eis!

sovint em comprometo a fer coses que em comporten sacrificar-ne d'altres. realment se'm fa molt dur tenir a l'abast de la mà certes coses i rebutjar-les per aconseguir-ne d'altres de menys tangibles

jo m'havia compromés a fer quelcom avui i ho he fet. podriem parlar sobre si ho he fet bé o no, però ho he fet. i n'estic orgullós perquè crec que no he fallat en el meu compromís

per altra banda, em sap molt de greu haver renunciat al que havia de renunciar

per això és molt d'agraïr la resposta: el benefici immediat i tangible (n'hi ha un altre de més llarg plaç, subtil i potser molt més potent, però ara no en parlaré). avui m'he retrobat amb unes sensacions que feia molt que anhelava. a més, aquesta tarda he notat especialment el suport de certes persones que potser no em salvaven la vida, però hi eren. quan estàs en un moment com aquell, és providencial veure certes cares, sentir certes veus, compartir certs somriures. és com si els fotons que sortissin d'algunes persones tinguesin associada una longitud d'ona especial i que al impacter-me em proporcionin més energia de l'habitual. moltes gràcies per ser-hi

sort!

it truly makes the most beautiful music

everything it has to give

it's everywhere hiding the listener

without it i could not live

...silence

poso un post nou, que l'últim em fa por

metallica - sad but true (the black album)

hey
i'm your life
i'm the one who takes you there
hey
i'm your life
i'm the one who cares
they
they betray
i'm your only true friend now
they
they'll betray
i'm forever there

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
I'm your eyes while you're away
I'm your pain while you repay
you know it's sad but true

you
you're my mask
you're my cover, my shelter
you
you're my mask
you're the one who's blamed
do
do my work
do my dirty work, scapegoat
do
do my deeds
for you're the one who's shamed

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your dream, mind astray
i'm your eyes while you're away
i'm your pain while you repay
you know it's sad but true

hate
i'm your hate
i'm your hate when you want love
pay
pay the price
pay, for nothing's fair

hey
i'm your life
i'm the one who took you here
hey
i'm your life
and i no longer care

i'm your dream, make you real
i'm your eyes when you must steal
i'm your pain when you can't feel
sad but true

i'm your truth, telling lies
i'm your reasoned alibis
i'm inside open your eyes
i'm you

sad but true

aneu amb compte: s'acosta una turbulenta anada d'olla, una d'aquestes meves teories sense cap mena de fonament que jo em crec com a pilars de la meva visió de la vida i que defenso amb ungles i fetge

ai que ve!

jo sóc una persona en extrem tímida, vergonyosa i poc decidida. difícilment em mostro tal com sóc i tan sols ho faig en situacions on em senti molt còmode, en plena confiança. quan estic amb gent que conec poc m'inhibeixo moltíssim, i hi ha moltes coses que em reprimeixo fer o dir. sovint m'agradaria ballar, dir tonteries o besar algú. però no ho faig. llavors m'enfado amb mi mateix i reservo aquestes ganes de fer coses. després, quan sí que estic en un ambient relaxat, deixo anar tot el que anat acumulant

hom podria dir que, qui més qui menys, tothom es comporta d'aquesta manera que estic descrivint. el que ens diferencia, potser, és l'escala de la temporització. i com és de coneixement popular i tradicional, jo sóc molt lent. i quan la gent que vaig coneixen creu haver superat la barrera que separa els nouconeguts dels amics amb confiança, jo encara estic en la fase de tanteig

potser que algú el conegui de fa anys, que em caigui molt i molt bé, fins i tot que l'admiri. però per a mi això no vol dir haver trencat el gel, haver superat cap barrera. per mi fa falta quelcom més que es dóna molt poc sovint. no sé què és, però en un moment de la meva relació amb una persona o un grup de persones, em sento molt més tranquil i a gust que abans i em començo a mostrar tal com sóc. és allò d'escarxofar-te en el sofà quan per fi ja li has agafat confiança
és dramàticament hilarant que quan s'esdevé aquesta relaxació per part meva gairebé sempre el sofà en qüestió gairebé sempre s'indigna. "has canviat!", exclama. que he canviat, diu! XD quan el que ha canviat és la nostra relació

desmoralitza adonar-se que després de tant de temps, aquella relació que tant m'ha costat portar al lloc on guardo les meves coses més preuades, aquells amb les que em sento bé, resulti haver-se fonamentat en una mentida. el meu interlocutor, acostumat a ser escoltat amb atentíssima disposició i a ser contradit en calculades ocasions, se sorprèn al ser interromput per mi. "què borde que t'has tornat!", diuen. se'm cirtica la falta de consideració, quan el que abans practicava no era el respecte al torn de paraula del pròxim, sinó la covardia a dir el que em venia de gust dir

