mazen era un noi de quinze anys quan el seu germà petit va morir. va morir, senzillament, de gana. a casa passaven una època de vaques magres, molt magres. excepte el més petit, els altres sis germans treballaven tots. el pare havia mort a la guerra, i la mare no treballava perquè el seu germà, que era l'home que s'ocupava d'ella, no li ho permetia. el petit estava molt prim, va emmalaltir, i el seu dèbil cos no aguantà gaire


amb 22 anys en mazen estava casat i aviat seria pare. però ell no volia que al seu fill li esperés el mateix futur que al seu germà. va estalviar uns diners, va agafar el poc que tenia i va deixar la seva dona a casa els pares d'ella. va marxar del pakistan amb la motxilla mig buida i el pit ple d'esperança.


va travessar fronteres, muntanyes i mesos. va haver de pagar una plaça en una patera plena que va naufragar. va nadar uns eterns quilòmetres mentre veia els companys com anaven desapareixent sota les ones.


amb el poc castellà que havia après a pronunciar, en mazen va avisar al cap d'obres que el mur es movia cada cop que hi treballaven màquines aprop. no li va fer cas. aquella tarda, la seva dona el va trucar al mòbil per anunciar-li que havia nascut la seva filla. el so del mòbil va ajudar als bombers a localitzar entre la runa del mur el cadàver d'en mazen i els quatre companys que havien mort amb ell.






és una història inventada, però perfectament possible en el món del capital. quan tot es mesura en diners, la mort d'un obrer pot ser un cost assumible.


cinc persones han mort al poblenou víctimes del liberalisme. víctimes del nostre benestar econòmic. víctimes del lliure mercat. víctimes de la cultura del mal menor. víctimes de "el que compten són els resultats. oi que vivim millor que els nostres avis?". víctimes de la hipocresia dels que ens creiem la democràcia. víctimes del nostre consumisme. víctimes de les prioritats


quan ens n'adonarem?


socialisme o barbàrie

estava escribint una mena de crònica dels sanfermines. però he vist que no acabaria mai

el dissabte, després de sopar en un bar de villava amb l'oihane i la sandra, vam anar cap a la bajera. allà hi havia un munt de gent preparant-se per sortir de festa. i de cop i volta sona una cançó que em va marcar. i ho vull compartir amb vosaltres


http://www.youtube.com/watch?v=CsLuBtIGMVw

al programa del buenfuente (es veu i se sent millor)


http://www.youtube.com/watch?v=CPP0d7ckqOg

en un concert (aquí està la cançó sencera)


la promotora de que es posés la cançó era la miriam, tot un personatge. no va parar de posar-la fins que els catalans no la vam cantar amb ella. i jo encara no he parat de cantar-la mentalment

sort!


ps: si voleu us la passo sencera en mp3 ;)

fa unes setmanes vaig dir que faria una tongada d'arguments pel sí i pel no. no ho he fet, principalment per pal, i perquè hi ha coses més importants que l'estatut

a la gent del carrer no l'importa massa el debat estatutari. per això avui us volia comentar una cosa sobre els problemes reals de les persones

una d'aquestes dues imatges es diu bouda. l'altra es diu kiki. qui és qui? primer penseu-ho i després obriu els comentaris i poseu el que creieu. és interessant que això ho fagi quanta més gent millor, així que si-us-plau fes-ho, encara que estiguis aquí de passada

recorda: quina de les dues imatges es diu kiki i quina es diu bouda?

mercès!

ps: la plataforma per catalunya utilitzarà el teu sí en contra de la immigració. ciutadans de catalunya utilitzarà el teu no en contra del català. els verds-alternativa verda utilitzarà el teu nul en contra de l'energia nuclear. però vota en funció del text de l'estatut de la moncloa i deixa't estar d'hòsties!

fa unes setmanes hi va haver una febre entre els joves catalans per fer macrobotellons, copiant el que es feia a la resta de l'estat. coincidint amb el temps, a perpinyà i a la resta de l'estat francès els joves es manifestaven pels seus drets laborals

llavors es va fer molta demagògia sobre el tema. es deia que els joves d'allà es manifesten per causes superiors, que ells són compromesos. que nosaltres només ens sabem reunir per emborratxar-nos

jo vaig criticar molt que es volgués comparar. però avui sóc jo el que comparo

el problema no és dels joves. és dels catalans

en tot cas, com ja he reconegut, faig demagògia. i, segons en javier solana, la meva demagògia "frega el delírium trèmens". físic sòlid havia de ser! mort als sòlids! visca els astrofísics! ui, crec que parlava de poítica i m'he desviat

el cas és que no sé què vol dir "delírium trèmens". però crec que ve a dir "al igual no flipes ni res, nen! que al teu país no li reconeixerem cap dret mentre un espanyol tingui el més mínim poder a la ue, que serà per sempre, perquè la ue es governa dels dels consells de ministres"

visca l'art!

recordo un aplec de sant ponç de fa molt molt de temps. jo potser tenia 6 anys. a mi m’agradava molt dibuixar i vaig participar al concurs que cada any hi organitzava l’esplai. vaig guanyar un premi, no sé quin. el cas és que la montse ros em va donar un camió de bombers enorme. jo m’hi podia pujar a sobre! llençava aigua i tot. recordo sobretot la il•lusió que em va fer. i la il•lusió amb què durant molts anys vaig anar participant al concurs. perquè m’agradava dibuixar. perquè estava a la natura. perquè sonaven sardanes. perquè feia olor a primavera. perquè l’ermita és preciosa, i és nostra. perquè era part de la comunitat

la montse ros fa temps que no és a l’esplai, però segueix a l’organització de l’aplec. ara jo sóc monitor i he organitzat el concurs. hem repartit llapis, papers, regals. i ens han tornat art, il•lusió, alegria

no vull ser vanitós. ja sé que si no ho hagués fet jo, ho hagués fet algú altre, i possiblement molt millor. però enteneu-me. el cas és que jo vaig contribuir en allò. és indescriptible la sensació que vaig sentir al veure en la canalla la mateixa il•lusió que havia sentit jo anys enrere i saber que era en part gràcies a mi

ARGUMENT PEL NO

aquest és un argument poc currat. però tinc son i és tard

l'altre dia em vaig comprar el punt, i hi havia el "dossier econòmic", una mena de suplement sobre economia. havien fet una enquesta a empresaris catalans. entre d'altres coses, preguntaven sobre la intenció de vot en el proper referèndum. crec que cap a un 60% (en tot cas, una ampla majoria) va dir que votaria que sí. és cert que la dreta espanyolista està en contra de l'estatut, però per immobilisme i anticatalanisme. però si la dreta catalanista i la patronal són tant entusiastes amb el sí, a mi no m'hi trobareu fent-los de comparsa

avui estic cansat de tant parlar de política. cansat fins i tot físicament. avui he tingut tres converses amb gent que pensen diferent que jo, per motius diferents. normalment m'agrada. disfriuto canviant opinions amb gent que en pot tenir de millors que les meves. però avui he acabat cansat

tot i això parlaré de política. el 18 de juny tinc una feina a fer i m'ho vull rumiar bé. fa dies que penso en escruire arguments per votar sí o no a l'estatut, i així acabar de decidir-me. a bastanta gent ja he dit que votaré que no, però era per "animar la conversa". en realitat estic igual d'indecís que fa una setmana. em fa ràbia que perquè un partit ara hagi decidit votar no, jo ho hagi de fer

com fa una setmana, vull votar en funció del que em demanen: si aprovo el nou estatut o no
aniré escribint arguments, un per un. n'aniré fent a favor del sí i del no. perquè si alguna cosa tinc clara és aquesta: votaré o sí o no. ni nul polítics, ni blanc ambigu ni hòsties. o sí o no

no sento cap amor especial per l'"obrer" idealitzat, tal com apareix en la
mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en
conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m'haig de preguntar mai a
favor de qui vaig

fragment de homenatge a catalunya, de george orwell

últimament s'està vivint un augment de la reinvindicació de la segona repúbilca espanyola. cada cop es veuen més banderes tricolors, avui fins i tot onejant en alguns dels nostres ajuntaments. hi ha cites de l'azaña als nicks del messenger

i jo no puc fer més que sentir fàstic davant d'aquestes mostres d'espanyolisme fervent. perquè la bandera republicana espanyola és això: espanyola. per sobre de les ideologies, de les esquerres o les dretes, del progressisme o el conservadurisme, de l'estatistme o el liberalisme... per sobre de tot, el que singifica la bandera republicana és una (gran i lliure) sola cosa: espanya

que no ens enganyin: als països catalans no els convé cap república espanyola, de la mateixa manera que no li convé la república francesa, que tan desastrosa està sent per la cultura catalana a la catalunya nord. l'únic comunicat que volem que ens arribi des de la moncloa és la definiva dissolució de l'estat espanyol i la deposició de les armes per part de les seves forces d'ocupació

ni regne, ni república: espanya dissolució!

