¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?

fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor