Ja que us he ensenyat fotos d'en Kazutaka, de l'Iniyan i el Tatan, per fer justicia m'he vist obligat a penjar una fotos dels companys amb qui m'he fet mes amic. El problema es que la foto no es gaire bona i no surten gaire afavorits. El que fa la foto es l'Iniyan. El de la dreta es en Suhail, d'aprop d'Agra (que es on hi ha el Taj Mahal). Al seu costat hi ha el Prajwal, que es del Nepal.

Assegut a la meva esquerra hi ha en Bradley, de Sud-Africa. Aquest es el meu company d'habitacio. Tot i que tingui pinta d'indi (es d'origen indi), es tant occidental com jo, i aixo ens va be perque hi ha coses en les que nomes ens entenem ell i jo. Tambe hi ha una dona brasilera, pero es mes gran i no ens fem massa. I el japones viu al seu mon...

Be, el cas es que amb aquests cinc estem establint un grup molt xulo, amb qui puc estar treballant conjuntament, parlar d'astrofisica, veure una peli, sortir a fer una volta, tenir converses sobre la vida o xerrar de temes banals.

Visca els nuvis! Estaven parats al mig de la carretera en un carruatge ben estrafolari.

La banda de musica que precedia als nuvis. Hi havia tot de gent ballant al seu davant, al mig de la carretera i mentre passaven cotxes, rickshaws, motos, bicis, camions...

Hola!

Deixeu-me que us foti el rollo sobre el que faig aqui. Se que es el que menys interessa a la gent, que el que es guay es que estic a l'India i tot aixo... Pero de totes formes a mi el que m'emociona mes es tot el que estic aprenent de radioastronomia, aixi us en parlare una mica.

Una de les assignatures que faig es diu Radio Physiscs Lab, i consisteix en preparar observacions, realitzar-les, analitzar les dades i treure'n conclusions. I per realitzar-les, disposem de dues antenes,: una de tres metres de diametre i l'altra de quatre.

Ja sento la pregunta: "Com que antenes, que no utilitzeu telescopis, els astronautes?"

En radioastronomia, als radiotelescopis en diem antenes, perque son antenes de radio. El principi fisic que governa l'adquisicio de senyal es molt diferent als telescopis optics, i molt semblant a les antenes de les teles, els mobils o, per suposat, les radios. La diferencia es que es poden apuntar, i que les apuntem al cel.

Be, aquesta primera foto d'aqui dalt es de l'antena de tres metres. Amb ella hem observat regions de la nostra galaxia que emeten en la linia de 21cm, es a dir nuvols d'HI (hidrogen atomic neutre). Esta al sostre de l'edifici on estic ara, que es com el centre de caomputacio i calcul de l'NCRA.

A sota hi ha l'antena de 4 metres, amb la que vam fer una observacio del Sol per mesurar el feix de la propia antena (es una caracteristica molt important de tots els radiotelescopis, relacionat amb la seva precisio).

Totes dues antenes formen l'SRT (Small Radio Telescope).

Despres hi ha una antena molt grossa que hi ha al mig del jardi, no se ben be que hi fa XD Em sembla que simplement es una reproduccio a escala de les antenes del GMRT.

Fins a la proxima!

Antena de 4 metres de l'SRT (Small Radio Telescope).

Antena "decorativa".

Hola!

Us penjo unes fotos per demostrar que estic a l'India, que he complert la promesa de dur una camera, i que encara no l'he perdut.

Aquesta foto es del pati interior de l'edifici principal de l'NCRA (National Centre for Radio Astrophysics), que es l'institut que imparteix el curs RAS09 (Radio Astronomy School), gestiona el GMRT (Giant Meterwave Radio Telescope) i m'ACULL (Alimenta, CUida i dona LLicons).

La questio es: es un jardi posat dins d'un edifici, o es un edifici construit enmig d'una jungla? Mireu les fotos de mes avall i entendreu perque m'ho pregunto.

Sort!

Jo, al mateix cami que en Kazutaka, pero mes ben fotografiat. Es nota qui es el japones, eh!

He penjat aquesta foto amb l'oculta intencio de tranquil.litzar els que estan preocupats pel meu estomac. Sempre tinc una ampolla d'aigua a ma!

En Kazutaka de cami de l'edifici on tenim les habitacions. Podriem anar d'un edifici a l'altre penjats de les lianes, com en Tarzan!

Ja ho se, l'he tallat; no soc massa bon fotograf.

primeres impressions - els indis

Hola!

Pretenc fer una serie d'apunts sobre la meva actual estada a l'India. Per exeperiencia, prefereixo no prometre gaire fidelitat.

Per comencar us parlare una mica dels indis i de les primeres observacions que n'he fet. Si, semblo un antropoleg, o pitjor: un psicoleg! Aquests defectes s'enganxen...

El primer que em va sobtar es la diferencia en les dimensions de l'espai personal. Em refereixo a aquella zona al voltant del nostre cos que preferim que no se superi, i que nosaltres respectem en els altres. Evidentment, aquesta distancia depen de la persona i la relacio que hi tens. Es una actitud inconscient, excepte quan algu la supera. I ja el primer dia em sorprenia com em tocaven! No penseu malament, em refereixo a posar-te la ma a l'esquena, o estirar-te el brac. M'he fixat en que entre ells de seguida s'agafen de la ma o es passen el brac per sobre l'espatlla. I avui un company, dels qui mes em faig, m'ha agafat la ma i m'he mort de vergonya. Per mi no es normal, pero tampoc volia que se sentis ofes...

Una altra curiositat sobre els indis es un estrany (per mi) moviment que fan amb el cap. Sovint balancegen el cap a dreta i esquerra. Poden estar parlant amb tu, i el gest preten donar un sentit especial al que diuen (a veure qui es el llest que l'endevina!). Pero sobretot ho fan com a resposta: pot voler dir que si, que no, m'ho estic pensant, gracies per l'ajuda, falten 5 rupies, ja ten pots anar pero torna dema cap a les 3 i si no hi soc truca'm al telefon 5069877... ves a saber! Ja me'n va avisar l'Anna Gavalda, i potser es el millor consell que m'han donat! Tambe es curios que a vegades, si jo faig que si o que no amb el cap, no m'entenen.

Sobre el que tambe estava avisat es que aqui es menja amb les mans. Be, hi ha coberts disponibles, i jo i d'altra gent els utilitzem, inclosos alguns indis. Pero en general mengen amb els dits. Per suposat, es netegen les mans abans i despres de menjar! Algun dia provare jo de menjar com ells. No es pas facil menjar amb les mans sense que sigui una marranada! Ells mantenen els dits molt nets, i no vull fer el ridicul llencant-me tot l'arros per sobre.

Tambe es curios la facilitat amb que es treuen les sabates. Tothom duu sandalies o un altre calcat facil de treure, i quan estan asseguts a classe sovint se les treuen. I aqui on estic ara, a la sala d'ordinadors, esta prohibit entrar calcat.

Ostres, repassant el que escrit em sembla que gairebe tot es despectiu! Ho intentare arreglar. La majoria dels indis amb els que m'he trobat son amigables, somrients, amables, generosos i hospitalaris. Pensen molt en ajudar l'altre i fer-lo sentir be. Em dona la sensacio que amb mi aixo es multiplica, pel fet de ser estranger. Pero d'aixo en parlare en un altre apunt, que no em vull sortir del tema i tinc feina.

Be, fins al proper apunt, si es que n'hi ha!

Sort!

Albert

PS: Escric amb un teclat configurat per l'Angles, de forma que no tinc ni accents, ni ces trencades, ni dieresis ni totes aquestes cosetes que sovint fan la murga pero que quan no hi son les trobes a faltar.

Last July my laptop was damaged. It's not important how or who damaged it. The significant fact was that I had expended a lot of money in a laptop when I had it, and then it was broken when I couldn't afford a reparation.

The laptop didn't work well and it didn't recognize some important hardware: battery, wireless antenna, usb ports... I tried a lot of things, but I was unsuccessful. I even though about throwing in the towel and install Windows in the laptop.

But recently I've acquired a few new informatics knowledge. And the last week I had an idea and implemented it and... I did it! My laptop, now known as Marv, have returned from his ashes as Phoenix did.

I'm very happy to have done it myself! And now I can install all the tools I need to work in my own laptop, I'll not be dependent on the investigation group's one.

Today, a good new. Tomorrow, more!

Best of lucks!