divendres vaig sortir de classe a les 12, la mateixa hora a la que havia quedat amb l'anna gallet. haviem de refer la feina sobre la sortida de monitors que jo havia desfet al perdre la llibreta. després, cap a molins a treure diners de caixa terrassa, i cap a casa, a dinar. poc després de les 5 va arribar el rai a casa: aquella nit hi havia un gran concert a la kgb i ens ho volíem pendre amb temps de sobres. al cap d'un parell d'hores el rai duia al cotxe un eric, un gerard, un albert i 96 birres (a 24 birres per cap!). llavors vam trobar el quim de vent del pal, les seves amigues ens van dir on era la sala, vam fer concursos per regalar birres a qui guanyava i a qui perdia... i va arribar l'andrea. tocaven the cabrians i mr review. the cabrians va demostrar que són molt i molt bons, que mereixen estar molt més amunt del que estan. i els mr review van demostrar que es mereixen arribar on havien arribat, i van acabar de convènce'm que són el meu grup de ska preferit. tot això, amb amics de l'andrea i meus (fins i tot el borja!) a la sala, però nosaltres vam passar bastant d'ells... els meus per una banda, els seus per una altra, i ella i jo en un altre lloc: mira que som antisocials!

dissabte, molt d'esplai. al matí, comprar per la sortida de monitors, a la tarda, preparar l'activitat d'aquell dia i fer-la. va estar molt divertit: vam ajuntar tres twisters, i quan algú queia havia de superar una prova (tot idea de l'elena). sense tenir-ho gens planejat, després vam anar al cinema. vam veure crash (proposta també de l'elena), una peli molt bona. parla del racisme, amb una visió molt ampla i molt humana. molt dura a estones, i amb trossos molt molt macos. va ser el dia de les tres grans propostes de l'elena (la tercera va ser posar nocilla als tacos que m'havien sobrat del dinar). després, cap a cal didac, a jugar al worms fent uns mojitos
diumenge, poca cosa: reunió de campaments tota la tarda, només interrompuda pel meu bateig en una piscina aquest any

dilluns i dimarts: última sortida de monitors! última? al menys, és la última sortida de monitors del curs. vam anar a la casa dels maristes de llinars del vallès. molta reunió, molta feina feta, i moltes estones kumbes. també vam tenir temps per conèixe'ns millor jugant a un joc amb el que vam descobrir coses molt interessants. no m'ho esperava, arlet!

dimecres, cap a la cerdanya! vam anar amb l'anna membrive i la sara a la molina. la sara i jo vam esquiar, l'anna va pendre el sol. així ens vam treure l'espina de quan hi vam anar amb l'esplai (que fèiem de monitors i, per tant, no vam poder esquiar massa), i vam baixar algunes de les poques pistes que hi havia obertes. fins i tot alguna de vermella! després, al refugi: kiriki, cartes i la xerrera del guarda. a la nit vam anar ni més ni menys que al bowling de l'estació d'esquí, on vam quedar amb la gemma (!). llavors vam descobrir l'ambient nocturn de puigcerdà: tot un descobriment antropològic

dijous vam anar a veure el terreny d'acampada on anirem els matagalls de campaments a l'estiu. és guapíssim, un lloc molt preciós, un gran paisatge, amb el riu al costat, prats on jugar... ens en vam enamorar, i vam sortir d'allà amb una ganes impresionants que fos 1 d'agost. també vam anar a veure els llacs de malniu, tot i que només en vam veure un, tot glaçat; vam dinar a meranges i vam fer la migdiada, rollo dominguero, al costat de la carretera. total, que vaig arribar a casa que acabava el partit del barça, però el vaig poder veure amb la família (faltava la laura, que era a planoles). un final molt emocionant, el madrid eliminat, el barça camí de praga i la família feliç. com diria el francisco: "tu bien, tu hermana bien, nosotros bien: ¡qué bien!". després, conversa amb la mariona i cap a cal rai. allà, jacuzzi amb escuma i tot... escuma de sabó i escuma de birra vessada! vam descobrir que la cervesa pica als ulls més que el sabó

fins aquí la crònica del que he anat fent aquests dies. ara queda el millor: de demà a dilluns estarem l'andrea i jo a besalú, fent el turista. el lloc és magnífic, i fer el turista m'encanta, però això no és el importa. aquests dies m'he envoltat de gairebé tot els amics, de la gent amb qui m'agrada estar, amb els que m'ho passo bé, amb els qui confio. però amb qui tinc realment ganes d'estar d'una vegada és amb l'andrea. ja ens toca uns dies sols. el pitjor és que només seran tres dies, i després en voldrem més

en resum: cada dia, un dia diferent de la meva vida. tot el contrari del que diu la següent cançó:

mr review - everyday another day

he comes home each day at a quarter to six when his lovely wife got his dinner fixed
then he reads the paper, drinks a bottle of beer, when his kids tell stories, he doesn't seem to hear
the TV 'swiched on for the nine 0'clock news
the rooms gets smelly 'he heas put out his shoes
eleven o'clock when he brushes his teeth, a five minutes romance before he falls asleep

is this what he wants?
everyday another day of his life

she gets up at seven, then wakes up the kids
she goes to the kitchen to make breakfast and tea
she's got his lunchbox ready
darling have a nice day
she stands behind the window whan he drives away
the kids to scool
the washing machine
the supermarket
the house is vacuum cleaned
the kids come home at a quarter past for when sha has just returned from her parttime job at a store

is this what she wants? everyday, another day of her life

it's a labour life, you've got to work everyday
you 'got the right to die whan you're old and grey
you realize your life 'past away
but this is not what i want
the labour life, the work everyday
when i'll die i'll simply be replaced, without a choice, without a face!

sometimes she gets suspicious, 'cause he's so often away
a oneday bussiness trip, at least that's what he says
when he comes home she takes his suitcase upstairs
his suit back in the wardrobe
no strange perfumes in the air
the he asks politely
darling how have you been?
she says she stayed at home, the kitchen had to be cleaned
he thinks that is strange 'cause when he felt so alone he tried to call her the whole day
she didn't pick the phone

is this what we want? everyday another day in our lives

sort!

m'ho ha passat el rai, no em pregunteu d'on ha sortit perquè no en tinc ni idea. el cas és que és molt bo!

ni rossell, ni cuevas: ceoe ilegalització per apologia del terrorisme (laboral)

soziedad alkohólika - terrorismo patronal

trabajo precario, poca experiencia,
ninguna medida de seguridad.
trabajo basura, contrato basura,
y a ti te tratan como tal.

todo es tan oscuro, todo camuflado,
en el mercado laboral.
sindicatos comprados, compañeros vendidos,
todos jugando con nuestro pan.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

son muertos baratos, gajes del oficio,
son cosas que pueden pasar.
son solo currelas que no tienen vida,
tu vida en sus manos está.

no tienen lugar en los telediarios,
no nos cuentan lo buenos que eran.
no nos conmueven con su vida privada,
su muerte no da votos, para qué hablar.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

ellos te matan con premeditación
con alevosía, sin compasión,
sin arrepentimiento ni remordimiento,
te ponen en el paredón.

terrorismo patronal!
terrorismo laboral!

son daños colaterales de su bienestar,
daños colaterales de la economía liberal.

posant-la en bitllets l'únic que hem aconseguit és omplir-la de merda

eis!


