kristian wilson, nintendo inc., 1989
25/01/2005
23/01/2005
qualsevol dia...
... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí
per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps
...qualsevol dia tu pots morir
... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí
per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps
...qualsevol dia tu pots morir
Subscribe to:
Posts (Atom)