Yesterday night there was an interesting conversation at the centru (how should I say "el centru" in English?). We talked about the strange words and expressions that make Mikel laugh at David. Yes, as you are suspecting, there are a few points to be added at the list started at January the seventh.

forth: atabalar. Don't "atabalate" me with translations. "marear" is not exactly the same, if I want to say "atabalar" I've got no choice: I'll say "atabalar".

fifth: enchegar. Please, don't burn the TV, I want to see the weather information. Just "enchegate" it.

sixth: somos. "Somos" is not an incorrect word in Spanish. But when he says "¡Somos viernes!" David is not declaring his suport for the Wednesdays' community. He means that the weekend is coming soon.

Good luck!

They were running along the underground passages. Twelve goblins were hot on their heels, shouting and throwing poisoned javelins to them. Nerst fired the first of the nineteen arrows that Count Fosco had given to him just the night before. A goblin fell, and for an instant the crowd hesitated. Livab took this chance to look forward. She saw the way out the cave. However, the forest outside wasn't the solution. If you try to scape from the goblins through the woods in the night, they will sure call their colleagues the wolfs. So Livab conducted Nerst behind a rock. Protected of the javelins by the stone, Nerst fired again to the enemies. His hands moved as fast as the wind. At last, there was a single goblin only thirty meters in front of them, holding its javelin in the left hand. And Nerst had a single arrow in his quiver. He rapidly putted it in his bow, aimed at the goblin and fired. The arrow went through the goblin's left arm and the javelin fell in the floor. Livab jumped to the goblin and cut its neck with her big axe. The battle finished. Then, in front of them were the forty miles long way through the fruitful Green Forest.

They were running along the underground passages. Twelve goblins were hot on their heels, shouting and throwing poisoned javelins to them. Nerst fired the first of the eighteen arrows that Count Fosco had given to him just the night before. A goblin fell, and for an instant the crowd hesitated. Livab took this chance to look forward. She saw the way out the cave. However, the forest outside wasn't the solution. If you try to scape from the goblins through the woods in the night, they will sure call their colleagues the wolfs. So Livab conducted Nerst behind a rock. Protected of the javelins by the stone, Nerst fired again to the enemies. His hands moved as fast as the wind. At last, there was a single goblin only thirty meters in front of them, holding its javelin in the left hand. But Nerst's quiver were empty. The goblin leaned backward his body to get impulse, aimed at Nerst and throwed the weapon. The javelin wounded Nerst's right arm. Livab jumped to the goblin and cut its neck with her big axe. The battle finished. Then, in front of them were the endless way through the Dark Forest, and Nerst had an unjuried arm and poison in his veins.

A little burocratic decision can make a big change in a story.

Today an uncontrollable stampede of UOC's students, like a biblical plague, has occupied the Physics Faculty. The vision of this singular* people has generated a lot of thoughts in my stressed mind. I'll explain you only one.

I must put you in context. Bologna's process is related with small groups, proximity between teachers and students, seminars... But this will involve smaller rooms, therefore economic inversion and making alterations to the buildings.

Haven't they though about UOC's? Do they agree with Bologna's process? I don't believe that a UOC student would like to have some university workers putting up asd a wall in his bedroom.

Oh, yes, this has my best thought. Today I am not so much inspired.

Luck!



* yes, singular is exactly the correct word

Today I write to recommend to you three videos. These videos are made by Mishima, a great band of pop. "Miquel a l'accés 14" is a song from their third album "Trucar a Casa. Recollir les fotos. Pagar la multa". Their fourth and last album, "Set tota la vida", provides brilliant songs as "Qui n'ha begut" and "Un tros de fang". I hope you'll enjoy it.

Saturday night I went to Mishima's gig in the Heliogàbal with Andrea. This was a wonderful show, with good adaptations, improvisations and new songs.

A nice night in a very special day.

Hi!

I must answer to the tsunami of expectation about the subject of my father and our surname. This morning I've talked to my father and he wasn't annoyed at all. He doesn't disapprove the translation of our surname. Yes, I've said our surname. What I'll do is to gather information and present it in a familiar meeting (I mean my parents, brother and sister).

That's all for today.

Best of luck!

Albert

Another picture to show you the great dimension of the antennas they had in Pune!

Who am I?

This question seems very profound, but this is not my intention. What I'm thinking about is my name. When somebody asks me "Who are you?", I answer "Albert Cañellas i Pagès". When I say it, there's no problem*. What I don't like is when I write it. My first surname is catalan, but it is in Spanish, and it has the "ñ", a symbol of spanishness. The "ñ"is like a flag of the spanish nationalism. And I have it in my name. It's not a coincidence: when an army conquers a hill, they hummer a flag in it. So they hummered an "ñ" (and an "a") in my ancestor's surname.

Now seem that my name begins to appear in international documents. Today we had sent a proposal to Mumbai, India, to observe with their GMRTelescope (an array of thirty antennas like the ones in the picture). In the proposal I appear (after the word "Authors" and a few names :D ) as "A. Cañellas". I don't like it. I hate forgetting my mother's surname. And I don't like to contribute to the international projection of Spain.

I've searched information Generalitat's webpage and I've found that this is very easy. It's a translate, not a change.

However, the fisrt is to speak it with my parents. I have had some trouble for talking to him. And when I finaly catched, and I was explaining him, his face turned very serious. He doesn't liked it at all. 'What is more Catalan than Cañellas**? And then, I'll not be your father anymore? When you get out of home, do what you want. Dont talk abou it anymore!' he said, in an angry voice that I didn't remember.

Well, I don't understand this reaccion. If he doesn't like, I'm not going to contradict him. But he has said not to talk about it, and I want to talk to him an explain that I don't want to change my surname, my idea was only about a translation, I'm not rejecting his surname. I don't know what to do.

Albert Cañellas i Pagès


*Well, yes, there is one problem, I have some trouble pronouncing "ll".
**Canyelles is a catalan town, in Garraf.

More than a year ago I published my last post. It was written Catalan and sad, and I was disoriented. Now I'm happy, I have lots of plans and projects to do and I write in English. I've just installed the British English corrector and I have to restart Firefox to use it, so this post could be full of errors. In fact this has a lot to do with the purpose of me writing in English. I am forcing myself to write in English to practice a little. Therefore, if yo see an error (or several), tell me, please. Well, I mean in the case that someone is reading this.

I will devote my first post to a language issue: the "catalanades" in spanish. Today I've listened a girl saying "no cal que lo hagas" in a spanish conversation. I'm not speaking about a farmer from a little town near Vic that always speack in Catalan and one day he have to talk to a post office employee born in Cuenca. I'm interested in the catalan words used by spanish speakers in spanish conversations.

There are a lot of them, but at the moment I remember three. And they are very used.

first: cal. I've writed above that today I've listened a girl saying this. But it is really used. Who likes to say "no es necesario que lo hagas" when you can say it as short as "no cal que lo hagas"?

second: runa. "Ese castillo está en runas", or "vigila, que estás pisando runa y te harás daño". I remember my grandmather talking about "runas" in the floor and imagining Balin the dwarf writing his farewell words in Moria mines. By the way my grandma is from Vélez-Málaga and she always speak in spanish.

third: ara. "Ahora", what a long word! And it's too difficult to say all this vowels all together. Take it easy, say "ara" and finish it right now.

I hope that if someone is reading this he has thought "Is this word really wrong? Why?". Is this the case?

I'm sure that I will expand this list soon. Any suggestion? Make a comment!

Albert

potser s'acosta el moment de començar a tocar de peus a terra i deixar-se estar de somnis, capritxs, desitjos, egoismes, ideologies i voluntats



llavors, arribaré alguna dia a complir el meu somni de veure l'aurora boreal?

divendres -> inici: banyar-se a l'atlàntic

dissabte -> de la cota 1,000 als 1,900m creuem un tupit bosc, travessem els núvols

diumenge -> alguna diminuta flor trenca la duresa d'un camí desert

dilluns -> l'objectiu: veure la sortida del sol des de 3,717.98m d'alçada

quan tens un desig és bo pronunciar-lo en veu alta, potser gràcies a això es compleix. bé, també pots provar d'enviar-lo en forma de missatge de mòbil a la persona adequada

gràcies santi!



ps: les fotos són robades del space del santi. si us han molat visiteu-lo, n'hi ha de molt guapes

sempre he sigut un fidel defensor de la coherència

jonny be goooohooohhoooohoooohoooohhooohooood!

bé, ha acabat una tongada de visites. ara em sento una mica i sol i una mica més lliure

podria escriure un apunt molt llarg sobre cada una d'elles, però m'hi posaria amb el primer i segur que en quedaria algun per escriure...