l'altre dia estava ordenant i netejant l'habitació, i em vaig trobar amb una senyora relíquia del passat: tabac del sa! i encara hi queden dos cigarretes. us recordeu, de quan el tabac no matava, ni deixava estèril, ni feia emmalaltir la gent del teu entorn...? bé, perjudicava seriosament la salut, però això també ho fa el fum dels cotxes o els productes químics de neteja. realment, abans les fumadores vivien més tranquil·les que ara. de fet, es consideraven persones, com si fossin no fumadores. vivien més tranquil·les que ara, sí. menys anys que les no fumadores (això segueix igual), però més tranquil·les


salut!

diumenge passat anava carregat de llenya per un dels camins del pessebre, el que va per abaix. més enllà de la casa del caga tió, vaig veure una de les alzines de les que creixen a la paret. allà fa molt pendent i el terreny és molt rocós, de manera que hi ha diversos arbres que neixen en un terreny pràcticament vertical. aquella alzina, en concret, es força espectacular, perquè sobresurt força en horitzonal, i et fas creus de com s'ha d'aguantar d'aquela manera. bé, en realitat, diumenge vaig pensar: "està a punt de caure"

em vaig sorpendre a mi mateix, amb aquella conclusió. veia claríssim que en qualsevol moment podia caure. de fet, tard o d'hora caurà, no s'hi quedarà pas tota l'eternitat

ara bé, fa uns anys no ho veia així. abans veia aquell arbre com una proesa. era una alzina que li havia tocat nèixer en una paret i havia decidit crèixer ben amunt i aguantar-se fort a la paret, sense cap mena de posibilitat de caure. m'hi havia enfilat algun cop i tot. estava segur que era inamobible. l'arbre feia temps que era allà, no? doncs llavors duraria per sempre. què podia canviar perquè caigués? les lleis de la física seran les mateixes, l'arbre seguirà igual

no era conscient de l'escala temporal. una acceleració petita no provoca canvis perceptibles a temps petits, però a llarg plaç produeix un desplaçament important. no veia que les coses -potser no totes les coses, però sí la majoria- cauen de mica en mica. el que avui et sembla etern, demà pot caure. el final que no et planteges ni que existeixi es pot presentar davant teu en qualsevol moment

camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix

aquest cap de setmana he fet un monogràfic d'orientació i cartografia. ara mateix estic del tot desorientat, i sé menys que mai quin és el meu lloc. almenys sé amb qui vull ser-hi

davant, un bosc infranquejable i tenebrós. intento entrar-hi, m'hi perdo. hi busco un tresor, un misteri. quan sembla tot perdut, una llum apareix d'entre les fulles

uns matolls que fa un moment semblaven un mur s'aparten per deixar-la passar. corre saltironejant, cobrint-se tan sols amb la seva llarga cabellera daurada. és la transformada de fourier! de manera natural, ella se m'apareix i duu dins seu la solució al meu problema

seguir caminant, creant nous camins

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig fluir un paisatge decadent. terres desplaçades, ciment imposat, records d'arbres, aigua (segur) pestilent. penso que és un paisatge suburbial. però, de fet, el que acostumem a entendre com a paisatge suburbial conté edificis bruts, murs plensd e grafits, una antiga estació de tren ara abandonada... la decadència d'una mediocritat. però penso que jo podria descriure aquest paisatge perquè semblés suburbial"

- joven! joven!

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig cotxes nous darrere un aparador. últiam parada. no puc anar més enllà"

- mierda!

avui és el dia de la verge del pilar, patrona dels exèrcits d'espanya. des dels sectors de la societat que es fan dir progressistes i/o catalanistes es critica i menysprea aquesta institució. però val a dir que l'exèrcit també ha aportat coses bones

a inicis dels gloriosos anys 80 jaume cañellas feia la puta mili a madrid. li va tocar la feina d'encarregat d'un magatzem. ell, tot i les seves dificultats per parlar castellà, va fer-hi alguns bons amics. es reunien al magatzem, d'amagat dels oficials, i hi cataven els productes que hi havia. va ser en una d'aquestes reunions (que avui dia definiriem com a "botellons") que es va produir el fet al qual ens dirigim

el nostre pare va barrejar vi i cocacola. va inventar el calimotxo!!!! hem d'agrair-li de tot cor aquell invent. a més, ni tan sols ens cobra drets d'autor!

per cert, el vi que utilitzaven no era don simón precisament, sinó "faustino iv" (o sexto, el nostre pare no ho recorda del tot bé). tot un luxe

laura i bert

no tothom té la mateixa fusta de líder que en lenin

[pels que no sàpiguen rus: treballeu per l'esplai, camarades!]

eis!

aquets dies m'he passat força hores a casa, en teoria per fer comptes de l'esplai, estudiar pel carnet, termo, ordenar-me l'habitació... total, que he acabat fent molts volts per internet. us recomano algunes de les webs que he visitat

una és postsecret, una pàgina on gent anònima envia postals descobrint els més íntims secrets. ja us la recomenava en l'últim post, però és que és molt bona... potser la posaré com a enllaç permanent

l'enllaç que ja és pemanent és el d'un bloc que es diu corbera informació. els de corbera hi veureu el que tots més o menys sabem, que corbera se'n va a la merda, però amb detalls, dades concretes i fotos. i als de fora, els servirà per veure que, realment, "corbera se quema!". des d'allà hi ha enllaços a d'altres pàgines de l'estil. no us perdeu el nou despatx de l'alcaldessa! XD

l'últim enllaç que us recomano, no per últim menys important, és el de l'esplai. és un enllaç ja vell a la meva llista, però "últimament" ha millorat molt. feia temps que no la visitatva, i m'ha sorprès. el fede i el santi s'ho han currat moltíssim, ara toca que entre tots li donem la funcionalitat que ha pot arribar a tenir (ben aviat hi haurà crònica dels campaments matagalls'05). i amb un flagrant fòrum!

sort!

voleu saber un secret?

després del primer quart del partit l'equip de vermell ha acabat amb un avantatge claríssim, ja que l'equip blanc ni s'havia adonat que havia començat el partit. però en el segon quart els blancs han reaccionat i han marcat molts gols. ara bé, també han deixat els pals de la porteria vermella ben abonyagada dels cops que han fallat. fins i tot s'han fet algun gol en pròpia porta. mentrestant, els rojos han tingut una discreta presència a la pista, amb pocs bàsquet i algun tir de lluny. cal destacar-ne un triple a l'últim segon. aquesta trista actuació es podria explicar pel fet que els de vermell s'han disputat la pilota entre ells durant tot el quart, i que fins i tot hi ha hagut un tap entre membres del mateix equip

així estan les coses, amb un marcador impossible d'avaluar i sense cap norma clara. seguirem informant de l'evolució del partit després de la mitja part

sort!

ps: no sé perquè, ara els posts se'm posen més avall dels enllaços i els arxius... casum el blogger, que cada dos per tres el canvien i ens carden als que resistim amb plantilles velles!

oh xibeca, de color morè, pell dura de vidre. no pas de plàstic, perquè llavors no serveix de res llençar-te un cop buida contra els municipals que ens intenten fer acabar la festa

oh xibeca, plena de perles de rosada, tu ets per compartir, si és que et vull compartir. perquè també puc ser egoista i tenir-te només per mi, tota l'estona que faci falta fins arribar al final, quan només et queda per oferirme una amalgama tèbia i insípida d'espuma i babes

oh xibeca, bon acompanyament del menjar, bon inici de festa, gran punt final de la nit

eis! notícia fresca!

la bonjú no ha sigut trobada. per mi, vull dir, perquè suposo que algú altre l'haurà trobat. de fet, crec que ara mateix tapa la closca d'una persona intrèpida, lluitadora i viatgera. la resguarda del gèlid vent que llisca sobre el mar caspi. la persona a qui protegeix podria guarir-se a l'interior del vaixell (un atrotinat enginy de fabricació soviètica), però prefereix gaudir de la primera nit estrellada que veu en molts dies. al cap, almenys, no hi passa fred

però no és aquesta la notícia. el que us volia anunciar és l'aparició d'una nova boina, a qui podriém anomenar "caisso". avui arribava de la màgica sortida de l'esplai a sant marçal del penedès, quan la laura me l'ha presentat "de part de la rach". "collons com s'ho ha currat", he respost jo, sempre amb el lirisme als llavis. la raquel, principal sospitosa del cas de la desaparició de la bonjú, em va prometre que me'n compraria una altra. jo li vaig dir que no feia falta, que no era pel que m'havia costa (5€), sinó pel valor sentimental. aquella bonia me l'havia comprat a montmartre, en un viatge molt important per a mi. però ara ella m'ha regalat una altra boina amb un fort valor sentimental. moltes mercès!