"estàs estrany, sembla que estiguis enamorat", se m'ha dit. i mai ningú m'ha dit res de més bonic. però se'm diu basant-se en un error: crueure que perquè un comportament meu hagi durant molt de temps, aquest sigui el que m'identifica. que adopti un nou comportament nou, creuen, deu ser degut a que he canviat o que em passi quelcom 'dexcepcional, quan el que era excepcional era el meu llarg letargi en la timidesa, la correcció i la bona imatge

és clar, molta gent s'acostuma al xaiet tímid i complaent que sempre segueix al pastor. n'hi ha que fins i tot l'esquilen per aprofitar-se de la dolçor de la seva llana. i el xaiet, agraït pel que considera una generosa relació d'amistat, es destapa i descobreix la seva autèntica personalitat. "que t'he fet alguna cosa, jo? últimament sempre et comportes diferent amb mi, com si em tinguessis mania", perceben

sento decepcionar gent que creia que el que m'ocurria era passatger, que ja se'm passaria. sento també espantar a qui llegeixi això i em condieri a mi una persona callada, respectuosa i bon jan. aquests, que sapiguen que no els tinc confiança, que m'amago quen els veig i que no sóc com creuen


crec que vaig a pixar i després em penso millor el que acabo d'escriure, que potser he anat massa ràpid


amb la bufeta buida i amb maceració de nous tendres a la mà -visca sant quirze de besora- he decidit no llegir el que he escrit abans, perquè és molt llarg i em fa por (perdoneu, per tant, els errors ortogràfics, tipogràfics i semàntics). ara bé, no deixaré de criticar el que crec recordar que he intentat dir

(glop)

com és una persona? ¿és com es volria mostrar, és com es mostra quan està en confiança, és el que fa, és el que pensa, o és el que mai arribarà a fer? si no em mostro tal com sóc ¿realment sóc tan sols d'aquesta manera? ¿no sóc també el xaiet que nego amb vehemència? (glop) ja he postejat sobre això i llavors la conclusió era que no som el que som, sinó el que fem per canviar el que som. i jo m'esforço per ser més obert i acurtar el temps que trigo (glop, glop) a agafar confiança amb la gent que em cau bé. m'esforço per fer el que vull cada cop més hores al dia

(glops)

ei, però què estic fent? m'estic analitzant. gent m'ha analitzat i ha arribat a conclusions equivocades. possiblement jo estigui fent el mateix. detesto que m'analitzin!

(glops)

en el corredor corremos todos al son
de ver quien se puede colar
luego nos juntamos al llegar al andén
y andamos sin nada que andar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

hay en el vagón ochenta caras de pié,
cuarenta jetudos sentaos,
joden los que entran porque tienen que entrar
y empujan mirando a otro lao

todos tienen siempre un porqué, y en la ropa verás
que es la tela del juicio,
todos apretados de pié, investigando el porqué
no llegamos a na

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

y bajo tierra verás como es el hombre mortal:
no tiene na que decirse,
y bajo tierra verás que somos todos igual:
sólo sabemos mirar

todos nos miramos sin ver, y senteciamos quien es
el pardillo de turno,
todos apretados de pié, interpretamos el papel
que más gusto nos dé

eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste
eeehh! no me analices más! tu tienes más cara de chiste

sonotones - sólo sabemos mirar


(glops)


sort!


