, i quan no estigui tan fet pols com ara també escriure quelcom d'interessant

sort!

"els vídeojocs no tenen cap influència sobre els infants. vull dir que si el pac-man hagués influenciat a la nostra generació, estariem tots corrent per sales fosques, mastegant píldores màgiques i escoltant músiques electròniques repetitives"

kristian wilson, nintendo inc., 1989

sccpp: sabotaje contra el capitalismo pasándoselo pipa

qualsevol dia...

... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí

per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps

...qualsevol dia tu pots morir

sr albert canellas pages, srta gemma gabaron vicente, sr santiago garcia navarro vuelan en:

sábado 12 marzo
la facturación abre a las 10:50; cierra a las 12:20
barcelona a paris orly (terminal sud)
vuelo 4782; sal. 12:50; lleg. 14:35

tenia molta febre, acompanyada els primers dies de suors, i després, com si els porus de la pell fossin obstruïts, aparegueren innombrables pústules. tot el cos de grenouille es va cobrir de butllofes vermelles. moltes es reventaven, vessaven llur contingut aquós i tornaven a omplir-se. d'altres creixien fins a convertir-se en veritables furúncols, gruixuts i vermells, que s'embotien, esclataven com cràters i escopien un pus viscós i sang barrejada amb filasses grogues. passat un temps grenouille semblava un màrtir que, lapidat des de dins, supurés per cent ferides


patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf

aquest negre me'l passaré estudiant, perquè veig que ho tinc molt divendres