la primera visita va ser de la laura i la núria (la meva cosina). van venir per carnavals, però van venir per mi, eh... XD òsti com necessito que ma germana em digui les veritats! la trobo molt a faltar. i va ser curiós que vingués la núria: és dels familiars que menys veig i que més m'agrada veure. els vaig ensenyar una mica l'illa, el menjar (la tasca sinfreno, un guachinche d'anaga, la cafeteria de la facultat...), vam anar a la orotava, al teide, al blues bar, a las teresitas, al puerto de los cristianos, a puerto de la cruz, santa cruz... i vam veure un munt de plomes! plomes, infermeres sexys, polis sexys, jugadores de futbol sexys... i quan dic sexys, vull dir amb la intenció de ser sexy. que moltes noies ho aconseguien, però els tius... encara tinc malsons on apareixen escots peluts i carmí entre barba i bigoti :S

després van venir la núria i el joan, amics de la facultat de la ub. ells també venien per carnavals (però per mi, és clar). amb ells vaig anar a la cremada de la sardina, un acte molt curiós sobretot pel seguici multitudinari de gent vestida de vídua (sexy, és clar) fent veure que plorava entre crits de lamentació. mai havia vist tanta gent fent teatre de manera espontània. és com el "no passaran!" del correfoc, però més a pinyón, i molt més "teatreru". i després de la cremada repartien sardina a la brasa (amb papas arrugás, mojo i gofio, per suposat), i a les 3 de la matinada venen molt de gust! també vam anar al teide, a la orotava, al blues, a l'agüita, al puerto, a la facultat, a la sinfreno, a un guachinche a anaga, a santa cruz, a los cristianos, a las teresitas... però el millor, sens dubte, va ser escapar-nos un dia i mig a la gomera. l'endemà d'anar al concert de paulina rubio, vam agafar el ferry i ens vam plantar a l'illa del costat. és preciosa! amb la motxilla a l'esquena vam començar a caminar sense saber què fer. "lloguem unes bicis? on dormirem? busquem els horaris de busos? hi haurà busos aquí?" només teníem clar que a la posta de sol volíem estar en una platja de la punta oest, i a la sortida a l'est. i ho vam aconseguir! vam llogar un cotxe, vam fer night naker fast tourism, vam fer unes guiness, vam veure moltes postes de sol al mar (com cansa!), vam entrar al mar i de poc no en sortim XD, vam cantar, vam anar a lepe...

la següent visita va ser la més sentimental: els meus pares i mon germà! al veure'ns a l'aeroport no sabíem si riure, plorar, abraçar-nos o què fer. va ser estrany ser l'anfitrió dels meus pares: fins i tot un dia els vaig fer el dinar jo! vam fer molt turisme: teide (fins a la cota 3500!), orotava, cristianos, puerto, facultat, sinfreno, bodegón de viana, santa cruz... vam menjar molt i molt bé (dos cops a la sinfreno), i vam fer molts sucs naturals, que a mon germà li va encantar el de pinya. el millor? jugar amb mon germà al parc i veure la cara de tranquil·litat dels meus pares al adonar-se que estic de puta mare aquí.

i sense temps per descansar ja tenia aquí la mariona i el borja! amb ella no he perdut gens el contacte però ja tenia ganes de veure-la i xerrar. i al borja feia molt que no el veia (crec que des de que vam sopar a molins per acomiadar-me). també vam menjar molt bé. a la sinfreno em van preguntar per la família XD. però amb ells la cosa va anar més aviat de bars: época, siete, agüita, haring, escenario, o'clock... i evidentment, el gran blues bar. va ser una nit memorable. ara ja no pensaré cada dijous "el blues bar segur que li agradaria al borja", perquè ja sé que li agrada. també vam anar una mica a la platja, tot i que amb el temps en contra. divendres vam anar a la punta del hidalgo, l'extrem oest d'anaga, a veure pondre's el sol. el lloc és preciós, es veu la costa occidental d'anaga que també ho és, i hi ha un munt de plantes i animals marins a la vista (senyal que l'aigua és ben neta). la posta de sol va ser un "momentassu". i una cançó va guanyar una gran imatge. amb ells, més que amb ningú, he sentit que estaven allà per veure'm a mi. sona molt egocèntric, però és el que sento. diumenge a les 6 de la matinada, quatre hores abans que se n'anessin, els veia dormir a la meva habitació i em sentia com orgullós: "quin parell de grans persones que tens aquí!"


moltes visites, però cada una diferent: hi ha qui et compra sabó, qui duu el seu, i qui utilitza el dels meus companys de pis sense demanar permís!


la conclusió de tot plegat és: em sento molt estimat!!!


properes visites:

santi: 27 abril - 1 de maig
gemma, elena i anna: 4 -7 de maig
rai: finals de maig?


sort!

ps: a la foto, l'ambient de l'agüita. ens ve un tiu lleig (molt molt lleig) i ens demana que li fem una foto amb un amic seu. no hauria tingut més sentit que també ens hagués deixat una càmera seva? aquestes setmanes s'han fet fotos molt millors, però encara no me les han passat: a veure si me n'envieu alguna!

eis!

dos apunts en dos dies! serà que m'aborreixo

però el cas és que acabo de llegir un correu electrònic molt divertit

el cert és que el món dels fwd és molt divers. boicot a nestlé, firmes per salvar una nena que té càncer d'ungla del dit petit del peu dret, pots de vidre que fiquen xinos dins de gats, firmes per salvar a adfjhdfsajsda de morir apedregada per la malvada justícia de gouhasdfhhhapufkistan per mossegar-se les ungles, hotmail se cierra (esta vez es verdad), cadenes que si la reenvies a 527 persones se't cauen les ungles (esto no es un fwd), en un diari s'ha publicat una carta dient que tots els catalans som el dimoni i tenim 27 ungles, el dia sense cotxes, el dia sense mòbil, cinc minuts sense llum, el mes de no tallar-se les ungles...

però tot i que creia que ja no em podria sorprendre res, he rebut el següent correu. després de les queixes per la pujada de tarifes en la telefonia mòbil: no a la pujada de preus de razz! XDDD

BOICOT POR EL PRECIO DE RAZZ (DE QUÉ VAN!)

No estoy de acuerdo con la subida de precio de Razzmatazz, me
he
enterado
que en breves suben a 18 euros, no tienen suficiente con que
vayan
4000
personas cada viernes y cada uno pague 15 euros mas las
consumiciones de
dentro?

Sinamon se esta aprovechando de nosotros, nos ponen cubatas
mas
pequeños,
inflan las salas asta rebentar, el wiski es de garrafa...y
ahora
quieren
subir el
precio.

Mi idea es hacer un boikot y que el fin de semana del 16 y
17 de
MARZO no
vaya nadie al razz, creo que a si veran que no solo se sale
al
razz
y
tendran que bajar los precios.

COMUNICALO A TODO EL MUNDO !! A QUIEN PUEDAS

ho sento si algú se sent ofès, si és que realment el correu va de debó. ja de pas: algú em podria confirmar si això és seriós o és un acudit?

properament: manifestació per una baixada de preus a tecina golf! ferrys gratis ja!

sort!

eis!

un dels motius pels quals he vingut a tenerife és conèixer millor la veïna cultura espanyola, descobrir com ens veuen ells i entendre el seu punt de vista de l'estructura de l'estat. és a dir: volia veure la relació catalunya-espanya des de l'altre banda del guió, ja que dins meu sempre he tingut la sensació que jo era independentista perquè sóc català i mai havia viscut fora de catalunya. volia o bé augmentar l'objectivitat de la meva opinió o bé canviar-la.

aquest raonament ha resultat erroni per la base: no he anat a espanya. podria haver anat a molts llocs molt més espanyols que les illes canàries. però això no afecta al que ara us explicaré. i de totes maneres hi ha d'altres bons motius per haver vingut aquí que ara no venen al cas.

doncs bé, durant aquests mesos el tema catalunya-espanya ha centrat molts dels meu pensaments i moltes de les meves converses. i un dels temes als que he donat moltes voltes és sobre la concepció que tenen els espanyols de la espanyolitat de catalunya. sembla embolicat, però no ho és. ho explico amb un exemple molt puntual (que no hauria de servir com a experiment científic per la poca importància estadística que té una mostra formada per un sol element)

aquesta tarda he estat estudiant a la biblioteca de matemàtiques i física de la ull. m'he passat per la mostra de novetats de l'hemeroteca, fixant-me en la nacionalitat i la llengua de les revistes que hi havia. la majoria tenen el títol en la llengua majoritària del país d'origen i el contingut en anglès (llengua franca de la ciència). he trobat alguna excepció:

- un butlletí italià, que estava íntegrament en italià

- un butlletí espanyol, de la real academia de matemáticas, íntegrament en espanyol. també hi havia d'altres revistes en espanyol, escrites a canàries, espanya i en alguns països hispanoamericans