(glops)

¿i per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿O és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre'ls millor, comprendre'n lguna cosa, treure'n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d'un bassiol després d'una tempesta? ¿El passat intentaria donar així sentit a l'absurd del present?

fragment del capítol 17 de pa negre, d'emili teixidor

celtas cortos - monólogo con ron

sonrisas por delante presiones por detrás
resistes en la vida sin pensar a donde vas
pensando estas palabras en la noche de un bar
encontré a un amigo, me puse a practicar:

¿y qué piensas hermano de la noche irreal?
¿es la vida una mulata que te atrapa sin cesar?
pues habla pronto, dime, ¿qué ves?
no sé si miro al mundo del derecho o del revés

no supo contestar mi canción
palmaditas en el corazón
y te vas a pasear por ahí
que yo me voy a dormir

si doy pena a la tristeza por la vida que llevo
aunque a veces ría mucho como un loco cuando bebo
si creen que porque canto soy feliz así sin maá
se equivocan le decía a mi amigo en aquel bar

cuando yo hablaba todo mi garganta se secó
no tuve mas remedio que apretarme otro ron
esa noche me ayudaba a comerme más el tarro
mi amigo de 7 años importado de la habana

como decía mi primo la noche es un animal
si la miras frente a frente puede llegar a asustar
pero qué bien lo pasamos las noches por ahí
estamos en la selva de la noche irracional

esto hablaba con mi amigo que miraba con pereza
las chicas de los bares bebiendo una cerveza
yo increpaba, blasfemaba,
criticaba con pasión, le miraba
y preguntaba pero no me contestó

un ve d'on tan sols el ténen a ell. un altre acompanya la llum. l'altre és eixut. l'últim trastoca

quatre vents. varen anar junts, però ara cada un bufa cap a una banda (qui sap si es retrobaran?). ben diferents, tots quatre. però tots vents

la màgia no es pot explicar, ni descriure, ni recordar. la màgia ha de ser viscuda. com tot. gorgias ho deia així: si res existís i fos cognoscible, no podria ser comunicat

jo podria dir: 9 dies convivint amb 100 persones amb un projecte de canvi social comú

jo diria: 9 dies amb un equip de persones magnífiques treballant les 24 hores per nosaltres

podria afegir: 9 dies sabent que tot allò beneficiarà a un munt d'infants

descriuria: uns prats molt verds envoltats de frondosos boscos, curulls de tot tipus de plantes i animals. rierols saltironejant arreu fins a jeure a la riera: per jaç unes roques antiquíssimes, i per capçal una paret que delata una falla i ens narra la història d'un mar i un delta que moriren fa temps

podria anomenar la diversió, l'aprenentatge, la tranquilitat, la reflexió, l'alegria, el treball, la convivència, la utopia, la comoditat, la confiança, la conversa, l'humor...

gravaria una rialla, fotografiaria un somriure, dibuixaria una mirada sincera

fins i tot, conclouria amb un: 9 dies envoltat de 100 persones obertes, alegres, motivades, sinceres, respectuoses, compromeses, amables, divertides, virtuoses, diverses, crítiques, profundes, coherents, independents, afables, entranyables, somrients, sanes, sacrificades, conscienciades, equilibrades, deshinibides, generoses, dialogants, creatives, imaginatives...

i podria seguir. podria explicar i explicar. però mai arribaria a descriure-la

eis!

com ja sabeu, del 28 d'agost al 5 de septembre he estat a la ruca fent el curs de monitors. tinc moltíssimes coses per explicar, i si ens anem veient us ho aniré explicant (volgueu o no). ara bé, hi ha moltes coses que no sé si sabré explicar-les

de moment, us poso una cançó que em va agradar molt. està al cançoner de la ruca'04 i pot servir per expressar coses molt difícils de dir en paraules

fito páez - yo vengo a ofrecer mi corazón

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón
tanta sangre que se llevó el río
yo vengo a ofrecer mi corazón

no será tan fácil, ya sé qué pasa
no será tan simple cómo pensaba
como abrir el pecho y sacar el alma
una cuchillada de amor

luna de los pobres siempre abierta
yo vengo a ofrecer mi corazón
como un documento inalterable
yo vengo a ofrecer mi corazón

y uniré las puntas de un mismo
y me iré tranquilo, me iré despacio
y te daré todo y me darás algo
algo que me alivie un poco más

cuando no haya nadie cerca o lejos
yo vengo a ofrecer mi corazón
cuando los satélites no alcancen
yo vengo a ofrecer mi corazón

y hablo de países y de esperenza
hablo por la vida, hablo por la nada
hablo de cambiar esta, nuestra casa
de cambiarla por cambiarla, no més

quién dijo que todo está perdido?
yo vengo a ofrecer mi corazón

sort!