us desitjo que tingueu tanta sort com jo

foto recent de la boina desapareguda, a sobre del cap d'un servidor 

s'ha perdut una boina negra rodona, amb un piu al mig (vaja, rollo txapela). respon al nom de "bonjú" i no és gens tímida. no mossega. va ser vista per últim cop al xapulina roc, crec que al final del concert de skalariak. si algú la troba serà recompensat generosament, ja que té un fort valor sentimental

fa estona que tinc enganxada aquesta cançó i que la vaig xiulant pel carrer. el motiu no té gaire a veure amb lletra, sinó més aviat amb el títol de la cançó. de totes maneres, us en poso la lletra, que és molt maca


betagarri - verde

oye niña escucha lo que digo,
oye niña mira estoy perdido.
desde que te has ido no me hallo,
desde que te has ido y me has dejado.

y cuando canto al amor
y dejo a un lado el dolor
vuelvo a ver otra vez tu color.

cuantos colores hemos vivido,
cuantos dibujos hemos creado,
y con los pinceles de mis labios
todo tu cuerpo entero he pintado.

sé que nadie entiende lo que digo,
sé que nadie es verde ni amarillo,
sé que lo difícil es sencillo,
dime tú qué puedo hacer contigo.

y el tiempo al pasar
no me deja olvidar
que eres tú la que me hace llorar.

sé que media vuelta no es un giro,
sé que no se pierden los perdidos,
sé que no hay viaje sin recorrido,
dime niña qué hago yo contigo.

aunque lo intento no consigo
imaginarte en amarillo
tu eres verde.
eres mi verde preferido
ver desde fuera lo ocurrido
que fácil es morir dormido


us desitjo que tingueu tanta sort com jo ;)

saps què? crec que seria capaç de predir-te l'avenir a partir dels dibuixos que ha deixat el fum en el paper que està a punt d'encendre's. dic que te'l podria predir, no que te'l digui, eh. de fet, estic convençut que puc veure el teu futur en les formes que deixa la condensació del vapor d'aigua que puja del jacuzzi, en les parets d'aquest pot taurus per mesurar líquids ple de còctel tropical. ei, que tel puc dir, no que te'l digui

dismal euphony - an autumn leave in the circles of time


with neither speech nor portrayal

she gazed up towards infinity's face

and as aloft the circles he rose, a sudden

breath of dark forgotten dreams came true


for never had he entered the fiery gates,

the mirror passage entry

to another existance

to another plane


above the circles emerged another dream

for no man of mortal shell could know

where or when this planet existed


he drifted and saw stars

sweep across the sky

he saw suns perish

he saw visions rise from

emarald darkness

and lunar moonlit seas

a thousand years and then

a thousand moons...

els descobriments científics repercuteixen en avençons tecnològics que milloren la qualitat de vida de la humanitat i n'augmenten la llibertat. tenir cotxe, per exemple, t'otorga més possibilitats d'anar al concert que tu vols. però els que vols tu, no els que vol l'albert... jo ahir hauria anat a berga, però el cotxe era del rai

i vam anar a cerdanyola al concert d'skarface, un grup que mai m'havia acabat de convèncer... fins ahir. quin concert, senyores i senyors, bestial. es van treballar un espectacle amb molt d'estil i ple de complicitats. la sala és molt acollidora, i els teníem a tocar, literalment. serà inoblidable el moment en què els dos saxos van baixar amb el públic. en aquell local vaig respirar màgia, la comunió amb l'ska era absoluta i harmoniosa, i una estrella em va tocar. bé, no en va ser una, en va ser tot un firmament... una rera l'altra

i un cop a barcelona: la decadència. decadència física i moral d'un servidor, dels seus companys, i decadència en l'entorn. a vegades aquesta ciutat que ens ha tocat tenir com a capital em fa fàstic. sort de la companyia, sort dels croissants, sort de la boina, sort de les constel·lacions. i allà a la urb, en un dels llocs més indesitjables un dissabte a la nit, la plaça reial, els de barcelona eta! ens esquitxaven i els paquis ens assetjaven amb galàxies de pagament. ens vam encreuar amb cubà de naixement, gallec esportivament, basc de pas i català de residència. em va semblar interessant i entretingut parlarhi, tot i que en algun moment es feia pesat. en vull destacar una frase. un dels nombrosos cops que un paqui ens va oferir un reactor nuclear de fusió natural, el borja va fer un comentari de l'estil "macho, pero si es la tercera vez que has pasado!", i el gorka (així ens digué que l'anomenessim, el del depor) va deixar anar: "me dijeron que los catalanes eran amargados, ¡pero estos...!"

i avui, ressaca del mil. com feia temps que no patia. i a sobre, mal de queixal, caminada infructuosa fins a sant ponç, dinar familiar a can deu... tinc moltes ganes que arribi la segona quinzena d'agost, i de poder gaudir de la ressaca al sofà de casa els tiets, amb la clara fent-me carícies i el bartolo ronronejant als meus peus... i arribarà el vespre, quan la ressaca comença a minvar, la posta del dol treurà la laura del solàrium, agafarem la garrafa, que serà festa major

sort!

eis!

s'acosta el bon temps, i amb ell els festivals i concerts a l'aire lliure. i el millor de l'any: xapulina roc! informació i comentaris, a la pàgina que s'està currant el roc: http://www.xapulinaroc.blogspot.com

aprofito per recomenar-vos els acudits del "camarero" de la pàgina del santi. són genials! el link està aquí al costat, a mà dreta

sort!

no hi ha res de nou sota el sol... vols dir?

la terra és bellíssima. la veig envoltada d'una aurèola blavosa, i deixant vagar la mirada pel cel veig passar del blau al turquesa, d'aquest al violeta i a l'obscuritat de la nit

yuri alexeievich gagarin

estàs tan tranquil, relaxant, mantenint una conversa banal. la situació flueix amablement i et sents recolzat. el teu inconscient decideix augmentar aquesta sensació de seguretat sentint la força de reacció del respatller de la cadira al presionar-lo amb les espatlles. fas el gest, però la cadira no et retorna res, simplement es desplaça. es desmonta. tota ella es fa pedaços. ella i tu baixeu junts en caiguda lliure fins al terra. llavors te n'adones que la duresa del terra és semblant a la de la realitat

jazz davant de notre-dame

en blanc passejava pels jardins de darrera notre-dame. en blanc era un gat blanc. passejava per un terra blanc. la pedra de la catedral era blanca. va anar fins al blanc pont des arts, el va travessar, i va arribar a un transitat i blanc carrer. un cotxe blanc l'atropellà. ell ho veia tot blanc, mentre tot ell es tornava de color vermell

de sobte, blanc es despertà. des d'una acollidora teulada a montmartre, veia la tour eiffel. l'acabaven d'encendre i semblava un horrorós arbre de nadal. blanc va decidir que estaria molt millor al sofà de le village

parís, 15/3/5

ballant ska amb un home blanc, amb patins, prop de les halles, parís

txiguirop, txiguirop, txiguirop! 

