no sé si m'enfonso o és que tot se'n va volant al meu pas. potser ara ploro però demà junts podrem riure més alt
gula. necessito caramels. menjar, llegir, beure, internet, música...: caramels. no estic bé, no estic còmode. no faig res, em proposo molts projectes (futures decepcions), dono voltes, sé que haig de fer coses. tinc poca feina i ho deixo per després; demà no ho hauré fet. després ho faré... qualsevol escusa es bona per fer una altra cosa: una altra cosa que no serveix per res, que no em satisfarà i que em produirà més angoixa. una altra cosa que em servirà de caramel. em corquen les dents, em fa mal l'estómac, em surten llagues... el gust pot ser bo, però efímer. després del primer (l'acabo aviat) en necessito un altre, i un altre... en realitat no sé si mai ha existit el primer caramel. els vull per desfogar-me i em deprimeixen. la depressió em fa fer malament les coses. o em fa veure que les faig malament. o, simplement, la premonició que les faré malament m'inhibeix de començar. això em deceb i la decepció em crea ràbia, ràbia Linkin Park. llavors necessito a little room to breath i penso en run away and never say goodbye. però em limito a buscar un caramel. sembla que mai arribarà el moment en què m'adoni que it's easier to go than face all this pain here all alone. perquè sol? perquè no necessito nigú, mai ho he necessitat. perquè tampoc em serveixen de res ni els vull, sé que faci el que faci estaré així... és qüestió d'hormones. a més quan parlo amb algú canvio, no estic com estic ara. em poso de mala òstia i sóc borde. molesto a la gent i és normal que així no em puguin ajudar
el meu germà? una pel·lícula? una conversa amb algú que no s'adona què fa? els meus nens de l'esplai? no sé què, però sempre hi ha alguna cosa que em treu d'aquí. ja triga. les notes? no, les notes no, al menys aquest cop. no. simplement és cosa d'hormones. hauria de prendre vitamines o alguna cosa per l'estil. un cop la meva mare em va fer prendre jalea real; se n'adonava que em passava alguna cosa. edat del pavo? adolescència? espero que sigui això, així no durarà per sempre
Sólo Los Solo demà a la sala el Sielu a Manresa! jo vull tenir cotxe, diners o gent que li agradi Sólo Los Solo
perquè sóc tan egoïsta? jo vaig fent, tan panxo, passota, fred, que em passi el que déu vulgui. tot m'és igual. estic preparat per totes les possibilitats, res em fa canviar la cara. em diuen que un company de classe ha mort i no m'afecta en absolut. en canvi, una variació en les segregacions endocrines, i pum! tristesa
mentre he escrit això he menjat formatge, pa i un iogurt i he escoltat vicios y virtudes de doble v . quan acabi aniré a veure si queden chiquilín ositos. si no aniré a mirar al moble-bar. per això no vull aprendre a liar: llavors els mais es convertirien en caramels
no es escusa, pero está escrito sin musa