com a sostre: el cel
com a jaç: la terra
com a somnis: el vent
com a coixí: la roca

l'esperança: el fred
l'alegria: el cansament
la companyia: el dolor
la tranquilitat: el pas

la meva llum: els corbs
els meus confidents: els estels fugissers
la meva amant nocturna: la mar
el meu enemic (el millor amic): el cim

el noi i la noia eren en uns seients laterals del metro. ell mirava a la família que tenien davant. eren una dona amb la cara xuclada, un nen petit amb un ull mig tancat, un home mal afeitat i un altre nen més gran, però que estava en un cotxet massa petit. semblaven cansats i anaven vestits amb roba modesta. no deien res

però el més inquietant de tot eren els ulls del nen gran. la mirada torta del petit entristia, però la del gran era una altra cosa. els seus ulls enormes com llacs semblaven perduts i alhora fixos en els del noi, que s'hi va quedar atrapat. la mirada li transmetia curiositat, pena, desig, bellesa... i molt misteri. el noi es va alliberar mirant cap al que ell portava a les mans: una capsa plena de gominoles. n'agafà una i mentre se la posava a la boca i aixecava la vista, la mirada immòvil del nen del cotxet el va tornar a atrapar

- l'hi en dono un? - va consultar a la noia, en veu baixa

- fes-ho

mirant el suposat pare i amb una gominola a la mà, movent-la alternativament assenyalant al nen petit i al del cotxet, el noi intentà balbucejar una mena de "li puc donar?". no podia evitar mirar de reüll aquells dos enormes pèlags. el pare va fer un gest de "m'és igual" i digué:

- si ella l'agafa...

així que era una nena! el noi li va acostar una gominola i després d'un moment d'incertesa, ella l'agafà. la seva mirada no va canviar gaire. el noi n'agafà un altre i li donà al nen més petit, que l'agafà somrient

- què es diu? - deia la mare

- gràcies - murmurà el nen

- gràcies - musità la nena

durant uns segons, les dues criatures seguien mastegant els dolços. el noi seguia enganxat als ulls de la nena, tot i que ara amb un somriurea la boca. llavors el pare diguè alguna cosa a la nena. la veu de l'home sonà agradable, càlida, carinyosa. ella s'estirà dins del cotxet on ja gairebé no cabia i féu el somriure mes gran de la història dels somriures. el somriure més esperat, el més maco, el més natural. el somriure més somrient de tots

- que estàs content? - preguntà la noia al noi

- sí

criden fort,
com si tot aquest volum de veu els donés la raó.
preparats
per marcar-nos les tendències noves que es porten enguany.

paga
i et donaran tot el que
mai has
necessitat.
sempre
a preus ajustats.

són per tot,
a les bústies, els vagons de metro i a les sales d'estar,
als carrers
i a la gira de l'artista que ha empenyorat la moral

saben
els teus punts febles,
les vegades
que vas al banc.
obres
l'ordinador i ja t'han caçat.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

sembla car
però el producte que t'imposen té un disseny especial,
anunciat
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

roba,
presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions,
mòbils
amb forma de consolador.

sona la cançó
que més m'estimo d'aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
però ara la sento
i quan la sento
és només soroll.

tria bé la samarreta
que t'has de posar demà.
pot mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

els pets - soroll

n'hi ha que es miren els blocs esperant llegir-hi sobre ells mateixos

no faig posts per encàrrec

com jesucrist, que devallà als inferns, ressucito el tercer dia del meu periple hayekià i torno al pamflet per excel·lència. he retrobat el meu lletrista preferit, en francesc ribera


tenim camins,
tenim brúixoles i cames,
tenim instruments,
tenim solfa i tenim so,
tenim un llit,
tenim nit i per tant somnis,
tenim amics
escampats arreu del món

tenim martell,
tenim foc, tenim enclusa,
tenim la falç,
tenim juny i camps de blat,
tenim fogons,
tenim olles i vianda,
tenim maons,
tenim plànols i terreny
i un desig foll i ferreny

i energia per posar-ho en moviment,
nervi al cos i tot el convenciment,
embranzida en progressiu augment
i empenta perquè ara és el moment
que tot sigui diferent

tenim veïns
que aniran venint a casa,
tenim botxins
que aviat fotran el camp,
tenim records
per saber de quin peu calcen,
tenim gegants
i diables i petards
i bons vins per celebrar

no tenim cap
bandera imperialista,
no tenim cap
frontera envers germans,
notenim pas
interessos petrolífers,
ni cap esclau
a les mines de diamants,
però tenim en dosis grans

energia per posar-ho en moviment...