si maco és somiar, preciós és acomplir un somni


parís, 15/3/5

i ara és tard. el terra s'enfonsa i la sorra s'aixeca. ells ens criden a agafar les armes, i l'únc que agafen tots plegats és un morat de l'òstia. bé, també n'hi ha que pillen catxo. mentrestant, jo em barallo amb un terreny irregular i traïdor, perquè he fet tard. les excavadores amenacen, i ells, enlloc d'usar la negra pólvora, n'usen una de blanca. no sé què és pitjor. insisteixen amb què cal armar-se per ser respectat. conclusió: els està bé no ser respectats. els ho dic, els dic que són uns hipòcrites i que, a més, "nunca tendrán las armas la razón" (quanta raó!), i ells em responen que "tu, fantasma, de què et queixes? si en ta vida no has fet res! no parlis malament dels altres, mira tu de fer-ho bé". i jo ho faig fatal (faig tard), m'equivoco de dia i d'idea. veig blanc el que hauria de ser roig. omplo els pulmons de pols, i el pols em va a cent pensant en el que hauria pogut ser. i em comporto com un imbècil, fent el possible per poder-me'n penedir després. "units a goku no hi ha cap perill". els vodria dir que "i avui, que he fet tard; sé que no m'ho treuré del cap; però als que criden que corbera es crema, els vull demanar si han vist el meu tap; aberotim, aberrotam, a la vera, vera, vera de sant joan!". i marxo amb la cua entre les cames a estudiar per treure'm el carnet de conduir. tot i que quan tingui carnet i cotxe, seguiré fent tard


els pets - tard

la primera vegada et va xocar
no sabies si anava disfressat
botes camperes, arrecada al nas
i els cabells, més llargs que ta germana

tot i que el bar no era pas petit
i estava ple, de fet com cada nit,
travessant els gots i els teus amics
aquells ulls et feien mal de panxa

però era tard,
tenies una cita l'endemà,
te'l vas creuar a la porta i us vau mirar
poc a poc,
sense dir ni un sol mot
i finalment et va donar un somrís de comiat

de res no va servir ficar-te al llit
tancant els ulls el tenies allí.
a l'endemà t'havies adormit,
vas fer tard a la cita acordada

divendres a les onze puntual
ja eres a la porta d'aquell bar
ni tan sols queda un nom per recordar,
però al cap sempre tindràs
aquell estrany
i tot el que hagués pogut ser i mai no serà

mentre els teus amics tan ben vestis fan bromes,
aquell bon partit
que tu tan llesta vas triar
et diu "t'estimo" i tu no el pots mirar

- se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada, per experimentar la sensació anomenada "diversió" lluny dels espais dissenyats amb aquesta finalitat;

- a la foguera! a la foguera! mateu-lo!

- per creure que es pot gaudir observant les maravelles de la creació, i que aquestes tenen valor per si soles;

- a la foguera! mort a l'heretge!

- per tenir curiositat per saber com funciona la realitat, i per tant la fantasia;

- que el matin! que el pengin! a la foguera!

- per creure en la bondat de les persones, però no creure que tothom és bona persona;

- a la foguera! a la foguera!

- per no lluitar pel propi benestar, per saber què vol i no treballar per aconseguir-ho, no exigir-ho, no demanar-ho, no suplicar-ho, no plorar-ho;

- mort! mort! mort! mort! mort! mort! mort!

- per menjar sol, caminar sol, dormir sol, fer una aturada sol... i fer de la solitud una virtud;

- que el cremin! foc! foc! llenceu-lo a la foguera!

- per revolcar-se en la pròpia merda;

- a la foguera! crucifiqueu-lo! mort a l'heretge!

- per trucar i que li diguin que no hi es, per trucar i que el pengin;

- time to die! ride the lightning!

- per ser oblidat, insignificant, invisible;

- cremeu-lo! cremeu-lo!

- per defensar-ho tot i ser atacat per tothom;

- a la guillotina! mateu-lo!

- per fallar un penal, perdent per dos a u al minut noranta;

- a la foguera! a la foguera! que es cremi!

- i per ser lent.

- a la foguera!

- aquests són els crims pels quals se l'acusa d'heretgia en grau de temptativa frustrada. què diu en la seva defensa?

- a la foguera

ell: hola, viejo amigo, cuánto tiempo sin vernos las caras, cuánto tiempo sin cruzarnos en esta calle tan cambiada en la que, en cambio, parece que no ha cambiado nada. ¿qué es de tu vida? ¿todo bien?

ella: cómo a todo dios, es fácil de adivinar: casa, coche, curro, letras y más letras, horas y horas dedicadas a pensar cómo llegar,

dos: buáh, chaval!

ell: no me lo recuerdes. mejor no darle más vueltas. no ha pasado al fin y al cabo tanto tiempo desde quedaron atrás las noches en el parque, los litros, la hoguera y al final la pendiente está tan inclinada que nada escapa, todo resbala en la direcció adecuada

ella: trayectoria inscrita a fuego en cada vida, reglas del juego que incluyen ya el resultado de la partida. rompo el tablero, cambio la norma o pierdo toda la vida, mano tras mano, pacientemente, diciéndome a mi misma que es cuestión de mala suerte

dos: la banca gana y nunca nos toca ser mano

ella: mira que me acuerdo de vosotros, mis hermanos, de pipas y litros en los bancos, de las horas perdidas, de lo que nos reíamos del mundo y de lo que nos aburríamos, sin embargo no consigo recordar en qué momento pagamos el peaje y enfilamos la autopista hacia la tumba: principio y fin del viaje

dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ell: no recuerdo cuándo el futuro, aquel desconocido, se atrevió a preguntar qué hacer más allá del próximo fin de semana. no recuerdo el día que nos dió por contestar algo más que una carcajada o un corte de mangas, y nos pusimos en fila de a uno y empezamos a pasar por caja a pagar tributo, qué importa, entonces parecía que no iba a haber salida, cada cuál a salvar su culo, buf, lo dicho, si no es para darle la vuelta mejor no le des más vueltas

ella: lo siento, tronco, pero hoy me pillas con la lengua suelta. será la primavera o el cambio de estación, ¿yo qué sé? será la alergia que me da la vida, hecha de escusas. y no puedo dejar de pensar en los cuentos que nos contaron para que empezáramos q hacer cuentas;
dos: en alguno que, buscando, se nos quedó en la cuneta; en lo mucho que cambiamos por un plato de lentejas; en aquéllo que los leños tenían entre las cejas;

ell: en las letras que cantábamos a coro en la parte de atrás de algún bus, bebiendo a morro, en san juán; y su noche y su hoguera, y cuánto más lo pienso más ganas me dan de encenderla
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

ella: ¿te acuerdas? cada semana en la radio del barrio, a pasar nuestra particular factura. decíamos: la vida es dura, y nosotros más. y a ver quién puede, y la verdad es que duele penar que al final se hace virtud de la necesidad

ell: ¡qué ostias, tío! tantó darle vueltas, ¿para qué? si no vamos a darle la vuelta. creo que hoy es un buen día para sentarme en el banco una tarde más, encender la hoguera de san juán, beber a morro, cantar a coro, pasar factura
dos: la vida es dura y nosostros más

ell: habrá que ver si entre las cejas aún nos queda libertad, si aún nos quedan carcajadas y buenos cortes de manga. hay tanto por hacer que ya tardo en empezar. ¿bueno, qué, ya nos veremos, no?

ella: ya que lo dices, yo he oído que hay gente en el barrio que hoy se mueve, ¿vamos a hecar un vistazo?

ell: vale, ésta noche a las nueve
dos: en el hombro un manotazo, en la cabeza algo hierve

ell: y ¿quíen sabe?, igual mañana vuelve a haver color en los muros del barrio, igual las hogueras de san juán se encienden, a lo mejor se encienden...
dos: de tánto darle vueltas y al final, encuentras la salida que buscas. de darle vueltas, ya verás, la hoguera va a encenderse una vez más

no en sé el títol. és la dotzena i última cançó del cd cuando es mañana, de desechos

el cert és que no em sento identificat amb les pipes o el tronco, per exemple, però aquesta és una de moltes cançons que tracten aquest tema que tant m'obsessiona, com julián de piperrak, no me quieres saludar de platero y tú, has canviat de els pets o 20 de abril de celtas cortos

eis!

ahir diumenge i avui dilluns els he passat amb el santi donant voltes pels ports de tortosa i beseit. ja us en donaré més detalls, però el cas és que ha sigut fantàstic, en part per coses com aquesta:

són els estrets, un riuet típic dels ports, amb molts llocs on s'hi pot banyar i amb roques impresionants al costat. la foto l'he tret del google, però quan el santi em passi les fotos que ha fet ja en penjaré alguna, que segur que són millors que aquesta. bé, i quan no estigui tan fet pols com ara també escriure quelcom d'interessant

sort!

