avui al berenar del soci hi havia molts viejos. i amb viejos no em refereixo a que hagi passat molt de temps des del seu naixement biol?gic. vull dir que l'ambient em semblava passat, antiquat. em donava la sensaci? que en aquella sala no havia passat el temps, i que m'havia traslladat a una altra època. i no era, en absolut, una sensaci? agradable. jo sempre he defensat i defensaré la personalitat "de poble", i vull que corbera la mantingui. per? també sé que hi ha coses dins d'aquesta personalitat que val més, diguem-ne, reformar...

per? aix? no és el que venia a escriure aqu?. "quan t'aborreixes, penses", diu el meu pare. dons durant el putu berenar he tingut temps d'aborrirme bastant. "i quan més t'aborreixes, més penses", segueix dient mon pare. jo estava a la sala de la societat st telm menjant-me un gelat i el coco. rallar-se, en diem ara, a donar tantes voltes a les coses que acabes decidint que tot és una merda. i dubtes de tot. de tot. he clavat la cullereta al gelat, el qual ha anat a parar d'un cop a la taula. he recolzat l'esquena a la cadira tot deixant anar un sospir, sense pensar en qui em pogués sentir. li he comentat a mon pare: "m'aborreixo i penso massa". i ell m'ha respost: "dons imagina ta mare, que s'ha passat tot el mat? sola aborrint-se". ja n'haviem parlat amb mon pare de les depres de ma mare, que s?n conseqüència (en part) de que té massa temps per pensar. passa moltes hores a casa amb l'?nica distracci? del pesat de mon germà i ara, a sobre, la iaia de reus. per cert, que estic a la meva habitaci? i ella intenta dormir, me n'hauria d'anar. a més, carda una pudor tant forta i insuportable que em començo a marejar. me'n vaig a la cuina a llegir

sort