brams - energia


des de les muntanyes del litoral septentrional català

bert


ps: titot president, europa independent! :o

pps: què trista la poca participació a les europees! poca (i pudent) democràcia que ens ofereixen, i la rebutgem amb cara de fàstic

post scriptum feliç: estic d'exàmens i no poso cap post sobre ells... sí, això vol dir que m'estan anant de puta mare :D

post scriptum antisistema: quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar

post scriptum confessor: sí, també he recuperat al sub :P ¡viva chiapas insurgente!

vaig construir la meva ideologia política sobre els fonaments de l'educació que em va subministrar el meu entorn. des de petit vaig rebre una educació catòlica basada en l'amor als altres, la humilitat, l'esforç, el seny, el respecte als altres, la igualtat, la fraternitat, el treball... a l'escola em van explicar quina era la meva nació i quin el meu planeta, per una banda, i per altra van intentar fer-me estimar l'individualisme i convertir-me en un animal competitiu, objectius tots dos que espero que no hagin aconseguit. a l'esplai em van ensenyar a compartir i col·laborar, a respectar els altres i a sentir-me respectat, a estimar i defensar la natura, a viure en la catalanitat i a ser crític i autònom. i, sobretot, van aconseguir que m'estimés a mi mateix. els meus pares van proporcinar-me gran part de tot això, a més de decidir de quines fonts havia de beure. ells, sense voler-ho, van vessant aquests valors. també m'ha influenciat l'entorn en què m'he mogut: una família amb una part "d'aquí de tota la vida", catalanista i amant de les tradicions de corbera, i una altra de vinguda de fora, amant de les tradicions de corbera i més o menys integrada al país. aquesta diversitat dins la meva pròpia família m'ha ajudat moltíssim a entendre què és la identitat nacional. del meu entorn també he de destacar que sóc fill de família humil, de pares treballadors i que visc en un poble que conserva certa identitat rural i ha patit tres tipus d'onades migratòries importants: des d'espanya, des de barcelona i des de països pobres extracomunitaris. en els últims anys, ja amb l'edifici aixecat, la música i els amics m'han ajudat a decorar-lo

amb totes aquestes influències he construït l'edifici d'un pensament que és sobretot crític, insurgent, i que pretèn trobar l'altra cara de tot. també té les portes i les finestres ben obertes a tota posibilitat de remodelació. és un edifici d'extrema esquerra, independentista, internacionalista, ecologista, que considera a totes les persones iguals en drets i deures i ricament diverses, i que estima alhora la vida i la llibertat

doncs amb aquest edifici dempeus, ha arribat un terratrèmol. he llegit camí de servitud, de friedrich a. hayek, el gran ideòleg del liberalisme del segle xx, premi nobel d'economia el 1974. aquest llibre va dedicat "als socialistes de tots els partits", definició amb la qual no em sento aludit, ja que no em considero de cap partit. en tot cas, és un llibre dirigit clarament a gent com jo: amants alhora de la llibertat i de la igualtat. ell defensa que és impossible la convivència de la llibertat individual amb una distribució justa de la riquesa, cosa que comparteixo. assegura que el socialisme, per molt que agafi la més democràtica de les seves formes, porta irremeiablement al feixisme totalitari. ha sigut realment dur llegir com amb arguments realment sòlids i punyents ataca els meus més estimats ideals. sobretot m'ha fet veure que tinc idees contradictòries i incompatibles. durant la tempesta, a voltes he pensat que potser el liberalisme no sigui tan terrible; a voltes que la llibertat potser no valgui la pena

he acabat el llibre, ha acabat el terratrèmol. mentre el núvol de pols es desfà, vaig observant, sorprès, que l'edifici encara està dret. escapçat, brut, ple d'esquerdes i amb tot pel terra; però els fonaments han aguantat bé la sacsejada. ara caldrà acabar de llençar tot allò que ja no em serveix i aconseguir mobiliari nou

veig caure la tarda, el teu record calla,
les hombres de casa, perfils de dolor, m'ataquen el cos.
respiro en l'aire, l'hivern que s'acaba,
la nit delicada, deixa en el meu cor deliris d'amor.
aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur.

amiga nostàlgia, no puc oblidar-te,
cabells a la cara, deliris d'amor, flagel·len el cos.