"els vídeojocs no tenen cap influència sobre els infants. vull dir que si el pac-man hagués influenciat a la nostra generació, estariem tots corrent per sales fosques, mastegant píldores màgiques i escoltant músiques electròniques repetitives"

kristian wilson, nintendo inc., 1989

sccpp: sabotaje contra el capitalismo pasándoselo pipa

qualsevol dia...

... t'aixeques i et poses a caminar. et separes del grup perquè vols estar sol, respirar la tranquilitat que sents quan ningú està jutjant el que fas. avances sense saber on anar, avances per avançar. però després d'anar a la deriva una estona, decideixes que no pots seguir així. necessites saber on vas, i anar-hi per decisió pròpia. però segueixes endavant i puges per unes escales. llavors gires el cap a l'esquerra (sempre a l'esquerra!) i veus que hi ha un camí estret i acollidor. és una connexió cap a un camí que va paral·lel a les escales per on puges, però una mica més avall. però el que importa no és a on va, el que importa és el camí. és fosc i reservat, amb una paret d'obra a l'esquerra i un mur vegetal a la dreta. no s'hi sent cap soroll i no hi arriba la llum. és el camí que, sense saber-ho, sense haver-te'l imaginat, sense tenir la clara sensació d'estar-ho fent... sense tot això, és el camí que estaves buscant. tries aquest camí. hi encares el cos, hi fas uns passos i arriba el moment d'entrar-hi. amb determinació hi fiques el peu dret i balanceges el cos cap endevant. poses el teu centre de gravetat sobre el mateix camí; ara ets dins seu i en formes part. però resulta que allà no hi ha camí. que el peu dret no rep cap normal, tan sols van contra la gravetat el fregament i la força d'aquímedes. perquè tens el peu submergit en un fluid. la sola del teu calçat no intenta trencar cap estabilitat electroestàtica que repongui amb un fort rebuig vertical. simplement, el peu baixa. i amb ell el teu centre de masses. no hi ha camí

per sort t'agafes on pots i frenes el descens, aviat els teus peus toquen a terra i amb agilitat recuperes la tranquilitat d'estar dret. llavors dones gràcies a la ventura. de la mateixa manera que li estàs agraït quan estàs conduïnt per un carrer que fa un canvi de rasant molt pronunciat, quan estàs a un parell de metres del marge te n'adones que el carrer segueix en unes escales, que el cotxe no està preparat per aquest tipus de calçada i frenes a temps

...qualsevol dia tu pots morir

sr albert canellas pages, srta gemma gabaron vicente, sr santiago garcia navarro vuelan en:

sábado 12 marzo
la facturación abre a las 10:50; cierra a las 12:20
barcelona a paris orly (terminal sud)
vuelo 4782; sal. 12:50; lleg. 14:35

tenia molta febre, acompanyada els primers dies de suors, i després, com si els porus de la pell fossin obstruïts, aparegueren innombrables pústules. tot el cos de grenouille es va cobrir de butllofes vermelles. moltes es reventaven, vessaven llur contingut aquós i tornaven a omplir-se. d'altres creixien fins a convertir-se en veritables furúncols, gruixuts i vermells, que s'embotien, esclataven com cràters i escopien un pus viscós i sang barrejada amb filasses grogues. passat un temps grenouille semblava un màrtir que, lapidat des de dins, supurés per cent ferides


patrick süskind - el perfum, primera part, capítol 20, primer paràgraf

aquest negre me'l passaré estudiant, perquè veig que ho tinc molt divendres

que no tenen arrels, les persones? jo en tinc. cada dia les clavo més avall i les vaig expandint mica en mica. això m'ajuda a estendre les branques i fer créixer amunt el tronc. perquè és amunt cap on vull anar

a la web de l'ester he escrit que la soledat també potser quelcom positiu. ho és quan aquesta et serveix per adonar-te de la teva (relativa) autosuficiència. estar sol i saber gaudir de la vida crec que és positiu. posaré algun exemple triat totalment a l'atzar:

-per aprofitar realment una sortida a la natura, de manera íntegra, cal estar al 100% pendent d'ella. per això crec que és necessari anar sol o ben acompanyat, és a dir, amb algú amb qui coincideixis que no has anat a xerrar, sinó a gaudir de l'entorn. això és aplicable a tantes i tantes coses...

-si vols estudiar i creus que la millor manera de fer-ho és passant tot el dia a la facultat, quedant-t'hi a menjar, no pots pretrendre arrossegar amb tu a algú altre. tu has pres aquesta desició, i si et trobes a algú que et cau bé i que també l'ha pres, doncs molt millor, perquè us podreu acompanyar. però això és difícil en una facultat petita (d'altra banda, en una facultat petita coneixes a gairebé tothom). per tant, és molt probable que passis moltes hores sol

-ara diré una cosa que a més d'un li semblarà surrealista. resulta que a mi m'agrada gaudir plenament dels concerts, i crec que per fer-ho sovint passo olímpicament de la gent que m'acompanya. no sempre és així, i en concerts molt moguts m'agrada "ballar" amb els amics, a més que ballar sol fa veronya (difícilment aniria a un concert d'obrint pas sol). també hi ha grups o cançons que signifiquen molt en la relació amb algú en concret, o cançons que d'alguna manera "comparteixes" amb algú (el concert de nightwish no hauria estat el mateix si no hi hagués anat amb l'elena). de totes maneres, en molts concerts em concentro tan sols en la música, i m'oblido de la resta. per això sóc capaç d'anar a un concert de discípulos de otília tot sol. perquè discípulos em porta molts records i necessitava anar-hi, tot i que m'haguessin deixat tirat




(aquest post el vaig escriure fa dies, i avui, 24 de desembre, he vist que no l'havia publicat. doncs el publico)

hi ha moments en què estàs en un estat especial. et ve de gust canviar i necessites llegir-te tal llibre, planejar passar tres dies sol a la muntanya, comprar-te tal cd, pensar en canviar radicalment l'estil de vestir o llegir pregàries d'un llibre de l'esplai

o escoltar el magnífic cd d'opeth damnation

aquesta és una de les moltes maravelles del cd, que és bo pel conjunt

i can't see the meaning of this life i'm leading. i try to forget you as you forgot me. this time there is nothing left for you to take, this is goodbye

summer is miles and miles away
and no one would ask me to stay

and i should contemplate this change
to ease the pain
and i should step out of the rain
turn away

close to ending it all, i am drifting through the stages of the rapture born within this loss. thoughts of death inside, tear me apart from the core of my soul

at times the dark's fading slowly
but it never sustains
would someone watch over me
in my time of need?

opeth - in my time of need


sé que hi ha gent que ha llegit això i no ha entès gaire, o que ni tan sols ho ha llegit. tot i que no m'agrada traduir les cançons, perquè perden molts matisos (i en guanyen d'altres) aquí va una traducció bastant literal:

sóc incapaç de trobar-li sentit a la vida que porto. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. no hi ha res per endur-te, això és un adéu

l'estiu és a moltes milles d'aquí
i ningú em demanaria que em quedés

i jo hauria de meditar sobre aquest canvi
per alleugerir el dolor
i jo hauria de fer un pas enfora de la pluja
girar cua

a punt d'acabar amb tot, estic deambulant per les sales de l'èxtasi nascut dins aquesta pèrdua. pensaments de mort dins meu, arrenca'm del centre de la meva ànima

a vegades la foscor es va desfent lentament
però això mai es manté
¿es cuidaria algú de mi
en el meu moment de necessitat?

i aquí, per a tots, una versió subjectiva:

no entenc el rumb que va prenent la meva vida. intento oblidar-te tal i com tu m'has oblidat. tu no t'endus res, no ens retrobarem

l'estiu realment ha acabat
i ningú em necessita al seu costat

i jo hauria d'acceptar que s'ha acabat
per tirar endavant
i jo hauria de fugir de la pluja
girar cua

estic a punt de posa fi a tot plegat, navego a la deriva per la sensació que m'envaeix. dins meu hi tinc pensaments molt obscurs, arrenca'm del pou de la meva pròpia ànima

hi ha moments que la foscor sembla que es desfà
però aquests moments no duren gaire
¿hi haurà algú que es cuidi de mi
en el meu moment de necessitat?


potser va sent hora d'oblidar l'estiu, si oblidar vol dir recordar, és a dir, convertir en record quelcom que estàs vivint. passar pàgina

sort

eis!

sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles

jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís

per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar

per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi

sort!

it truly makes the most beautiful music

everything it has to give

it's everywhere hiding the listener

without it i could not live

...silence

poso un post nou, que l'últim em fa por

metallica - sad but true (the black album)

hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true

you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true

hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair

hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you

sad but true

aneu amb compte: s'acosta una turbulenta anada d'olla, una d'aquestes meves teories sense cap mena de fonament que jo em crec com a pilars de la meva visió de la vida i que defenso amb ungles i fetge

ai que ve!

jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant

hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig

potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació

desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir

"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge

és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben

sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen


crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid


amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir

(glop)

com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia

(glops)

ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!