- algunes revistes catalanes, com per exemple el butlletí de la societat catalana de matemàtiques (filial de l'iec), totes íntegrament en català

- un parell de revistes canadenques, amb el títol en anglès i francès, alguns articles en anglès i alguns en francès

és una bona notícia que hi hagi revistes catalanes (i en català!) fora de catalunya. m'ha sorprès molt gratament. algun altre cop ja havia vist algun llibre de la ub o de la uab per aquí

però el que vull fer és comparar les revistes canadenques i les espanyoles. en la canadenca, anglès i francés hi apareixen amb el mateix estatus. hi havia més articles en anglès, però s'ha de tenir en compte que la proporció de parlants del francès al canadà és semblant (en ordres de magnitud :P ) a la de catalanoparlants a l'estat espanyol

en canvi, a la revista de la real académia de matemáticas no hi havia cap article en cap llengua que no fos el castellà. sí que hi havia un article escrit per un professor que pel nom, població de naixement i càrrec, suposo que deu ser catalanoparlant. a més, a l'article, parlaven de la upf com universitat pompeu fabra, però la uib era la universidad de las islas baleares (sic) i la uv la universitad de valencia (sic) (aquest home s'havia recorregut la meitat de les universitats de parla catalana!). remarco una cosa: la revista és d'àmbit estatal (reial, és a dir, de tot el regne). no és cap revista d'una comunitat autònoma o universitat molingüe espanyola

la diferència de concepta està clara. les llengües del canadà són dues: anglès i francès, per bé que el francés pràcticament només es parli al quebec. pels canadencs, el fet de ser quebequès i parlar francès s'inclou en el fet de ser canadenc. això no és compartit per molts quebequesos, pels quals ser quebequès significa no ser canadenc i el quebec s'hauria d'independitzar

en canvi, pels espanyols l'únic patrimoni lingüístic d'espanya és l'espanyol. ser català i parlar català no s'inclou en el que és valorat com a espanyol. jo comparteixo profundament aquest punt de vista XD



poso algun altre exemple per comparar


no fa molt, el primer ministre canadenc va presentar una moció al parlament dient que el quebec és una nació que forma part del canadà. us imagineu a en zp proposant un text on es digui tant clarament que catalunya és una nació? ara bé, ho feia per evitar que es votés una moció presentada per un partit quebequés, on deia que el quebec és una nació que "actualment" forma part de canadà. a mi em sembla una estratègia efectiva per evitar el separatisme quebequés. com també ho és permetre referèndums independentistes. jo crec que si el canadà intentés imposar l'anglès al quebec i no li permetès tenir el nivell d'autogovern que té, a hores d'ara el quebec seria un estat independent

ahir, també a la biblioteca, vaig fullejar un llibre sobre els 20 anys que fa que l'estat espanyol és a la unió europea. era com un llistat de les millores de les que ha gaudit espanya pel fet d'estar-hi. després de la pàgina on parlaven de l'augment de dones presents a l'exèrcit hi havia el capítol referent a la promoció de l'espanyol a l'exterior. sobre quanta gent el parla, els llocs on s'estudia, les seus de l'instituto cervantes... però res de les altres llengües pretesament espanyoles. i no sé perquè dic "pretesament", si els únics que ho pretenen són els espanyolistes perifèrics (és a dir, els que defensen espanya des d'altres nacions, com la catalana). vaja, que si s'obre una delegació de l'institut ramon llull, l'èuscar s'estudia lluny del país basc o el gallec es parla fora de galícia, els espanyols no ho consideren com un fet positiu per a espanya

i encara hi ha qui defensa l'"espanya plural": ens intenten vendre que espanya és una harmoniosa unió de pobles que caminen junts agafats de la mà per un camí ple de floretes, mentre sonen violins i els ocellets canten

de la mateixa manera que sovint es diu que "catalunya serà xarnega o no serà" (hi estic d'acord), també crec que espanya serà plural (floretes i violins inclosos) o no serà. jo, personalment, desitjo que no sigui


ho deixo aquí, perquè em podria passar hores escrivint sobre el tema... i amb la quantitat de text que ja té aquest apunt, em sembla que no se'l llegirà ningú. si algú ho fa que avisi! (tindrà premi ;) )



sort!


ps: és cert, els quebequesos tenen un fort avantatge: la seva llengua, tot i que minoritària a l'estat canadenc, té al darrera tot l'esforç de la república francesa (tot, perquè no es cansa defensant cap altra llengua parlada en les seves fronteres) i el seu antic imperi

a vegades l'estat d'ànim de les persones es comporta una mica com un sistema quàntic. poso un exemple:

sigui el subjecte A. posem que està en un estat d'ànim 1/sqrt(2)*(|c>+|p>), on |c> representa "content per haver guanyat un partit d'hanbol" i |p> és "preocupat per la salut de la seva àvia paterna". és a dir, està alhora content i preocupat, a parts iguals. llavors parla per telèfon amb un amic que fa molt que no veu. aquest amic, que no sap res sobre la nova afició esportiva del seu interlocutor, li pregunta com està ell, la família... llavors, A comença a explicar-li la malatia de la seva àvia. passen una estona xerrant sobre el tema, i A se sent cada cop més amoinat per com evolucionarà la seva àvia. quan pengen, A ja no se'n recorda de l'hanbol. la mesura ("ei A! com estàs?") ha modificat l'estat físic del sistema. ara es seu estat d'ànim és |p>

sort! (perquè tot és qüestió de probabilitats)

ps: tranquils, ni m'he posat a jugar a hanbol ni li passa res a la meva àvia paterna (descansi en pau). tan sols era un exemple ;)

avui és el primer dijous de l'any que estic a la laguna, i per tant, avui serà elprimer cop aquest any que vaig al blues bar! cada dijous a la nit hi toquen música en directe, amb quatre músics com a base, però cada setmana s'hi aegeix gent, diferent. al llarg de la nit, hi arriba a pujar molta gent, a l'escenari! amb el que m'agrada a mi la música en directe, i més si hi ha bateria i guitarra, us podeu imaginar com disfruto allà

fa uns segons m'ha trucat l'andrés per quedar. hem quedat a 1/4 de dotze davant del portal del jose, que té la sort (o no) de viure davant per davant del nostre santuari dels dijous. com veieu, aquí em vaig creant costums i hàbits. i els trobava a faltar. com estar fins a les 10 de la nit a la facultat, tot i que sembli estrany enyorar una cosa així...

el que no trobava a faltar és pagar rebuts: el senderisme, l'aigua... flipeu: rebut de teidagua = 60€. sort que som quatre a repartir!

sort!

un pedrot jau a la gespa. es fa de nit, el cel s'omple d'estrelles d'argent i el pedrot jau a la gespa. al llarg de la nit, les herbes es van omplint de rosada i el pedrot jau. surt el sol, els ocells canten i el pedrot jau. de cop i volta, uns densos núvols negres cobreixen el cel i el pedrot jau. cau una terrible tempesta i el pedrot jau. un sistema termodinàmic arriba al zero absolut i el pedrot jau

eis!

tinc moltes ganes de tornar cap a casa, però de totes maneres trobaré molt a faltar els amics que he fet aquí. amb poc temps he conegut a alguna gent amb qui m'hi he fet bastant. penseu que fins i tot m'estic plantejant de fer una versió en castellà, o de publicar els posts per duplicat... bé, això ja es veurà XD perquè de fet últimament no pujo gaires posts, i a part de l'andrea no sé si ningú s'ho mira. en fi, seguiré fent el que em vingui de gust, com sempre

la foto és feta a la orotava, un dels pobles més bonics de l'illa (vaja, que no té res a veure amb la laguna). hi vam anar fa dos diumenges. vam llogar un parell de cotxes i vam fer una mica de turisme, que ja tocava

jo interpreto la foto com una metàfora d'europa: mentre els del sud es posen còmodes, els del nord tiren del carro

sort!

a vegades em sento sol

"looking through my window
i seem to recognize
all the people passing by
but I am alone
and far from home
nobody knows me"

opeth - hours of wealth

només falten 4 dies per veure'ns!

la foto està feta a la playa de las arenas, al municipi de tacoronte. és una típica platja del nord de tenerife: de sorra negra, envoltada d'enormes barrancs, amb un hotel aprop i properament serà un port esportiu. com la majoria de platges del nord de tenerife

el nostre pis! nosaltres vivim al primer, és a dir, al balcó de sota. oi que és bonic?

eis!

