diumenge passat anava carregat de llenya per un dels camins del pessebre, el que va per abaix. més enllà de la casa del caga tió, vaig veure una de les alzines de les que creixen a la paret. allà fa molt pendent i el terreny és molt rocós, de manera que hi ha diversos arbres que neixen en un terreny pràcticament vertical. aquella alzina, en concret, es força espectacular, perquè sobresurt força en horitzonal, i et fas creus de com s'ha d'aguantar d'aquela manera. bé, en realitat, diumenge vaig pensar: "està a punt de caure"

em vaig sorpendre a mi mateix, amb aquella conclusió. veia claríssim que en qualsevol moment podia caure. de fet, tard o d'hora caurà, no s'hi quedarà pas tota l'eternitat

ara bé, fa uns anys no ho veia així. abans veia aquell arbre com una proesa. era una alzina que li havia tocat nèixer en una paret i havia decidit crèixer ben amunt i aguantar-se fort a la paret, sense cap mena de posibilitat de caure. m'hi havia enfilat algun cop i tot. estava segur que era inamobible. l'arbre feia temps que era allà, no? doncs llavors duraria per sempre. què podia canviar perquè caigués? les lleis de la física seran les mateixes, l'arbre seguirà igual

no era conscient de l'escala temporal. una acceleració petita no provoca canvis perceptibles a temps petits, però a llarg plaç produeix un desplaçament important. no veia que les coses -potser no totes les coses, però sí la majoria- cauen de mica en mica. el que avui et sembla etern, demà pot caure. el final que no et planteges ni que existeixi es pot presentar davant teu en qualsevol moment