(glops)

en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao

todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

sonotones - sólo sabemos mirar


(glops)


sort!


(glops)

¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?

fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor

celtas cortos - monólogo con ron

sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:

¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés

no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir

si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar

cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana

como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional

esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó

un ve d'on tan sols el ténen a ell. un altre acompanya la llum. l'altre és eixut. l'últim trastoca

quatre vents. varen anar junts, però ara cada un bufa cap a una banda (qui sap si es retrobaran?). ben diferents, tots quatre. però tots vents

la màgia no es pot explicar, ni descriure, ni recordar. la màgia ha de ser viscuda. com tot. gorgias ho deia així: si res existís i fos cognoscible, no podria ser comunicat

jo podria dir: 9 dies convivint amb 100 persones amb un projecte de canvi social comú

jo diria: 9 dies amb un equip de persones magnífiques treballant les 24 hores per nosaltres

podria afegir: 9 dies sabent que tot allò beneficiarà a un munt d'infants

descriuria: uns prats molt verds envoltats de frondosos boscos, curulls de tot tipus de plantes i animals. rierols saltironejant arreu fins a jeure a la riera: per jaç unes roques antiquíssimes, i per capçal una paret que delata una falla i ens narra la història d'un mar i un delta que moriren fa temps

podria anomenar la diversió, l'aprenentatge, la tranquilitat, la reflexió, l'alegria, el treball, la convivència, la utopia, la comoditat, la confiança, la conversa, l'humor...

gravaria una rialla, fotografiaria un somriure, dibuixaria una mirada sincera

fins i tot, conclouria amb un: 9 dies envoltat de 100 persones obertes, alegres, motivades, sinceres, respectuoses, compromeses, amables, divertides, virtuoses, diverses, crítiques, profundes, coherents, independents, afables, entranyables, somrients, sanes, sacrificades, conscienciades, equilibrades, deshinibides, generoses, dialogants, creatives, imaginatives...

i podria seguir. podria explicar i explicar. però mai arribaria a descriure-la

eis!

com ja sabeu, del 28 d'agost al 5 de septembre he estat a la ruca fent el curs de monitors. tinc moltíssimes coses per explicar, i si ens anem veient us ho aniré explicant (volgueu o no). ara bé, hi ha moltes coses que no sé si sabré explicar-les

de moment, us poso una cançó que em va agradar molt. està al cançoner de la ruca'04 i pot servir per expressar coses molt difícils de dir en paraules

fito páez - yo vengo a ofrecer mi corazón

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón
tanta sangre que se llevó el río
yo vengo a ofrecer mi corazón

no será tan fácil, ya sé qué pasa
no será tan simple cómo pensaba
como abrir el pecho y sacar el alma
una cuchillada de amor

luna de los pobres siempre abierta
yo vengo a ofrecer mi corazón
como un documento inalterable
yo vengo a ofrecer mi corazón

y uniré las puntas de un mismo
y me iré tranquilo, me iré despacio
y te daré todo y me darás algo
algo que me alivie un poco más

cuando no haya nadie cerca o lejos
yo vengo a ofrecer mi corazón
cuando los satélites no alcancen
yo vengo a ofrecer mi corazón

y hablo de países y de esperenza
hablo por la vida, hablo por la nada
hablo de cambiar esta, nuestra casa
de cambiarla por cambiarla, no més

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón

sort!

com a sostre: el cel
com a jaç: la terra
com a somnis: el vent
com a coixí: la roca

l'esperança: el fred
l'alegria: el cansament
la companyia: el dolor
la tranquilitat: el pas

la meva llum: els corbs
els meus confidents: els estels fugissers
la meva amant nocturna: la mar
el meu enemic (el millor amic): el cim

el noi i la noia eren en uns seients laterals del metro. ell mirava a la família que tenien davant. eren una dona amb la cara xuclada, un nen petit amb un ull mig tancat, un home mal afeitat i un altre nen més gran, però que estava en un cotxet massa petit. semblaven cansats i anaven vestits amb roba modesta. no deien res

però el més inquietant de tot eren els ulls del nen gran. la mirada torta del petit entristia, però la del gran era una altra cosa. els seus ulls enormes com llacs semblaven perduts i alhora fixos en els del noi, que s'hi va quedar atrapat. la mirada li transmetia curiositat, pena, desig, bellesa... i molt misteri. el noi es va alliberar mirant cap al que ell portava a les mans: una capsa plena de gominoles. n'agafà una i mentre se la posava a la boca i aixecava la vista, la mirada immòvil del nen del cotxet el va tornar a atrapar

- l'hi en dono un? - va consultar a la noia, en veu baixa

- fes-ho

mirant el suposat pare i amb una gominola a la mà, movent-la alternativament assenyalant al nen petit i al del cotxet, el noi intentà balbucejar una mena de "li puc donar?". no podia evitar mirar de reüll aquells dos enormes pèlags. el pare va fer un gest de "m'és igual" i digué:

- si ella l'agafa...

així que era una nena! el noi li va acostar una gominola i després d'un moment d'incertesa, ella l'agafà. la seva mirada no va canviar gaire. el noi n'agafà un altre i li donà al nen més petit, que l'agafà somrient

- què es diu? - deia la mare

- gràcies - murmurà el nen

- gràcies - musità la nena

durant uns segons, les dues criatures seguien mastegant els dolços. el noi seguia enganxat als ulls de la nena, tot i que ara amb un somriurea la boca. llavors el pare diguè alguna cosa a la nena. la veu de l'home sonà agradable, càlida, carinyosa. ella s'estirà dins del cotxet on ja gairebé no cabia i féu el somriure mes gran de la història dels somriures. el somriure més esperat, el més maco, el més natural. el somriure més somrient de tots

- que estàs content? - preguntà la noia al noi

- sí

criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
sempre
a preus ajustats.

són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i a les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral

saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

tria bé la samarreta
que t'has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

els pets - soroll

n'hi ha que es miren els blocs esperant llegir-hi sobre ells mateixos

no faig posts per encàrrec

com jesucrist, que devallà als inferns, ressucito el tercer dia del meu periple hayekià i torno al pamflet per excel·lència. he retrobat el meu lletrista preferit, en francesc ribera


tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món

tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny

i energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent

tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar

no tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
notenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans

energia per posar-ho en moviment...

brams - energia


des de les muntanyes del litoral septentrional català

bert


ps: titot president, europa independent! :o

pps: què trista la poca participació a les europees! poca (i pudent) democràcia que ens ofereixen, i la rebutgem amb cara de fàstic

post scriptum feliç: estic d'exàmens i no poso cap post sobre ells... sí, això vol dir que m'estan anant de puta mare :D

post scriptum antisistema: quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar

post scriptum confessor: sí, també he recuperat al sub :P ¡viva chiapas insurgente!