ahir per la tarda em rondava un dilema: anar a l'excursió del grup de senderisme de la universitat o a la manifestació. l'andrea m'ho va fer veure clar: si dubtava era perquè l'excursió ja la tenia pagada des de l'octubre. si hagués hagut de triar entre pagar per l'excursió o anar a la mani, no hauria dubtat gaire

a la nit vam anar amb gent de la classe a sopar al pis dels madrilenys. després de menjar, van aparèixer un parell de guitarres i es van posar a tocar l'alberto, que és de la classe i feia d'anfitrió, i el lluís, que estudia física, però a la ub, i ens havia cuinat les llenties. el repertori estava molt bé, es passava de la rumba punkarra més divertida a la cançó més dolça i emotiva de silvio rodríguez. ara, el millor moment va ser quan vam cantar el gran hit que diu allò de "soy un autoestado de tí...". malauradament, tot el que és bo s'acaba i van acabar tocant sabina, una cançó rera l'altra. com odio aquest home!

a dos quarts d'onze érem al portal dels madrilenys, davant el blues bar, a punt per anar a agafar la guagua cap a santa cruz. eren gairebé les dotze quan caminàvem cap a la plaça weyler, i encara han volgut parar a comprar esmorzar. com es nota el ritme de vida canari! i això que del grup, tan sols una és autòctona. però tampoc ha sigut gaire problemàtic arribar tard, perquè la marxa no ha començat fins a dos quarts d'una (estava convocada per les 11). el tòpic que avui no s'ha acomplert és que els canaris no es mobilitzen. hi havia molta gent, i molt diversa: moviments veinals, plataformes en defensa de zones d'interès natural molt concretes, campanyes en contra d'un munt d'actuacions urbanístiques, partits polítics locals, sindicats diversos... hi havia banderes comunistes, independentistes, anarquistes... hi havia el colectiu de "salto pastor" tocant instruments tradicionals canaris, un parell de batucades, xanquers, gent disfressada... de tot plegat, el que més m'ha agradat ha sigut el poema d'un home, ja ancià, que ha recitat després del manifest, al final de la mani i abans dels concerts. ha explicat que ell no hi volia anar, a les manifestacions. com dèien a la tele, no hi anava ningú. i per no fer res, i a la seva edat, li convenia quedar-se a casa. però l'amor a la seva terra el va fer decidir-se a anar a una de les manis, i des de llavors que no falla mai: ha descobert que la gent de tenerife sí que es mou, que el que diuen a la tele no són més que mentides. i ens ha donat les gràcies per poder tornar a tenir esperança en el futur de l'illa. la veritat és que se m'ha posat la pell de gallina, per la petitíssima part que em tocava d'aquell agraïment.

aquesta tarda me l'he passat al cca (centro de cálculo para alumnos), una aula d'informàtica de l'iac que hi ha a la facultat per als estudiants d'astrofísica. he estat amb la maite, que és dominicana, i l'anton, català. tots dos estan fent el màster. després han vingut un parell de companyes, totes dues de salamanca, crec. com podeu veure, la immensa majoria de la gent és de fora! hem estat fent força feina, el treball en equip ha resultat molt productiu

ara escolto obint pas amb l'ordinador de l'iria mentre els plats del sopar m'esperen. aprofito per penjar un parell de fotos del pis

sort!

aquí estic amb la iria i el javi prenent uns tes a la sala d'estar. fixeu-vos en dos detalls. el primer, el penjoll que porto: és el que em va regalar el ferran: els matagalls no s'obliden fàcilment! i l'altre és el mapa que hi ha sobre el sofà, concretament: on és catalunya? com diu el vell càntic: montilla president, catalunya independent! XD

a mi sempre m'ha fet una certa repulsió la figura del polític i he criticat la nostra manera de governar-nos. ara bé, avui ha sigut un dia trencador, per mi. diguem-ne que he recuperat la fe, si l'he tingut mai, en la política i els partits. he assistit a un d'aquests actes que organitza esquerra aquestes setmanes. es tracta d'un conjunt de taules (avui, al papiol, n'érem unes 14), amb 10 persones per taula, militants i simpatitzants. a cada taula s'hi parlava, a mode de tertúlia, de manera que s'anessin comentant tres temes en concret. un coordinador moderava cada conversa, i al final n'exposava les conclusions

no hem anat allà a que el carod ens alliçonés amb un dels seus discursos messiànics. anàvem a dir la nostra. bé, en realitat ha fet un discurset, però que no ha dit res de nou. diu el mateix que fa tres anys. el que és nou és que esquerra està com fa tres anys: creixent, mostrant-se com a partit valent, renovador i pioner en la democràcia participativa

el que és nou és sentir-se escoltat per la política. potser gran part del problema està en no creuren's que podem dir-hi la nostra

sort!

a finals de setembre me'n vaig a les canàries i mica en mica van sorgint comiats. avui no ha estat ben bé un comiat, però jo ho he sentit una mica com a tal.

no sé quan tornaré a estar tantes hores seguides amb la meva família. potser d'aquí uns dies, potser... ves a saber. el cas és que el meu pare s'ha demanat alguns dies de festa. el dilluns vam anar a carcassona, sobretot perquè a mon germà li encanta veure castells. després vam anar a dormir a la cerdanya, en tenda. pel camí se li va caure una dent al jaume. vam dormir els tres germans en una tenda, van venir els angelets (o el ratoncito pérez, o qui sigui, és igual, de totes maneres no el veurà mai ningú) i li van deixar un llibre sota la márfega! el dimarts vam anar a meranges i els vaig ensenyar el terreny d'acampada on vam anar de campaments amb els matagalls. després vam buscar bolets (he dit buscar, oi? no he dit pas trobar o caçar? és que no voldira ser imprecís. el que vam fer és buscar) i vam dinar a giruls. avui hem anat a portaventura. el jaume era el primer cop que anava a un parc d'atraccions. i la segona atracció a la que el pugem: el tomahawk! és una muntanya russa petita, tipus estampida. el cas és que deunidó pujar-hi amb només sis anys! de fet, també és mèrit que hi hagi pujat mon pare XD .

i ara estic a casa sentint que ja els enyoro.


sau - laia


vols deixar pares i pàtria
veure on s'acaba el món
vols canviar la teva història
i digue'm qui no.

tot el que es diu en paraules
pot semblar-te un desert.
prens el vent de matinada
com ho fa un ocell, com fa un ocell.

tot el món dóna voltes
sense pressa al teu voltant
i tu de cop vols sortir a fora
no saps on anar.

amb un bitllet tan sols d'anada
mai vas pensar en tornar.
amb un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt.

i tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo que trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

i tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo que trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

hi ha cançons que tenen una lletra poc clara, no saps exactament què volia dir l'autor el dia que la va fer. però molts cops és millor així. d'aquesta manera te la pots fer teva amb més facilitat. la cançó et dóna una sensació, li crees una imatge i ho relaciones amb uns conceptes. no és el cas d'aquesta cançó. de totes maneres, jo la relaciono amb una idea d'escapada semblant a la que faig jo, tot i que la leltra no concorda del tot.

ara em ve al cap un tros d'una altra cançó del mateix disc (bàsic).

por
de quedar-me sol tot sol
i tan mal acompanyat
per mi mateix

por
de bategar tan lentament
d'aturar-me
per un moment

és un disc que sovint l'escoltàvem, en format casset, anant a caçar bolets amb el lada

la foto és del diumenge 13 d'agost. la laura, el jaume i jo jugàvem al twister. "galta dreta blau!"

sort!

mazen era un noi de quinze anys quan el seu germà petit va morir. va morir, senzillament, de gana. a casa passaven una època de vaques magres, molt magres. excepte el més petit, els altres sis germans treballaven tots. el pare havia mort a la guerra, i la mare no treballava perquè el seu germà, que era l'home que s'ocupava d'ella, no li ho permetia. el petit estava molt prim, va emmalaltir, i el seu dèbil cos no aguantà gaire


amb 22 anys en mazen estava casat i aviat seria pare. però ell no volia que al seu fill li esperés el mateix futur que al seu germà. va estalviar uns diners, va agafar el poc que tenia i va deixar la seva dona a casa els pares d'ella. va marxar del pakistan amb la motxilla mig buida i el pit ple d'esperança.


va travessar fronteres, muntanyes i mesos. va haver de pagar una plaça en una patera plena que va naufragar. va nadar uns eterns quilòmetres mentre veia els companys com anaven desapareixent sota les ones.


amb el poc castellà que havia après a pronunciar, en mazen va avisar al cap d'obres que el mur es movia cada cop que hi treballaven màquines aprop. no li va fer cas. aquella tarda, la seva dona el va trucar al mòbil per anunciar-li que havia nascut la seva filla. el so del mòbil va ajudar als bombers a localitzar entre la runa del mur el cadàver d'en mazen i els quatre companys que havien mort amb ell.