aniré com quan anàvem junts,
darrera les teves passes, d'esquena al futur.
envia'm un àngel que sigui com tu.
envia'm un àngel que s'assembli a tu.
envia'm un àngel que em recordi a tu.
caminaré d'esquena al futur

sau - envia'm un àngel




és curiós com les persones ens aferrem a les coses materials. avui hem fet neteja -espoli, buidada- general de l'esplai. ens traslladem i no ens ho podem endur tot. i tampoc ho podem deixar a lesplai perquè es podreixi

no me l'imagino, l'esplai, podrint-se. sempre l'he vist ple de vida, canviant i avançant. vivint. però ara marxem

la setmana que ve fem una exposició. hi ha un munt de records, emocions i sentiments relacionats amb l'esplai, de moltíssimes persones diferents

meus també. aquesta tarda, mirant la columna de la guarderia, buscant on ja sabia que havia de buscar, n'he trobat un. encara hi havia una guixada que vaig fer amb un retolador taronja el meu primer dia d'esplai. ja en fa dotze anys i uns mesos. volia deixar la meva marca allà, i sentir que l'edifici era en part meu. tenia pressa en fer-me'l meu, amb només cinc anys. hi he viscut tantes coses que ara relament me'l sento molt meu

em dona la sensació que ens estem carregant una part de tot això. a vegades penso que hem llençat (no pas "tirat" ;)) la tovallola i hem fallat a molta gent

davant del portal del casal hi havia una muntanya de caixes, trastets, cadires i sofàs voladors, andròmines diverses... al capdamunt d'una de les piles hi havia una caixa de sabates forrada, amb cada paret d'un color diferent, tots molt vius. a la part de dalt hi havia una ranura i hi deia "voluntat per a les obres del c.e.c.". el pas dels anys se n'havia menjat les cantonades

recollir diners per les -mitològiques, espectrals, diabòliques, salvadores, màgiques, totpoderoses, omnipresents- obres havia desgastat l'esplai. no l'edifici (que ja ho està, de gastat), sinó a l'esplai. perquè l'esplai no són els maons, sinó les persones, la tradició, el voluntariat, el lleure, la convivència, el respecte, la coneixença... i, per sobre de tot, els nens

deixem enrere el casal, però espero que el tomàs vingui amb nosaltres. si no és així, serà per obrir una etapa nova, que també estaria bé. en aquest cas, és a dir, si el tomàs ens abandona, tan de bo parli amb un company seu i li proposi que vingui amb nosaltres. que ens enviï un àngel

i en aquell precís instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar: res no m'espanta

molt bon dia! tots els follets i les fades del bosc us donem les gràcies pel magnífic recital d’ahir a la nit. va ser realment bonic i divertit, tot i que en va haver més d’un que desafinava, i algun que s’inventava les lletres...
bé, en tot cas, ara em toca a mi acomplir la promesa. us explicaré quin va ser el destí de la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia.
davant la crida de la gent del poble, les fades i els follets van decidir posar-hi solució. de nit, el follet genendel va ficar-se dins de l’habitació d’en miquel bou i, mentre somiava, va posar-se sobre el coixí i va xiuxiuejar-li ben fluixet a cau d’orella.
el matí següent, en miquel bou estava ben satisfet. mentre dormia, havia pensat la solució ideal al dilema que feia tants dies que rumiava: la carpa havia de ser ofegada.
fisn aquell dia, en miquel bou havia pronunciat moltes sentències assenyades, però mai cap de tant brillant. l’ofegament era la mena de mort lenta i desagradable que es mereixia una carpa amb una cua llarga i un cervell petit.
aquell dia tot vil·lasàvia es va reunir al llac per veure l’execució de la sentència. la carpa, que estava gairebé el doble de grassa que quan havia arribat, va ser transportada fins al llac en un carro que era el que s’usava per portar els pitjors criminals fins a la mort. els timbaler van timbelejar. les trompetes van sonar. el botxí de vil·lasàvia va alçar la pesada carpa i la va llençar al llac amb força.
els savis del consell van fer crits d’alegria:
-mort a la carpa traïdora! llarga vida a en miquel bou! visca!

