avui estic eufòric, feliç. el dia em sembla esplèndit, el menjar està molt bo i fins i tot em veig més alt. la naturalesa de l'home és buscar la causa de les coses, diu kant. doncs bé, això em disposo a fer. crec que he trobat tres opcions:

opció 1: visc en un anunci de compreses. descartat, ja no estan de moda (els anuncis de compreses, vull dir)

opció 2: he començat bé el dia. què he fet aquest matí? normalment no me'n recordo molt bé dels primers minuts de vida de cada dia. però avui sí. no em sorprèn gaire perquè de fet he començat a escriure aquest post com a causa del que he fet aquest matí

no sé a què ha vingut, però mentre era a la dutxa m'he posat a reflexionar. tot ha començat amb el coneixement que li tinc mania a súnion. no sé perquè ho pensava justament llavors. el cas és que és cert, li tinc mania. critico sistemàticament tot el que hi té relació. potser ho faig amb arguments aparentment sòlids i en aparença me'ls crec, ja que concorden amb la meva ideologia, mes tinc clar que ho faig irracionalment. en realitat li tinc mania. i perquè la naturalesa humana és buscar les causes de les coses, m'ho he preguntat. potser per l'estrany estat de trànsit entre dos móns que visc entre les sis i les nou, la resposta ha arribat; i ha arribat ràpidament i contundent. m'he recordat que quan tenia uns onze anys tenia un gran amic. era el meu millor amic i jo el necessitava moltíssim. era com era per ell. però últimament ell anava més amb un altre amic que amb mi. aquest altre anava amb ell a bàsquet (llavors vaig començar a plantejar-me apuntar-m'hi). i l'any següent ells dos anirien a la mateixa escola per començar la eso. anirien a súnion. a mi el meu tutor em va recomanar que hi anés; jo volia anar-hi. era molt important per a mi, en depenia que la meva vida seguís com fins llavors. però els meus pares no podien pagar-ho. vaig anar a l'ies públic i gairebé no ens vam tornar a veure. mai hem tornat a tenir aquella confiança. és molt trist, però tots dos érem fets d'una manera especial, i no ens mouriem per poder veure l'altre. durant un temps (llargs mesos) jo estava estressat pensant en que potser l'havia de trucar, en què li diria si me'l trobava... em vaig obsessionar, fins i tot hi somiava i em feia por anar pel carrer prop de casa seva. em feia pànic afrontar la situació, el fet que jo sabia que desitjava fer una cosa però no m'hi atrevia. vaig arribar a odiar súnion

aquella pèrdua em va afectar molt. aquell cop no vaig apendre, encara no, una cosa importantíssima: les relacions entre les persones canvien. pensar en tot això m'ha aclarit moltes coses que m'han passat més tard. moltíssimes. crec que totes les relacions que he tingut des de llavors han estat marcades per aquell fet. i aquest descobriment m'ha deixat molt tranquil. però de la mà de cada resposta arriben més preguntes. no m'agrada súnion perquè sóc comunista o sóc comunista perquè no m'agrada súnion? :S

mitja hora a la dutxa. tinc comprovat que quant més temps tinc per dutxar-me, més en necessito

sort!

hi havia una vegada una dona que vivia en una caseta. un dia anava a sortir de casa. però es va adonar que no sabia cap a on anar: si cap el camí que pujava al turó, per les escales que baixaven a la platja o per la carretera que anava a ciutat. es va quedar parada a la porta de casa, reflexionant-hi. pensa que pensaràs, li va venir set. va anar a la cuina i va veure que hi havia aigua, suc de piña hacendado i llet de soja. no sabia què li venia més de gust. mentre s'ho rumiava la panxa li va començar a fer rau-rau: quina fam! ja era ven bé l'hora de sopar. hi havia macarrons (les sobres del dinar), verdures al congelador i embotit a la nevera. ves quin dilema, què es podria fer per menjar? no s'acabava de decidir. i mentre es decidia es va adonar que feia fresca. va acostar-se al termòstat i anava a pujar-lo, però, fins a 18 graus celcius o fins a 20?

la policia, alertada pels veïns, va trobar el cadàver. el forense va destacar signes clars d'hipotèrmia, desnutrició i deshidratació. diagnosi: desconeixement del propi desig