és una història inventada, però perfectament possible en el món del capital. quan tot es mesura en diners, la mort d'un obrer pot ser un cost assumible.


cinc persones han mort al poblenou víctimes del liberalisme. víctimes del nostre benestar econòmic. víctimes del lliure mercat. víctimes de la cultura del mal menor. víctimes de "el que compten són els resultats. oi que vivim millor que els nostres avis?". víctimes de la hipocresia dels que ens creiem la democràcia. víctimes del nostre consumisme. víctimes de les prioritats


quan ens n'adonarem?


socialisme o barbàrie

estava escribint una mena de crònica dels sanfermines. però he vist que no acabaria mai

el dissabte, després de sopar en un bar de villava amb l'oihane i la sandra, vam anar cap a la bajera. allà hi havia un munt de gent preparant-se per sortir de festa. i de cop i volta sona una cançó que em va marcar. i ho vull compartir amb vosaltres


http://www.youtube.com/watch?v=CsLuBtIGMVw

al programa del buenfuente (es veu i se sent millor)


http://www.youtube.com/watch?v=CPP0d7ckqOg

en un concert (aquí està la cançó sencera)


la promotora de que es posés la cançó era la miriam, tot un personatge. no va parar de posar-la fins que els catalans no la vam cantar amb ella. i jo encara no he parat de cantar-la mentalment

sort!


ps: si voleu us la passo sencera en mp3 ;)

fa unes setmanes vaig dir que faria una tongada d'arguments pel sí i pel no. no ho he fet, principalment per pal, i perquè hi ha coses més importants que l'estatut

a la gent del carrer no l'importa massa el debat estatutari. per això avui us volia comentar una cosa sobre els problemes reals de les persones

una d'aquestes dues imatges es diu bouda. l'altra es diu kiki. qui és qui? primer penseu-ho i després obriu els comentaris i poseu el que creieu. és interessant que això ho fagi quanta més gent millor, així que si-us-plau fes-ho, encara que estiguis aquí de passada

recorda: quina de les dues imatges es diu kiki i quina es diu bouda?

mercès!

ps: la plataforma per catalunya utilitzarà el teu sí en contra de la immigració. ciutadans de catalunya utilitzarà el teu no en contra del català. els verds-alternativa verda utilitzarà el teu nul en contra de l'energia nuclear. però vota en funció del text de l'estatut de la moncloa i deixa't estar d'hòsties!

fa unes setmanes hi va haver una febre entre els joves catalans per fer macrobotellons, copiant el que es feia a la resta de l'estat. coincidint amb el temps, a perpinyà i a la resta de l'estat francès els joves es manifestaven pels seus drets laborals

llavors es va fer molta demagògia sobre el tema. es deia que els joves d'allà es manifesten per causes superiors, que ells són compromesos. que nosaltres només ens sabem reunir per emborratxar-nos

jo vaig criticar molt que es volgués comparar. però avui sóc jo el que comparo

el problema no és dels joves. és dels catalans

en tot cas, com ja he reconegut, faig demagògia. i, segons en javier solana, la meva demagògia "frega el delírium trèmens". físic sòlid havia de ser! mort als sòlids! visca els astrofísics! ui, crec que parlava de poítica i m'he desviat

el cas és que no sé què vol dir "delírium trèmens". però crec que ve a dir "al igual no flipes ni res, nen! que al teu país no li reconeixerem cap dret mentre un espanyol tingui el més mínim poder a la ue, que serà per sempre, perquè la ue es governa dels dels consells de ministres"

visca l'art!

recordo un aplec de sant ponç de fa molt molt de temps. jo potser tenia 6 anys. a mi m’agradava molt dibuixar i vaig participar al concurs que cada any hi organitzava l’esplai. vaig guanyar un premi, no sé quin. el cas és que la montse ros em va donar un camió de bombers enorme. jo m’hi podia pujar a sobre! llençava aigua i tot. recordo sobretot la il•lusió que em va fer. i la il•lusió amb què durant molts anys vaig anar participant al concurs. perquè m’agradava dibuixar. perquè estava a la natura. perquè sonaven sardanes. perquè feia olor a primavera. perquè l’ermita és preciosa, i és nostra. perquè era part de la comunitat

la montse ros fa temps que no és a l’esplai, però segueix a l’organització de l’aplec. ara jo sóc monitor i he organitzat el concurs. hem repartit llapis, papers, regals. i ens han tornat art, il•lusió, alegria

no vull ser vanitós. ja sé que si no ho hagués fet jo, ho hagués fet algú altre, i possiblement molt millor. però enteneu-me. el cas és que jo vaig contribuir en allò. és indescriptible la sensació que vaig sentir al veure en la canalla la mateixa il•lusió que havia sentit jo anys enrere i saber que era en part gràcies a mi

ARGUMENT PEL NO

aquest és un argument poc currat. però tinc son i és tard

l'altre dia em vaig comprar el punt, i hi havia el "dossier econòmic", una mena de suplement sobre economia. havien fet una enquesta a empresaris catalans. entre d'altres coses, preguntaven sobre la intenció de vot en el proper referèndum. crec que cap a un 60% (en tot cas, una ampla majoria) va dir que votaria que sí. és cert que la dreta espanyolista està en contra de l'estatut, però per immobilisme i anticatalanisme. però si la dreta catalanista i la patronal són tant entusiastes amb el sí, a mi no m'hi trobareu fent-los de comparsa

avui estic cansat de tant parlar de política. cansat fins i tot físicament. avui he tingut tres converses amb gent que pensen diferent que jo, per motius diferents. normalment m'agrada. disfriuto canviant opinions amb gent que en pot tenir de millors que les meves. però avui he acabat cansat

tot i això parlaré de política. el 18 de juny tinc una feina a fer i m'ho vull rumiar bé. fa dies que penso en escruire arguments per votar sí o no a l'estatut, i així acabar de decidir-me. a bastanta gent ja he dit que votaré que no, però era per "animar la conversa". en realitat estic igual d'indecís que fa una setmana. em fa ràbia que perquè un partit ara hagi decidit votar no, jo ho hagi de fer

com fa una setmana, vull votar en funció del que em demanen: si aprovo el nou estatut o no
aniré escribint arguments, un per un. n'aniré fent a favor del sí i del no. perquè si alguna cosa tinc clara és aquesta: votaré o sí o no. ni nul polítics, ni blanc ambigu ni hòsties. o sí o no

no sento cap amor especial per l'"obrer" idealitzat, tal com apareix en la
mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en
conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m'haig de preguntar mai a
favor de qui vaig

fragment de homenatge a catalunya, de george orwell

últimament s'està vivint un augment de la reinvindicació de la segona repúbilca espanyola. cada cop es veuen més banderes tricolors, avui fins i tot onejant en alguns dels nostres ajuntaments. hi ha cites de l'azaña als nicks del messenger

i jo no puc fer més que sentir fàstic davant d'aquestes mostres d'espanyolisme fervent. perquè la bandera republicana espanyola és això: espanyola. per sobre de les ideologies, de les esquerres o les dretes, del progressisme o el conservadurisme, de l'estatistme o el liberalisme... per sobre de tot, el que singifica la bandera republicana és una (gran i lliure) sola cosa: espanya

que no ens enganyin: als països catalans no els convé cap república espanyola, de la mateixa manera que no li convé la república francesa, que tan desastrosa està sent per la cultura catalana a la catalunya nord. l'únic comunicat que volem que ens arribi des de la moncloa és la definiva dissolució de l'estat espanyol i la deposició de les armes per part de les seves forces d'ocupació

ni regne, ni república: espanya dissolució!

divendres vaig sortir de classe a les 12, la mateixa hora a la que havia quedat amb l'anna gallet. haviem de refer la feina sobre la sortida de monitors que jo havia desfet al perdre la llibreta. després, cap a molins a treure diners de caixa terrassa, i cap a casa, a dinar. poc després de les 5 va arribar el rai a casa: aquella nit hi havia un gran concert a la kgb i ens ho volíem pendre amb temps de sobres. al cap d'un parell d'hores el rai duia al cotxe un eric, un gerard, un albert i 96 birres (a 24 birres per cap!). llavors vam trobar el quim de vent del pal, les seves amigues ens van dir on era la sala, vam fer concursos per regalar birres a qui guanyava i a qui perdia... i va arribar l'andrea. tocaven the cabrians i mr review. the cabrians va demostrar que són molt i molt bons, que mereixen estar molt més amunt del que estan. i els mr review van demostrar que es mereixen arribar on havien arribat, i van acabar de convènce'm que són el meu grup de ska preferit. tot això, amb amics de l'andrea i meus (fins i tot el borja!) a la sala, però nosaltres vam passar bastant d'ells... els meus per una banda, els seus per una altra, i ella i jo en un altre lloc: mira que som antisocials!