vaig construir la meva ideologia política sobre els fonaments de l'educació que em va subministrar el meu entorn. des de petit vaig rebre una educació catòlica basada en l'amor als altres, la humilitat, l'esforç, el seny, el respecte als altres, la igualtat, la fraternitat, el treball... a l'escola em van explicar quina era la meva nació i quin el meu planeta, per una banda, i per altra van intentar fer-me estimar l'individualisme i convertir-me en un animal competitiu, objectius tots dos que espero que no hagin aconseguit. a l'esplai em van ensenyar a compartir i col·laborar, a respectar els altres i a sentir-me respectat, a estimar i defensar la natura, a viure en la catalanitat i a ser crític i autònom. i, sobretot, van aconseguir que m'estimés a mi mateix. els meus pares van proporcinar-me gran part de tot això, a més de decidir de quines fonts havia de beure. ells, sense voler-ho, van vessant aquests valors. també m'ha influenciat l'entorn en què m'he mogut: una família amb una part "d'aquí de tota la vida", catalanista i amant de les tradicions de corbera, i una altra de vinguda de fora, amant de les tradicions de corbera i més o menys integrada al país. aquesta diversitat dins la meva pròpia família m'ha ajudat moltíssim a entendre què és la identitat nacional. del meu entorn també he de destacar que sóc fill de família humil, de pares treballadors i que visc en un poble que conserva certa identitat rural i ha patit tres tipus d'onades migratòries importants: des d'espanya, des de barcelona i des de països pobres extracomunitaris. en els últims anys, ja amb l'edifici aixecat, la música i els amics m'han ajudat a decorar-lo

amb totes aquestes influències he construït l'edifici d'un pensament que és sobretot crític, insurgent, i que pretèn trobar l'altra cara de tot. també té les portes i les finestres ben obertes a tota posibilitat de remodelació. és un edifici d'extrema esquerra, independentista, internacionalista, ecologista, que considera a totes les persones iguals en drets i deures i ricament diverses, i que estima alhora la vida i la llibertat

doncs amb aquest edifici dempeus, ha arribat un terratrèmol. he llegit camí de servitud, de friedrich a. hayek, el gran ideòleg del liberalisme del segle xx, premi nobel d'economia el 1974. aquest llibre va dedicat "als socialistes de tots els partits", definició amb la qual no em sento aludit, ja que no em considero de cap partit. en tot cas, és un llibre dirigit clarament a gent com jo: amants alhora de la llibertat i de la igualtat. ell defensa que és impossible la convivència de la llibertat individual amb una distribució justa de la riquesa, cosa que comparteixo. assegura que el socialisme, per molt que agafi la més democràtica de les seves formes, porta irremeiablement al feixisme totalitari. ha sigut realment dur llegir com amb arguments realment sòlids i punyents ataca els meus més estimats ideals. sobretot m'ha fet veure que tinc idees contradictòries i incompatibles. durant la tempesta, a voltes he pensat que potser el liberalisme no sigui tan terrible; a voltes que la llibertat potser no valgui la pena

he acabat el llibre, ha acabat el terratrèmol. mentre el núvol de pols es desfà, vaig observant, sorprès, que l'edifici encara està dret. escapçat, brut, ple d'esquerdes i amb tot pel terra; però els fonaments han aguantat bé la sacsejada. ara caldrà acabar de llençar tot allò que ja no em serveix i aconseguir mobiliari nou

veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.
aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur.

amiga nostàlgia, no puc oblidar-te,
cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.

aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur

sau - envia'm un àngel




és curiós com les persones ens aferrem a les coses materials. avui hem fet neteja -espoli, buidada- general de l'esplai. ens traslladem i no ens ho podem endur tot. i tampoc ho podem deixar a lesplai perquè es podreixi

no me l'imagino, l'esplai, podrint-se. sempre l'he vist ple de vida, canviant i avançant. vivint. però ara marxem

la setmana que ve fem una exposició. hi ha un munt de records, emocions i sentiments relacionats amb l'esplai, de moltíssimes persones diferents

meus també. aquesta tarda, mirant la columna de la guarderia, buscant on ja sabia que havia de buscar, n'he trobat un. encara hi havia una guixada que vaig fer amb un retolador taronja el meu primer dia d'esplai. ja en fa dotze anys i uns mesos. volia deixar la meva marca allà, i sentir que l'edifici era en part meu. tenia pressa en fer-me'l meu, amb només cinc anys. hi he viscut tantes coses que ara relament me'l sento molt meu

em dona la sensació que ens estem carregant una part de tot això. a vegades penso que hem llençat (no pas "tirat" ;)) la tovallola i hem fallat a molta gent

davant del portal del casal hi havia una muntanya de caixes, trastets, cadires i sofàs voladors, andròmines diverses... al capdamunt d'una de les piles hi havia una caixa de sabates forrada, amb cada paret d'un color diferent, tots molt vius. a la part de dalt hi havia una ranura i hi deia "voluntat per a les obres del c.e.c.". el pas dels anys se n'havia menjat les cantonades

recollir diners per les -mitològiques, espectrals, diabòliques, salvadores, màgiques, totpoderoses, omnipresents- obres havia desgastat l'esplai. no l'edifici (que ja ho està, de gastat), sinó a l'esplai. perquè l'esplai no són els maons, sinó les persones, la tradició, el voluntariat, el lleure, la convivència, el respecte, la coneixença... i, per sobre de tot, els nens

deixem enrere el casal, però espero que el tomàs vingui amb nosaltres. si no és així, serà per obrir una etapa nova, que també estaria bé. en aquest cas, és a dir, si el tomàs ens abandona, tan de bo parli amb un company seu i li proposi que vingui amb nosaltres. que ens enviï un àngel

i en aquell precís instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar: res no m'espanta

molt bon dia! tots els follets i les fades del bosc us donem les gràcies pel magnífic recital d’ahir a la nit. va ser realment bonic i divertit, tot i que en va haver més d’un que desafinava, i algun que s’inventava les lletres...
bé, en tot cas, ara em toca a mi acomplir la promesa. us explicaré quin va ser el destí de la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia.
davant la crida de la gent del poble, les fades i els follets van decidir posar-hi solució. de nit, el follet genendel va ficar-se dins de l’habitació d’en miquel bou i, mentre somiava, va posar-se sobre el coixí i va xiuxiuejar-li ben fluixet a cau d’orella.
el matí següent, en miquel bou estava ben satisfet. mentre dormia, havia pensat la solució ideal al dilema que feia tants dies que rumiava: la carpa havia de ser ofegada.
fisn aquell dia, en miquel bou havia pronunciat moltes sentències assenyades, però mai cap de tant brillant. l’ofegament era la mena de mort lenta i desagradable que es mereixia una carpa amb una cua llarga i un cervell petit.
aquell dia tot vil·lasàvia es va reunir al llac per veure l’execució de la sentència. la carpa, que estava gairebé el doble de grassa que quan havia arribat, va ser transportada fins al llac en un carro que era el que s’usava per portar els pitjors criminals fins a la mort. els timbaler van timbelejar. les trompetes van sonar. el botxí de vil·lasàvia va alçar la pesada carpa i la va llençar al llac amb força.
els savis del consell van fer crits d’alegria:
-mort a la carpa traïdora! llarga vida a en miquel bou! visca!

vet aquí que tots van quedar ben contents. els savis, perquè s’havia fet justícia. els vil·lasaviencs i les vil·lasavienques, satisfets perquè els savis deixarien de preocupar-se de donar de menjar a la carpa i pensarien més en els problemes reals del poble. i les fades i els follets estavem feliços perquè finalment la carpa nedava amb llibertat pel llac de vil·lasàvia.

fi

moltes felicitats! heu aconseguit superar les proves prou bé. ara us confessaré una cosa. resulta que els habitants de vil·lasàvia no hi confiaven gaire, en els seus savis. de fet, sempre que els savis els posaven en algun embolic demanaven ajuda als follets i les fades del bosc, perquè els treiessin les castanyes del fosc.
aquells dies, la gent estava preocupada. anava passant el temps i els savis no arribaven a cap conclusió. la carpa, en canvi, no semblava impacient. menjava, nedava per la peixera gegant i es va engreixar sense saber que una severa sentència l’amenaçava.
finalment, farts de la cituació, els vil·lasavianencs i les vil·lasavianenques van decidir cridar a les fades i els follets perquè els ajudessin a trobar una solució. per convoncar-los, els ciutadans es van posar a cantar les cançons més maques que se sabien i a inventar-se de noves. van sonar guitarres per tot el poble, doncs la música i el cant és el que més ens agrada als follets i fades.
voleu saber com va acabar la història? doncs haureu de fer el mateix que les vil·lasavienques i els vi·lasaviencs. si ens agraden les cançons d’aquesta nit, demà al matí es explicaré el final