vet aquí que tots van quedar ben contents. els savis, perquè s’havia fet justícia. els vil·lasaviencs i les vil·lasavienques, satisfets perquè els savis deixarien de preocupar-se de donar de menjar a la carpa i pensarien més en els problemes reals del poble. i les fades i els follets estavem feliços perquè finalment la carpa nedava amb llibertat pel llac de vil·lasàvia.

fi

moltes felicitats! heu aconseguit superar les proves prou bé. ara us confessaré una cosa. resulta que els habitants de vil·lasàvia no hi confiaven gaire, en els seus savis. de fet, sempre que els savis els posaven en algun embolic demanaven ajuda als follets i les fades del bosc, perquè els treiessin les castanyes del fosc.
aquells dies, la gent estava preocupada. anava passant el temps i els savis no arribaven a cap conclusió. la carpa, en canvi, no semblava impacient. menjava, nedava per la peixera gegant i es va engreixar sense saber que una severa sentència l’amenaçava.
finalment, farts de la cituació, els vil·lasavianencs i les vil·lasavianenques van decidir cridar a les fades i els follets perquè els ajudessin a trobar una solució. per convoncar-los, els ciutadans es van posar a cantar les cançons més maques que se sabien i a inventar-se de noves. van sonar guitarres per tot el poble, doncs la música i el cant és el que més ens agrada als follets i fades.
voleu saber com va acabar la història? doncs haureu de fer el mateix que les vil·lasavienques i els vi·lasaviencs. si ens agraden les cançons d’aquesta nit, demà al matí es explicaré el final

sigueu benvinguts a vil·lasàvia! o al que en queda. fa molts i molts anys, aquí on sou hi havia un poble del qual ara tan sols queda aquest edifici. en aquest poble, vil·lasàvia, hi governava un consell de savis. i, per sobre de tots, manava el savi més savi de vil·lasàvia: en miquel bou. un bon matí...
bé, abans de començar m’hauria de presentar. jo sóc la fada tzipah, i un bon matí em trobava al palau d’en miquel, jugant pels passadissos sense que ningú em veiés. llavors va entrar la marta enze, una sàvia del consell, carregada amb una galleda d’aigua. dins, hi havia una enorme carpa viva.
-què és això? –va preguntar en miquel.
-un regal per a tu de part dels savis de vil·lasàvia –va dir la marta-. És la carpa més grossa que s’ha pescat mai al llac de vil·lasàvia i hem decidit donar-te-la com a prova de la nostra admiració per la teva saviesa.
per veure’l millor, en miquel acostà la cara ben aprop del peix, garebé dins de la galleda. i de cop, la carpa va alçar la cua i va claver una bufetada a en miquel. en miquel bou es va quedar parat.
-mai no m’havia passat una cosa així –va exclamar-. no puc creure que algú hagi pescat aquesta carpa al llac de vil·lasàvia. les carpes de vil·lasàvia són més assenyades.
de seguida, en miquel i la marta van decidir que aquella gosadia de la carpa no podia quedar impune. van convocar tot el consell de savis per decidir quin càstig es mereixia per haver atacat al savi més savi de vil·lasàvia.
-com el castigarem? –va preguntar en roger ceballot-. de tota manera matem tots els peixos, i ningú no pot matar un peix dues vegades.
-a vil·lasàvia no hi ha cap presó per a peixos –va dir en josep babau-. i construir-ne una costaria massa temps.
-potser l’hauríem de penjar –va suggerir la maria beneita.
-com podem penjar una carpa? –va voler saber en guillem ruc-. a les persones, se les penja pel coll, però una carpa no té coll. com voleu que la pengem?
així, pensa que pensaràs, van anar passant les hores. quan van veure que la cosa anava per llarg van posar la carpa en una peixera ben grossa perquè no es morís abans que se li impartís un càstig més adient.
-essent com sóc l’home més savi de vil·lasàvia, no em puc permetre de pronunciar una sentència que no provoqui l’admiració de tots els habitants de vil·lasàvia –pensava en miquel bou.
malgrat la seva enorme intel·ligència, no se n’ensortien pas, els savis. potser necessitaven una ajuda. però els savis només escolten el consell d’un altre savi, i per ser considerant savi falta tenir un carnet que ho acrediti. i aquest carnet tan sols s’aconsegueix passant unes proves molt estrictes d’intel·ligència, habilitat, equilibri, astúcia i rapidesa. què us sembla si ho proveu vosaltres? si ho aconseguiu us explicaré com segueix el conte...