dissabte, molt d'esplai. al matí, comprar per la sortida de monitors, a la tarda, preparar l'activitat d'aquell dia i fer-la. va estar molt divertit: vam ajuntar tres twisters, i quan algú queia havia de superar una prova (tot idea de l'elena). sense tenir-ho gens planejat, després vam anar al cinema. vam veure crash (proposta també de l'elena), una peli molt bona. parla del racisme, amb una visió molt ampla i molt humana. molt dura a estones, i amb trossos molt molt macos. va ser el dia de les tres grans propostes de l'elena (la tercera va ser posar nocilla als tacos que m'havien sobrat del dinar). després, cap a cal didac, a jugar al worms fent uns mojitos
diumenge, poca cosa: reunió de campaments tota la tarda, només interrompuda pel meu bateig en una piscina aquest any

dilluns i dimarts: última sortida de monitors! última? al menys, és la última sortida de monitors del curs. vam anar a la casa dels maristes de llinars del vallès. molta reunió, molta feina feta, i moltes estones kumbes. també vam tenir temps per conèixe'ns millor jugant a un joc amb el que vam descobrir coses molt interessants. no m'ho esperava, arlet!

dimecres, cap a la cerdanya! vam anar amb l'anna membrive i la sara a la molina. la sara i jo vam esquiar, l'anna va pendre el sol. així ens vam treure l'espina de quan hi vam anar amb l'esplai (que fèiem de monitors i, per tant, no vam poder esquiar massa), i vam baixar algunes de les poques pistes que hi havia obertes. fins i tot alguna de vermella! després, al refugi: kiriki, cartes i la xerrera del guarda. a la nit vam anar ni més ni menys que al bowling de l'estació d'esquí, on vam quedar amb la gemma (!). llavors vam descobrir l'ambient nocturn de puigcerdà: tot un descobriment antropològic

dijous vam anar a veure el terreny d'acampada on anirem els matagalls de campaments a l'estiu. és guapíssim, un lloc molt preciós, un gran paisatge, amb el riu al costat, prats on jugar... ens en vam enamorar, i vam sortir d'allà amb una ganes impresionants que fos 1 d'agost. també vam anar a veure els llacs de malniu, tot i que només en vam veure un, tot glaçat; vam dinar a meranges i vam fer la migdiada, rollo dominguero, al costat de la carretera. total, que vaig arribar a casa que acabava el partit del barça, però el vaig poder veure amb la família (faltava la laura, que era a planoles). un final molt emocionant, el madrid eliminat, el barça camí de praga i la família feliç. com diria el francisco: "tu bien, tu hermana bien, nosotros bien: ¡qué bien!". després, conversa amb la mariona i cap a cal rai. allà, jacuzzi amb escuma i tot... escuma de sabó i escuma de birra vessada! vam descobrir que la cervesa pica als ulls més que el sabó

fins aquí la crònica del que he anat fent aquests dies. ara queda el millor: de demà a dilluns estarem l'andrea i jo a besalú, fent el turista. el lloc és magnífic, i fer el turista m'encanta, però això no és el importa. aquests dies m'he envoltat de gairebé tot els amics, de la gent amb qui m'agrada estar, amb els que m'ho passo bé, amb els qui confio. però amb qui tinc realment ganes d'estar d'una vegada és amb l'andrea. ja ens toca uns dies sols. el pitjor és que només seran tres dies, i després en voldrem més

en resum: cada dia, un dia diferent de la meva vida. tot el contrari del que diu la següent cançó:

mr review - everyday another day

he comes home each day at a quarter to six when his lovely wife got his dinner fixed
then he reads the paper, drinks a bottle of beer, when his kids tell stories, he doesn't seem to hear
the TV 'swiched on for the nine 0'clock news
the rooms gets smelly 'he heas put out his shoes
eleven o'clock when he brushes his teeth, a five minutes romance before he falls asleep

is this what he wants?
everyday another day of his life

she gets up at seven, then wakes up the kids
she goes to the kitchen to make breakfast and tea
she's got his lunchbox ready
darling have a nice day
she stands behind the window whan he drives away
the kids to scool
the washing machine
the supermarket
the house is vacuum cleaned
the kids come home at a quarter past for when sha has just returned from her parttime job at a store

is this what she wants? everyday, another day of her life

it's a labour life, you've got to work everyday
you 'got the right to die whan you're old and grey
you realize your life 'past away
but this is not what i want
the labour life, the work everyday
when i'll die i'll simply be replaced, without a choice, without a face!

sometimes she gets suspicious, 'cause he's so often away
a oneday bussiness trip, at least that's what he says
when he comes home she takes his suitcase upstairs
his suit back in the wardrobe
no strange perfumes in the air
the he asks politely
darling how have you been?
she says she stayed at home, the kitchen had to be cleaned
he thinks that is strange 'cause when he felt so alone he tried to call her the whole day
she didn't pick the phone

is this what we want? everyday another day in our lives

sort!

m'ho ha passat el rai, no em pregunteu d'on ha sortit perquè no en tinc ni idea. el cas és que és molt bo!

ni rossell, ni cuevas: ceoe ilegalització per apologia del terrorisme (laboral)

soziedad alkohólika - terrorismo patronal

trabajo precario, poca experiencia,
ninguna medida de seguridad.
trabajo basura, contrato basura,
y a ti te tratan como tal.

todo es tan oscuro, todo camuflado,
en el mercado laboral.
sindicatos comprados, compañeros vendidos,
todos jugando con nuestro pan.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

son muertos baratos, gajes del oficio,
son cosas que pueden pasar.
son solo currelas que no tienen vida,
tu vida en sus manos está.

no tienen lugar en los telediarios,
no nos cuentan lo buenos que eran.
no nos conmueven con su vida privada,
su muerte no da votos, para qué hablar.

hoy otro caído, otro muerto más,
otro asesinato patronal.
no es un accidente, no es casualidad,
todo entra dentro de un plan.

ellos te matan con premeditación
con alevosía, sin compasión,
sin arrepentimiento ni remordimiento,
te ponen en el paredón.

terrorismo patronal!
terrorismo laboral!

son daños colaterales de su bienestar,
daños colaterales de la economía liberal.

posant-la en bitllets l'únic que hem aconseguit és omplir-la de merda

eis!


l'altre dia estava ordenant i netejant l'habitació, i em vaig trobar amb una senyora relíquia del passat: tabac del sa! i encara hi queden dos cigarretes. us recordeu, de quan el tabac no matava, ni deixava estèril, ni feia emmalaltir la gent del teu entorn...? bé, perjudicava seriosament la salut, però això també ho fa el fum dels cotxes o els productes químics de neteja. realment, abans les fumadores vivien més tranquil·les que ara. de fet, es consideraven persones, com si fossin no fumadores. vivien més tranquil·les que ara, sí. menys anys que les no fumadores (això segueix igual), però més tranquil·les


salut!

diumenge passat anava carregat de llenya per un dels camins del pessebre, el que va per abaix. més enllà de la casa del caga tió, vaig veure una de les alzines de les que creixen a la paret. allà fa molt pendent i el terreny és molt rocós, de manera que hi ha diversos arbres que neixen en un terreny pràcticament vertical. aquella alzina, en concret, es força espectacular, perquè sobresurt força en horitzonal, i et fas creus de com s'ha d'aguantar d'aquela manera. bé, en realitat, diumenge vaig pensar: "està a punt de caure"

em vaig sorpendre a mi mateix, amb aquella conclusió. veia claríssim que en qualsevol moment podia caure. de fet, tard o d'hora caurà, no s'hi quedarà pas tota l'eternitat

ara bé, fa uns anys no ho veia així. abans veia aquell arbre com una proesa. era una alzina que li havia tocat nèixer en una paret i havia decidit crèixer ben amunt i aguantar-se fort a la paret, sense cap mena de posibilitat de caure. m'hi havia enfilat algun cop i tot. estava segur que era inamobible. l'arbre feia temps que era allà, no? doncs llavors duraria per sempre. què podia canviar perquè caigués? les lleis de la física seran les mateixes, l'arbre seguirà igual

no era conscient de l'escala temporal. una acceleració petita no provoca canvis perceptibles a temps petits, però a llarg plaç produeix un desplaçament important. no veia que les coses -potser no totes les coses, però sí la majoria- cauen de mica en mica. el que avui et sembla etern, demà pot caure. el final que no et planteges ni que existeixi es pot presentar davant teu en qualsevol moment

camino per la ciutat. em creuo amb una prostituta que va cap a la zona del camp nou. miro amunt i veig que collserola em pica l'ullet amb el parpelleig de la torre de telecomunicacions i la llum constant del temple del tibidabo. tot això queda per sobre de les copes dels arbres dels jardins de pedralbes. penso "què maca i tranquil·la és barcelona, no com parís!". però en realitat jo només conec la cara amable de la ciutat. què mesquins, els estudiants universitaris que fem veure que ho sabem tot i vivim tancats en la nostra taquilla*. el món és molt més gran

em prometo (i ara, a l'escriure-ho, també ho prometo; i ara, al llegir-ho tu, també t'ho prometo); prometo, deia, que em passejaré sol una tarda (o un dia) per barris de barcelona que no conec i que em sonen a "marginals". raval, mina... li prometo a la llibreta** on escric que també la duré a ella i que allà també hi escriuré el que pensaré llavors de barcelona.

ara que hi penso, jo també conec la cara amable de parís. la vaig descobrir en un curt però intens viatge ja fa més de sis mesos. em va quedar gravada una sensació de netedat, ordre i amplitud (sobretot amplitud) que no em permet relacionar aquella parís amb els fets d'aquests dies. què mesquins, els turistes universitaris que fem veure que ho descobrim tot i només ens deixen passejar per un aparador tronat

*referència a men in black ii. a l'escena final, en j veu que hi ha uns petits extraterrestres tancats a la seva taquilla, al vestuari. ell s'indigna, creu q els petits tenen dret a saber que el món és molt més gran. llavors el seu company k li diu "novato" i obre una porta. la càmera surt per la porta i fa una panoràmica: la porta, en realitat, és una petita taquilla en un món molt més gran, ple de personatges estranys

**aquestes reflexions les vaig escriure a la meva llibreta ja fa dies. veient que encara no he acomplert la promesa, ho publico aquí per augmentar-me la pressió a mi mateix

aquest cap de setmana he fet un monogràfic d'orientació i cartografia. ara mateix estic del tot desorientat, i sé menys que mai quin és el meu lloc. almenys sé amb qui vull ser-hi

davant, un bosc infranquejable i tenebrós. intento entrar-hi, m'hi perdo. hi busco un tresor, un misteri. quan sembla tot perdut, una llum apareix d'entre les fulles

uns matolls que fa un moment semblaven un mur s'aparten per deixar-la passar. corre saltironejant, cobrint-se tan sols amb la seva llarga cabellera daurada. és la transformada de fourier! de manera natural, ella se m'apareix i duu dins seu la solució al meu problema

seguir caminant, creant nous camins

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig fluir un paisatge decadent. terres desplaçades, ciment imposat, records d'arbres, aigua (segur) pestilent. penso que és un paisatge suburbial. però, de fet, el que acostumem a entendre com a paisatge suburbial conté edificis bruts, murs plensd e grafits, una antiga estació de tren ara abandonada... la decadència d'una mediocritat. però penso que jo podria descriure aquest paisatge perquè semblés suburbial"

- joven! joven!

"obro els ulls i a través del vidre brut i entelat veig cotxes nous darrere un aparador. últiam parada. no puc anar més enllà"

- mierda!

avui és el dia de la verge del pilar, patrona dels exèrcits d'espanya. des dels sectors de la societat que es fan dir progressistes i/o catalanistes es critica i menysprea aquesta institució. però val a dir que l'exèrcit també ha aportat coses bones

a inicis dels gloriosos anys 80 jaume cañellas feia la puta mili a madrid. li va tocar la feina d'encarregat d'un magatzem. ell, tot i les seves dificultats per parlar castellà, va fer-hi alguns bons amics. es reunien al magatzem, d'amagat dels oficials, i hi cataven els productes que hi havia. va ser en una d'aquestes reunions (que avui dia definiriem com a "botellons") que es va produir el fet al qual ens dirigim

el nostre pare va barrejar vi i cocacola. va inventar el calimotxo!!!! hem d'agrair-li de tot cor aquell invent. a més, ni tan sols ens cobra drets d'autor!

per cert, el vi que utilitzaven no era don simón precisament, sinó "faustino iv" (o sexto, el nostre pare no ho recorda del tot bé). tot un luxe

laura i bert

no tothom té la mateixa fusta de líder que en lenin

[pels que no sàpiguen rus: treballeu per l'esplai, camarades!]

eis!

aquets dies m'he passat força hores a casa, en teoria per fer comptes de l'esplai, estudiar pel carnet, termo, ordenar-me l'habitació... total, que he acabat fent molts volts per internet. us recomano algunes de les webs que he visitat

una és postsecret, una pàgina on gent anònima envia postals descobrint els més íntims secrets. ja us la recomenava en l'últim post, però és que és molt bona... potser la posaré com a enllaç permanent

l'enllaç que ja és pemanent és el d'un bloc que es diu corbera informació. els de corbera hi veureu el que tots més o menys sabem, que corbera se'n va a la merda, però amb detalls, dades concretes i fotos. i als de fora, els servirà per veure que, realment, "corbera se quema!". des d'allà hi ha enllaços a d'altres pàgines de l'estil. no us perdeu el nou despatx de l'alcaldessa! XD

l'últim enllaç que us recomano, no per últim menys important, és el de l'esplai. és un enllaç ja vell a la meva llista, però "últimament" ha millorat molt. feia temps que no la visitatva, i m'ha sorprès. el fede i el santi s'ho han currat moltíssim, ara toca que entre tots li donem la funcionalitat que ha pot arribar a tenir (ben aviat hi haurà crònica dels campaments matagalls'05). i amb un flagrant fòrum!

sort!

voleu saber un secret?

després del primer quart del partit l'equip de vermell ha acabat amb un avantatge claríssim, ja que l'equip blanc ni s'havia adonat que havia començat el partit. però en el segon quart els blancs han reaccionat i han marcat molts gols. ara bé, també han deixat els pals de la porteria vermella ben abonyagada dels cops que han fallat. fins i tot s'han fet algun gol en pròpia porta. mentrestant, els rojos han tingut una discreta presència a la pista, amb pocs bàsquet i algun tir de lluny. cal destacar-ne un triple a l'últim segon. aquesta trista actuació es podria explicar pel fet que els de vermell s'han disputat la pilota entre ells durant tot el quart, i que fins i tot hi ha hagut un tap entre membres del mateix equip

així estan les coses, amb un marcador impossible d'avaluar i sense cap norma clara. seguirem informant de l'evolució del partit després de la mitja part

sort!

ps: no sé perquè, ara els posts se'm posen més avall dels enllaços i els arxius... casum el blogger, que cada dos per tres el canvien i ens carden als que resistim amb plantilles velles!

oh xibeca, de color morè, pell dura de vidre. no pas de plàstic, perquè llavors no serveix de res llençar-te un cop buida contra els municipals que ens intenten fer acabar la festa

oh xibeca, plena de perles de rosada, tu ets per compartir, si és que et vull compartir. perquè també puc ser egoista i tenir-te només per mi, tota l'estona que faci falta fins arribar al final, quan només et queda per oferirme una amalgama tèbia i insípida d'espuma i babes

oh xibeca, bon acompanyament del menjar, bon inici de festa, gran punt final de la nit

eis! notícia fresca!

la bonjú no ha sigut trobada. per mi, vull dir, perquè suposo que algú altre l'haurà trobat. de fet, crec que ara mateix tapa la closca d'una persona intrèpida, lluitadora i viatgera. la resguarda del gèlid vent que llisca sobre el mar caspi. la persona a qui protegeix podria guarir-se a l'interior del vaixell (un atrotinat enginy de fabricació soviètica), però prefereix gaudir de la primera nit estrellada que veu en molts dies. al cap, almenys, no hi passa fred

però no és aquesta la notícia. el que us volia anunciar és l'aparició d'una nova boina, a qui podriém anomenar "caisso". avui arribava de la màgica sortida de l'esplai a sant marçal del penedès, quan la laura me l'ha presentat "de part de la rach". "collons com s'ho ha currat", he respost jo, sempre amb el lirisme als llavis. la raquel, principal sospitosa del cas de la desaparició de la bonjú, em va prometre que me'n compraria una altra. jo li vaig dir que no feia falta, que no era pel que m'havia costa (5€), sinó pel valor sentimental. aquella bonia me l'havia comprat a montmartre, en un viatge molt important per a mi. però ara ella m'ha regalat una altra boina amb un fort valor sentimental. moltes mercès!

us desitjo que tingueu tanta sort com jo